FALCON AND THE WINTER SOLDIER

Els de Disney han trobat la gallina dels ous d'or (una altra vegada). Entre el boom dels últims anys dels canals de televisió amb les seves sèries, i la situació de pandèmia que ha disparat l'ús de la tv enlloc del cinema, han vist que era una oportunitat d'or. i com que , no es pot negar, són uns cracks, han explotat aquesta via de manera magistral a través de la franquícia de Marvel. 

Així, primer va ser Wandavision, sorprenent. I ara ha estat el tona de Falcon and the winetr soldier. han tornat a agafar una parella de superherois que a les pel·lícules dels Venjadors tenien un paper secundari i els han donat les regnes de tota una sèrie, que l'han creat talment com si fos una pel·lícula de sis parts setmanals. Aquests són Falcon, un dels venjadors més discrets, amic del capità Amèrica, i de fet, és a qui el capità, al final d'Endgame, li demana que continuï el seu paper. L'altre, és en Buck Rogers, que el coneixem de les pel·lícules inicials del Capità, primer com a amic i més tard, com a enemic hipnotitzat per Hidra, fins que torna al costat dels bons.

Tots dos junts miren d'aturar uns suposats terroristes que estan en contra de com volen gestionar els governs el retorn dels desapareguts a Infinity war. Acció, acció i més acció. Aquí no s'estan per punyetes ni segones intencions com a Wandavision, sinó que van de cara a barraca des del minut zero. Apareixen altres personatges de l'univers Marvel que li van donant més contingut i més seguiment a la trama que han anat creant al llarg d'aquests anys. Així, apart de veure una sèrie d'acció, també vas trobant relació amb altres històries i fan que el resultat es pugui valorar en un conjunt global i que ompli més el cervell més enllà de quatre treus i efectes especials. Això sí, se'ls pot criticar una mica que tornen a donar massa èmfasi al seu patriotisme ianqui, que la veritat, no trobàvem a faltar després de tanta globalitat. Per molt que tinguin bones intencions, ja que en el fons, surt el tema racial amb el debat de si el nou capità Amèrica pot se negre. Es nota que està feta per anar en contra de les polítiques trumpianes.

Així, els ha quedat una bona sèrie trepidant, i que continua fent créixer aquest gegant que és Marvel i Disney. Però mentre siguin productes de qualitat, per mi, poden anar creant...

LA VIDA DE PI

Gairebé deu anys he trigat a veure aquesta pel·lícula, i tampoc sabria dir-ne cap motiu especial. He de reconèixer que sempre que la veia allà exposada per ser vista, li donava un cop d'ull però mai m'acabava de decidir del tot. Finalment, ho he fet, i he de dir que m'ha sorprès favorablement. Suposo que aquesta resistència a veure-la feia que baixessin força les expectatives, així que, un cop vista, i fins i tot mentre l'anava veient, anava gaudint cada vegada més.

És un conte molt ben fet, sobretot ben dirigit (d'aquí l'òscar al millor director que es va endur aquell any). També va guanyar el de banda sonora (d'acord), però el més merescut és el d'efectes visuals i fotografia. quines imatges, quin espectacle visual tan potent que ens mostra en moltes escenes de la pel·lícula. Francament brutal.

Doncs això, es tracta d'un conte, una faula on trobem que ens explica la història d'un jove indi que sobreviu a un naufragi i navega mesos a la deriva amb la companyia d'un afamat tigre de bengala. Tota la història és plena de fantasia però sense ser irreal del tot. Hi ha un toc de màgia i realitat juntes que la fan més creïble que altres històries que són reals del tot. Hi ha també comèdia, tragèdia, emoció, missatge, moltes coses... La veritat és que se'n pot treure molt de suc, d'aquesta pel·lícula. I la veritat que m'ha agradat força com està enfocada i com està realitzada. I com deia, grans imatges i moments que la van fer destacar entre moltes altres pel·lícules d'aquell any. Ara un cop vista, crec que encara està infravalorada pel gran públic, tot i els premis i nominacions que té al darrere. 

Divertida i amb encant. Emocionant i distreta. Emotiva i dramàtica. Des del primer minut les imatges i els colors inunden la pantalla de manera sublim, amb un toc diferencial evident. Potser no és un deu, però sí un nou.

TOT ÉS POSSIBLE

Unes quantes consideracions sobre el partit d'anada de les semifinals de la UWCL d'aquest diumenge, on el Barça va empatar a 1 a París:

- Quina ràbia més gran em fa no poder anar al partit de tornada degut a les tracamanyes de la directiva del barça. Ens pensàvem que amb la dimissió s'havien acabat les màfies a la junta, però no. A les 11h del matí es posaven a la venda pels socis 1000 entrades. Al cap de pocs minuts, per errors tècnics es faria la venda al cap de 4 dies. I de cop i volta, es reactiva amb l'etiqueta d'entrades exhaurides. Quina barra que tenen. Reservant-se les entrades pels seus beneficis i col·legues. Després diumenge veurem si hi ha aquestes mil persones i si estan animant l'equip o estan allà per fer bonic.

- També em feia especial gràcia perquè justament un Barça-PSG de la UWCL de l'any 2016 va ser el primer partit que vaig anar a veure. Només coneixia l'Alèxia, i no entenia perquè era un èxit el 0 a 0, amb sols un xut a porteria. Com ha canviat l'equip en cinc anys, mare de déu!

