SILENCI

Som al final d'una etapa? Ho sabrem algun dia?

Si m’heu de fer callar

que sigui ara,

ara que puc dir no,

i res teniu per comprar-me.

Que no vull esperar.

Que sigui ara!

Ara que puc sentir

el pes de tanta basarda.

Que no em sap cap greu

dur la boca tancada,

sou vosaltres qui heu fet

del silenci paraules.

Que no vull esperar,

que el temps rovelli l'arma,

que no vull que la por

tingui més temps per a guanyar-me.

Si m'heu de fer callar

que sigui ara,

ara que tinc les mans

per a canviar de guitarra.

LLIURES O MORTS

Llibre de Jaume Clotet i David de Montserrat. Darrerament, amb la pujada de la febre independentista, han augmentat els llibres, ja siguin de ficció com no ficció sobre Catalunya, la seva història i la seva relació amb Espanya.
Ja fa dies que vaig fer un comentari sobre Victus, de l'Albert Sánchez Piñol, i avui parlaré sobre aquesta altra novel·la. Ambientada també en la guerra de successió, segueix la vida d'un personatge real, n'Ermengol Amill, que es veu ficat de ple en el conflicte i esdevé un dels coronels més importants del bàndol austriacista.
La novel·la està molt bé, i sent com és, de mal comparar, a mi m'ha agradat més que Victus (suposo que per les grans expectatives que tenia una al costat de l'altra). Com em va passar també amb "Bon cop de falç", hi ha passatges que et deixen amb un regust agredolç per tot el què va passar, per com tenim oblidats tots aquelles persones que, si, fa 300 anys, però tampoc fa tant, van lluitar per la llibertat de Catalunya. El què van arribar a patir, el què van arribar a suportar, i com van afrontar aquells mesos...
Ara que ens trobem en un moment en què volen fer que a les escoles es torni a explicar qui era Alfonso XII enlloc de Guifrè el Pilòs, cal fer un cop de puny a la taula i reivindicar la nostra història, que és diferent de la seva, amb els seus herois, els seus malvats i tots els fets que ens ajuden a entendre el nostre país.

OBLIVION

Com que les darreres setmanes no han estat especialment "dignes d'admirar", sinó més aviat el contrari, per oblidar, vaig iniciar divendres un projecte de millora de la situació.
Consistia bàsicament en desconnectar de tot i anar al cinema a deixar-se portar durant dues hores. L'escollida, Oblivion. Sí, és clar, havia de ser d'aquest estil, no podia ser cap melodrama filosòfic ni res d'això.
La trama? Fàcil d'explicar. L'acció es situa uns anys després de l'aparició d'uns extraterrestres amb ganes de liar-la: es carreguen la lluna i això provoca un desajustament a la natura que fa el planeta inviable de viure, apart de la guerra nuclear de rigor per vèncer els dolents. La humanitat ha de marxar a Tità, i els dos protagonistes estan sols, controlant l'emmagatzematge d'aigua per endur-se, i mirant que els pocs et's que queden no desfacin res. Aaaaaah... però clar, res és el què sembla, i de mica en mica s'anirà veient que aquesta història no anava exactament així.
En definitiva, espectacle hollywoodià, però amb gràcia. Entretinguda, per passar molt bona estona, sense voler veure les incoherències de guió, i científiques, etc. Té bons girs per a què no es doni tot per suposat, de manera que alguna sorpresa t'emportes.
Bé. Entre la peli i l'actuació de diumenge, sembla que la cosa canvia. I si no, sempre ens quedarà en Wert per a descarregar adrenalina.

SORPRESA I EUFÒRIA

La foto ja ho diu tot. La diferència amb les altres fotos de torres de vuit gracienques és que aquesta és la bona, la primera que descarreguem en la nostra història, després de quatre llenyes en els dos últims anys.

I és que aquest diumenge va ser l'aniversari de la colla i vam fer la millor actuació mai vista: 3d8, 7de8 i 2d8f.

Aquest inici de temporada, estic portant un ritme casteller més pausat i sabàtic que mai. Abans del dia d'ahir, una actuació i dos assaigs. Aquests dos últims, per tal de preparar aquest aniversari. Ja estava informat, i allà ho vaig veure; les proves de la torre, del 5 i del 7, el màxim del màxim per nosaltres, estaven anant molt bé. I només és el maig. L'assaig del divendres acabà amb un cartell clar: 3 de 8 i 7 de 8. El silenci de la tercera ronda el vaig entendre com un: "ja se sap, acabar amb el 4 de 8". Mare meva, sembla que sigui un casteller principiant, d'aquells que porta quatre dies i no té clar la diferència entre un 5 i un 3.

Diumenge, trobada a la plaça del sol. I allà ja m'informen: "psst, si tot va bé, tenen la soca de la torre preparada". Què ruc havia estat, com no m'havia adonat! I quina tàctica tan bona. Després de tantes menjades de coco per a descarregar aquest castell, clar, fora pressió. Anem a fer el 7 de 8. Ostres! Tot descarregat! Doncs dos de vit a 3a ronda. Què gran! No hi havia temps a capficar-se, no hi havia temps per pensar, per convocar els esperits ni els auguris... Tots a lloc, concentrats, i amunt!

L'esclat de joia després de descarregar-lo va ser grandiós. Per mi, per les meves vivències, el compararia amb el segon 4 de 8 del 2005, el que vam fer a Sants. 

Fantàstic! I ara, amb tota la temporada per davant, i sense pressió, a repetir torre, fer el 5 de 8 i... qui sap?