PLANXADES (x9)

Un estiu dona per moltes estones de tranquil·litat, nits on no cal anar a dormir massa d'hora, i per tant tens més temps per poder gaudir d'un hobby com el cinema. Tot i això, les pel·lícules a la planxa no haurien d'augmentar, ja que més o menys el temps de planxa és el mateix. El què passa és que al veure més pelis, la probabilitat de veure'n alguna que passi a la categoria de planxa són més elevades. El què també es fa pesat, és veure tantes entrades d'aquest estil. Per això, ara, cada entrada d'aquest grup tindrà tantes pelis a comentar com episodi sigui (és a dir, aquesta entrada tindrà nou pel·lícules). Potser quan arribi a la desena entrega, les pel·lícules a la planxa ja no disposaran d'aquest altaveu. La nova tongada comença el deu d'agost.

CONTAGI: Ostres, una pel·lícula que explica com es va desenvolupant una pandèmia mundial a partir d'un contagi inicial amb un animal. Filmada l'any 2011, vuit anys abans del descobriment del covid-19, hi podríem trobar moltes semblances. La primera i més inquietant és que totes dues s'originen a la Xina. A partir d'aquí, el contagi, la por, els anti-vacunes, els polítics... tot recorda a la gestió de la pandèmia del 2020. A la peli tot és més bèstia (més morts, més caos, més desgavell...) però la veritat, no estem tan lluny. Bona.

VAMPIRES:  Aquesta encara és més antiga. Revisió de la peli que vaig veure fa anys i era del més impactant a nivell de terror d'aquella època. Ara es veu justeta amb tantes pelis que s'han fet de l'estil i amb els recursos existents. Volia beure de l'èxit de l'"Obert fins la matinada", però realment, fins i tot llavors no li arribava a la sola de la sabata, és massa cutre.

SING STREET:  Aquesta és una pel·lícula que de vegades passava per davant però mai havia acabat de veure. És una comèdia dramàtica musical que ens porta al Dublín dels anys 80, on un noi amb somnis munta de manera casual un grup de música. Presenciem la seva evolució, com avancen com a grup, tot i que la peli se centra molt en el noi i la seva relació amb una noia una mica més gran que es converteix en la seva musa. La resta del grup té molt bona pinta com a personatges a desenvolupar, però queden molt de secundaris. Sí que té més presència la vida familiar, precària, i amb uns pares barallats, un germà que no sap què fer amb la seva vida però que es converteix en potser el personatge més important de la peli. Ha estat molt interessant i emotiva.

MORBIUS: Aquesta peli és una mena d'híbrid de Marvel amb Universal. Segurament la poca empatia del personatge fa que Marvel-Disney se'n desentengués, i provessin sort per si aquest secundari d'Spiderman tenia algun tipus de futur. Sembla que el fracàs que va patir la condemna a no seguir explorant aquest personatge. La peli en sí no té massa de res, excepte posar sobre la taula l'origen d'aquest anti-heroi. 

MEN IN BLACK 3: Aquesta pel·lícula seria el clar exemple del què ha de ser una peli a la planxa. No es pensa, distreu i passes l'estona. No busquis res més. La primera de la saga, sense ser res especial, va representar una bona paròdia d'aquests "homes" (i dones) que cacen els extraterrestres que hi ha a la terra i munten les històries per distreure i amagar la veritat. De la segona part no recordo res apart de que es va fer, i aquesta, que encara no havia vist, doncs mira, ha servit pel què ha servit.

SIRAT: Sense comentaris. Ja hem fet el "cupo" de les pelis ecspanyoles, aquest any. Només destacar l'efecte sorpresa en un parell de moments, això no se li pot negar, i que és el què fa parlar de la pel·lícula, entre altres coses. Dins el visionat pla de la peli, preguntant-te què dimonis estàs veient, dos sotracs que obren el debat.

