EL PES DEL COR

A les meves mans arriba "El pes del cor" una novel·la d'intriga de la Cristina Fornós, que té lloc a casa nostra, però que té un rerefons centrat en la cultura de l'Antic Egipte. D'entrada, tenia prou requisits del què a mi m'agrada per fer-ne la lectura. No soc un expert en Egipte, però sempre m'ha cridat l'atenció i l'he trobat força fascinant. Així que, què podia anar malament?

Com a punt positiu tindríem que el llibre l'he llegit de principi a final, i que en el fons, descobrir la trama té prou pes com per seguir llegint capítol a capítol fins treure'n l'entrellat. Ara bé, a partir d'aquí, res més.

Seguim tres temps diferents; per una banda, segele XIX, l'egiptòleg que descobreix una tomba intacta a Egipte i es queda una caixa mística que li provoca els mil i un deliris. Any 1989, dos treballadors de Vandellós passats de voltes i que un d'ells té una part d'aquella mateixa relíquia i li fa cometre les mateixes atrocitats. I finalment, l'actualitat, quan els mossos investiguen un doble crim ambientat en les tradicions egípcies a la vegada que ha desparegut una altra parella. Els capítols van alternant les tres històries, més o menys connectades entre si. Però a més, un dels mossos de la trama més moderna, té embolics en la seva vida familair i en la seva vida amorosa. Al final, és un batibull d'històries i subhistòries que et fan anar cap a aquí i cap a allà. És cert que actualment, moltes novel·les et fan més o menys el mateix, però en aquest cas, no aconsegueix l'objectiu de captar l'interès. Al contrari, tot el què rodeja els personatges dilueix totalment la trama principal, i està tot una mica poc consistent. En teoria, s'hauria de poder sgeuir bé la investigació més actual, per poder participar d'ella i pensar qui pot estar darrer dels crims. Però això no passa. Aquest anar amunt i avall fa que els personatges siguin superflus i no se't facin propers i difícilment pots empatitzar amb cap, ja que tot queda tou.

Massa tecles i poc aprofundiment. Massa coses a explicar i totes agafades amb pinces. 

Tot i això, no ha estat un llibre deixat de banda com sí ha passat en altres, de manera que tampoc cal cremar el vaixell. Seria un cinc pelat i sense opció del top 10 de l'any.

NOSFERATU

Quantes versions s'han fet del clàssic de Bram Stoker? I quantes pel·lícules i llibres se n'han derivat? Segurament estaríem al voltant de xifres molt altes. I de tant en tant, apareix alguna cosa nova del què ja sabem. El cas que ens ocupa, però, és ben curiós, ja que es tracta d'una revisió d'una pel·lícula mítica dels anys 20, Nosferatu, que beu de la novel·la.

La pel·lícula alemanya de l'any 1922, un mite del cinema mut de terror dels inicis del cinema, té la seva història. Els seus realitzadors no van aconseguir els drets de la novel·la. La dona de l'escriptor no els va vendre ni va permetre que fessin res en el seu nom. I el què es van treure de la màniga va ser reformular tota la història original. La van situar a Alemanya i van canviar el nom de tots els personatges i llocs. Però clar, a qui volien enganyar? Quan la dona se'n va assabentar, els va portar a judici i es van destruir totes les còpies de la pel·lícula, tot i que alguna es va salvar i podem deleitar-nos amb aquelles mítiques escenes d'aquell vampir llargarut.

Així que la pel·lícula d'aquest 2024 vol ser un homenatge a la peli alemanya i no pas al llibre, de manera que els noms que apareixen són els alemanys. Ara, la història no difereix massa. El contractista que viatja fins el castell per vendre una propietat a la ciutat, la seva dona que és l'objecte de desig del vampir, el vaixell que arriba buit a la ciutat, la fugida del contractista, els doctors, l'ajudant, els amics de la família... Tot, realment, té una semblança claríssima a l'original.

A la peli han volgut però, recrear els escenaris del film antic i li han donat aquell toc clàssic que tenia. Per la resta, algunes escenes que provoquen algun ensurt important, altres que són una mica gore i podríem dir que fastigoses i tot... En general segueix el què s'esperava, amb alguns detall que busquen també el fet diferencial respecte les mil i una versions.

Des del Nosferatu alemany (que en una altra peli asseguren que era un vampir de veritat), hem tingut en Bela Lugosi i en Christopher Lee com els vampirs clàssics, fins que en Coppola ens regalà aquell esplèndid film, Dràcula, amb en Gary Oldman convertint-se en tot un cavaller del dimoni. Veurem si amb els anys aquesta arriba a estar a l'alçada del record històric.

I WILL FIND YOU

Hi ha hagut dues entrades de les darreres, que ja parlava d’aquesta sèrie. El motiu era perquè la posava d'exemple de la capacitat d'enganxar-te des del primer moment, en comparació de les altres sèries, i llibres també, que vas veient i que són interessants, però els falta aquell punt que les fa destacar.

