WILLOW

La dècada dels 80 va ser l'època daurada de les pel·lícules d'aventures de tot una generació. Al 1988 apareixia una que barrejava l'aventura, la fantasia i la màgia que va fer les delícies de grans i petits, però sobretot de petits: Willow. Era la primera vegada que vèiem una peli amb un protagonista nan, i poca broma, perquè gairebé han hagut de passar 30 anys per tornar a veure'n un, el gran Tyrion Lannister de Game of thrones.

A Willow, aquest nan aprenent de mag s'ajunta amb un lladre i la filla guerrera de la reina per tenir cura d'una nena acabada de néixer, que segons la profecia està destinada a ser la salvadora del món. Com segurament ens passaria, si la revisitéssim li veuríem tots els defectes del món, com explicava a l'entrada Clàssica o bona. 

Aquest any passat van rodar la sèrie de Willow, on trobem la nena ja crescudeta, que ha de tornar a lluitar contra les forces del mal, de nou acompanyada del nan, a qui ara se sumen la filla de la nova reina (personatge que recuperem de la peli juntament amb en Warwick Davies), la se va parella del cos de guàrdia (parella homosexual, anem avançant, tot i que normalment són lesbianes, no sé perquè està més acceptat). També hi ha un lladregot per allà i un príncep aprenent de mag que primer sembla una cosa i acaba sent més important. A la trama tenim el segrest del fill de la reina i la recerca que emprenen aquest grup de personatges tan divers.

La sèrie en sí, té dues parts. La primera és el primer capítol: engrescador, divertit, intrigant i emocionant. Em va fer recordar l'emoció d'aquest tipus de pel·lícules de quan era mooooolt més jove. Però inesperadament, a partir del segon capítol va perdent embranzida. Apareixen incoherències, detalls imperfectes de muntatge (estem en una situació i la següent escena és totalment diferent, com si haguessin esborrat una escena entremig que lliga les altres), i es torna molt previsible i poc atraient. És cert que després del primer episodi em van créixer les expectatives i la patacada ha estat grossa, tenint la sensació de que és més dolenta del què realment és. Segurament no ho és tant, però a mi personalment, m'ha decebut. Massa coses inconnexes, massa personatges que canvien d'actitud de cop i volta. Com he dit, és com si durant el procés de muntatge, haguessin eliminat seqüències, provocant aquests desajustaments.

M'ho he passat bé, però no ha estat el què m'esperava, sobretot després de veure un primer capítol força interessant. Llàstima.

GUERRA

La paraula guerra sembla massa dura per definir el conflicte que tenim amb l'estat ecspanyol, i un clar menyspreu a les guerres actuals i anteriors que hi ha hagut al nostre món. Però penso que una paraula menor (conflicte, discussió, malentès...) tampoc fa justícia al què ha passat, passa i passarà.

Darrerament no parem de lamentar-nos per situacions puntuals en què la nostra llengua, cultura, tradició o societat surt perdent. Fins i tot hi ha situacions que no es veuen com a resultat d'aquest enfrontament. Per posar un exemple simple. El fet que Alcarràs, després de recollir premis per tot el món, no sigui nominada als òscars, o fet menor, no aconsegueixi ni un premi Goya, alguns ho veuen com una cosa de mala sort. Ai senyor... quant de llirisme encara... Senzillament han deixat de banda l'atac violent (17A, 1O), per passar a l'atac de sempre, anar desgastant-nos, putejant-nos i fent que ens traiem els ulls entre nosaltres. Clar que Alcarràs no ha aconseguit aquestes fites per ser catalana!

Ells continuen la seva guerra, igual que fa segles. Odien tot el què fa olor a català. Però com que no ens poden deixar anar, perquè si no s'enfonsen en la misèria, doncs toca fer que ens barallem entre nosaltres, posar inútils al capdavant perquè ens distraiem amb les seves tonteries enlloc de tornar a centrar els nostres esforços en el nostre veritable enemic: Ecspanya.

Ara tothom s'exclama pel vídeo de la infermera menyspreant el català. I ja ha sortit tothom a dir la seva. Un "tothom" que parla castellà cada vegada que algú se li dirigeix en aquesta llengua. Ells segueixen fent la seva guerra, i nosaltres ens pensem que estem de vacances. I ara tothom a defensar aquesta noia, que ho ha fet perquè està en el seu ADN, com en el de tants i tants espanyols i espanyoles. Ens odien, Punt. Ja està. Acceptem-ho d'una santa vegada. Ens odien i voldrien eliminar el català de la història. Ja està. NO sé perquè costa tant d'entendre que això és així. I com costa veure que mentre no hi hagi rèplica, seguiran enfonsant-nos en el fang, cada vegada més avall, per evitar que tornem a ressorgir com ho vam fer el 2017.

Cal passar a l'atac, i no cal violència, és clar que no. Cal determinació, cal decisió, fermesa, força i valentia. Sense això, seguirem sent ratolins en mans de tiranosaures.

