26 DE 26 I EN SOBREN 8

Campiones de lliga. Un altre cop. I aquest any, com el passat, sense acabar la lliga, tot i que una mica diferent, ja que l'any passat es va acabar de cop, i enguany hem de seguir fins jugar tots els partits.

Vint-i-sis partits, vint-i-sis victòries. 128 gols a favor (una mitjana de gairebé 5 gols per partit). 5 gols en contra. És a dir, per cada 25 gols nostres, ens en fan un. Falten cinc jornades. Però a més, tenen tres partits pendents per jugar respecte els altres equips. Senzillament brutal. Números estratosfèrics.

Ahir calia guanyar el partit i esperar que el Llevant no guanyés. El partit es va guanyar. Justament en un camp on normalment perdíem, i jugant el què segurament ha estat el pitjor partit de l'any. Només un solitari gol de la Bruna (marca cada 40 minuts més o menys...) ens va donar els tres punts. I el Llevant va i es deixa empatar als últims minuts. Resultat, campiones. Quines imatges d'alegria ens han ofert avui. Estan, jugadores i tècnics més que contentes i contents. Ho han aconseguit deixant amb un pam de nas a tothom. Bé, tothom que vol. Els comentaristes de GOL TV, que donaven el partit del Llevant, quan va acabar, no van dir ni una paraula sobre que aquell resultat feia campiones el Barça. Quina ràbia que ens tenen... I a sobre diuen "Siempre con el futbol femenino"... Sí clar, sempre que sigui espanyol i no pas català.

Però bé, anem a les nostres. Ja n'hem parlat en altres entrades del gran paper que estan fent, de com juguen, de la bona gestió de l'equip tècnic i com, almenys des de fora, sembla que totes portin bé el seu rol a l'equip. Així que total, el títol de lliga, havia de caure tard o d'hora.

La qüestió és que arriba a una setmana vista del partit més important que ha jugat mai fins ara l'equip femení. La final de la Champions contra el Chelsea arriba en el millor moment, i la possibilitat de ser campiones d'Europa és ben real ara mateix. Hi haurà nervis, però com va dir l'entrenador, quan van jugar fa dos anys contra el Lyon, vana anar a viure l'experiència, mentre que ara hi van a guanyar. Tan de bo d'aquí una setmana estigui escrivint sobre la primera Champions de l'equip. Se la mereixen. Però anem alerta, tindrem un equip anglès davant,  aquest any, l'única derrota que hem tingut ha estat contra un equip anglès. Confiança i a per totes!

SAPERE AUDE

Dues temporades per Merlí, i dues per la seva continuació, Sapere Aude. Quan es va acabar la primera temporada, la vam valorar positivament. Aquesta segona... també, les coses com siguin.

Hem vist com seguia avançant aquest primer curs a la universitat de filosofia, com anaven progressant els personatges, i tot i mantenir un estil semblant al de la primera tongada d'episodis, han introduït alguns aspectes nous que han afectat molt a les trames principals. La desaparició d'una de les protagonistes l'han suplert amb un nou personatge que acaba sent la parella del Pol, el protagonista, que pateix un bon sotrac quan s'assabenta que té el VIH.

Potser una de les coses que se li pot criticar a la sèrie és que la trama del Pol (malaltia i nou amor) i la Bolaño (la profe, quin personatge, boníssim), ocupen un 80% de la sèrie, i deixen poc espai als secundaris que tan bon resultat havien donat a la primera part. hem trobat a faltar una mica més Biel, més Oti i més Rai (sobretot aquest últim, molt desapercebut, i que té un moment de glòria al final que podia donar molt, quan es retroba amb els seus antics amics pijo-fastigosos). Apareixen, tenen les seves històries, però en cap cas influeixen molt en la sèrie, o almenys tant com m'hauria agradat.

He notat també que ha estat una campana de Gauss invertida. Els dos primers capítols, molt potents, i després es va descafeïnant fins que els dos últims tornen a estar on fire. Serien segurament els dos únics "però" que podria trobar. Per la resta, un cop més, una bona direcció, una bona interpretació, i la veritat, molt entreteniment barrejat amb temes de debat i possibles reflexions que haurien de donar a parlar en el jovent i el no tan jovent. Com que és segur que ja no hi haurà més temporades ni afegits, celebrem que hagin sabut donar aquest punt i final, deixant així un bon gust de boca als espectadors. 

Sense cap mena de dubte, és una sèrie (les quatre temporades
) que mereixerien ser revisitades per anar descobrint petites joies amagades en els seus episodis. 