WINTER'S BONES:  Aquesta és una altra peli que sempre anava apareixent als diversos canals de televisió, i que se'n parlava molt bé. Estrany, per ser una pel·lícula de terror. Fins ara que l'he vist i he descobert que no és cap peli de por, sinó un drama rural dels Estats Units profunds, d'aquells pobles on no t'hi voldries perdre perquè la majoria de la gent està vivint una situació desestructurada i hi ha delictes, venjances i històries en les que es prenen la justícia per la seva mà. Interessant i descobriment del primer paper que va donar fama (i nominació a l'òscar) a la Jennifer Lawrence.

CARRIE: Planxant, planxant ensopego amb la versió moderna del clàssic de terror, Carrie. Aquesta nova versió no ens aporta res de nou a la història més enllà de què tot és més actual, i l'assetjament a la Carrie ja és també en forma de xarxes i internet. Tot i conèixer la història, tornes a patir amb ella, tens un punt de complicitat quan fa els rimers intents de tornar-s'hi, i et quedes absort amb la seva venjança durant el ball. La mare, la gran Julianne Moore.

WYATT EARP:  Aquesta deuria ser una de les pelis que van provocar aquest rebuig a la figura d'en Kevin Costner. Amb en Lawrence Kasdan van voler fer un biòpic d'una de les figures llegendàries de l'oest americà. El resultat, una interminable pel·lícula de tres hores que no aporta res, feta de retalls de la seva vida, i que tot i seguir l'ordre cronològic, va fent salts que deixen una mica a l'espectador en fora de joc. Al costat dels grans westerns moderns, aquesta no és res. Distreta, però no és gens especial.

I fins aquí aquesta ronda de pel·lícules a la planxa, que començà el 10 d'agost i acaba el 31 d'octubre. La següent ronda, constarà ja de deu pel·lícules.

ENGLISH TEACHER

Inspirat en la bona Abott Academy, vaig veure aquesta altra comèdia sobre l'educació (aquesta centrada ja en institut), i feia molt temps que estava en llista d'espera. Finalment, i no ho negarem, animat perquè era només (per ara) una sola temporada, l'he vist.

Així doncs, ens trobem en les històries viscudes per un professor de llengua (anglesa, clar) en un institut, que és gai. Cal fer aquesta especificació? Podríem dir que no caldria, que si el profe fos hetero, no ho hauria dit, etc. però és que el fet és que la seva orientació sexual és un dels punts que marca una de les trames de la temporada, és un tema recurrent en tots i cadascun dels capítols. I si us he de se sincer, gairebé és el tema central. L'educació està en un segon terme. Sense tenir res en contra, evidentment, la qüestió és que aquesta trama empatxava massa.

Apart d'aquest fil general i que apareixia sempre, cada un dels capítols tenia alguna trama diferent, ien aquest punt, n'hi havia demés interessant i d'altres no tant. Però passés el què passés, al final sempre hi havia algun aspecte que es relacionava amb la sexualitat (del profe sempre, i després s'afegien els altres). Els temes educatius, tot i aparèixer són totalment secundaris, o més aviat, terciaris i quaternaris. No són la prioritat de la sèrie, i pel cas que m'ocupa, com que potser era el què mem cridaria més l'atenció, m'he trobat més aviat orfe. Cer que quan sortia algun tema més educatiu, estava ben pensat i pujava l'interès, però com que es diluïa dins el capítol, em deixava a mitges. Fins i tot, he de dir que algunes situacions, el profe les resol des d'un aspecte totalment egoista, poc empàtic i poc educatiu. D0'aquí que pensi que justament aquest aspecte no era el principal pels creadors de la sèrie.

Així doncs, tot i que a cada capítol hi havia escenes o situacions que me provocaven un somriure o simplement em feien gràcia, sense cap mena de dubte, en el cas que n'hi hagi, no veuré les següents tempirades, no s'ho mereix.

