SI EL REI VOL CORONA...

I el Borbó va marxar. Després d'anys de sospites, investigacions i polèmiques de tot tipus, han pactat la seva marxa d'Ecspanya per viure la vida a la República Dominicana. I qui li pagarà l'estada? Nosaltres, és clar, com li hem estat pagant totes les seves dèries, aficions i festes diverses. Com paguem la seva manutenció, les escoles dels seus fills i néts, tot, absolutament tot.

I ara ja no es podia aguantar més. S'havien fet públics tots els tripijocs que duia a terme, la quantitat de milions d'euros que anaven amunt i avall per les seves gresques, amistats, amic, etc. I al final,com un "último servicio a España" i per no dinamitar el regnat del seu fill, ha decidit fugir. Bé, fugir, no. Com diuen els titelles del PSOE, no ha fugit, ha marxat a viure a un altre lloc. Després surt el sjgfsjhdagl del José Zaragoza i diu "El PSOE és republicà". És que se'ns pixen a la cara i ens creiem que plou! I és veritat! No passa res! Jo volia tuitar alguna frase tipus: "No entenc com els espanyols no s'independitzen d'Espanya". Però clar, de seguida vaig tenir la resposta: els mitjans d'informació, blanquejant la fugida i el personatge, els polítics lloant la seva figura a la transició i democràcia; #graciasMajestad com a trending topic del dia; la confirmació que la fugida s'havia pactat entre la Casa real i el gobierno dels "republicanos" del PSOE... I és que sentir els poders espanyols aquests dies ha estat tan fastigós com sempre o més, tenint en compte com ens tracten a nosaltres els catalans amb coses menors. Això sí que és incitar a l'odi, marededéusenyor!

Després, els il·luminats de TV3, posant de titular a una notícia "salvador del 23F"!! Però si en va ser instigador! Com es pot ser tan hipòcrita! De veritat és impossible trobar cap mitjà que finalment es dediqui a dir la veritat de tot plegat? És fastigós adonar-se en quina societat vivim en què és impossible que la veritat sigui la que domini la vida diària. Mentre aquí s'omplen la boca de com de bo era aquest senyor, a la premsa estrangera diuen la veritat, parlen de la seva fugida. I el més interessant és que totes les imatges apareix amb 'uniforme militar, donant-li un toc de dictadura africana (amb tots els respectes) que tira enrere.

I els podemitas? Doncs fent declaracions i tuits contra el rei, però clar... que no estan al govern? De cara a la galeria dels seus votants, fan l'espectacle, però són com tots, llepaculs. Va ser molt graciós n article d'opinió d'en Vicenç Villatoro que havia fet estadístiques amb els titulars de la Colau, i com el que guanyava de calaix era el "Exigeixo..." i els últims eren els "proposo, penso..." Són KK política com tots.

Bè, la qüestió és que el Bribó ha fotut el camp, i la justícia no ha retirat passaports, ni euro-ordres per portar-los a judici, ni res d'això. Diuen que quan se'l cridi ja vindrà. Però encara que ho fes, per què? No passaria res, com a tots els delinqüents que deixen anar pel fet de ser qui són. Com sempre, nosaltres hem de seguir amb "lo" nostre, perquè els espanyols, ja se'ls poden cagar a sobre, que no ho voldran veure, o almenys, diran que és culpa de Catalunya.