I will find you és de les primeres. Tot i que el tràiler era normalet, només amb el primer capítol ja tens tots els ingredients d'un thriller ben pensat, guionitzat i amb tots el elements necessaris per a mantenir l'interès. Tot en ella ha estat ben treballat: repartiment, trama, moments de suspens, sorpreses que et fan seguir endavant amb la història... darrere de la sèrie hi ha professionals molt competents en la matèria. De fet, està inspirada en una novel·la d'en Harlan Coben, que pel què es veu, és un dels autors de suspens més famosos a l’altra banda de l'oceà. Ell mateix n’és el productor i per tant ens assegurem que el què veiem és força fidel al llibre original.

La sèrie comença coneixent un home que porta cinc anys a la presó per l'assassinat a sang freda del seu fill petit. Ell diu que és innocent, però les proves són irrefutables. Tothom, evidentment, l'ha repudiat. Un dia, però, el ve a visitar la cunyada i li ensenya una foto que ha trobat a Instagram, on apareixen unes amigues, i darrere, un nen que és clavat al fill teòricament mort (té una marca de naixement inconfusible). A partir d'aquí, tot es precipita. Amb ajuda, s'escapa de la presó per buscar respostes, ja que si es queda, tindrà un accident i morirà (en pateix dos des del moment de la foto), deixant entreveure que realment el fill és viu, i que hi ha gent poderosa darrere, no sabem encara perquè, que ho estan maquinant tot.

Així, anem seguint les investigacions de l'home amb l’ajuda de la cunyada i altres familiars que comencen a creure-se'l, a la vegada que seguim els agents de l'FBI que han de capturar-lo (doncs és un pres fugat), i també descobrim la nova vida de l'ex-dona, separada, casada de nou i embarassada. Durant aquests vuit capítols, passa de tot, però com ja he dit està molt ben muntat per oferir un thriller de molta qualitat. Cal dir que els dos últims capítols els vaig veure seguits (soc de veure'ls d'un en un, res de maratons), perquè no podia aguantar no saber com acabava.

CONCURSOT 2026

Després de comentar la bogeria experimentada amb la consecució d'un castell de nou pisos vuit anys després de l'últim, cal analitzar també la resta del Concurs de castells 2026.

Aquest concurs serà recordat per dos motius. El primer, i que s’anul·larà a si mateix d'aquí dos anys, és que ha estat el millor dels últims anys, amb castells mai vistos a la TAP i amb èxits per a moltes colles. El segon, que durarà molt més anys, és que aquest concurs magnífic va estar a no res de no celebrar-se. Aquest cop no va ser cap pandèmia, sinó una tongada de pluges fortíssimes (es va arribar a parlar de la possibilitat d'un mini-huracà i tot), que va tenir castellers, organitzadors i Ajuntament de Tarragona, gairebé sense dormir la nit del dissabte a diumenge.

Ja el dissabte van començar els problemes. Es van anular els pilars de comiat, el lliurament de premis, i s'instava a les colles a marxar cap a casa just acabar els seus castells. La pluja forta estava per venir. I les restriccions de mobilitat van arribar, i es mantindrien fins les 14h del migdia de diumenge. Per tant, no hi podia haver desplaçament de les colles pel concurs. Solució, atípica, el concurs se celebraria el diumenge per la tarda. I així a ser. A les 16h, enlloc de les 10h, començava la primera ronda.

I ara sí, anem pels castells. Pel bé del món casteller, estaria bé que algun any no guanyés Vilafranca. I aquest 2026, gairebé passa, però no. Després de descarregar amb solvència els dos castells de deu, va completar per primera vegada a la història, el 9d9f. Amb tres enxanetes, però finalment descarregat. L'intent de pd9fmp va portar esperança a la Colla Vella, però els verds tenien recursos de sobres per alçar-se de nou amb la victòria.

I la Vella va estar a punt de donar la sorpresa. Un altre 4d9 i un 4d10fm carregat (per molt poc descarregat), van donar pas al castell impossible, el 3d9 (s'entén sense folre). Quina bestiesa de castell. si ja em cau la bava amb el 4d9, com no amb el tres? Carregat sense molts problemes, però en això es va quedar. Van voler mirar si descarregaven el 4d10fm, però aquí es va acabar. El tercer3d9de la història (els altres dos, de les dues colles de Vals, són del 2019).

Mentre la Joves decebia i quedava quarta, la Jove de Tarragona avançava i es col·locava tercera. Èxits i no èxits per cada una. Els vermells carregaven el segon 3d10fm de la seva història, però aquesta caiguda i la de l’intent de 2d9f els va deixar KO. La Jove de Tarragona feia la seva millor actuació, carregant el primer 4d10fm de la seva història. Què hauria passat si haguessin fet primer el tres i l'haguessin descarregat? Ja no ho sabrem mai.

De la resta de colles, el més destacat seria també la millor actuació de Reus; Barcelona descarregant el 4d9f però carregant el 3d9f (què hauria fet Sants si BCN l'hagués descarregat? Haurien fet la mateixa actuació... Tampoc mai ho sabrem); i és clar, l’anada d'olla de les altres colles tarragonines: l'intent de 3d9f de Sant Pere i Sant Pau, però sobretot, l’intent de7d9f de Xiquets, després d'un 3 i un 4 salvats pels pèls i acabant carregant només el 7d8.

Gràcia vam tornar a diumenge, i a més de descarregar els tres castells, de fer el 3d9f, vam poder gaudir del millor espectacle casteller del món.