GEMINIS

Ai... vaig començar a veure aquesta pel·lícula la setmana passada i quan duia vint-trenta minuts, en tenia molt bona impressió. Es tracta d'un film d'acció d'en Will Smith (dit així no presagia res de bo), però semblava ben plantejada. Llavors vaig veure que el seu director era l'Ang Lee! Justament la darrera peli havia estat La vida de Pi, d'aquest director, i n'havia dit meravelles. Això em va fer reprendre la seva visualització pujant exponencialment les expectatives. A més, vaig descobrir de nou, en algunes imatges, aquell efectes visuals que tan bon resultat havien donat a l'anterior peli.

Però malauradament, a mesura que avançava el metratge, m'anava desil·lusionant i he acabat veient una peli interessant, amb una idea bona (tot i que no pas novedosa, ja que l'havien plantejat anteriors pel·lícules), però res més. Em sap greu. Segurament, no m'hauria d'haver emocionat esperant cap gran espectacle. De fet, ha passat per les sales sense pena ni glòria, així que tampoc podia ser res de l'altre món. 

En un altre cas, com ja ha passat en altres pelis, no li hauria dedicat cap entrada. Però la seva proximitat amb La vida de Pi, el començament prometedor i la desmotivació posterior han provocat que li dediqués unes línies.

Així doncs, veiem com un assassí a sou, perquè això és el què és en Will Smith, vol deixar la feina, i el govern el vol eliminar (sap massa coses). Per fer-ho, envien un clon seu , més jove, ja que com que és el millor, només ell mateix pot acabar amb ell. Però tot canvia molt ràpidament i s'acaba ensucrant per una banda mentre l'espectador/a manté un dilema important, ja que, s'ha d'empatitzar amb el protagonista, però clar, és un macarra que mata seguint les ordres del govern. A ell li diuen que mata terroristes, però car, no sempre és així. Algú que mata, pot ser el bo de la peli? N'hi ha que plantegen aquests dubtes, però són pelis ben fetes, amb un rerefons per reflexionar important, però en aquesta en concret, està feta al servei de l'espectacle, no busca en cap moment reflexionar sobre el tema.

Per això, la sensació és al final, agredolça.

S'HA TANCAT EL CICLE

Amb l'eliminació de la UWCL l'any 2016 a mans del PSG, es va iniciar una evolució del futbol femení a can Barça que ha culminat avui amb la revenja de dues eliminacions per part de les parisines. Es preveia un partit complicat, peròha estat a més amés, esgotador, trepidant, amb molts nervis i sí, també llagrimeta al final dels 90 minuts.

Però s'ha aconseguit, l'equip femení ja és a la final de Goteborg. Ha guanyat el PSG per 2 a 1, aconseguint no perdre cap dels dos partits davant de l'equip francès, en una demostració d'aquesta progressió que ha culminat amb l'eliminació d'un equip que, com els altres dos totpoderosos d'Europa, Lyon i Wolfsburg, ens superaven en gairebé tot, sobretot a nivell físic de des sempre. Però ara s'ha girat la truita, tot ha canviat. El nostre equip ha millorat moltíssim físicament, en concentració, psicològicament, i ha estat capaç de derrotar un dels màxims exponents del futbol femení a Europa. 

Però a més, és que a la final no hi seran cap dels tres dominadors de la competició. Ni les dues franceses ni les alemanyes. Allà estarem les catalanes i un potent Chelsea (hauria preferit el Bayern). S'ha trencat la seva hegemonia. Pe fi el futbol femení està donant el resultat que es volia, el perfeccionament de tots els equips, afavorint la competitivitat i l'espectacle. Ara Europa ja no és cosa de dos o tres. Ara el Barça ja compta com les que més, juntament amb Chelsea, City, Juve, Bayern... I això és súper positiu per a aquest esport i pel feminisme. Només falta que se les tracti com es mereixen, que hi hagi VAR, que els horaris de les semifinals no siguin els diumenges als matins... Volem prime time pels equips femenins ja!

I què dir del partit? La veritat, quan ens hem posat amb 2 a 0 al marcador, no m'ho creia, era un somni! Quina temporada que està fent la Lieke, la millor de totes les que porta a Can Barça (ja era hora!) Malauradament, una altra errada de concentració en un córner ens ha provocat el dos a un massa aviat. A partir d'aquí, tot ha estat un patiment, amb estones de molt domini francès, però al final ho hem sabut controlar i hem tingut dos pals i la típica ocasió claríssima d'Oshoala que ha fallat. Quins nervis! Però ha estat genial l'explosió al final del partit. Alegria desbordant, i moltes possibilitats de ser campiones. No ha estat ni de bon tros el millor partit, el mig del camp no l'hem arribat a dominar com altres vegades. hi ha hagut molt sacrifici i esforç. I això és el què ens feia falta per arribar al top europeu.

Perdem l'Andrea per sanció, i això és un handicap important, però segur que ho podrem superar. Només queden dues setmanes... Quines ganes!