LA BRUIXA

Feia temps que no llegia un llibre que m'enganxés tant com aquest. N'hi ha hagut que m'han enganxat, d'altres que no, però la dependència que m'ha creat aquest de la Camilla Läckberg ha estat molt gran. Com m'ha passat moltes vegades, arribo tard. resulta que aquest llibre que fa força temps que tinc a les mans quan soc a la llibreria (i que mai agafava degut a les seves més de 700 pàgines) és el darrer d'una sèrie de thrillers ambientats en una ciutat sueca, Fjällbacka (d'on és l'autora). Però les coses com siguin, aquest era l'únic que em cridava l'atenció.
Finalment, aprofitant un estiu llarg, i que no calgués dur aquest pes a la motxilla per llegir-lo al metro, m'hi vaig llençar. al principi va costar, per dos motius: la gran quantitat de personatges que apareixen; em vaig haver de fer una llista amb qui era qui! La trama a tres bandes. Tot i que el 80% està ambientat a l'actualitat, hi ha referències a 30 anys enrere i també a uns fets sobre cacera de bruixes de finals de segle XVII. Encara que la meva valoració d'aquest llibre és molt bona, ara que n'he trobat un en què el policia protagonista no és alcohòlic, ara toca un llibre on no hi hagi flaixbacs, que darrerament, és un festival de recurs utilitzat a les meves lectures.
Anem al llibre. Desapareix una nena de 4 anys que apareix morta quan en fan la recerca. Però resulta que trenta anys enrere, va passar exactament el mateix (una nena de 4 anys assassinada), a la mateixa casa. D'aquest crim, van acusar a dues nenes de 13 anys (van confessar i poc després ho van negar) i casualitats de la vida, just quan una d'elles torna al poble és quan torna a passar. A partir d'aquí, anem veient com es va desenvolupant la investigació del crim, amb detalls del cas anterior i al qual han de tornar donades les circumstàncies. I paral·lelament, ens envien al 1681 on veiem la història d'una vídua que viu amb la germana i el cunyat després de la mort del seu marit en els temps en què per qualsevol,motiu cremaven una dona per bruixa.
Doncs bé... era d'aquells llibres que em cridaven. Cada vegada que tenia una estona, l'agafava per saber com anaven les investigacions. I malgrat les més de 700 pàgines, he de dir que en cap moment se m'han fet feixugues. De fet, al final, tenia ganes de que fos més llarg encara, ja que veia que estava arribant al desenllaç.
Tot i que li dona el títol al llibre, la trama més antiga, encara que ha estat emocionant també de seguir-la, he de reconèixer que m'ha sabut a poc en l'aspecte de la gairebé nul·la relació amb la trama principal. Només un aclariment al final del llibre vol establir el lligam, però què voleu que us digui... em sembla una mica forçat. És l'únic punt feble que li trobo al llibre. La resta, punts positius, molts. apart del típic interès i intriga de la història, dels girs que va donant de tant en tant, cal aplaudir com apareixen de rerefons, altres temàtiques socials que donarien lloc a altres llibres, o com deia, a fer-ne més pàgines:
Apareix la immigració en forma de refugiats sirians que arriben a Suècia per iniciar una nova vida, i mentre lluiten contra els seus fantasmes s'enfronten a una població que no acaba de ser del tot acollidora en la seva totalitat: racisme.
Les vivències dels fills i filles de diversos personatges, la crisi de l'adolescència, els enfrontament amb els pares i mares, l'aïllament, el desconeixement per part dels pares del què fan els seus fills. La poca força de voluntat d'uns,el poder d'uns altres. I aquí entre el bullying, en la seva forma més cruel. Pateixes com el què més en algun moment del llibre veient el què arriben a fer alguns joves amb una de les noies. I també arriba l'anada d'olla que no puc explicar perquè seria un spòiler molt bèstia.
La veritat és que els personatges que apareixen tenen molta personalitat i molta vida darrere, es nota que fa anys que treballa amb ells, i per tant, donen molt de joc a mil i una trames petites que van englobant la principal, de manera que queden molt ben integrades en la història. Chapeau!

