COR ENCONGIT

Després d'haver tornat a Sant Fèlix el 30 d'agost de 2023, aquest any repetíem. Abans d'anar cap a allà, l'únic que em feia patir eren les meves lumbars. Res més allunyat de com va anar tot. D'aquells dies en què ser casteller pren tot el sentit. Una primera ronda amb tres castells carregats, tots ells castells "segurs" per les colles que els intentaven, ja que els tenien ben treballats i alguns d'ells ja descarregats aquest mes. Els verds, el 3d10fm, la Joves el 2d8sf i la vella el 4d9sf. Només la quarta colla, la jove de Tarragona descarregava el 2d9fm. Però mentre el feien, ja se sabia que alguna cosa no anava bé. La caiguda de la Vella havia provocat un accident dels greus. L'acotxadora tenia un traumatisme cranioencefàlic i calia evacuar-la en helicòpter fins a Sant Joan de Déu. L'actuació va quedar aturada ben bé dues hores. I tot i que es deia que la nena no corria perill, el neguit era evident, i les sensacions anímiques de les colles, sobretot de la Vella, eren poc animoses, evidentment.

Finalment, i una mica per sorpresa, es decideix reprendre l'actuació amb tot els seu format, les dues rondes restants i els pilars. Totes les coles però, canvien els plans, amb els seus màxims castells aparcats. Totes fan un 3d9f menys els Verds, que s'atreveixen amb el 4d9fa enlloc del mastodòntic 9d9f que volien provar. Els castells descarregats porten a dues de les colles a tornar a pujar les emocions: la Joves amb el 4d9sf, que deixa en desmuntat, i Vilafranca amb el 9d9f, que també desmunta. Els nervis, les hores... tot plegat feia inviable afrontar aquests castells amb garanties. Així que apareixen els 4d9f a tercera ronda, però els verds, a la seva diada, volen acabar millor, i planten el 2d9fm, que a aquelles hores, i amb un desgast important, només es carrega. Tot i això, totes les colles, a quarts de sis de la tarda volen provar el pd8fm. Totes el descarreguen menys la Vella, que el deixa en desmuntat.

Una actuació massa complicada, en què tots els caps i pensaments estaven amb l'acotxadora de la vella i els seus castellers i castelleres a plaça, tirant endavant una actuació sense estar concentrats del tot, però sabent que era el què havien de fer pel millor del món casteller. D'aquelles decisions difícils de prendre i de comprendre. La intervenció per la televisió del pare de l'enxaneta de la vella, defensant els valors castellers és d'una emotivitat brutal, dels millors discursos (sense voler fer-ne cap) sobre el què representa el fet casteller. Quina passada. Les llàgrimes sortien dels ulls de molta gent mentre l'escoltàvem.

Com a annex, segueixo corroborant el què vaig comentar l'any passat. El silenci durant els castells no s'aconseguia del tot. Hi havia (a la part del darrere) força gent que passava bastant de tot, força beguts (de l'estona amb l'actuació parada), i que a sobre es creien amb el poder de criticar si desmuntaven castells. Amb el què havia passat i estava passant! Quina mena de futur més galdós ens segueix esperant a la cantonada. Empatia zero, estupidesa humana cinc.