EL GRAN DILUVI

La primera pel·lícula de l'any se l'emporta Corea del sud, un país amb una potent fàbrica de cinema, dels quals ja han passat per caixa la premiada Paràsits i la zombiemovie Train to Busan. Queda pendent l'aclamada-polèmica-sobrevalorada (no ho sabem) sèrie Joc del calamar, i només faltava descobrir que van fer una pel·lícula anomenada Snowpiercer basada en un còmic i de la qual fa poc vaig veure la primera temporada.

El gran diluvi comença sent una cosa i acaba sent una altra. Aquest canvi a mitja peli em deixa una mica fora de lloc i em porta a buscar per la xarxa, webs on hi hagi "explicació del final". Més o menys és el què veig, però necessitava recolzament. Aquest canvi respon també a aquesta necessitat de fer coses diferents, ja que en el fons, tota la primera part estem veient un film de catàstrofes apocalíptiques. En aquest cas, el què comença sent una pluja persistent es converteix en un seguit de tsunamis provocats per l'impacte d'un asteroide a l'Antàrtida. Gairebé tot ell planeta quedarà sota l'aigua i es produirà una gran extinció.

Els nostres protagonistes són una mare i un fill que viuen en uns complexos d'edificis molt alts i que han d'anar pujant pisos per salvar-se de cada onada que arriba. Apareix llavors un misteriós agent que identifica la mare com una científica d'IA que cal salvar per assegurar el futur de la humanitat, i a poc a poc, anem descobrint coses d'aquesta mare i sobretot del fill, fins que a mitja pel·lícula, entrem de ple en les simulacions virtuals.

Així, tenim una peli de desastres una mica diferent, tot i que l'embolic em deixa una mica fora de joc per com l'enfoquen, ja que al final, l'explicació és prou lògica. Però què voleu que us digui, per mi el millor són els efectes de la inundació i els tsunamis, l'adrenalina dels moments de pànic, molt en consonància amb el curset sobre emergències que he estat fent aquestes vacances. Li posarem un notable baix pels vint minuts d'embolic mental.

FA 40 ANYS, 1986

1986. Així, sense pensar-hi massa, em sona a mal any, no sé perquè. Potser només és una sensació sense fonament, però em sona a mal any. Veurem si serà cosa dels anys acabats en sis... ho comprovarem aquests dies. Per altra banda, arribem ja als tres últims anys en què faig aquest exercici de record pels temps passats; el 2028 serà 'últim que tindrà aquest grupet de quatre articles històrics. Però som-hi, què recordo de l'any 1986?

Doncs el què més m'ocupava el temps, seguia sent l'escola. I arribava un moment important. Deixava enrere l'EGB, acabava el vuitè curs i començava el BUP. Comentat ja vuitè a l'entrada de l'any passat, em centraré en primer de BUP. Hi arribava amb 13 anyets (alguns comencen 3r d'ESO a aquesta edat... i així va). Era doncs, un pipiolo en un terreny desconegut. Els companys eren bàsicament els mateixos, però com que marxava gent, també n'entrava molta de nova. La figura del tutor/a s'esvaeix. així com puc dir els nomes de tot els tutors i tutores d'EGB, no puc fer el mateix amb BUP i COU. Professors nous, matèries noves, augmentava l'estudi i la dificultat... però a part d'això, no recordo res en concret.

A nivell de lleure, també vaig viure un canvi important, ja que aquell estiu ja no ornaria a Pineta, sinó que tocava la tanda del Xalet. Vist en la distància, és sorprenent que es fessin colònies en un edifici construït per Gaudí!!! Impensable avui en dia. Però van ser unes colònies especials, les recordo amb bones vibracions: la casa triangular, el fet de ser intendents i cuinar, rentar plats, etc. Cada vegada les relacions entre nosaltres eren més fortes, tot i que duraven el què duraven, quinze dies. L'excursió al Puigllançada, els estels des del mirador. Recordo que vaig fer un diari d'aquells dies, però fa anys, que amb els trasllats, l'he perdut de vista. una llàstima. segurament Xalet'86 va ser el millor de l'any.

Aquell febrer es casava mon germà gran, tot un esdeveniment. El maig, quan tocava celebrar els 30 anys de casats de mons pares, va coincidir en el dia amb la final de la Copa d'Europa de Sevilla amb l'Steaua de Bucarest. Això també ho recordo moltíssim. Haver de fer la celebració tot sopant, després d'aquella fatídica tanda de penals... va portar força mal rotllo, la veritat... La lliga guanyada menys recordada de a història.

Per la resta de coses que van passar aquell any, el resum seria: l'elecció de Barcelona com a seu olímpica (recordo on era quan ho vaig saber i el comentari al respecte gens optimista), l'explosió del Challenger (que diria que també la vaig veure en directe per la televisió), l'accident de Txernobil, el mundial del Maradona i posterior arribada al Barça, el pas del cometa Halley (l'esperem el 2062), l'incendi de Montserrat el juliol.

En cinema i música, primers cops al cinema amb amics (Aliens) i grans LP's: Madonna i el seu True blue, So (Peter Gabriel), Bring on the night (Sting), True colors (Cindy Lauper)... I la música en català comença a sonar fort amb els Duble Buble, N'Gai n'gai i els B-30.

TORNARAN A SEGONA

Com ja va sent tradicional, la primera setmana de l'any ens porta el fals derbi (perquè no és de ciutat, ja que uns són a Cornellà i els altres de Barcelona, ni de país per motius lògics). Aquest any teia dos al·licients més. un, que el Barça va primer (tampoc és tan estrany) i l'Ecspanyol va cinquè amb opcions reals de jugar a Europa l'any que ve. És allò que en diuen un "derbi igualat". Però això és igual ja que quan els pericos han estat en posicions més compromeses, a baix de tot, el dia que juguen contra el Barça acostumen a convertir-se en el PSG.

