MUNDIAL DE LA VERGONYA

Seguim amb el desfasament en el temps entre la vida real i les entrades d'aquest blog. Ja fa onze dies que va començar el mundial de futbol de Qatar. Sí, al novembre. Sí, a Qatar. Bé, el tema està en el país. Si no es jugués a l'Orient, es jugaria com sempre a l'estiu, com ha de ser. Però no, com que allà fa calor extrema, s'havia de jugar quan no fes tanta calor.

S'han de canviar les dates per tal que es jugui a Qatar? Doncs es canvien. S'han de suspendre totes les lligues (de primeres divisions) per jugar a Qatar? Doncs se suspenen. Que hi ha perill de lesions a mitja temporada quan ha de començar el més important per jugar a Qatar? Doncs, endavant. 

Qatar, un país amb una tradició futbolística impressionant. No ens ha d'estranyar que sigui la seu del mundial, no? Què passa? Que no té estadis de futbol? Doncs es construeixen en temps rècord. Que moren treballadors per les condicions esclavistes d'aquestes construccions? Doncs res, endavant, que total, són immigrants il·legals que no consten en cap llista. Que és un país que no respecta els drets humans? A qui l'importa? Que no hi ha llibertat per dones ni homosexuals ni res que no sigui "estàndard"? Doncs res té importància. Ah sí, hi ha una cosa que sí és important: els diners. Els diners que s'han embutxacat els de la FIFA, els diners que han rebut dels xeics per comprar-los i que votessin Qatar com a seu del campionat.

Una vergonya, una completa vergonya. Però totes les veus crítiques que hi ha ara, on eren quan el Barça va estar uns quants anys portant propaganda d'aquest país (Qatar Airways). Hi ha molta gent amb samarretes amb aquest nom anant amunt i avall. Qatar serà un país feixista amb mundial o sense mundial. Si en tots els anys que se sap que es feia el mundial allí, ningú ha aportat cap prova de la corrupció d'aquesta votació, vol dir que, o no n'han trobat (quins investigadors de pa sucat amb oli) que no les volen trobar (oh quina sorpresa),  o alerta, que potser tot va ser legal, cosa que es diu que els de la FIFA són uns pirats.

Sap greu, però toca criticar tot això, i combinar-ho amb la passió futbolera, perquè un mundial és un mundial, així que un cop dit el què s'havia de dir, analitzarem el campionat.

THE RINGS OF POWER

Seguim amb aquesta sèrie d'entrades que van desincronitzades amb la realitat. És a dir, parlo de fets o situacions que ja fa dies que van passar. I tot gràcies a una de les èpoques d'estrès, cansament i aclaparament més bèsties que recordo. Però res, cal seguir.

Toca parlar d'una de les sèries més esperades dels últims temps, ambientada en el món màgic i de fantasia imaginats per en J.R.R. Tolkien, Els anells del poder. Primer vaig sentir molta ràbia en saber que no la podria veure degut al tema plataformes de pagament. Em nego a pagar per mil plataformes quan no tinc temps de veure el poc que veig amb el què ja tinc. Però tal com va passar amb La casa del drac, hi he pogut accedir de manera poc clara, que ha fet que no pogués veure la versió catalana (doble ràbia).

Els anells del poder es remunta molts anys enrere dels fets del Senyor dels anells. Trobem que la guerra contra Morgoth i Sauron estava acabada, però la Galadriel sospita que està agafant noves forces. Sí, tenim la Galadriel, més jove, així com també tenim l'Elrond, dos dels personatges de la trilogia mítica. Hi ha força trames a la sèrie. Apart de la recerca d'en Sauron per part de la Galadriel, tenim l'arribada d'un istari (no queda clar qui és, però tot apunta a en Gandalf), i que conviu amb les pelosos, avantpassats dels hòbbits. Els nans descobreixen el mithril, cosa que els fa enfrontar, per variar, amb els elfs, que ja parlen de la seva marxa de la terra Mitja. A Númenor trobem l'Elendil i l'Isildur, personatges claus en la mitologia de Tolkien. I veurem com es van creant els anells del poder, tres pels elfs, set pels nans i nou pels homes. I és clar, l'anell únic que els ha de portar a tots a les ombres.

He gaudit moltíssim. Em sap greu no haver-la vist en pantalla més gran, amb més resolució i és clar, en català, per celebrar la llengua i frases que poden passar a ser mítiques com: "Galadriel, vens més molla que un còdol de riu". Total, que ha estat genial. Reviure les històries de a Terra Mitja és per a mi, un retorn a la joventut i a la màgia i fantasia que tant m'han influenciat en el meu oci tant lector com cinèfil. Quines ganes de tornar a llegir El silmarilió (seria la tercera o la quarta vegada), o els contes inconclusos. Necessiti comparar la sèrie amb el què va escriure Tolkien. S'han sentit força veus crítiques. Jo no soc tan purità, la veritat, i menys si m'ho passo bé. Sentir a la tele parlar de Númenor, d'Aule, de Morgoth... oh... és per sentir-se realitzat, què voleu que us digui... En vull més!!!