OZ

Interessant troballa durant aquests dies. Quan la van estrenar i quan estava a diferents plataformes de pagament, mai em vaig decidir a deixar anar els quartos. La veia prometedora, però hi havia un no-sé-què que m'aturava a l'últim moment i em feia decantar per altres pelis. Finalment ahir vaig poder fer-la entrar als films del 2020, i amb total desconeixement, quan als crèdits vaig veure dirigit per Sam Raimi, vaig tenir ja un bon pressentiment. Un altre detall dels primers minuts: amb només quatre notes de la música a l'inici ja vaig reconèixer la batuta d'en Danny Elfman. Després, vaig pensar que els decorats recordaven molt a la fàbrica de xocolata de Willie Wonka, i que el mag era un paper que semblava predestinat a en Johnny Deep. No m'estranyaria que la peli fos oferta primer a Tim Burton i que per algun motiu no va arribar a bon port.
Bé, anem per la peli. Els bons pressentiments van continuar en veure l'aclucada d'ull al clàssic de Judy Garland quan tot el què passa a Kansas està rodat en blanc i negre, i també en un metratge més petit. Un bon començament que ens presenta el mag, bon James Franco (tot i el cognom), amb les seves estafes de pa sucat amb oli. Un cop a Oz, la trama va seguint una mica el ritme habitual, sense gaire originalitats, però el què era més interessant era veure com amb una senzillesa infinita, anava lligant temes i conceptes amb el clàssic que tots coneixem: les tres bruixes, d'on surten cada una d'elles, com es fa el rei d'Oz, els ginys tecnològics que també coneixerem... La veritat és que he de dir que com a preqüela d'un clàssic, és de les millors que he vit en l'aspecte de parar la taula pel què vindrà després. apareixen també nous personatges que assoleixen cert carisma i que és una llàstima que no tinguin continuïtat, però clar, això no es pot canviar. El mico alat que els ajuda, actua amb mesura, no es converteix en el típic animal xerraire poca-solta. La nina de porcellana és un gran descobriment, i més si trobes el paral·lelisme amb una nena que apareix al principi de la peli, allà on el mag fa els seus trucs. Es troba amb una nena en cadira de rodes que li demana que amb la seva màgia la faci caminar, i clar, no pot fer-ho. Quan més tard a Oz, es troba la nina, apareix amb les cames trencades i l'arregla (amb cola).
Estem davant, doncs, d'una bona pel·lícula d'entreteniment que pels amants dels clàssics els agradarà els lligams que estableix amb la història original. Els més puristes, segur que diran que es van avorrir i que els colors d'Oz embafen. Però què carai! Veure d'on surt la famosa bruixa de l'est és un momentàs, la veritat. No és convertirà en res que pur-entreteniment, però ho és de qualitat, i això s'agraeix.

DIVINA JOVENTUT

Avui és 1 d'agost de 2020, i tal dia com avui, però del 1990, vaig viure un esdeveniment que, 30 anys després, encara és un dels records més potents de la meva joventut. A moltes persones que em coneixen, és un xoc descobrir quin és aquest fet, ja que no sembla molt de la meva línia. Però en aquells moments, al 17 anys quasi 18, em va deixar una empremta difícil d'esborrar.
Es tracta del concert de la Madonna a l'estadi Olímpic. Sí, la Madonna. Qui ho diria, no? Però la veritat és que en aquells temps, tenia un ventall de gust musical molt gran. Diguem que la Madonna era l'exponent més pop i extremat de tots, però també és veritat que estem parlant de la Madonna del True Blue, del Material Girl i de tots els hits que la van portar a la fama. Era llavors quan amb Vogue va començar a anar-se'n una mica de l'olla i en pocs anys deixaria de ser un seguidor. Però el 1990, em tenia ben enganxat. de manera que quan vaig saber que venia a Barcelona, com no podia ser d'altra manera, vaig comprar l'entrada. Va ser més tard que es van decidir les dates de les colònies de l'esplai: començarien l'1 d'agost. I a més, eren les meves primeres colònies com a monitor. Ostres, quin dilema! I el responsable de es colònies era... capellà! Com li podia dir que no podia pujar a es colònies amb tothom per anar a un concert de la Madonna? Però per sort, hi ha gent amb la ment més oberta, i tot i no recordar si hi va haver massa reticències, ho vaig poder fer. El dimecres 1 mentre començaven les colònies (a Vallfogona del Ripollès... quins altres records), jo em preparava per un concert multitudinari, i pujar el dia 2 cap al Ripollès (amb la samarreta del concert, és clar).
I què dir del concert? recordo nervis, estar a baix, a la gespa (no excessivament a prop), moltes hores abans...I del concert, de fet, no recordo gran cosa excepte l'empremta emocional que em va deixar. Segur que va cantar totes les seves millors cançons. Però d'una sí que me'n recordo, la primera, suposo que per l'emoció del començament, el fet de ser la primera... bufff!
Crec que seria interessant fer una entrada amb el record de diferents concerts que tinc un record especial. He anat a molts, i crec que per tots tinc un lloc especial al cervell. Però és veritat que aquest de la Madonna, estaria en el top ten del meu oci particular. I amb orgull, què carai!