PER FI!

No sé quants partits fa... o sé quantes setmanes o quants mesos... però per fi, ahir, el Barça va tornar a semblar-se al Barça. Potser acabarà sent flor d'estiu, o qui sap, potser comença a arrencar, però sigui com sigui, ahir van jugar un partidàs. I per fi, van guanyar a un equip gran!

Tocava jugar contra l'Atlètic de Madrid. El partit ho tenia tot. Rival directe (si guanyàvem ens posàvem quarts), és l'Atlètic de Madrid, és un gran, i la setmana venia escalfada per la polèmica entre els entrenadors sobre els seus estils de joc personals. A més, tornava LuisSuarez, Dani Alves, debutaven els nous... i la traca final... Gil Manzano!!! I cap dels factors va decebre gens.

Insisteixo en el primer punt: partidàs del Barça, remuntant un 0 a 1 i guanyant 4-2. Toc, control precisió, pressió, espais... i patir fins al final. Però victòria claríssima, tot i el joc brut de l'Altlètic i la incompetència arbitral. L'únic que no va brillar va ser el més nou de tots, l'Aubameyang, que estava fred i no va entrar mai al partit. no entenc massa perquè el va posar, quan encara no sap a què juguem i el què ens hi juguem. Calia més sang calenta. Per sang calenta, la del jove Alves, anant a totes, marcant el quart i fent una celebració de foto, i l'anada de l'olla que va provocar l'expulsió (i felicitat del Manzano). Sí, era targeta vermella clara, aquí i a la Xina Popular... excepte si ets el Casemiro, clar. 

La defensa cal millorar. Juguen bé, són bons, però encara els rivals tenen un percentatge molt alt d'encert. Per cert, Suárez va marcar i va demanar disculpes a l'afició. Crec que té clar que amb nosaltres no hi havia problema. Al davant, bon debut d'Adama (ai en Dembélé, que mes val que no jugui més), en Ferran bon partit, i Gavi... bé, Gavi juga bé a tot arreu, tot i que a l'extrem, no és el més indicat per desbordar defenses... Total, que tot va anar rodat i ben rodat... excepte l'àrbitre. Feia temps que no ens venia ningú a provocar com en Gil Manzano (des d'en Vinicius). Entre les faltes seves que no xiulava, les nostres que no eren i sí les xiulava... Els madrilenys avançant la pilota 5 metres a cada falta que llançaven, i l'única vegada que ho fem nosaltres i ens diu que més enrere... Les targetes, el deixar-se intimidar pels xulos de Madrid sense treure ni una groga per protestar... Tantes i tantes... Quin paio més inútil, per favor...

Per sort, tot va acabar bé, i ara només toca creuar els dits i esperar que sigui l'inici de millors temps.

1.300

Des de que vaig assolir l'entrada número 1.000, els recordatoris en números assenyalats han deixat de ser l'habitual de cada centena. Així, després de temps celebrant la 600. 700. 800, etc, després del miler, no vaig escriure res per la número 1.100. Aquell dia tenia un motiu, però, i era la proximitat d'un altre número més simbòlic, com era la 1.111.

Un cop superat aquell moment, la 1.200 va passar totalment desapercebuda, i per això volia fer esment de la 1.300, que és la fita que vam assolir ahir. O sigui, que aquesta d'ara mateix és la 1.301 exactament.

No ens allargarem massa en explicacions, és una dada i poca cosa més. Això sí, buscant, he trobat la que seria la meitat d'aquest número, és a dir, la 650. Aquesta data del 6 de gener de 2017, i vull comentar dues coses. La primera, explicar que en ella parlo de les vigílies del dia de reis, amb algunes situacions poc delmeu gust. La segona cosa, que ja havia comentat en altres celebracions, és constatar un fet brutal. Per escriure les primeres 650 entrades vaig necessitar ni més ni menys que 10 anys i dos mesos (122 mesos doncs). En canvi, per fer les següents 650, fins arribar a la data d'avui, he necessitat 5 anys i un mes (61 mesos). Exactament la meitat de temps! És una dada brutal, què voleu que us digui... I no serà perquè tingui menys feina, això ja us ho ben asseguro... 

No sé si faré cap entrada per la 1.400. Si no la faig serà perquè ja estaré preparant la celebració de la 1.500, que aquí sí que hi haurà festa grossa! Anem a fer previsió per veure si m'hi acosto... Profetitzo que caurà cap a l'estiu de 2023. En un any i mig més o menys. Em mullo i dic juliol de 2023. Potser a l'entrada 1.400, si me'n recordo, ho recalculo.

EL LLOP

Mentre les cadenes espanyoles repeteixen els seus formats mancats d'intel·ligència i on es mostra la gent fent el burro més animal, i exposant-se a l'escarni públic per exposar els seus instints, a la teletrés, la que abans era la nostra i cada vegada és més la seva, fan el mateix però més nostrat. Per això, apart dels clàssics que se segueixen fent, com el Polònia o El foraster (serà el de sempre, però és més culte que el què ofereixen les ecspanyoles), ara han estrenat un altre programa de càstings i talent show a la catalana. 

