.jpeg)
Sense ser cap obra mestra, sense ser res que en poguéssim dir de màxima qualitat, aquestes desventures d'un grup d'indis de la reserva, marginats, sense futur, de famílies desestructurades, que han de fer front encara avui al racisme en el seu propi país, aconsegueixen moments brillants en els seus capítols curts i directes.
Un dels mèrits és el repartiment. Ja ho deia a l'anterior entrada obre la sèrie, però és que és molt bo, ja no només pels protagonistes. Justament són els secundaris els que donen la veracitat a la sèrie, a qui més passat de voltes, a qui més absolutament fora del món, però tothom sent respectuós i integrat en la cultura que ens volen explicar. Capítol apart mereix l'indi que representa l'esperit que s'apareix al Bear; se'l troba a faltar en els episodis que no apareix. I segueix sent el personatge de la Willie Jack el més aconseguit, de quina manera més senzilla ho envia tot a la merda amb el seu llenguatge i posat totalment despreocupat.
Els episodis n'hi ha, com l'altra vegada, alguns de millors que d'altres, però tots tenen algun punt que t'arrenca un somriure, una reflexió o un "oooh" de sorpresa. Aquest cop tenim des del ritual d'acompanyament a la mort fins a l'accés a una feina precària, passant per la presó i per l'addicció a les drogues. No hi ha capítol pla, això sí que no.
I és curiós com, després dels 18 episodis (8+10), un dels protagonistes no apareix mai (és mort des del primer segon), però és present en tots els capítols. El suïcidi del cinquè membre de la cola és el punt de partida de moltes de les situacions que viuen a la colla, i encara no sabem res dels motius que el van portar a aquest camí sense retorn i que marca tant als quatre reservation dogs. Amb ganes de la tercera temporada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada