ORFES DE TEATRE

Entrada en aquest blog del desembre de 2016, aviat farà deu anys:

"El motiu d'aquesta entrada, no és tant la meva visió dels Pastorets sinó constatar un fet. Des de que sóc mestre, cada any ens deixem caure pel jove Teatre Regina. Cada any! I moltes vegades, les obres escollides són les de la companyia del Teatre, La Trepa. Perquè? Per fer la pilota? Doncs no. Molta gent s'apunta al carro del teatre infantil, pensant-se que amb nens de públic, qualsevol cosa es pot fer i agrada. I no és així. Justament per la meva feina, n'he vist moltes d'obres, i he de dir que les que fan els de La Trepa és del millor del país."

Aquella entrada duia per títol "OH REGINA", i després de tot aquest temps, ens veiem tristament colpits per la notícia del tancament del teatre. Com està passant a tota Barcelona, però a Gràcia més, la gentrificació i el procés de substituir els veïns i els comerços de tota la vida per ex-pats i grans cadenes i franquícies, és ja un fet consumat. No passa setmana que no tanqui un establiment emblemàtic o un pis sigui llogat per gent de fora amb diners. Al Jove Teatre Regina els han pujat el lloguer de manera infrahumana i els han donat quatre dies per fotre el camp. No han tingut temps de reacció, ni ells, ni les entitats culturals, ni el públic que tant els devem. Una lleu campanya a change.org i una concentració davant del teatre el dijous passat han estat de les mostres més nombroses però ineficaces. Sí, han agraït l'escalf, però la realitat és que el 15 de juliol han de ser fora.

En 31 anys que porto a l'escola, les coses han canviat molt. Però molt. Molt poques coses s'han mantingut intactes, i de fet, si em pregunten, només me'n ve una al cap: el Regina. Cada any teníem l'espectacle de teatre infantil per als alumnes assegurat. Algun cop que ens dèiem si miràvem alguna cosa diferent, sempre ens sortia "rana". Els espectacles que programaven al Regina i sobretot, els protagonitzats per la Trepa, eren jugada segura per gaudir de teatre infantil de qualitat. Sempre ho feien molt bé, amb afecte, amb rigor, amb qualitat... I ara ens quedem sense ells. Ja els dèiem que allà on trobessin nova casa, allà ens tindrien de nou per viure amb ells un nou espectacle.

Han estat molts anys de Regina, des del temps del patrocini del Kit-Kat fins a dia d'avui, en què tornàvem a riure amb en Piula i el Gran Tronera. Els alumnes d'aquest curs valoraven entre les tres millors sortides de l'any aquests Pastorets Superestel que algú ha decidit esborrar com si no fos res important. Males llengües parlen d'una tal "Mago Pop" darrere d'aquesta expulsió. Si és així, en mi i en molta gent acaba de trobar un enemic cultural nou, i si realment es tracta d'un bon artista però especulador, tan de bo li vagi tot malament. Si no és així, no li desitjo res dolent. Però qualsevol persona que es carrega un Teatre com el Regina, deixant orfes de cultura infatil a tants i tants nens inenes, es mereix la ruina més destralera.

Ànims, gent de la Trepa! Seguim al vostre costat!

MUNDIAL 2026 (2)

El fet que hagin passat de 32 a 48 seleccions en aquest mundial, ens ha regalat una ronda extra. Si abans, després de la fase de grups, passàvem directes als vuitens de final, aquest any hem tingut uns setzens que han acabat aquesta matinada, el mateix dia en què començaran els enfrontaments que decidiran els vuit millors d'aquest any (o potser no els millors, sinó els que han tingut més sort).

La fase de grups va eliminar 16 equips, els 12 últims de cada grup i els quatre pitjors tercers. I aquí ja van arribar algunes de les primeres sorpreses. La Repúplica Txeca, Corea del Sud, Turquia i sobretot, Uruguai, abandonaven prematurament el campionat. El cas més sorprenent és els dels sud-americans, bicampions del món (però fa gairebé un segle, d'això). És cert que un cop veient els jugadors, t'adonaves que no hi havia massa potencial. El més revelador és el seu partit contra els ecspanyols,que els van cosir a patades davant la permissivitat arbitral (una tònica força comuna en aquesta edició. Potser el fet de jugar-se sobretot als USA els ha fet creure que la violència va primer i està ben vista...)