WAKANDA FOREVER

Després de dues pelis de bon veure (tot i que una era una obra de teatre), la ratxa s'ha trencat. Volia anar al cine a veure la nova d'Ant Man, però per si de cas hi havia algun enllaç amb l'anterior, em vaig proposar veure Wakanda abans. I bé... després d'una estona entretinguda, no hi ha res més. La pel·lícula no aporta res de nou a l'univers Marvel. Personatges que van apareixent, que tard o d'hora sortiran en altres franquícies i que tindran més o menys pes, però com a peli individual, no és ni de bon tros, massa interessant.

Després de la mort de l'actor que feia de Black Panther, calia donar-li un tomb al personatge i a la història. Comença doncs, amb el funeral del rei T'Challa i amb tothom volent tenir accés al vibrantium. Apareix llavors una nova raça de mutants que viuen sota l'aigua i que juguen un doble paper entre bons i dolents durant tota la pel·lícula. Aquesta dualitat fa que costi situar-te bé a la pel·lícula, crec. Penses que són bons, després dolents, després tornen a ser bons, per ser molt dolents, fins a acabar altra vegada al cantó de la llum (almenys de moment, tampoc queda clar). 

I paral·lelament a la trama, hi ha la germana de Black Panther, que no té clar quin és el seu paper en tot plegat fins que decideix ser la seva successora, cosa que passa al final de la peli. De manera que ens trobem amb una muntanya russa de situacions que es van enllaçant contínuament sense que es vegi un objectiu clar del tot. L'aparició d'una noia que ha creat un detector de vibrantium és poc més que desconcertant, així com la seva aportació a la lluita, passant d'estudiant d'universitat a portar una armadura estil Iron-man en un tres i no res. 

Sense ser un desastre (perquè et distreus), no està per mi a l'alçada d'altres. És evident que Infinity War i Endgame són joies, i qualsevol comparació, ara per ara, fa mediocre qualsevol altra pel·lícula Marvel.

L'AMY I LA BIBLIOTECA SECRETA

Casualitats i un seguit de coincidències em van fer arribar aquest llibre a les mans. Tot buscant activitats per la formació escolar d'aquest curs, semblava que la temàtica d'aquesta novel·la podia tenir traces sobre igualtat de gènere. Al final, el més destacat d'aquest aspecte és que la protagonista és una noia afroamericana que pateix una evolució important en quant a empoderament. I prou. O no. Perquè aquest llibre és un tresor, ja què a més d'aquesta característica sobre la protagonista (que ja és un què important, en un món dominat pels protagonistes literaris masculins), hi ha desenes de temàtiques que se'n deriven que donen peu a poder-se sotmetre a debat i reflexió, ja no només a nivell escolar, sinó també a nivell adult.

I tot perquè algú, anomenat en aquest cas, Consell escolar, decideix que hi ha uns llibres a la biblioteca de l'escola que els consideren inadequats pels nens i nenes, de manera que els retiren de la biblioteca. El llibre preferit de l'Amy és Pippi Calcesllargues, i és retirat perquè la Pippi ensenya a mentir, viu sola sense pare ni mare, etc. A més d'aquest, altres llibres (Matilda, Capità Calçotets...) són víctima de la censura més rància possible. Els retiren perquè parlen de sexe, hi ha paraulotes, massa filosòfics per a certes edats... Els motius són diversos. Un dels capítols més interessants és quan decideixen les raons més absurdes per prohibir llibres (Blancaneus perquè pot fer mofa del nanisme, Harry Potter perquè pot fer creure als nens que poden volar amb una escombra... de tot).

Ui, he dit "prohibir". Molt interessant també el capítol en què la directora diu que no estan prohibits sinó retirats i l'Amy li rebat que és el mateix. Hi ha tants i tants passatges interessants que no acabaria la llista. Sort que m'ho anava apuntant a mesura que avançava en la lectura...

I com qui no vol la cosa, com si els astres en conjuntessin per donar-nos un senyal, mentre llegeixo el llibre salta la notícia del "retoc" que una editorial ha fet dels llibres de Roald Dahl. justament per eliminar les parts políticament incorrectes, va i les canvien o les suprimeixen (l'Augustus Gloop ja no és gras, les bruixes són calbes però això no vol dir que siguin lletges, l'aranya ja no es llepa els llavis...) Increïble, la realitat supera la ficció. Tot i que el motiu de l'existència d'aquest llibre és perquè aquesta censura de llibres ja fa temps que es practica en moltes escoles del USA. Tenia els dies comptats que arribés aquí. I molta gent se'n fa creus, però no trigarem en tenir el debat aquí a casa nostra, ja que moltes famílies reneguen de la literatura clàssica perquè ofèn. Verge santíssima, que deixin el passat en pau i que se centrin en el futur de les seves criatures, ja que al mateix moment que volen prohibir que llegeixin Tintín, els donaran un mòbil perquè amb TikTok puguin canviar-se la cara i generar odi als seus cossos, abocant-los a una frustració que pot degenerar en to aquest seguit degoteig de malalties mentals en els nostres adolescents. Tindran els sants collons de dir que és culpa de Disney a la vegada que canten amb ells la cançó de la Shakira.

Bé, tornant al tema. La perillositat de caure en el puritanisme més ranci i feixista que té aquesta censura dels llibres és tan evident que com dic, és molt necessari llegir aquest llibre i lluitar contra aquests aires que embolicats amb la bandera de la tolerància i el respecte, amaguen el feixisme de tota la vida.