dissabte, 14 de novembre del 2026

ÉS LA GUERRA!

La gent que em coneix sap que la Castanyada no és la meva festa preferida. El Carnestoltes em provoca rebuig, seria la festa top-1 de les odiades. El cas de la Castanyada és diferent, és més aviat intrascendència, apatia... una festa que m'és absolutament igual. De fet, el dia festiu" és Tots Sants, i sincerament, ho respecto molt, però en termes festius, reunir-se per menjar castanyes i boniatos... com que a mi el menjar se'm refot bastant, doncs clar, trobava la festa totalment prescindible.

Però ja fa força anys que tot i no tenir cap ganes de celebrar-la, s'ha convertit en un dels focus de resistència del país al costat de les merdes foranes. El Halloween ha vingut per quedar-se, i poca cosa podem fer contra ell. La societat de consum, l'estupidesa i les famílies estan aconseguint arraconar del tot la tradició catalana. Aquest any, m'he violentat molt. Veure gent disfressada de por UNA SETMANA ABANS em va provocar nàusees. Tot el xou quan va arribar la data assenyalada em feia tenir urticària.

Siguem sincers, perquè una cosa no treu l'altra. Halloween és molt més divertit que la Castanyada. Això ho compro i no ho negarem pas. I si vols fer el burro copiant aquesta festa anglosaxona, doncs mira... què hi farem. Però la nostra tradició no es pot perdre. Per molt que no t'agradin les castanyes i els boniatos, no pots renegar de la festa, respecta-la i cuidar-la. No pots menysprear-la i eliminar-la del tot. 

Estem com sempre. Si vas a viure al Japó, Alemanya, ben lluny, has de seguir celebrant Nadal, Sant Jordi, la Diada... però oi que no farem que els japonesos, alemanys o qui sigui, deixin de fer les seves tradicions per comprar llibres i regalar roses? Potser ho fan, però les seves festes no desapareixen pas! Les famílies actuals cauen de quatre potes en el consumisme i en el sobreproteccionisme dels seus fills, convertint-los en espècimens totalment mimats i a qui no se'ls pot dir NO. Allà on celebren Halloween és la seva tradició! És el seu Carnestoltes! És el seu Sant Medir! Nosaltres ja tenim les nostres festes! Com és que som tan burros? Bé, de fet, ja ho he dit: "ai... als nens els agrada taaaant..." Sí clar, com tantes coses.

Què aconseguim? Que els nostres infants es disfressin de calaveres per Tots Sants i no han vist mai una diada castellera, un ball de gegants o un correfoc. Estan fent que els nostres infants celebrin coses estrangeres i no visquin la pròpia tradició. Un cop més "vamos a españolizar a los niños catalanes" convertit en un "vamos a hacer olvidar a los niños catalanes que son catalanes". Ells continuen la seva guerra i nosaltres mateixos ens fotem el tret al cap, no cal que ens disparin ells. No cal que ens prohibeixin la nostra cultura, ja ho fem nosaltres obviant les nostres tradicions.

Estic molt però que molt emprenyat. Veure com les famílies cauen en l'auto-odi i en el menyspreu per les nostres arrels, en nom de la "modernitat". Quin desastre. Per això, en temes com aquest i altres semblants, cal lluitar amb el ganivet entre les dents!

divendres, 13 de novembre del 2026

DELS 11 ALS 15 (20 ANYS)

Arriba la tercera entrada que vol commemorar els 20 anys del blog. Seguim agafant dos nombres a l'atzar que representen un dia i un mes de cada un dels anys complerts, i l'entrada més propera a aquella data és l'escollida com a representant d'aquell any. Després de destacar una entrada de cada un dels deu primers anys, entrem a la segona dècada, que va de l'octubre de 2016 a l'octubre de 2026.

Com a representant dels onze anys, tenim l'entrada del 4 de maig de 2017, que a més, és l'última abans d'una petita aturada del blog (no hi hauria entrada fins el juliol). EL COLOR DEL PROCÉS ens porta a pocs mesos abans de l'1-O, quan l'olla començava a bullir. Els atacs ecspanyols creixien dia a dia, i la teòrica unitat política del Junts pel sí començava a esmicolar-se (i ja sabem com va acabar tot plegat).