Aquesta nova ronda, la dels setzens, ens ha permès gaudir de seleccions que en altres èpoques no haurien arribat fins aquí: Cap Verd, Sud-Àfrica, Canadà, Bòsnia, Àutria, Austràlia, Congo i Algèria són les principals. Malauradament, de totes elles, només Canadà ha arribat a vuitens (també perquè jugava contra Sud-Àfrica). En aquesta nova ronda, tenim altres ventafocs apart de la canadenca. Els propis USA, Egipte, Suïssa i Paraguai, al costat d'algunes que de tant en tant treuen el nas entre les poderoses, com el Marroc, Noruega, Bèlgica (l'eterna decepció). Com és habitual, el meu tarannà em porta a desitjar que totes aquestes seleccions arribin el màxim de lluny possible i doni lliçons d'humilitat a les més fortes.

Algunes d'elles (de les anomenades fortes) han caigut a setzens: Alemanya, el cas més sonat, però també Països Baixos, Croàcia, Japó i Suècia i Senegal ja han fet les maletes. Per tant, ens està quedant un mundial que va combinant les classificacions esperades amb algunes de més sorprenents i que, com deia, desitjo que seguexin fent-ho. Cal destacar que les fortes no han arribat sobrades. Argentina, guanyant a la prórroga a Cap Verd; Brasil, el mateix als minuts afegits contra Japó; Portugal i Anglaterra, havent de remuntar. Malauradament, tot i existir la famosa frase: "Ni França, ni Ecspanya, Països Catalans", són justament aquests dos estats els que han passat ronda amb més facilitat. No cal dir que desitgem que "la roja que no és Xile" se'n vagi de vacances el més aviat possible.

Favorits? Difícil de dir, perquè no hi ha superioritat clara ara mateix. Algunes han d'enfrontar-se a seleccions més potents per veure de debò si són o no són favorites. Pel què fa a la megaporra en la què participo, la veritat és que vaig força malament. Però si tinc sort, encara podria pujar posicions. Evidentment, sort vol dir, eliminar Ecspanya. Som-hi Cristiano!!! Suuuuuuuuu!

DUES EN UNA

Començar el primer dia de vacances aixecant-se d'hora com sempre, agafar el cotxe i plantar-te a l'aeri de Montserrat per fer una excursió. Tota una declaració d'intencions de com serà de ric i variat aquest estiu. Tot i que, dos dies després, el dolor a la planta dels peus em fa dubtar de la viabilitat de la idea. Un cop més, les ganes de sortir a la muntanya a caminar, per molt ben planejat que estigui, se'n poden anar a n'orris per motius que no hi comptaves. Però bé, esperem que el dolor vagi desapareixent i pugui seguir endavant amb les excursions estiuenques.

Ara mateix, ningú ens pot treure que ja en tenim una al sac... i quina una, sinó dues! Ja feia temps que donava voltes a què s'acostava el 29 de juny, i per tant, caminant com fa dos anys o en cotxe com l'any passat, tenia una cita amb la nostra muntanya. Així que em vaig plantejar un objectiu. Primer, fer l'etapa 6 de l'objectiu Montserrat, pujar des de l'aeri fins el Monestir. Un cop allà, anar fins a Sant Jeroni (un altre clàssic a l'alçada del BCN-St.Cugat). Conscient del temps, em volia estalviar la volta fins a Sant Joan, i fer aquest tros amb el funicular. Després baixar, dinar alguna cosa, tornar a l'aeri (ara sí, volant) i arribar-me fins a Santa Cecília abans de tornar.

