UN HOME ANOMENAT OTTO

Primera consideració. Abans de comentar res d'aquesta pel·lícula, dir que els traductors ecspanyols són més curts que una cua de conill. Si la busques, la trobaràs sota el títol de "El peor vecino del mundo". És anar-la veient i pensar que aquest títol no s'escau gens al què estic veient. Per això he buscat el seu títol en versió original i oh sorpresa! Un home anomenat Otto. Meravellós. Quina poca gràcia.

Segona consideració. Amb aquest títol, pensava que seria una distreta pel·lícula de planxa. I la veritat... com m'agrada descobrir pelis que comencen mirant-la mentre treballes i a mesura que avances, no només decideixes que no la pots veure a trossets, sinó que pares de planxar i t'asseus a gaudir-la. I això és el què m'ha passat.

Tercera consideració. No, no és cap obra mestra, no és cap meravella del setè art. Però tenint en compte que no tenia cap expectativa (aquest any ja en porto unes quantes d'aquest tipus), m'ha encantat.

Trobem un home ja gran, interpretat per en Tom Hanks, que et pot agradar més o menys, però actor convincent dels que més. Viu en una casa en un d'aquests carrers de ciutat d'USA que són totes iguals i només circulen els veïns. És molt tiquis-miquis, li agrada que les coses es facin com manen les directrius, i ho fa complir de manera diguem-ne... un pèl maleducada. De seguida descobrim que és així per la mort de la seva dona, fet que fa que ja no vulgui viure més. És una història d'amor. L'amor que tenia aquest home per la dona era grandiós, i com gestiona la pèrdua dona peu a la trama. Cal dir que sense els secundaris, aquesta peli no tindria res més. Però la família que lloga la casa del davant, amb la dona mexicana principalment, són detonants del canvi de l'Otto. Divertidíssima, emotiva i aquí sí, genialment doblada al castellà.

He rigut, somrigut i emocionat amb la pel·lícula. No sé, estic tendre, però la veritat és que m'ha arribat.

Darrera consideració. L'escena en què hi ha un accident i la gent, enlloc d'ajudar a l'accidentat que està a punt de morir, tots amb el mòbil a la mà per gravar. No hi ha futur.

LA TEMPORADA DEL RETORN

És repassar les diverses entrades del blog sobre castells i entendre el canvi que ha tingut aquest lloc i ja hem anat comentant en alguna entrada anterior. La incorporació del MEC a la colla i a aquest món des de principis de juny ha fet que hagi tornat la rutina dels assaigs i les actuacions castelleres, amb un ritme que no passava des de feia deu anys o fins i tot més.

La temporada del retorn doncs, va acabar aquest diumenge amb la Diada. Una Diada que ja fa uns anys que s'ha avançat en el calendari (abans era la tercera setmana de novembre) per motius climàtics i de colles convidades. Després de diverses proves, es va optar pel seny i es va descarregar la clàssica de vuit (4 de 8, 3 de 8 i 2 de 7) per segona vegada aquesta temporada. La primera va ser a Tarragona dues setmanes abans. Ha costat. Canvis en els troncs d'aquests castells punta, un complicat encaix de peces i poca gent per tendir a créixer més han fet que aquests hagin estat els màxims. Una temporada sense castells de vuit i mig. Una possible passa enrere per fer una gran passa endavant en el futur. O almenys això és pel què se sospira.

No ha estat tampoc una temporada fàcil per com va començar. Tocava canvi d'equip tècnic i no es va presentar cap candidatura, havent de tirar endavant amb un equip d'incondicionals que de cap manera donarien l'esquena a la colla. Aquest esforç és un bon motiu per no recriminar massa.

A nivell personal, he de reconèixer que celebro el final de temporada perquè aquest ritme d'assaigs i actuacions al qual no estava acostumat m'ha acabat esgotant una mica. Suposo que quan agafi més rutina en properes temporades serà més fàcil. Tot i això, no em puc queixar gens, ja que he pogut gaudir dels castells des de ben endins, fent d'agulla als dos castells de vuit, cosa que no feia des de feia mooooolts anys. 

Ara toca descansar i preparar-se per una nova temporada que serà més llarga segur, ja que en el fons, aquesta ha estat de poc més de cinc mesos. I sempre a l'espera de com evolucionarà la implicació del MEC, clar.

VENOM

El bitxo raro que apareix a Spiderman 3 no és un qualsevol. Per una persona que ha crescut allunyada dels còmics de Marvel (i això que en llegia alguns que tenien mons germans, que m'agradaven però no ho continuava), cada novetat en les pel·lícules del MCU, i que per mi són novetats, sempre resulta que ja són novel·les escites i il·lustrades de molts còmics anteriors.