REACTIVACIÓ

Tenia dubtes de si posar aquest títol a l'entrada o posar-hi un interrogant al final. Qui sap? La qüestió és que estic una mica frustrat per 1) no estic fent excursions com voldria, 2) i ara el gimnàs torna a ser simplement l'edifici que hi ha al davant de casa.

No fa massa, pel què fa al gimnàs, havia agafat un ritme interessant. De fet, ja tenia previst un repte nou. Ara estava fent 5 km en poc més de 40 minuts, quan al principi d'anar-hi, feia 50 minuts i amb prou feines arribava a 4km. Per això, pretenia fer 6 km (que m'ocuparien aquells 50 minuts que ja feia en els entrenaments per l'objectiu Montserrat) i pensava que si hi anés un tercer dia (il·lús...) caminaria en pujada. Doncs de de que em vaig fer aquest propòsit, en sis setmanes, només hi he anat un dia! Quin desastre... un començament de curs estressant i ofegant, més qüestions imprevistes de calamitats han estat els culpables, juntament amb la mandra dels dies que sí podria haver anat.

Per compensar, he pogut sortir a caminar a la muntanya, i com en els vells temps, la clàssica, Horta-Sant Cugat. Sembla que no sàpiga fer res més, però és cert que és una caminada que calibra bé l'estat de forma i m'anima a tornar a activar-me (d'aquí el títol de l'entrada). 

En un primer moment pensava controlar el temps, però vaig optar per deixar-me d'històries, que el què calia era caminar i ja està, deixar-se de rècords absurds. Tot i això, dir que vaig trigar 1 hora 32 minuts, per sobre de l'hora 23 minuts que és el rècord actual. La caminada no té misteri. Només una constatació i una trista novetat.

Es constata que els ecspanyols no saben que a muntanya, se saluda quan t creues amb algú. Tots els que no saludaven, o bé parlaven castellà o bé eren joves de les noves generacions. Per aquest motiu quan fèiem la ruta amb els nens i nenes de 6è, era una de les normes (que per cert complien escrupolosament perquè els feia molta gràcia). La  trista novetat és la nova imatge del Pi d'en Xandri, quan aquest estiu va caure la branca que li donava la seva forma tan característica. Un llàstima.

A partir d'aquí, veure si per fi, torno a activar-me (gimnàs i excursions) ni que sigui una mica més. FA falta.

TRAVELERS

Encerts i desencerts. Últimament es van combinant aquests dos ítems en les sèries de tv que vaig veient. En el cas de Travelers, és dels primers. La constatació de que no cal un gran pressupost en efectes especials, ni cal tenir estrelles al repartiment per poder ser considerada una bona sèrie. És cert que no es tracta de cap sèrie que hagi estat un èxit mundial, però per mi, ha estat molt bé.

Resulta que venen agents del futur al present per tal d'arreglar algunes coses que passen per tal de què al futur món no hi hagi els cataclismes que hi acaben havent, i que aquest futur sigui realment millor del desastre al qual s'aboca la humanitat. Fins aquí, sembla tot molt típic. Un dels punts diferencials és que els viatgers en el temps no venen tal com són, sinó com que saben quan mor tothom, el què fan és ocupar el cos d'una persona quan li queden 20 segons per morir. Una de les subtrames que hi ha doncs, és que com que aparenten ser aquella persona, han d'intentar seguir la vida com si ho fossin de veritat. En els 5 protagonistes, un és agent de l'FBI i la relació amb la dona no és la millor; una altra és una dona maltractada pel seu marit (policia) amb un nadó; el tercer és un estudiant d'institut, que era dels "malotes"; el quartera heroïnòman, i clar, el seu cos necessita la droga; i la cinquena era una noia amb una discapacitat que quan torna, clar, això no ho pot imitar.

