MARCO

El 2024 va ser un bon any pel cinema català o en català (depèn del punt de vista i de la ceba). A l'èxit de "Casa en flames" i "El 47" cal afegir-li "Marco". I no, no estem parlant del nen italià que va a buscar la seva mare que va emigrar a Argentina, no. Estem parlant del biòpic sobre la figura d'Enric Marco, un home que va ser reconegut per ser un dels supervivents dels camps de concentració nazis, i que va arribar a ser el president de l'associació de deportats de tot Ecspanya.

El 2005 es va descobrir la farsa, que tot s'ho havia inventat, i ja us podeu imaginar la cara amb la què es van quedar els seus companys de l'associació, els polítics que l'havien recolzat i escoltat, la seva pròpia família... quin engany. Això sí que era una enganyifa dels de dalt, tot i que els de dalt no ho eren pas, de dalt. La pel·lícula va repassant els fets, centrant-se ja en els últims dies de la farsa, quan un historiador el descobreix just en el mateix moment en què han aconseguit la implicació del llavors president ecspanyol en els actes de commemoració dels alliberaments dels camps. Quina contradicció en el mateix moment...

La pel·lícula en sí no té grans moments, o perquè ens entenguem, no és res de l'altre món. Bàsicament la seva força recau en dos factors: el primer, la interpretació que en fa l'Eduard Fernàndez d'aquest personatge. Brutal. Com sempre que actua (aquest noi és molt bo). I la segona, la història en sí. És molt bèstia veure com algú pot arribar a enganyar a tothom d'aquesta manera. És cert que és molt desconcertant el motiu, ja que no ho fa per enriquir-se, ni tampoc sembla que sigui per fer-se famós, tot i que seria un dels raonaments. Ell va dient que ho feia perquè era necessari parlar d'aquelles persones que van morir en aquells camps de la mort dels FDP dels nazis. Però clar, encara que el motiu fos digne, això no es pot fer. Per les persones que realment van viure aquell infern, aquest home és una mentider i un cabronàs. I es pot entendre, és clar que sí. El dolor no es pot substituir, no es pot falsejar d'aquesta manera.

Reconec que és sorprenent veure com el veritable Maco, un cop desemmascarada la mentida, es passa la resta de la seva vida justificant-se i dient que no n'hi havia per tant, a la vegada que encara intentava seguir mentint i dient que sí era veritat, encara que no fos aquella. Increïble, la veritat és que aquesta dèria el va convertir en una persona grotesca.

Tot procurant no deixar-se enredar per falsos testimonis, com és d'important, i en els temps que corren ara, de seguir parlant e tot el què va passar, sobretot a les escoles i instituts, abans que el feixisme aconsegueixi manipular de tot el cervell del nostre jovent.