I amb en Venom, passa el mateix. Aquí trobem un estil força diferent a la resta de superherois, ja que en aquest cas, el protagonista, es mimetitza amb aquest ésser de la galàxia que és dolent de nassos. Lleig, monstruós i assassí, amb l'objectiu de conquerir la terra amb els de la seva espècie. La convivència amb el periodista amb el qual s'infiltra, fa que es vulgui quedar a viure aquí. Sense ser res espectacular, la pel·lícula aconsegueix en mi fer-me passar molt bona estona (molt millor per exemple que la darrera d'Ant-man), sobretot perquè les expectatives eren no baixes; senzillament no hi havia expectatives. Llavors, la combinació del personatge humà amb aquest monstre provoca també alguna escena còmica, ja que és dolent, dolent, i parla de manera brusca, convertint la peli una mica en una gamberrada, però una gamberrada divertida.

Es veu la relació com deia amb Spiderman 3 ja que ara ja sabem què és i d'on ve aquest ésser simbiont, un personatge que té carrera a Marvel, però que per motius que ara mateix no conec però que ara vull esbrinar, no es troba la segona part dins la llista de Disney +. Estrany. Però m'ha deixat amb ganes de saber -ne més. Ara ve quan es compleix allò de "segones parts mai són bones", i més perquè ara les expectatives han crescut. Però és igual, algun somriure em traurà.

LLAÇOS DE SANG

Crec que la primera frase que ha d'encetar aquesta entrada és la següent: "Pensa-t'ho dues vegades abans de comprar un altre llibre d'aquests autors". No és que em desagradin, i com a mostra, la colla de llibres que entre un i l'altre ja he llegit (sis, aquest és el setè). Però si veus quins han estat, en general n'opino bé però en tots hi he trobat algun inconvenient (o més d'un en algun més). Per tant, i donada la mandra que em feia agafar el llibre, com m'ha costat acabar-lo, són signes evident que si no hi ha cap canvi digne de destacar, i per molt bona pinta que faci la ressenya, m'hi hauré d'abstenir d'agafar-lo.

Llaços de sang ens retorna a una època força desconeguda per la gran majoria de catalans i catalanes: la guerra del francès dels principis del segle XIX. És una època poc coneguda ja que ja fa una bona pila d'anys que estem absorbits per Ecspanya, compartint ara sí força recorregut històric. El setge que va patir la ciutat de Girona durant tants mesos per part de les tropes napoleòniques era un bon incentiu per endinsar-me de nouen la història del país. La peculiaritat d'aquesta novel·la és que volien destacar el paper importantíssim que van tenir les dones en aquell setge. En cap cas estaven d'adornament, sinó que van formar companyies per tal de treballar ajudant els ferits, transportant munició i en força casos, estar a primera línia fins i tot amb les armes. En molts escrits d'aquella època posen el seu valor com a exemple pe a tothom. Així doncs, el llibre està molt bé per conèixer aquesta època fosca.

Ara vindrien els peròs: sí que hi ha un parell de dones que van apareixent contínuament en els capítols i que ens fan saber de les seves desventures (personatges però, inventats del tot, tipus Sal roja), però les pàgines van narrant el setge com està anant, convertint aquestes pàgines en una repetició constant d'esdeveniments. Estàs llegint cada vegada el mateix. Ara passa una cosa per aquí, una altra per allà, però són fets puntuals que trenquen la monotonia de la narració. En alguns moments el fet de destacar el paper de les dones frega el ridícul. Està posat reiteradament per fer-se veure, però en molts moments es viu ficat en calçador. Més valia centrar-se en dues o tres dones i anar narrant el què van viure sense voler fer veure que és un cant feminista mal traçat.

Després, hi ha el tema de la llengua. Sí, ja sé que els comandants eren ecspanyols, i que tot es feia en castellà. Però estar llegint tota l'estona en la llengua de Cervantes cada vegada que diuen aquests alguna cosa, per tal de semblar més real... no sé, en aquests moments, que no suporto com el castellà cada vegada ens ofega més, doncs la veritat, m'ha semblat repugnant. No crec que els llibres que tinguin l'acció a l'antiga Roma faci parlar el seus personatges en llatí. i no em sortiu amb què el llatí ja no el sabem, i que el castellà sí, perquè és la raó amb què tots els judes es defensen. Segur que l'autor i l'autora són bona gent, però a mi aquest tema m'ha carregat molt.

Per tot plegat, m'ha costat llegir-lo, sempre trobava excuses per fer una altra cosa. Però per altra banda, no hi he renunciat i l'he volgut acabar, perquè el coneixement sempre té lloc.