- Però anem pel partit. VERGONYA NÚMERO 1: l'horari. Us imagineu una semifinal de Champions masculina un diumenge a les 15h? No, oi? Doncs, pam, aquí ho teniu. A les tres de la tarda. Ei, i la tornada, a les 12h també d'un diumenge, eh... tot molt normalitzat.

- VERGONYA NÚMERO 2: L'estadi. Però quina mena d'insult és això? De debò el totpoderós PSG, líder de la lliga francesa i un dels equips femenins més potents del món, juga les semifinals de la Champions en un estadi que sembla un camp d'una casa de colònies? Sense gairebé grades, obert totalment, de manera que es veien els arbres de la prada, la carretera... I és clar, provocava que el vent circulés tranquil·lament molestant el joc.

- VERGONYA NÚMERO 3: L'arbitratge. Aquesta temporada hem perdut un títol, la supercopa gràcies a l'arbitratge penós que es va empassar un parell de penals a la semifinal. Avui, gairebé igual. Permetent les entrades de les franceses, no mostrant targetes grogues quan calia, sí mostrant-les a les catalanes, donant córner quan no ho era en la jugada del gol francès, i dos penals a favor del Barça no xiulats, un sobretot claríssim.

- VERGONYA N´MERO 4: el  NO-VAR. Semifinals de Champions sense VAR. No comment.

Acabades les vergonyes, els mèrits del nostre equip. Empatar amb el PSG, ostres... Queda un partit de tornada duríssim, però vam sobreviure a París, no ens van guanyar. Fa pocs anys, dos o tres, hauríem perdut. Per físic, per mentalitat... però ara ja no. Som un equipàs! Queda rematar la feina al Johan. Elles podrien haver fet algun gol més, però nosaltres també. Ai... és que estem a 90 minuts d'arribar un altre cop a la final de la Champions!! I per enfrontar-nos a un Bayern o un Chelsea, que com les franceses, també les podem guanyar! Nervis, molts nervis!! Almenys, les vergonyes 1 i 2 no hi seran. La 4 sí. Veurem la 3. I que juguem com els àngels, o més ben dit, com les àngeles!!!

MILLOR SÍ, PERÒ TAMPOC TANT

 Fa justament un any, publicava en aquest blog una entrada despotricant de la diada de Sant Jordi confinada. Comentava com un dels millors dies de l'any, el vivia amb tristesa pel fet d'estar confinats. I deia que recordaríem aquest dia.

És cert. Avui tots teníem al cap el Sant Jordi de l'any passat, i clar, les sensacions eren més bones, evidentment. No estem tancats, hem pogut sortir a treballar i pels carrers, hem vist roses, llibres... feia sol!!! Però no, encara no ha estat Sant Jordi de veritat. I la gent que els ha anat bé el dia, i que no hi han trobat diferències, em sembla genial per ells, però no suporto que ho vagin escampant com si tothom estigués igual de feliç, i tot hagi estat meravellós i preciós.

Jo avi m'he aixecat d'hora, com sempre, i he anat a l'escola a treballar. HE estat de 9 a 17'30h treballant, parant mitja horeta per dinar. El dia ha estat estressant. L'organització del certamen literari en streaming per les classes ha estat bé, però ha donat més maldecaps a última hora per tal de quadrar-ho tot. I com sempre, després de la feinada, sempre apareix el comentari de "Ha estat bé, però no se sentia massa." Doncs clar que no! No estàvem tots junts a la sala d'actes, amb micròfons. Estàvem en un espai que ressonava, modulant la veu per tal que se sentís el millor possible i emetent a través d'una càmera. No, és clar que no se sent igual. És que no és igual! 

Després de l'estrès del dia, són les 18h, i cal comprar la rosa. Però clar, degut a la pandèmia, no hi ha parades ambulants, i per tant, cal buscar una floristeria. Com sabeu, no és un tipus de botiga com un forn, que n'hi ha un cada dos metres. Així que un cop trobada, una hora i mitja de cua per aconseguir-la. I quan la pagues a les 19'30h, no és el preu de les roses a les 19h dels altres anys. Segueixen sent amb el preu del matí. Això se'n diu visió de botiguer, eh? Clar, aquest any no quedaven quatre i s'havien de vendre com fos. Amb les cues que hi havia, podies posar-les més cares i tot... Els espavilats del govern i procicat, volent evitar que hi haguessin parades per tot arreu, van provocar immenses cues i aglomeracions a les floristeries. Com sempre, un encert.

Total que després de sortir a les 8 del matí de casa, arribava a les 8 del vespre amb una sensació de Sant Jordi brutal. Llavors poses la tele, i veus milers de persones al carrer, passejant ben tranquil·les i gaudint del dia. Per una banda penses, què he fet malament per no viure un Sant Jordi així. I per l'altra banda, veus la gentada pel carrer i penses, o bé avui la gent ha estat estúpida i imprudent (que sí) o bé la resta de dies, complint les normes i restriccions, estem fent l'imbècil (que també).

Així que arribem a la conclusió habitual d'aquests dies. Si l'any que ve estem igual, més val tancar la paradeta i desaparèixer en una masia allunyada de tot i viure la vida.