En aquest cas, han fet una crida als milers d'actors i actrius del país amateurs, perquè l'Àngel Llàcer vol fer una versió de Terra Baixa, el clàssic d'Àngel Guimerà, amb onze escollits després de passar uns quants programes i sessions de prova. En el fons, és un altre programa de càstings que busca gent, i veiem com fan la seva interpretació davant els jutges; veiem la gent a qui diuen que sí i s'emocionen, i a la gent que diu que no. Però clar, és ben diferent. Aquí no guanya un. Aquí guanyen onze, ja que els escollits formaran un equip per representar 'obra teatral, no s'hauran d'eliminar entre ells. Hi ha un objectiu al final, que és mostrar al públic la seva feina. Té un començament i un final, i quan hagin acabat, quedarà el bon record, no caldrà fer seguiment dels concursants, gent anònima que seguirà fent la seva vida.

Per tant, tenim un programa d'entreteniment en què veiem més que gent deixant-se la veu, però sobretot gent que no ve a mostrar-se les seves gràcies. Ells volen fer l'obra i es mostren com són, no hi ha palla, és el què hi ha. Els muntadors ja s'encarregaran de posar el toc dramàtic i de culebrot, però la naturalitat de la gent es palpa. Alguns es queixen perquè és cosa del Llàcer. És veritat, és una persona que et pot agradar molt i també pot ser que n'acabis fart. Ami personalment, em sembla bé. Crec que és la persona ideal per fer aquest programa, buscar la gent i dirigir-la. T'agradarà o no la persona, però el talent i el carisma el té, i no estem com per anar menyspreant la gent bon que tenim al país.

Pel què fa a Terra baixa, quan vaig fer BUP i COU, a la meva escola encara vivien molt de glòries passades (i això que ja feia més de quinze anys de la mort del dictador, però no ens van inculcar massa amor per la literatura del país, i llavors no, però més tard ho he trobat a faltar. Per això, terra Baixa, més o menys la tinc coneguda només pel títol i l'autor. Em sap greu, és així. Però això no m'impedeix de seguir setmanalment el procés de creació de l'obra. Més d'alguna cosa de profit en trauré per a ús propi a l'escola. Així que, per molts anys facin programes com aquest!

I, TONYA

Està sent un any per ara força cinèfil, no a les sales, on només hi he anat una vegada, sinó en pel·lícules a casa. La que avui ens ocupa m'ha deixat sense paraules. Allunyada dels meus gustos habituals, aquest film, gairebé independent, ha estat un repartiment d'estones sorprenents. I aquí m'he de tirar pedres a mi mateix. Hi ha pelis que les puc veure des de la planxa, o a trossos, aprofitant estones lliures, i d'altres que vull veure al sofà, des de l'inici al final. El meu error, i gran, va ser pensar que Jo, Tonya era una que podia anar veient a estones, i ara sé que hauria merescut més atenció i ser considerada de les especials. però clar, no ho sabia. Ni em podia imaginar que em captivaria de la manera que ho ha fet. Em pensava que seria un entreteniment i prou. I no. 

Jo, Tonya explica la història de la patinadora sobre gel dels USA, Tonya Harding. De família humil, sense estudis, amb una mare molt xunga, patina des dels 4 anys i es converteix en una figura mundial en aconseguir un moviment que ningú havia fet mai, i ella se'n fa experta. El matrimoni amb un paio de dubtosa moralitat provoca més d'un conflicte, però el fet més recordat és l'agressió que va patir una companya seva per part d'uns delinqüents, pagats pel seu marit. La seva vinculació mai s'ha provat del tot, encara que va ser jutjada i condemnada per encobriment.

La pel·lícula segueix la trajectòria de la Tonya, però ho fa amb una filmació peculiar. Alterna les escenes de la seva vida amb altres que representen els diferents protagonistes mentre són entrevistats per una imaginària cadena de televisió, talment com si gravessin un documental. També hi ha escenes que contenen frases dels personatges dirigint-se directament a l'espectador. A aquesta manera de filmar la pel·lícula se li ha de sumar el vocabulari utilitzat i els fets explicats des de l'òptica real de la societat en què vivien els protagonistes: socioeconòmicament molt pobres, nivell baix de cultura, i 4 paraulotes de cada tres paraules dites. Tot plegat aconsegueix captar molt l'atenció de l'espectador. I sí, la Margott Robbie ho fa força bé, però qui s'emporta l'ovació (i de fet més d'un premi, entre ells l'òscar a actriu secundària), és l'Alison que interpreta la mare de la Tonya. Brutal. Quin paper. Ho fa tan bé aquesta interpretació d'una mare freda, sense emocions, absolutament buida d'amor cap a la seva filla. Increïble el moment en què sembla que va adonar-li suport i es descobreix que porta una gravadora amagada per fer confessar la seva filla. 

Si els fets reals són com explica la pel·lícula, realment és un culebrot de primera magnitud. Fins i tot ja a partir de mitja pel·lícula, acabes connectant amb la Tonya, que tot i mostrar-se ruda i despectiva amb tothom, empatitzes i la converteixes en una anti-heroïna de calaix. Com molt bé diu, el públic necessita tenir algú a qui estimar, però també a algú a qui odiar.