FA 30 ANYS... 1991

L'any 1991, és el dels meus 18 anys, ja que els vaig acabar de fer a les acaballes de l'anterior. Va ser un any interessant, on cada vegada anava fent més coses sol i prenent decisions sobre tot allò que feia.

Potser la més important justament va ser arreglar la decisió que havia pres en acabar COU, quan vaig decidir entrar a fer física. Mai em vaig acabar de sentir a gust, de manera que abans d'arribar als exàmens de febrer, ja vaig plegar del tot. Algunes persones deien que podia haver seguit, acabar el primer any... però va ser una altra de les meves decisions que regeixen una mica la meva manera de fer. Si sabia que de cap de les maneres anava a seguir amb la carrera, per què dimonis havia d'acabar primer? Què m'aportaria? Res de res. 

Aquell mig any sabàtic em va permetre dedicar-me gairebé en horari sencer a Foc Nou (creant una revista de monitors, el Vulcà, una cosa que seguiria fent allà on anés), i a l'Esplai del Carme. Als dos llocs hi anava cada dos per tres a preparar, crear... En el cas de l'esplai, es crea el grup de menuts (3 a 5 anys), tot i que les colònies d'aquell estiu no van ser tan guais com les primeres. Aquell juny vam fer una sortida al Tibidabo on vaig fer una foto en una piscina de boles que seria portada de la revista Estris en un dels seus números.

Encara relacionat amb el lleure, aquell estiu també amb uns companys de l'esplai, per aconseguir diners, vam fer de monitors en uns campaments que organitzava l'empresa Nissan pels fills i filles dels seus treballadors. Jo vaig estar a l'equip de Petits, amb altres monitores que ens vam conèixer allà i de les que mai n'he sabut res més, però aquells campaments van ser molt especials. Tenir cura d'aquell grup de nens, que per cert fou un grup accidentat perquè alguns es van posar malalts, vaig estar a l'hospital amb un d'ells (va ser el primer, després he repetit força vegades). En tinc un record molt, molt gran, bo i present, i sempre el poso d'exemple per refermar la decisió sobre el meu futur: començar magisteri el setembre. Sí, a Blanquerna, ho sé... però era la manera més fàcil i menys econòmica. De Blanquerna, però, en parlaré a l'entrada del 1992, d'aquí un any, tot i que podem recuperar una entrada dedicada a aquell primer curs.

Aquell any soc declarat oficialment objector de consciència, en un any en què a la Diada de l'11 de setembre vaig començar a practicar les corredisses. Es començava a perfilar molt el meu tarannà indepe. També és l'any del mític concert de Rock català al Palau Sant Jordi amb Sau, Els Pets, Sopa de Cabra i Sangtraït. Brutal. I també recordo el concert de l'Sting. Alternava doncs, concerts amb grups catalans amb altres més internacionals.

Un any, doncs, amb força novetats que tindrien molta importància pel què seria el meu esdevenir posterior. De mica en mica, m'anava construint com a persona. Ja era hora...

MILITARY WIVES

La primera pel·lícula de l'any és la que l'espavilat de torn va traduir al castellà amb el títol "Que suene la música". No fa falta ser un expert en anglès per notar que qualsevol semblança amb el títol original és pura coincidència. Sembla ser que avui en dia, la seva traducció portaria a mals entesos en la societat que vivim, i bé, la veritat és que segur que sí. Qui aniria a veure una pel·lícula que es titulés "Esposes de militars"? Fatxes masclistes i para de comptar...

La pel·lícula l'he vist perquè venia acompanyada de bones crítiques. El director, famós bàsicament per una peli que va fer fa 30 anys, Full monty, ha volgut tornar a recrear aquella temàtica des d'una perspectiva diferent. Basada en una història real, ens explica com les dones dels militars d'una guarnició, busquen distraccions mentre tenen els marits fent el soldat a Afganistan. Decideixen muntar un cor, i a partir d'aquí, tenim l'habitual començament desafinat i com de mica en mica van millorant fins aconseguir una actuació de renom i cert èxit al seu país. A partir d'aquí, aquest exemple fa que altres dones de militars d'altres regiments fessin el mateix segons ens expliquen els crèdits al fina de la pel·lícula.

Ara bé, ja us dic, ara que fa poc que he fet el rànquing de pel·lícules del 2020, que aquesta no hi serà en el del 2021. L'he trobat molt fluixeta. He remirat les crítiques i realment la tenen ben considerada, però la veritat és que a mi m'ha avorrit força. Per molt fets reals que siguin, a mi m'ha sonat no la música sinó a més del mateix. Les monges de Sister Act, els alumnes de la segona part... i altres exemples que ens ensenyen el mateix. Aquí la gràcia entre cometes la té el grup que forma el cor, però és evident que en una cultura antimilitarista i feminista, aquesta història no té massa més recorregut més enllà del fet cabdal: que la música uneix. la música fa que la gent s'animi o s'emocioni, sigui la manera que sigui com es produeixi (a no ser que sigui la merda del regueton, clar).

Res més que una peli de dissabte tarda, que esperem que no creï tendència en la resta de pel·lícules que han de venir.

FA 40 ANYS... 1981

Per tercer any consecutiu, juguem a recordar com van ser alguns dels anys viscuts prenent de referència el que es comença. Així, comencem el viatge tirant 40 anys enrere, col·locant-nos al 1981.

