NYAM NYAM BON PROFIT

"Espero equivocar-me, no perquè no ens confinin, sinó perquè la situació sanitària millora. De vegades penso que la gent no acaba d'entendre això, que primer és la salut."

Així acabava un dels meus últims articles al blog, el 25 d'octubre passat, Pre-re-confinats.

I avui, a pocs dies del final del primer trimestre, a pocs dies del final d'aquest horrorós 2020, m'he de menjar les meves paraules amb patates. Sabeu allò que no fa molta gent? Sobretot els polítics. Quan dius una cosa ben convençut i al cap d'un temps, curt o llarg, fas justament el contrari o bé acceptes que et vas equivocar. Doncs au, a la salut de tothom, em menjo les paraules dites en aquella entrada: nyam, nyam...

Ep, però... un moment.. Vull fer una puntualització. És veritat, creia que ens confinarien (i molta gent més, la veritat és que no donaven ni un duro per la possibilitat de fer el trimestre sencer a les escoles). Però fixem-nos en les meves paraules, que, coneixedor de la ineptitud dels governants, vaig afegir que el no-confinament fos degut a la millora sanitària del país. Anem a analitzar-ho:

Els del govern poden dir que sí, que les corbes s'han aplanat, els contagis han disminuït, els ingressos als hospitals han baixat, blablabla... Però potser això és així gràcies a les mesures aplicades, no? Tancament de centres comercials, bars i restaurants, aforaments limitats, toc de queda, tancament municipal els caps de setmana... Per tant, no és lògic pensar que si tornes a obrir, la cosa torni a empitjorar? No sé... dos més dos són quatre, no? I és justament això el què ha passat. Quan tocava seguir la desescalada i obrir més restriccions, ara diuen que no podrà ser perquè torna a pujar l'índex i ha parat el ritme de decreixement. OH QUINA SORPRESA! Ei, i aquesta gent cobren per prendre aquestes decisions, eh?

És que tenim el Nadal a girar la cantonada, i quants vots perdrien si ens taquen a tots per festes. Podem veure un moment la resta de països d'un teòricament mateix nivell? Allà resulta que han fet tancaments totals justament per poder celebrar el Nadal. Aquí al revés, obrim per poder no celebrar-lo. #etfelicitofill Quina és la gran diferència? Claríssima: els diners. Mentre que a la resta de països europeus en els quals tant ens agrada emmirallar, tanquen comerços i restauració i els compensen econòmicament per evitar la ruïna, aquí, els fan tancar i que s'apanyin, perquè no hi ha diners per ajudar-los. Bé a veure, diners sí que n'hi ha, però són pels bancs, l'exèrcit, les empreses d'especuladors (com el Florentin0), per la Casa Real i per pagar les dietes dels polítics que NO assisteixen als plens i cobren igual. Però com que el nivell cultural i d'imbecilitat de la gent del carrer és del mateix nivell que la de la classe política, doncs no passa res. 

Així doncs, acabarem el trimestre amb les escoles obertes contra tot pronòstic, i amb un panorama desolador perquè tothom dona per fet que per Nadal la gent farà el què li rotarà. Què en deuen pensar els familiars de les víctimes? Els sanitaris que estan al peu del canó? La veritat és que és molt depriment acceptar que el 2021 començarà igual que acaba el 2020, malament.

I NOMÉS FA TRES ANYS

Avui fa tres anys em trobava dins un autocar, a Bèlgica. Darrer meu quedaven hores i hores d'autopista fins arribar al destí. Viatge turístic aprofitant el pont del desembre? no pas. L'endemà, demà farà tres anys, va tenir lloc una de les més (o simplement la més) ,multitudinària manifestació feta mai a Brussel·les. El motiu? Obvi, denunciar la injustícia i l'opressió de l'estat espanyol vers el nostre país. 

Pocs dies després de l'1 d'octubre, pocs dies després de l'empresonament dels jordis, de l'exili del President i altres membres del Parlament, i pocs dies abans de més detencions. Aquells dies quedaran en el record. Però quin record serà? Ara mateix, agredolç.

I tot perquè tres anys més tard, estem igual de malament com sempre. O potser pitjor. No, sense el potser. Estem pitjor. Els nostres polítics, que per primera vegada en la seva miserable vida van decidir posar el bé comú del país i del poble per davant del seu, han caigut en la infàmia més llastimosa dels últims temps. Teòricament estan junta amb un mateix objectiu. a l'hora de la veritat, només miren pels seus propis interessos, només miren el seu melic ple de ronya, perquè així el deuen tenir. Mentint com fan els espanyols, atacant-se com si fossin gats i gossos, menyspreant-se, criticant-se contínuament... Les eleccions (una altra vegada9 del 14 de febrer han demostrat que a ells ja els està bé això de governar una autonomia. Ostres, que tenen gent a la presó! No els importen? Bé, és igual. La manera com s'estan traient els ulls per obtenir més volts que l'altre és francament vomitiva. I no és que jo sigui més d'uns que dels altres...els he votat a tots! Però realment, el què fa ERC jo ho sento, però no ho entenc. Les xarxes són plenes de les seves paraules en contra del PSOE i del què mai farien i que ara estan fent. Ai, no sé... Quina ràbia que em fan tots plegats. Uns amb les seves mentides (ERC), els altres amb les seves estratègies i joc per sota la taula (Junts), els altres amb les seves tonteries i jocs de pati (CUP). Fan ganes de no votar-ne cap, però clar, si vas per una altra banda, sempre tindràs la por que no arribin al Parlament i regalis aquests vots als altres merdosos.

