FA 30 ANYS... 1993

Després d'un any mogudet com va ser el 1992, encetàvem un 1993 amb moltes incògnites il·lusionants al davant. Jo ja en tenia 20 en aquella època, acabava segon de magisteri i començaria el darrer curs, tercer, que no va ser, ni de bon tros, tan interessant. Més aviat avorrit, desmotivant i amb una sensació anti-Blanquerna força important. Per altra banda, acabava les pràctiques al Nausica i les començaria al Sagrer. La veritat, a nivell de pràctiques de magisteri, Nausica són les úniques on vaig aprendre alguna cosa i em van servir.

Un dels fets més importants d'aquell any va ser que vaig començar a treballar a Balmes, fent de responsable de Foc Nou tres tardes a la setmana. Gràcies a això, vaig fer el primer cap de setmana de convivències de responsable (ja que fins llavors havia d'anar algun dels profes escolapis). Va ser l'inici de moltes responsabilitats. Aquell any, amb l'excusa d'aconseguir diners per l'esplai, uns quants monitors vam buscar feia a Pere Tarrés, i ens van adjudicar un projecte de la Generalitat, Eurobarri. Durant uns dissabtes fèiem activitats amb un grup de joves de barris marginals de diverses ciutats (a mi em va tocar Bonaire de Terrassa). El projecte culminava el juliol amb un viatge als Alps i a Milà. No va estar pas malament, no... l'únic però, eren els joves, ja que jo tenia més aptituds per infants i no pas per joves. Amb Eurobarri van començar a sorgir algunes diferències importants entre monitors, amb alguna crisi important, preludi de les que havien de venir més endavant. Aquella setmana santa, vam realitzar les colònies amb l'esplai, i allà, juntament amb els campaments Nissan, va ser la confirmació del què havia de ser la meva vocació. Em vaig sentir també per primer cop, responsable, portaveu, i em començava a agradar. Van ser les colònies on vaig donar un pas endavant. 

Aquell any tornava a cantar a la coral Baluern amb ma mare, agafant un intercanvi amb una coral de Dijon. La convivència durant dos-tres dies amb una família francesa no fou... fàcil. La broma utilitzada des de llavors és la del mal a les mandíbules d'estar forçant tanta estona el somriure perquè no entenia res de res. I parlant d'anècdotes intemporals, no podem passar per alt la caiguda del puntal de les obres al cap, un dia tornant de Blanquerna. Com hauria dit Atila, per on va passar la biga, no va créixer mai més el cabell.

L'últim apunt personal destacat d'aquell any va ser l'inici de les classe per treure'm el carnet de conduir. Vaig començar a finals d'aquell 1993, i fins un any després no ho aconseguiria... Tela marinera...

A nivell mundial, els Segadors és oficialment l'himne de Catalunya, Clinton és president dels USA, Ietsin ataca amb canons el Parlament Rus, continua el conflicte als Balcans... De tot una mica..

FA 40 ANYS... 1983

Any nou, records garantits. En espera de poder fer algun "Fa 50 anys...", seguim amb la mirada posada al passat. En aquest cas, fa 40 anys era 1983, quan aquell desembre arribaria als 11 anys. Vaig deixar cinquè i començaria 6è d'EGB. En aquells moments, 6è, 7è i 8è eren el què s'anomenava llavors el cicle superior. Va ser un canvi important. Després de dos carcamals de professors, em retrobava (ja la coneixia d'abans tot i que no l'havia tingut, la senyoreta Pilar Vall. Era un estil totalment diferent als anteriors, tot i que quan tocava posar-se dura, ho feia, tampoc era una senyoreta-mama, però clar, el canvi era notable. Del curs en sí no recordo massa, però en el subconscient el tinc com a especial. Va ser un bon curs, tinc aquesta sensació.

No es pot dir 1983 sense relacionar-lo directament amb Pineta. Aquell juliol feia la primera tanda, Pineta-I, i els records que m'arriben són molt bons, també tenint en compte que les colònies de l'any anterior van ser les pitjors de totes les viscudes. Aquell any crec que va ser el primer en què em vaig començar a enamorar de veritat d'aquell espai meravellós i que encara guardo dins el cor.

Per molt que intenti recordar altres fets d'aquell any, no me n'acabo de sortir. crec que deuria ser també quan per motius familiars seguia la coral de l'escola on cantava la mare, i possiblement és l'any dels caps de setmana a l'Eucaria, una casa que tenien els escolapis prop d'Igualada, de la qual també tinc bons records.

Sembla que a nivell nacional i mundial no fou un any de grans esdeveniment. Si consultes les efemèrides, n'hi ha unes quantes, però tampoc en destacaria cap en especial. Els "futboleros" recordaran però, la broma del 12 a 1 de l'Ecspanya-Malta... A veure si no fos aquest un dels "clics" que vaig fer per començar a treure'm la bena dels ulls...

CATALÀ vs CASTELLÀ

El tema del país està molt malament. No sé que ens espera aquest 2023, però la veritat és que pinta fatal. Els nostres polítics s'han venut als espanyols i han pactat amb ells la rendició total a canvi de salvar el seu cul. Les properes eleccions a l'alcaldia de Barcelona en són un nou exemple. Els candidats d'ERC i Junts, Maragall i Trias, sumen entre els dos quasi 160 anys (80 el primer i 76 el segon). L'objectiu és clar, desmotivar i desmobilitzar el poble, ja que no ens veiem pas identificats amb aquests dos carcamals. I els de la CUP, com sempre, enlloc d'aprofitar-ho, no mouen un dit. SI sembla que a tots ja els va bé seguir sent una colònia ecspanyola.