És l'any dels 8. Com a alumne (i és que aquests anys se centren forçosament en l'escola, ja que poca cosa més feia), acabo tercer i començo quart d'EGB. Allà em trobo el senyor Gervilla. Ja està tot dit. Un professos de la vella escola, dels que semblaven ancorats encara a l'antic règim. D'aquella època bàsicament recordo dos fets: un l'aprenentatge de la geografia espanyola (mare de déu...). El senyor Gervilla dibuixava a la pissarra el mapa de la península (no ho feia massa bé i l'anomenava "el mapa de las rayotas), i també un debat infantil que va tenir lloc quan els nens de la classe (4tC) li vam dir que "mimava les nenes". Es va sentir atacat i es va defensar, diria que hi va haver un debat llarg. Desconec res més, com va anar, si era veritat o no... Sigui com sigui és cert que a l'escola érem la primera generació mixta, de manera que era la primera vegada que els professors tenien nenes a la classe, acostumats sempre a tenir nens.

Però la primera cosa que m'ha vingut al cap quan he pensat en el 1981, ha estat el què seria la llavor del meu futur. Aquell juliol va ser la primera vegada que marxava de colònies d'estiu. On? A la vall de Pineta. No cal dir res més. Ja sabem què vol dir Pineta per mi. I aquell any va ser el primer de la meva relació. Tampoc recordo massa anècdotes, llàstima. No sé si va ser aquestes colònies o les del juliol següent quan apareixia una bruixa malvada en el centre d'interès. Bruixa que al final de la tanda, la jutjàvem i... la cremàvem a la foguera... Sí, sí, tal com sona... No m'ho imagino en unes colònies actuals. En aquell temps, hi havia el dia de pares, quan pujaven a passar un dia amb nosaltres. Gràcies a això en tinc fotos de record. Per cert, era la tanda de Pineta II. Fins el 1983 no vaig passar a Pineta I i viure aquesta lluita entre quina de les dues tandes era millor. Pineta I, clar.

Dos fets que van tenir lloc aquell any: va ser el 23-F del Tejero i tots els feixistes pares dels actuals. Molts ho vivim com una simple anècdota, però pels adults de l'època, va ser un ensurt dels grossos. I també aquell maig va tenir lloc un atemptat contra el Papa de Roma. No seria massa destacable (amb la d'atemptats que hi havia), però ho recordo especialment perquè jo estava jugant a la meva habitació quan entra ma germana dient "Han disparat al papa!!". Ja us podeu imaginar que als meu 8 anys, aquella frase no era molt encertada, ja que papa només em portava a pensar en una persona.

EL COL·LAPSE

Quina manera d'acabar televisivament l'any 2020! El col·lapse (L'effondrament) és una minisèrie  francesa, de 8 capítols d'una durada al voltant dels 20 minuts cada un. Durant el confinament, algunes de les persones que tenen plataformes per internet ja en van parlar, donada les possibles semblances amb el què estàvem vivint. La van fer el 2019, però semblava actual actual.

I és que la sèrie explica que la societat ha patit alguna mena de col·lapse en què tot se'n va a la merda (no sabem perquè). Però tot ha deixat de funcionar, els governs han desaparegut i la gent s'ha d'espavilar com pot. Cada capítol ens apareix una situació concreta en un temps determinat. Podríem dir que hi ha tes grups d'episodis.

Així, el primer capítol té lloc en un supermercat on cada vegada queden menys articles, dos dies després del col·lapse. El segon, en una gasolinera, cinc dies després, amb llargues cues per aconseguir una mica de gasolina i sense fer servir els diners (ja no serveixen per res). El quart capítol, 25 dies després ja ens mostra una comunitat vivint en una masia, autogestionant els recursos i rebent de cop un grup de 30 persones que els fa plantejar si els acullen o no. El cinquè capítol, 45 dies després, ens trobem en una central nuclear, on estan intentant refrigerar el nucli per tal que no peti. I el sisè capítol té lloc en una residència d'avis, 50 dies després, on queda un sol infermer enfrontant-se a la dura realitat.

Després tenim els capítols tercer i setè, on ens trobem en dos moments diferents (sisè dia després del col·lapse versus 170è dia) on apareixen dues persones vip, que tenien emparaulat amb el govern la seva supervivència en el cas que hi hagués algun desastre. El primer intenta fugir per l'aire i la segona per mar.

I el darrer capítol ens porta a cinc dies abans del col·lapse on un escamot ecologista interromp una emissió de la televisió per advertir del què estava a unt de passar i els prenen per bojos, ja que això no passarà mai.

La sèrie és brutal. Independentment de paral3lelismes amb la pandèmia (que per sort no hem arribat a aquests extrems), ens planteja una situació que, a veure, tampoc és tan improbable veient com ens estem portant entre nosaltres i amb el planeta. La lluita per la supervivència és un dels temes preferits quan veig tv o cinema, i realment aquesta aporta una dosi de realisme que fa por. Els capítols dels exemples de supervivència (el primer grup) aconsegueixen posar-te molt nerviós, et fiques molta la seva pell i t'arribes a angoixar en força moments. Els capítols dels privilegiats et porten més ràbia que altra cosa.

I és que realment, què passaria si ens trobéssim en una situació com la que es descriu? No està tan lluny de The walking dead però sense els zombis que se't mengen, la veritat. I fa llàstima acceptar-ho, però la humanitat és com és, i la lluita seria cruel i despietada. Hi hauria saqueigs, violència... la maldat apareixeria com mai. Les crisis treuen el pitjor de cadascú (també el millor en alguns casos), però malauradament, guanya el pitjor. Què estaries disposat a fer per sobreviure i per la teva família? Creuem els dits perquè això no passi mai. Mentrestant, benvingudes sèries com aquesta per servir d'entrenament mental.