A part doncs, de les vides que han de viure, hi ha les missions que els van arribant i han d'anar complint, les trobades amb altres equips de viatgers (sempre són de 5 integrants),i els embolics que tenen per esquivar la policia del món real quan en fan alguna. Tot plegat acaba sent un còctel força interessant. L'equip protagonista aconsegueix fer-se proper a l'espectador, hi pots empatitzar gairebé amb tots, te'ls acabes fent teus. I en general, la trama és interessant, tot i que amb alts i baixos. Recordo un capítol on gairebé no passa res, és avorrit, i els últims 15 minuts són dels més trepidants de la temporada. També és veritat que la missió important la compleixen a mitja temporada, però no s'acaba d'explicar si ha anat bé o no, i de cop comença una altra missió.

Té doncs, aquests moments de nyigui-nyogui però que no tenen prou pes per considerar la sèrie com a normaleta i sense història. No, com va passar amb Into the night, la darrera sorpresa agradable en sèries de tv, hi ha ganes de segona temporada.

HI HA ALGÚ ALLÀ FORA?

Vaig descobrir en Joan Anton Català en un sopar sota les estrelles de l'observatori Fabra per un regal pels meus 25 anys a l'escola (dels companys, eh? No us flipeu!) Un cop acabat el sopar en Joan Anton ens feia una xerrada molt interesant sobre algun tema d'astronomia. Si no recordo malament va ser sobre la carrera espacial. La seva explicació, la seva manera de parlar, de fer-se entendre, de connexió amb el públic van ser brutals, i a part de tenir un bon record d'aquell vespre, vaig començar a seguir-lo per les xarxes, ja que és molt actiu en elles i a la resta de mitjans.

Fa poquet va publicar un llibre que té el mateix nom que el programa de ràdio que fa cada setmana: Hi ha algú allà fora! I vaig pensar que amb l'experiència que tenia, podia ser una bona lectura, interessant i entretinguda, i més, a les portes del projecte de l'Univers a la classe.

Però no és or tot el que llueix. M'explico. És veritat, ha estat una lectura interessant, però no era exactament com m'esperava. No m'imaginava que fos tan científica. Explica moltes coses sobre la vida, l'origen de la vida, de l'univers, de la química... Que sí, que és molt interessant. Però em pensava que no seria tan seriosa (que això no vol dir que hagi d'explicar tonteries). De fet, en els peus de pàgina que van apareixent de tant en tant, és quan llegeixo el Joan Anton que esperava: amb humor, gràcia i capacitat de riure' d'un mateix. És evident que no pot escriure un llibre com aquest utilitzant aquest llenguatge, seria poc professional. Però bé, eren els moments més amens en estones plenes de noms químics, gasos i adn's.

Estic molt segur que els seus programes són plens de moments més planers, quan explica la ciència de manera lúdica i entenedora. Lògicament, el llibre ha d'anar molt més enllà. És un bon material per entendre tot el què envolta a la casualitat de per què existim, i quantes possibilitats hi ha de no estar sols, però les poques possibilitats que ens hi acabem adonant.

PALESTINA

És curiós i sorprenent que amb un tema com el de Palestina, en el blog hi hagi trobat tan poques referències explícites. Una, fa més de setze anys, titulada PAU, i una més recent, de fa poc més d'un any, criticant la hipocresia esportiva si comparem el tracte rebut per Rússia i per Israel. I el mes passat, la Flotilla.

Sorprenent perquè el temps que porta aquest conflicte enquistat, ha donat per fer força comentaris, i sorprenent també perquè és un conflicte que ha anat apareixent de diferents maneres al llarg de la meva vida. Aturades, manifestacions, actes a la classe o a l'escola, crits, empatia... Potser una de les coses més destacades és que el primer concert al qual vaig assistir quan era jove, quan feia 2n de BUP (amb 16 anys), va ser un de Lluís Llach al Palau d'Esports en solidaritat amb... PALESTINA!! Déu n'hi do! Recordo els nervis de ma mare per si els israelites feien alguna cosa... I mira'ls ara si en fan de coses: assassinar nens i nenes, dones, destruir hospitals, cases, escoles, deixar morir de fam a milers de persones innocents... Un genocidi amb totes les lletres. I el primer que em digui antisemita que se'n vagi a l'infern, perquè també he plorat pels morts de l'holocaust, no fotem. Com a persona humana, estic en contra de qualsevol mostra de feixisme i violència cap a qualsevol persona oprimida. Això vol dir que els que ho fan, no són persones sinó animals. Així de clar.

