No ho entenc

La Generalitat aprova un decret que baixa l'edat permesa per a fer submarinisme als 8 anys. Abans d'edat mínima eren els 16. Es veu que els centres de submarinisme ho demanaven perquè els venien famílies a practicar i al no deixar als fills, o els marxaven o es quedaven sense fer calaix. O sigui, qüestió de diners, com gairebé sempre.



Vagi d'antuvi que no tinc especial interès en el tema. Però és que hi ha una cosa que em xoca, que no acabo d'entendre. Mentre per una banda, aquesta mateixa generalitat no para de posar entrebancs als centres de lleure (amb normatives, restriccions, més normatives, més restriccions...), per l'altra banda, facilita les coses a altres centres/esports que no deixen de ser de risc.


A les darreres colònies, el govern no ens autoritzava l'activitat si quan anàvem a la platja amb nois de 14 anys no teníem un títol de socorrista o bé en contractàvem un. Cada vegada la gent que ens dediquem al lleure ens trobem amb més obstacles per part de les administracions, una ignorància suprema envers nosaltres. Però tranquils, que ara els nens rics de 8 anys ja podran fer submarinisme. L'any que ve, deixaran que els acabats de néixer saltin en paracaigudes.

MENORCA (2)

Avui hem fet la revisió de les colònies de Menorca. Ha estat una estona per a pensar en les coses que van anar bé i en les que es poden millorar. Per ser la primera vegada que ens enfrontàvem a una activitat com aquesta, crec que en podem estar molt contents, per com ha anat i pel què hem après.

Ara bé... ens ha faltat fer un brindis amb POMADA! Em sembla que al final vaig ser l'únic que en va prendre, allà, a Es mercadal, vigilant les motxilles mentre les noies (i noi) eren a l'atracció (Patxumba, la va definir la Clàudia).

La veritat és que aquesta barreja de ginebra i llimonada, molt bona no és... no m'acaba de fer el pes. Això encara dóna més mèrit a tots aquells mercadalencs que a les 4 de la tarda ja hi anaven fins el cul de la beguda en qüestió.

És una beguda perillosa; la boja del monte Toro estava en aquell estat degut a un esmorzar que havia fet basat en la pomada. I pomada hauria d'haver-se pres la socorrista de la piscina, a veure si es calmava una mica. Enlloc d'aixecar-se i tornar a seure tres-centes vegades, podria haver aplaudit el pilar de 3 carregat, inèdit fins a la data, i que difícilment es tornarà a veure!

Plens de pomada també deurien anar els gossos que vam trobar quan caminàvem per la carretera buscant un lloc per dormir. Quina por que vaig passar! I per altra banda, els que ens van despertar a les 3 de la matinada i ens van fer aixecar... sort que no n'havien pres, perquè si no, haurien passat per damunt nostre com si res!

Menorca (1)

Ja fa quatre dies que vam tornar de les colònies a Menorca i sembla que per fi començo a recuperar una mica la normalitat.

Mig divendres me'l vaig passar dormint (ho sento, Alba!) i encara penso que va ser poc, perquè, renoi, quin final de colònies... L'última nit, assegudet en una bonica butaca d'un CAP, i la tornada en vaixell... a algú se li va ocórrer dedicar l'estona de la migdiada a fer la cançó de les colònies!!!!! Està bé, reconec que va valer la pena, però en algun moment, en aquell camarot claustrofòbic, venien ganes de cridar "MASJUGO!!".

Aquestes colònies han estat importants pel canvi respecte tot el què havíem fet fins ara, però seguirament passaran a la història per l'índex més elevat d'anècdotes per minut que vam tenir... Només ens va faltar que entrés un "calvo" a la casa! Perquè hi entrava de tot, a la casa: llagostes, ratolins, escarabats, formigues...

Una cosa sí que hem aprés aquests dies, i ha estat no inflar-nos la panxa bevent molta aigua. REDÉU! Encara tinc un mal gist a la boca de l'aigua d'aquella magnífica font de Ciutadella.

I fins aquí el primer capítol de les aventures menorquines...

PD. Mireu allà! Un helicòpter! No! Dos helicòpters! Ah, és un cotxe...

CARTA ALS MONIS

Benvolgut/uda

Demà marxes de colònies.

T’esperen nou dies envoltat de nens i nenes amb ganes de passar-s’ho d’allò més bé, nou dies estressdíssims, de dormir poc, de cansar-se molt i molt, de quedar-se afònic de tant demanar silenci, de moments d’incertesa... I saps una cosa? T’envejo.
T’envejo perquè també són nou dies d’una vivència extraordinària, nou dies de rialles, de compartir-ho tot amb altres que són com tu, de moments inoblidables...

Després de 7 estius fent colònies Món Jove, aquest any faig “campana”. Cert que vindré a veure-us (em deslligareu, oi?) però clar, no és pas el mateix. Ara bé, estic content perquè les colònies estan en molt bones mans, les teves. Formes part d’un equip de monitors molt bo, amb un potencial increible; segurament no en sou del tot conscients d’això. Però t’ho dic de debò.

Però saber que sou un bon equip no t’ha de fer relaxar, ni molt menys. Gaudeix de les colònies al màxim, i fes-les gaudir als nens i nenes que estaran amb tu. Ells són el motiu pel qual fem el què fem. Estima’ls amb força (fins i tot a aquell que és un pesat...); ensenya-li tot el què puguis (cada paraula que dius, cada cosa que fas, cada moment de la colònia és un moment educatiu per a ells); sigues un company generós (si portes poc temps, aporta l’energia del qui comença i deixa’t aconsellar; si ets dels veterans, sigues model pels nous i ajuda’ls sempre).

I no em vull allargar massa més, que segur que encara has de fer la motxilla. Només desitjar-te unes bones colònies i fes que aquests dies siguin per a molts nens i nenes el millor de l’estiu.

Una abraçada,
Carles