Quin embolic tot plegat. I encara surten alguns erquis dient allò de "jo abans d'independentista, soc d'esquerres, i per això faig blablabla...". ME LA BUFA! No hem fet tot el què hem fet per definir-nos com a poble, sinó a ser un poble! I això que és tan senzill, a ells els importa una merda. Doncs a mi ells també.

I mentrestant, els nazis corrent tan tranquils per Barcelona mentre que sempre que hi ha alguna mani independentista, els mozos ja treuen les porres i a estomacar! Felicitats govern, perquè pitjor, no es pot fer. Aneu a cagar!

ELLES I ELLS

Avui al migdia estava eufòric. L'equip femení del Barça havia tornat a golejar un cop més en un partit de lliga i es col·locava líder... amb tres partits menys que la resta dels equips!! I al vespre jugava l'equip masculí contra l'acabat d'ascendir Cadis, i portant uns quants dies de bon joc i de projecció cap a amunt que allunyaven els fantasmes i em començaven a donar la raó de que anàvem pel bon camí. Ja em va passar quan ho explicava en una entrada anterior de fa dos mesos, "Per fi juguen com el femení". Llavors tot va ser un miratge. Sembla que ara també.

Anem per les coses bones. Les noies continuen manant a la lliga. Partit que juguen, partit que guanyen. Fins i tot amb la reial Societat, que va costar més del compte. Les donostiarres ens van posar problemes, i fins i tot ens van fer un gol. Però tot i així, se'n van endur cinc. Ahir, contra el Santa Teresa, a la mitja part anaven 8 a 0. Una mica massa de relax a la segona part va fer que al final només quedessin 9 a 0. Però bé, toca descansar que dimecres comença la Champions..  ales 16'30h!! Quina merda d'horari és aquest?? Degut a aquest partit, va haver algunes rotacions (jugaran 6 partits en 19 dies). L'altra dada a tenir en compte és que la madrilenya Jenni Hermoso es va convertir, amb els seus 4 gols d'ahir, en la màxima golejadora del Barça. Té ben a prop l'Alèxia. Què voleu que us digui, preferiria que fos la d'Alella. Però bé, tot suma! Per cert, un apunt de l'arbitratge. La setmana que per primera vegada, una àrbitra xiulava un partit de Champions masculí, ens planten aquella petarda en el partit del Johan Cruyff. Anant 7 a 0, allarga un minut la primer part i pam, cau el 8è. A la segona part, també allarga el partit dos minuts. I després, tan escrupolosa que era amb el reglament, una del Sta. Teresa fa unes mans brutals dins l'àrea i no les xiula! Diu que les tenia enganxades al cos quan a la repetició se la veu estirant el braç que gairebé li surt de la clavícula!

I llavors arriba el vespre, veus que el Barça, tot i que dimecres juga contra la Juventus, aquests no fan rotacions, i surten amb tot. Perden 2 a 1, amb una errada (una altra) monumental en defensa, però sobretot amb una sensació d'impotència molt gran, que feia dies que no la teníem. Mira que anàvem bé, les coses estaven millorant. Però res, perdem aquí i tot torna a ser un desastre. La qüestió és com pot ser que siguin incapaços de guanyar al Cadis? Però si són deu mil vegades millor que ells. Què passa? Per què s'arriba a això? Incomprensible. segueixo tenint confiança en aquest equip, però tinc dret a estar emprenyat. Ara mateix, l'únic que m'animaria seria l'eliminació del Madrid de la Champions. Difícil, però podria passar... Ja ho diuen, qui no es consola és perquè no vol.

LA PSICÒLOGA

Després de quasi un mes sense publicar res de res (beneïda feina, beneït estrès), reprenc de nou abans que acabi el mes amb l'últim llibre llegit. 

La psicòloga és un thriller de l'Helene Flood. Explica la història de la Sarah, una psicòloga que es disposa a passar un cap de setmana sola, ja que el seu marit, en Sigurd, marxa els tres dies amb els seus amics. El divendres al vespre, rep la trucada d'un dels amics que li diu que en Sigurd no ha arribat, però ella ha rebut un missatge al matí dient que ja estava allà amb ells.

A partir d'aquí, intentar esbrinar on és i què li ha passat, mentre comença a tenir sensacions estranyes a casa seva, com si algú s'hi passegés de tant en tant. Entra en joc el fet de si les seves paranoies no la converteixen en la principal sospitosa de la desaparició, tot amenitzat amb els raonaments mateixos que utilitza a les seves sessions de psicologia amb joves en problemes.

Valoració: bé, simplement bé. No m'ha acabat d'enganxar del tot, anava passant les pàgines sense molt entusiasme, tot i que està prou ben tramat tot per seguir interessat en la història. És al final, quan de mica en mica es van precipitant els esdeveniments, que enganxa més i ja no el deixes fins arribar al final. Podem dir que les últimes pàgines es devoren ja a un ritme accelerat perquè ja t'ha atrapat. Malauradament, hi ha moltes pàgines anteriors que, tot i que la història com deia, està bé, no arriba a l'alçada d'altres thrillers que he llegit els últims anys.

Així que com deia, es queda amb un bé, senzill però ben aconseguit.