Pels dotze anys viatgem fins el 6 de maig de 2018, un any després de l'entrada anteriorment comentada. El tema, totalment diferent. WONDER ens presenta la primera entrada sobre la temàtica cinema després de ja onze exemples (l'atzar un cop més que fins ara no aparegui cap exemple de la temàtica més repetida). A l'hora de la veritat, que sigui una peli és el menys important, ja que l'entrada destaca més la vessant educativa d'aquesta (i del llibre), l'oportunitat que et brinda per parlar de l'assetjament escolar.

Anem per l'entrada dels 13 anys (ai, uix). No és el primer cop que el número del sorteig (1/9) coincideix amb la data exacta d'una entrada del blog. Perquè l'1 de setembre de 2019 hi ha una entrada, sí. Però sent el dia que és, no cal ser massa expert per saber quina era la temàtica. Amb l'eloqüent títol de L'INNOMBRABLE, s'hi parla de les emocions que comporta aquest primer dia de curs, tot i que justament aquesta entrada és plena d'il·lusió. A part d'iniciar el 25è curs a l'escola, també és el primer que vaig ser a sisè (i que la pandèmia no em va deixar acabar).

De mica en mica l'atzar ens anava acostant de nou a l'octubre, i amb la mostra del catorzè any, hi arribem. El sorteig ens porta al 10/10, i tenim dues entrades a la mateixa distància. Agafo la del 8 d'octubre, LA MORT DE GUILLEM, perquè a part de ser una entrada de cinema (com també era la del 12 d'octubre), a aquesta s'hi afegeix la part del llibre i és clar, la vessant catalanista. No cal dir massa cosa. Una peli que ens recorda els també innombrables dies i successos que van suposar l'assassinat de Guillem Agulló, un altre mort per culpa d'Ecspanya.

Finalment arribem als quinze anys de blog, i d'aquella època rescatem l'entrada del 16 de febrer de 2021, LA PRINCESA DE GEL. Quines coses que té l'atzar, renoi... L'entrada va del primer llibre de la sèrie de Fjallbacka de la Camila Lackberg, que tantes i tantes hores de lectura m'ha donat, i a més amb gran plaer. Durant aquests últims anys, els seus llibres s'han convertit en imprescindibles a la meva biblioteca. Justament en aquests moments estic llegint l'últim lliurament. No em digueu si no és casualitat!

Ara ja només queda l'últim lustre, un recull de cinc entrades corresponents als últims cinc anys. I com que tota aquesta celebració està girant a les mans de l'atzar, aquesta sort provoca, atenció, que aquesta entrada que clourà els 20 anys de Carlingues, sigui la nº 179 de l'any, convertint aquest 2026 (quan encara queda mes i mig per acabar) en l'any més prolífic de tots, superant els 178 del 2024.

dijous, 12 de novembre del 2026

CULTURA I ESPORT

Ja fa dies que tenia al cap fer una entrada sobre aquest tema, però la feina o altres urgències d'aquest mateix blog han anat posposant-ho. Ara, entremig de la celebració dels 20 anys de Carlingues, tinc l'oportunitat de colar-la. 
Fa uns dies va haver una protesta massiva important per reclamar més hores de pavelló esportiu per a un club de bàsquet escolar. Es veu que l'any passat tenien força hores per entrenar-hi, però aquest curs les hi han retallat dràstica i uniliteralment, deixant equips sense poder entrenar i en perill de desaparèixer. El club, l'escola i les famílies han organitzat protestes i fins i tot van aconseguir tallar el carrer amb una petita concentració. Van demanar suport a la resta de famílies i van ser una bona colla, tot i que moltes menys del què jo crec que seria bonic, però ja sabem com de desmobilitzada està la gent. Tot i això, sabent que les famílies no es mouen, va ser una concentració prou exitosa, i les campanyes a les xarxes són destacables.
Però per molt lògica i justa que sigui aquesta queixa, i amb la qual estic completament d'acord (allà on hi hagi una injustícia, allà hi haurà el meu suport), una recança dins meu em va menjant per dins. 
A finals del curs passat es va comunicar que el Jove Teatre Regina tancava les seves portes degut als voltors immobiliaris ajudats per l'ego d'un mag jove famoset. Ja a l'entrada que en parlava el passat juliol, explicava perquè era una mala notícia per al món del teatre infantil i juvenil, per als nens i nenes, per a les escoles i per al país. Va tenir lloc una concentració protesta a les portes del teatre. Érem quatre gats. 
Amb això vull dir que em semblen molt bé les protestes pel tema del bàsquet, però amb tot el respecte per aquest esport, m'hauria agradat el mateix tipus de mobilització per al teatre. És cert que ja he comentat que actualment les persones es mobilitzen poquet, i que per tant, tampoc m'hauria de sorprendre. Però ostres, tan exigents que són algunes famílies amb alguns temes, sap greu que quan són coses molt importants, no moguin ni un sol dit. Altres sí el mouen, sí,  perquè ai... el meu nen/a no pot jugar a pilota.
En definitiva, que donem més importància a l'esport que a la cultura. El nostre món aniria millor si fos al revés, i la cultura tingués un pes molt més important en el nostre creixement i a la nostra vida. Així que com a mínim, que tots dos àmbits estiguin al mateix nivell. Amb això ja faríem una passa endavant enorme.