SEMPR3

El tema d'aquesta entrada és vell, força vell, i més quan vivim immersos en la immediatesa del "tot ja" i el "tot ràpid". Però és que la bogeria diària en la que portem força die vivint, sobretot des del 5 de setembre, impedeix seguir un ritme natural en les coses que passen.

La qüestió és que de cop i volta, fa unes setmanes, en Gerard Piqué surt dient que plega del futbol i que quatre dies després jugarà el seu últim partit al Camp Nou amb el Barça.

Caram... Cert que el seu paper aquesta temporada estava sent secundari ( tot i que no té encara res a envejar als seus companys defenses centrals); cert que l'edat i els embolics viscuts les darreres temporades l'han deixat estigmatitzat; cert també que l'error del partit contra el Bayern a la Champions va ser subjecte de mofa per molta gent; i també és cert que la seva vida privada ja o ho és. ara bé, que tot hagi provocat aquest adeu prematur, o és que prematur, sobtat en plena temporada, ha estat una bomba.

Ds del moment que ho va dir, les crítiques es van acabar per tal de reconèixer la seva trajectòria. Calia acomiadar-lo bé, perquè ha tingut més llums que ombres, les coses com siguin. ha estat un dels puntals del súperBarça que ha enlluernat el món. I no podem anar fent fora la gent que ho ha donat tot per l'equip, siguin com siguin o diguin el què diguin (sempre que no sigui una cosa imperdonable, clar; i no és el cas).

Així que el dia que va marxar, el camp el va acomiadar com es mereixia, com un campió. A més, de tonto no en té ni un pèl, al contrari, semblava tot molt ben planificat, amb el muntatge del vídeo, etc. Això no es fa en un moment d'escalfament, ni en una setmana. Tot semblava seguir un pla. I més quan les seves darreres paraules, "tornaré", les diu mirant i enfocant la llotja de l'estadi. Quin paio... No trigarem massa en veure'l de president, ja ho veureu... Màxim deu anys, segurament abans.

L'últim partit que havia de jugar, però que no ho hauria fet de totes maneres, va fer l'últim acte de servei per l'equip. Conscient que no tenia res a perdre, va anar a buscar l'àrbitre, Gil Manzano, i li va dir el què tots i totes li voldríem dir, que és un penques. resultat? Expulsió i partits de càstig que mai tindrà oportunitat de complir. Gran Piquenbauer!

THE END

 L'estiu de 2015 vaig comença a veure una de les sèries mítiques d'aquest segle: The walking dead. Quan vaig començar, ja feia cinc anys que funcionava, però fins llavors, per qüestions de canals, pagaments, temps i prioritats, no va ser fins aquell juliol que m'hi vaig posar, fent un intensiu fins que em vaig posar al dia aquell hivern, fent la primera entrada sobre la sèries el febrer de 2016.

Des de llavors han estat més de set anys fins arribar al seu final definitiu aquesta setmana mateix. En aquest temps, hem tingut temporades espectaculars i altres més anodines (recordem els capítols pandèmics); alguns episodis increïblement angoixants amb altres repetitius. Al final, no deixa de ser l'adaptació d'uns còmics, i de vegades aquesta adaptació lliga massa segons quines trames.

Pel què fa a aquesta última temporada, ha recuperat bones sensacions, aquella barreja de situacions diverses que acaben coincidint totes en un clímax final. Tot i que ha perdut bona part de la capacitat de sorprendre, és cert que s'han esforçat per deixar un bon gust de boca als seguidors de la saga. ara bé, ho han aconseguit? Personalment crec que a mitges. Pel què fa a la trama que estàvem seguint, és destacable que aquella sensació d'escabatxines generals, on morien uns quants protagonistes de cop ja feia temps que s'havia perdut. Aquest darrer capítol perd un secundari i una del segon nivell d principals. No era una de les cinc primeres, però sí que portava molt temps a la sèrie i havia obtingut un carisma destacat. la seva mort, produïda lentament, ja que és mossegada i de mica en mica es va marcint i tothom es va acomiadant d'ella, és un símil amb la sèrie. A poc a poc, ens hem anat acomiadant d'ella, no de cop. Tots sabíem que s'acabava i hem anat presenciant el seu final al costat, com una cosa natural. Aquest detall ha estat ben cuidat.

El final, així doncs, és digne, amb una societat en reconstrucció un cop més, com hem vist força vegades a la sèrie, fins que apareix un nou grup dolent o més zombis. Sigui com sigui, ha estat un final. Ara bé, la pressió social demanava que reapareguessin dos dels personatges mítics, que havien desaparegut però no eren morts oficialment. I aquí, l'han espifiat. Quan ja està tot tancat, surten allà imatges seves, passant per aquí, passant per alà, amb una veu en off melodramàtica... però és una seqüència final que no aporta res de res. És cert que fer-los aparèixer a Alexandria i acabar amb petons i abraçades de cop i volta, hauria estat massa forçat i poc encertat. Però aquesta alternativa, la veritat és que era innecessària del tot, per molt Rick i Michonne que fossin.

Sigui com sigui, és una sèrie i uns personatges que trobarem a faltar, i que tard o d'hora, qui sap quan, revisitaré per recordar aquelles escenes que en un moment d'aquest capítol final, ens van apareixent com a recordatori, mostrant-nos tants i tants personatges que han anat apareixent.