Tenia pendent fer una entrada per la Global Summud Flotilla, quan la van interceptar la setmana passada. Però bàsicament per mostrar la meva indignació per aquesta hipocresia que no només tenen els que manen. A veure, tot aquell rebuig que va haver quan els van detenir, aquell "Si aturen la Flotilla, ho aturem tot". DE debò? Sortim al carrer per la flotilla? Per què... sortir al carrer pels milers de morts? Pels 40000 (en són més) nens i nenes assassinats? No era prou motiu?

Res, que enmig d'una mena d'acord de pau (no em feu riure, si ve de part d'en Trump, això fa pudor de socarrim), segueix convocada una vaga general per Palestina. Tenim els típics aprofitats que diuen que hi ha altres motius per fer vaga. Sí, clar, però aquest és vàlid igualment, no? Si cal fer vaga per altres injustícies, es pot fer, ningú diu que no, però si us plau, no fem demagògia.

Personalment, seguiré cridant fort per Palestina i contra la barbàrie a la qual han estat sotmesos, ahir, avui i sempre. Per cert, també es convoquen aturades i manifestacions estudiantils. Per deixar-ho clar: una escola que té en el seu projecte educatiu el compromís social, el debat sobre el món, etc., que poc més de 5 estudiants siguin els que fan l'aturada de tots els que tenen, per mi és una vergonya i un fracàs com a escola.

Des del riu fins el mar, Palestina vencerà!

WATCHERS

Dies de desestrès del començament de curs. Per fi. Ja tocava, un mes després, començar a respirar una mica d'aire fresc, sense una llista de coses a fer interminable. Encara hi és, la llista, però ja no és ni tan llarga ni tan urgent. Vet aquí per aquest motiu hem pogut gaudir al sofà de casa dels meus entreteniments per desconnectar.

I divendres va ser el torn de The watchers, una peli dirigida per una de les filles de l'M. Night Shyamalan. I la veritat és que ha sortit al pare, això està clar. Ha realitzat una pel·lícula del seu estil, suspens, por, misteri, ambient tancat, sorpresa... tots els ingredients de les pelis que tan famós han fet al seu pare. De fet, mentre la vas veient, tens la sensació de veure una de les seves (sobretot de l'estil del principi i que a Time va voler recuperar).

Tenim una noia que en un viatge en cotxe es perd i arriba a un bosc on habiten éssers, diguem-ne, poc amistosos. Troba un refugi on hi ha tres persones més com ella, que fugien d'aquests dimonis i cada nit, quan surten, s'han de posar davant d'un vidre per tal de ser observats. Sembla tot plegat una cosa ben estranya, però en realitat tota la trama es pot seguir força bé.

La valoració és bona, va ser una estona "divertida", passant nervis i gaudint del suspens. En moments em recordava a "El bosc", per la part de les criatures que hi viuen i el tema dels possibles enganys, però es crea un ambient de nervis ben trenat, amb final potser un pèl agafat pels pèls, però que no fa mal a la pel·lícula en sí. No sé si farà més pelis, però la veritat és que la primera li ha anat força bé.

THE THUNDERBOLTS

A mesura que es van fent noves pel·lícules de l'univers Marvel, sempre arribo tard. De vegades em sembla tot molt agafat en pinces i oblido que tot el què fan ja ha estat prèviament escrit en còmics. Em penso que roden pelis per fer caixa, i encara que aquest sigui el motiu principal, no estan inventant-se res.