dimecres, 11 de novembre del 2026

ARRIBANT A LA DÈCADA (20 ANYS)

Després de fer els cinc anys de blog en l'anonimat, l'agost del 2012 es va tornar a posar en marxa, i des
de llavors, no hi ha hagut cap aturada semblant. Algun any he estat alguna temporada sense fer cap entrada, però el màxim han estat un parell de mesos. Així que seguim amb aquesta ceebració dels 20 anys de Carlingues escollint a l'atzar una entrada per cada any passat.

Per recordar els sis anys, l'atzar ens porta al 23 d'octubre de 2012, el dia abans de complir els sis anys exactes. L'entrada era sobre el Barça, un dels temes més recurrents del blog. A 90 MINUTS MÉS L'AFEGIT comentava que tot i que érem líders tant a la lliga com a la Champions, el joc no era especialment brillant. Ens trobàvem a les mans del Tito Vilanova i aquell any "només" guanyaríem la lliga.

Pels set anys de blog anem fins el 2 de març de 2013, i ens trobem amb una altra entrada sobre el Barça. Es tracta de LA PORRA, on explico que havia guanyat la porra que fem alguns mestres de l'escola sobre els resultats del Barça. Però en aquest cas, aquesta porra guanyada tenia dos valors afegits. Un, que era la porra d'un Barça-Madrid. Dos, que la vaig encertar apostant que perdíem. Cec que poques vegades he posat derrota del Barça en aquestes porres. Fins i tot segurament, només va ser aquell dia.

Arribem als vuit anys de blog. L'entrada escollida per l'atzar és la del 7 d'octubre de 2014, dos dies després de participar al concurs de castells. Aquest any he arribat als quinze concursos participats o col·laborats (deixem-ho en assistits), però justament el del 2014 és potser el més especial. 5 QUÈÈÈÈ ens recorda l'any en que vam quedar cinquens al Concurs de Tarragona. La tripleta gracienca, la van anomenar: 3d9f, 4d9f i 3d8p. Descarregar aquests castells, juntament amb el fracàs de les que estaven davant nostra ens va fer pujar fins a aquesta posició, una utopia aconseguida.

Seguim amb l'entrada destacada pels nou anys. Ens traslladem al 28 de setembre de 2015. I l'entrada té el títols del dia: 28-S. És el dia després de les eleccions al Parlament de Catalunya, quan tot estava per fer i tot era possible. Hi havia majoria independentista al Parlament, i ja sabem què es va fer. Era l'any dels Junts pel sí, quan tots es van unir (menys la CUP, donant la nota i així els ha anat). M'hauria agradat ser majoria més aplastant, però bé, semblava que anàvem pel bon camí... Ara mires enrere i penses: ai...

I acabem aquest segon recull d'entrades representants del vintè aniversari del blog arribant al 24 d'octubre de 2016, fa deu anys, quan ja portàvem, és clar, deu anys. L'entrada escollida és la del 14 d'octubre (quina merda d'aplicació... de cinc sorteigs, l'ocubre ha sortit tres vegades; sort que els temes són diferents...) PÀNIC AL METRO, una entrada on explico la terrorífica experiència d'un viatge en metro amb dues mares que es van passar el viatge xerrant mentre els seus fills (un concretament) anava amunt i avall, cridant, molestant i caient-se sobre la gent mentre menjava un plàtan i bevia aigua. Renoi, si fa anys que estem esperant que caigui el meteorit...

Continuarà...