Ara mateix és el dia amb més km i passes d'aquest any, no m'estranya que em faci mal el peu! I tot va anar com estava previst. La pujada fins el Monestir, cansadíssima, com sempre. Mentre pujava, només el primer tros, de pujada forta fins el camí de Monistrol, em preguntava com era possible que fa dos anys fes aquest mateix recorregut però amb tota la caminada des de Barcelona a les espatlles. Quina bestiesa, quina bogeria i quin miracle. No entenc com ho vaig poder aconseguir. Total, una hora i mitja, amb parades. Més o menys mitja hora fins el camí, cinc minuts fins les escales i mitja hora per les escales dels pebrots fins els degotalls més deu minuts fins dalt. Sortida a les 8,54h i arribada a les 10,19h.

Després, cap a Sant Jeroni. Des del funicular, van ser 55 minuts. I la baixada, pel camí salvatge. Com a curiositats, la noia de ves a saber on, que es feia selfies fent el pi i deixant anar les mans, aguantant-se només amb el cap. I després, creuar-me a les 12 del migdia, gent que pujava a Sant Jeroni, pel camí salvatge, amb les tres mil escales! Quina barbaritat... si a mi em fan mal els peus, aquesta gent no en deuen tenir!

EL NIU DEL CUCUT

Fa cosa de sis anys em trobava a l'estiu posterior al confinament, quan després de moltes vegades tenint-lo a les mans a les lliberies, vaig llegir "La bruixa" de la Camila Lackberg. Va ser el número 1 de les lectures d'aquell 2020, i en descobrir que era el desè d'una sèrie, al llarg d'aquests anys he anat llegint des del primer fins l'útim a dia d'avui. En aquests sis anys, va arribar a publicar l'onzè, El niu del cucut, que és el que m'acabo de llegir, completant finalment la col·lecció. Però ves per on, resulta que justament aquest estiu, cap a finals d'agost, sortirà pubicat el dotzè titol. Sembla que estic predestinat a no tancar mai la lectura de la saga de Fjallbaka, però almenys, a partir d'ara, ja aniré al dia. I mentre mantinguin la qualitat, benvinguts seran.

I és que El niu del cucut ho ha tornat a fer. Una nova història, uns nous crims, uns nous personatges immersos en una trama criminal, que els nostres protagonistes, l'Erica i en Patrick, juntament amb els seus companys de la comisaria, n'han de treure l'entrellat. No és pas un llibre de poques pàgines, però me l'he polit amb velocitat perquè de nou m'ha captat l'interès des de les primeres pàgines, i de nou he gaudit de valent amb la seva lectura. Estem parlant d'onze (i aviat dotze) llibres d'aquest estil, i aconseguix encara encomanar-nos la intriga i l'atenció constant pàgina a pàgina. Però clar, la literatura és plena de sagues de llibres policíacs, i n'hi ha que no se'ls discuteix la seva contínua originalitat (pensem en l'Agatha Christie, per exemple). Després de dos o tres llibres que potser van ser més plans, de nou l'autora ha recuperat la seva destresa per traslladar-nos de nou a aquest petit poble suec on caram, hi passen tantes coses...

En aquest cas, les noces d'or d'una parella de la jet-set és el punt de partida. Ell, un escriptor a punt de rebre el Nobel de literatura; ella, dama de família rica. Al seu voltant dues parelles més que són amics des de joves (i als fets dela seva joventut és on ens hem de traslladar per saber la veritat del què està passant), i la família (fills, nores, nets) que també participen de la trama. Si en llibres anteriors, hi havia un rerefons sobre la immigració i el nou feixisme (surt una punteta en aquest lliurament), aquesta vegada és el col·lectiu LGTBI i la intolerància vers ells (sobretot quan ens traslladem a les pàgines de 1980) qui té tota l'atenció. Paral·lelament, el dia a dia dels personatges dja coneguts, amb els que sempre ens té l'autora alguna sorpresa inesperada.

Ara gaudiré d'aquests dos mesos amb la sensació d'estar en paus amb Fjallbacka. Després, hauré de tornar a les llibreries a seguir amb interès i moltes ganes la nova història que viuran.