Així, quan abans d'estiu vaig veure la propaganda de els Thunderbolts, ja em vaig dir que quina nova paranoia feien. I no, els Thunderbolts van existir als còmics per primera vegada l'any 1997, quan ningú s'havia ni plantejat el famós MCU. Que la peli l'han feta amb la intenció d'anar lligant caps i fer protagonistes antics personatges que necessiten per les properes trames també és una realitat. Què en queda doncs, de tot plegat?

Tenim que ajunten alguns dels secundaris més aviat de dubtosa confiança, ja que la seva participació en anteriors pel·lícules ha estat des del bàndol del dolents. Així, ara que els Avengers semblen desapareguts, uns quants d'ell s'organitzen per salvar la situació. Clar que s'organitzen perquè prèviament, la directora de la CIA els volia eliminar de cop. El soldat d'hivern, una vídua vermella, el fals capità Amèrica... herois i heroïnes que han passat sense pena ni glòria però que estan cridats a formar part del futur desenllaç de la nova trama dels Avengers, que haurà de resoldre els embolics dels multiversos (per fi una mica abandonat però que segur que tornen), l'aparició en escena dels 4 fantàstics, etc. Des d'End game han obert molts melons que els han explotat a la cara alguns d'ells, i ara han de cosir-ho tot, fent veure que algunes coses no han passat mai. Veurem com ho resolen finalment.

The thunderbolts acaba sent per l'espectador, un divertiment d'acció, amb el toc d'humor en veure aquests personatges en una situació poc adequada als seus interessos habituals. Una mica boja, però amb prou suc com per donar-i corda en el futur més proper.

AL RACÓ DE PENSAR

Com ja va passar l'any passat, es va celebrar al setembre la gala de la Pilota d'Or, aquella mena de show en què diversos periodistes opines sobre jugadors i jugadores de futbol per tal de donar el premi a qui ells creuen que és el millor o la millor. I un any més, tenim tema sobre el què parlar. Comencem pel menys polèmic (o no).

La pilota d'or femenina la va guanyar per tercer any consecutiu l'Aitana Bonmatí. És un orgull i satisfacció que els últims cinc anys, la considerada millor futbolista del planeta sigui una noia catalana (dos anys l'Alèxia i els tres de l'Aitana). Cal dir que aquest any la cosa no estava tan clara. Hi havia possibilitats per a  moltes jugadores, la reina Alèxia i les de l'Arsenal (Mariona, Russo...) guanyadores de la Champions. Personalment, sense desmerèixer a cap d'elles, creia que seria l'Alèxia de nou, o potser la Mariona. Però clar, després que l'any passat no fos el de la Caroline Graham Hansen, et pots esperar qualsevol cosa. La Vicky, amb el premi a la millor jugadora jove, va protagonitzar el doblet femení del Barça.

I la pilota d'or masculina, tothom deia que estaria entre el Lamine Yamal i en Dembelé. El primer va guanyar el premi al més jove (segon any consecutiu) i el francès es va emportar el premi gros. El tema el tenim en què per un moment, semblava que el guanyés el mataroní, i aquí tenim un dels dos temes pel racó de pensar. Hi ha molts aficionats del Barça que deien en veu alta (jo mateix entre d'altres), que preferien que guanyés en Dembelé. A veure, si els culers no volen que guanyi en Lamine, és que alguna cosa no rutlla. Està clar que és boníssim tot i la seva joventut, però no és en Messi, ni futbolísticament encara, ni sobretot com a persona. La humilitat de l'argentí dona mil voltes a les anades d'olla d'aquest adolescent que fa por imaginar-se on acabarà si es deixa portar pel mal camí.

EL segon tema del racó de pensar és el de la llengua. L'Aitana va parlar en català, sí, però molt menys en proporció als altres anys. Feia olor de joc brut un altre cop. Però és que el discurs d'en Lamine va ser tot en castellà, i que jo sàpiga, és català. Ni una sola paraula. una declaració d'intencions que ha aconseguit que estigui una mica més avall en la meva escala personal de personalitats. A veure si acabarà a baix de tot...