40 ANYS DE FUTBOL EN CATALÀ

Aquest cap de setmana s'ha fet la gala dels 40 anys de la TdP, o el què és el mateix, 40 anys de transmissions de futbol en català, primer des de Ràdio Barcelona, i més tard a Catalunya Ràdio. En Joaquim Maria Puyal, el principal actor d'aquest fet, es va acompanyar de tots els altres "culpables": ajudants, periodistes, productors, etc.
L'acte es va celebrar dissabte, i es va veure per tv3 el diumenge. En vaig treure 3 conclusions:
1- Tota la primera part em va recordar els meus temps d'infantesa, Quan era nen, escoltava sempre les transmissions d'en Puyal i companyia per seguir el Barça. El famós casset de la Recopa del 79, també el tenia i l'escoltava de tant en tant (com que guanyàvem poc, era un acte molt nostàlgic). Ara mateix no sé on és aquell casset, m'agradaria haver-lo conservat. La lliga del 84-85 i la final de Sevilla van ser dos dels esdeveniments culés més importants que vaig viure en aquells temps.
2- Quan va ser el torn de recordar les èpoques del Dream Team, era inevitable recordar els meus temps més culés, quan anava setmana sí, setmana també a l'estadi, a Wembley el 92...  Quina nostàlgia...  Recordar l'emoció amb què vivia aquells partits em va fer entrar el cuquet de nou...
3- I finalment, una cosa per una banda lògica, i per l'altra sorprenent o potser preocupant. En un moment de l'acte, apareix el Famós Sergi Cutillas, que durant les transmissions és el periodista encarregat de la "sala d'imatges". I apareix en cadira de rodes. No només era la primera vegada que li veia la cara, després d'anys de sentir la seva veu, sinó que m'assabento que fa anys que va tenir un accident i des de llavors no pot caminar. També veia les cares del Carles Doménech i altres col·laboradors que tinc la seva veu al cap però no la seva imatge. Per una banda penses que clar, és que no té cap importància, en el fons. Però per l'altra, penses que és curiós que persones que coneixes per haver.les escoltat moltíssimes vegades, al final, no en saps res d'ells (Tu no saps res, Jon Neu). Res, que va ser una sorpresa.

JAMES I EL PRÉSSEC GEGANT

No fa massa, vaig dedicar una entrada a Roald Dahl i a la seva genial bibliografia. A l'escola celebràvem el seu centenari. Els esdeveniments posteriors m'han forçat a dedicar-ne una a James i el préssec gegant, una de les seves millos obres. Segurament no és la més coneguda, però possiblement en aquest rànking es situaria entre les cinc primeres. Segurament tampoc és la millor, però també estaria entre les cinc primeres.
Aquesta ha esta l'obra que al llarg d'aquests dos mesos i mig hem estat llegint als nens i nenes de quart. I he de dir que des de que fem aquestes lectures, i ja en portem unes quantes (Zoo d'en Pitus, Illa del tresor, Tom Sawyer, Anna bruixa, i algunes més, i fins i tot algunes més d'un cop), mai havia vist gaudir tant els alumnes.
És tradició que quan acabem el capítol, normalment s'han quedat amb ganes de més, però aquesta vegada ho diuen de veritat. I riuen. Com riuen! Hi ha passatges dels llibres llegits que fan gràcia, però d'aquest, és que cada dimecres quan ens hi posem, ja saps que els sentiràs riure de valent. I mai els havia vist xalar tant amb una lectura com amb aquesta. Ja hi ha força nens que les veus que se l'han comprat (o agafat de la biblioteca), aquest o algun altre d'en Roald Dahl.
Personalment és la segona vegada que el llegeixo. El primer cop va ser quan vaig tenir clar que aquest seria el llibre escollit per la lectura d'aula. Em va agradar però no el vaig gaudir del tot perquè anava molt ràpid. Però ara, l'estic gaudint tant o mes que els propis nens! Quins diàlegs! Quines situacions! Quins personatges! De debò que és divertidíssim, i el que més, és clar, les converses entre el cuc de terra i el centpeus. Són dignes de passar a la història dels diàlegs còmics més punyents. I les històries de l'aranya...
Realment ha estat un encert, de manera que encara que no sigui any Roald dahl, aquest llibre el tornarem a llegir als futrs alumnes de quart sense cap mena de dubte!

HO HAN TORNAT A FER

A través de les xarxes arriba el nou vídeo protagonitzat per alumnes i professors de la universitat de Vic. Es van fer famosos amb un lipdub ja fa uns anys, quan es començaven a posa de moda. Més tard, van fer un bodydub, i ara ens presenten un dancedub, on apareixen tots ballant, amb diferents estils, una cançó actual.
Per mi, apart del bon muntatge i que estigui ben fet, em satisfà veure com en una societat on sembla que tothom vagi per lliure, un bon grapat de joves i no tan joves dediquin unes hores a fer un divertimento com aquest. Per molts anys ens mostrin que no només als USA saben fer espectacles com aquest!

EL LLEGAT DE LA SERP

Quines ganes que tenia d'acabar el llibre de la Jessica Cornwell. Un bon reclam publicitari, un argument que atreia... realment em conformo amb poca cosa per decidir-me a llegir un llibre. I així com altres vegades l'encerto, aquesta vegada ha estat un fracàs. Aclarim una cosa: l'he acabat. Des d'abans de la meitat ja tenia ganes de plegar, però no ho feia perquè la intriga em portava a mirar de saber què era el què passava i perquè. Així com alguna altra vegada he deixat el llibre sense acabar, aquest cop he aguantat fins el final perquè volia saber-
Un cop acabat, la veritat és que m'he quedat igual. Sé qui és l'assassí, sí, però poca cosa més. Tot un entramat de noms de tres històries barrejades que dificulten moltíssim seguir el fil. Un estil narratiu que porta a la confusió pàgina rere pàgina. Uns símbols per allà el mig, que apareixien sense cap solta ni volta. Un argument al meu parer incomprensible. La veritat és que o m'he perdut alguna cosa pel camí (cosa que també podria ser, donada la meva desmotivació mentre llegia), o realment és que no hi ha qui entengui res. Penso que hi ha trames que comença i que no acaben, que no lliguen una amb l'altra i queden penjades. De cop i volta apareixen personatges desconeguts que són principals però que no havien estat anomenats. No queda mai clar quan explica coses reals i quan són imaginàries... Barreja tantes coses, salta d'una cosa a una altra, que de vegades penses que estàs llegint tres llibres diferents, i al final només n'acaba un, fent tota la resta secundari i poc rellevant. Llavors, perquè en dedicava capítols?
Senzillament, per mi ha estat un galimaties considerable. I per sort, acabat.
PD. Només un darrer apunt. Així com va ser curiós com dins una mateixa obra es fa referència a una altra (va passar quan a les pàgines de "El gran inquisidor" es parlava d'uns fets descrits a "La catedral del mar"), en aquesta novel·la ens passa el mateix, quan en un determinat moment es fa referència justament a aquest gran inquisidor que fou Nicolau Eimeric.