L'altre al·licient era el retorn del porter, en Joan Garcia, allà on va explotar el seu talent. L'enuig és lògic. Quatre dies després de fer-se petons a l'escut de l'Ecspanyol, fitxava pel Barça. Puc entendre que els aficionats pericos estiguin rabiosos. Nosaltres també ho estaríem. No seria un partit fàcil pel jove Joan, però un cop més, va demostrar que és un dels tres fitxatges més bons que ha fet el Barça en els últims deu anys. Quin tros de porter, mare de déu. No només són les seves parades, és també la seva velocitat de pensament, fotent una empenta al Gerard Martin per tapar el xut d'un contrincant. Brutal. Segurament ahir en ter Stegen va tenir car que, o marxa a jugar a un altre equip, o el mundial el veurà des de la banqueta.

El partit no va ser especialment fabulós. El Barça va jugar força malament, sobretot els davanters titulars, i les poques ocasions que tenien els blan-i-blaus, topaven amb el mur de la nostra porteria. A la segona part, els cansats, els canvis i tot plegat va afavorir dues clatellades i guanyem el partit 0 a 2.

Durant la setmana, tot han estat crides a la calma i al respecte. Tothom sap quin tipus d'aficionat tenen a Can Ràbia de Cornellà. Les declaracions d'alguns jugadors (després dient que era broma) i del seu entrenador, que és un reprimit obsessionat amb el Barça, no van ajudar, al contrari. Enlloc de posar pau, ja que qualsevol conflicte al camp podia posar que el tanquin (què fort que després del què va passar fa dos anys i mig, encara els deixin jugar).El Manolo aquest va i diu que no podem donar lliçons de res, que quan ells van al Camp Nou, els canten "a segona". Compara aquests crits amb els "P*** Barça" o la ja anomenada invasió d'ultres per agredir jugadors i cos tècnic. Quins nassos, quina barra, quin desgraciat. Ai sí, després surt el tema del Figo i el seu retorn, uns fets de fa quasi un quart de segle... 

Bé, que potser aquest any no baixaran a segona, però tard o d'hora hi tornaran, hi podem pujar de peus. En aquest cas, crear els dits perquè no arribin a Europa.

MADRIT

Acabar l'any anant a Madrit i començar l'any blogger amb l'entrada que hi parlo no em desperta massa bones sensacions, la veritat... Però així són les coses, no es pot negar que el dia 30 de desembre vaig anar a la capital de les Espanyes per dues activitats pendents a fer amb El MEC aprofitat les festes.

Descobrir aquest museu del futbol anomenat Legends i visitar el camp del Madrit eren els dos objectius. Així, a primera hora, amb un tren d'alta velocitat vam anar cap a allà. El primer va ser intentar esmorzar alguna cosa, però la lentitud del servei (en 20 minuts van ser incapaços de portar un croissant i un tallat) i l'hora fixada per visitar al Legends ens va fer marxar del local sense el cafè. Començàvem bé.

El museu, correcte. Està centrat en els mundials de futbol i les competicions europees. Imatges i vídeos de totes les finals i competicions, acompanyades de samarretes originals d'alguns dels seus participants, amés de rèpliques de les copes. una peli4D que si la passessin a menys velocitat es gaudiria millor, ja que al seient, sense lligar, el cap anava de banda banda. Per sort, no hi havia empatx del Real, tot i que a la secció de Champions, malauradament, te'l trobes fins a la sopa. T'hi passes entre hora i mitja i dues hores allà dins. El què xoca i dona raons a com de malament s'afronta el tema del futbol femení és que centrant-te en mundials i competicions internacionals, reservis un espai per la Liga F, on per ara hi ha només les fotos dels equips ecspanyols i alguna cosa de la seva selecció. Fes-ho igual, només the best, no? Les seleccions dels USA, Suècia, Anglaterra, França... i la Champions. Però posar l'Eibar i el Levante Badalona, és pixar fora de test en aquest museu, no és seriós.

Fins a les 16h que teníem el tour pel Bernabeu, passeig per les zones típiques de la ciutat. El és interessant era la propaganda de Stranger Things al metro del la Puerta del Sol. Més que els nens i nenes tirant bombetes (com si fos Sant Joan) i uns ossos inflables que fan la funció de figures humanes de les Rambles. 

A la tarda, el camp del Madrit. Per fora, una llauna de sardines, amb els habitatges a tocar (no m'estranya que es queixin pel soroll). Els blancs fan servir la part de la gespa per convertir-ho en un festival de la Infància, de manera que no podies fer fotos del camp. Enhorabona. També és interessant el fet que et fan seguir un recorregut na mica peculiar. I no surtis del camí, encara que no et facis una foto d'aquelles amb fons de croma! Divertit veure que pel museu tot són frases del Florentino a les parets. N'hi ha una de molt graciosa que parla de "a humildad" com un dels valors del Real Madrit. I just a continuació, tres o quatres ales seguides on només són les 15 Champions (en una les copes, en una altra les imatges, en una altra els banderins...) i tot amb el lema "El mejor club del mundo". Ens partíem el cul amb la paraula "humildad".

Un passeig pel Retiro ens duia de nou a l'estació per tornar cap a Barcelona. Realment, és quan vas a Ecspanya que t'adones de com n'és de bonica Catalunya i més lògica (no com el seu metro, que entra per la dreta!!!) Senzillament, som diferents.