Però anem a la llengua, que és del què volia parlar. Amb l'estrena d'Avatar 2, s'ha fet propaganda per tal que la gent l'anés a veure ne català. Han sortit les típiques evidències de discriminació (menys sales, menys hores...) i clar, es demana que la gent faci un esforç per veure-les en la nostra llengua. A veure, només hi ha una manera de que la gent vagi a veure aquesta i qualsevol altra pel·lícula en català: que no es faci en castellà. És que mentre hi hagi bilingüisme, la nostra llengua recularà. Mentre convisquin les dues, la gran es menjarà l'altra. Mentre l'oci sigui majoritàriament en castellà, poca cosa tenim a guanyar.

Aquests dies, que he anat força per llibreries grans, una altra mostra. L'Abacus per exemple, per cada llibre en català que trobes, n'hi ha 200 en castellà. És escandalós. I aquesta encara que en té en català, n'hi ha que ni això. El nostre dia a dia és ple d'exemples on el català es veu menyspreat o simplement ignorat i esborrat, com si no existís. I això ho estan permetent aquests polítics de merda que ens manen. 

Les noves generacions se'n riuen de la nostra llengua. Viuen en castellà, i veuen el català com una llengua de segona. Insisteixo que per canviar això cal independència i esborrar el castellà de tot arreu. Alguns diran que això és el mateix que m'estic queixant però al revés. A veure, no pas. A Anglaterra es parla i es viu en anglès, no? A Alemanya en alemany, no? No hi ha pas altres llengües, les altres són això, altres llengües. Doncs a Catalunya li cal el mateix, no passa res. No és sectari ni feixista, és que és el què ha de fer qualsevol país normal. I qui vulgui dir que no, senzillament és de l'altre bàndol. Sí, això va de bàndols. Mentre Ecspanya continua lluitant a la guerra contra Catalunya, nosaltres ja no. I ells segueixen lluitant, cada dia, sense descans. I si no, mireu què ha passat amb Alcarràs. Després de guanyar no sé quants premis, no la selecciones pels òscars. I ens volen fer creure que és l'atzar... Ecspanya ha pressionat perquè no es parli en català a la cerimònia i ja està. I molta gent dirà que quina bajanada, que això és teoria de la conspiració, blablabla... La mateixa gent que encara es pensa que Ecspanya és un país democràtic, i que veiem fantasmes arreu... Quanta innocència. És una guerra, i l'estem perdent.

A JUGAR!

Comencem l'any amb una entrada molt similar a la de l'any passat (encara que en aquell cas fou la segona). Aquell dos de gener parlava del Paraulògic, el joc lingüístic que encara avui desperta força passions, i al qual em vaig estar unes setmanes enganxat. Però de seguida va arribar el Wordle, que al meu parer superava en interès al paraulògic, i de mica en mica el primer el vaig anar deixant fins a no connectar-m'hi gens, mentre que a l'altre, en totes les seves versions (català, ARA, anglès i les tres en castellà) es convertien en una rutina diària que gairebé mai faltava a la cita.

Des d'aquell gener, he anat jugant-hi i marcant-me fites i rècords que he anat deixant constància en aquest blog. L'última vegada que en parlava era l'últim dia d'octubre, ara fa dos mesos. Allà, exposava les diverses fites aconseguides, i m'emplaçava a superar-les. Però les coses mai són com un s'imagina. El canvi de mòbil va fer que perdés el fil de les ratxes, ja que començava de zero. Sí, em vaig apuntar en quin punt estava, i l'únic que havia de fer era sumar, però l'embolic era evident. El cop de gràcia ha estat que durant aquestes festes, en perdre la rutina habitual, hi ha hagut tres dies que m'he oblidat de jugar, i en el wordle català i anglès, et quedes a zero si estàs un dia sense jugar. Massa problemes. Em sorprenen, això sí, aquests oblits. A l'estiu tampoc tinc rutina habitual i no em vaig oblidar pas. De seguida us explico de qui sospito. Res que he decidit, oblidar els rècords anteriors i començar a comptar des de zero en aquest mòbil. Això sí, recordo que en anglès mai he superat el 41, i que el d'accents en castellà, encara no he tingut cap errada!

I mentre parlo del wordle, he de dir que segurament un dels motius dels oblits ha estat l'arribada d'un altre joc. És el Trivial de tota la vida en una aplicació on jugues amb molta gent, puntuacions, lligues, competicions... bé, el de sempre, que ara estic molt pendent d'aquestes partides, ja que entre totes les que faig (individuals o competitives), al llarg del dia hi he de jugar un grapat de vegades. 

I finalment, cal destacar també el tema sudoku, del qual no en parlo des del juliol de 2020. Habitualment en feia molts durant les vacances d'estiu. La desaparició del llibret que més m'agradava, he anat buscant altres editorials, formats, nivells, i cap m'ha convençut. Si en torno a parlar és perquè ara en tinc una que de tant en tant agafo i en faig un parell. Volia destacar la influència de l'estrès escolar. En tres mesos, de setembre a desembre, n'he fet 98. D'aquests, acabats a la primera, quatre (un 4%). En els deu dies que porto de vacances, n'he fet 32, i d'aquests, fets a la primera, setze (un 50%). Brutal la comparació, i com d'alliberat se sent el meu cervell. Fa angúnia i tot.

Suposo que quan comenci escola, el ritme serà molt diferent, però mentrestant, a jugar!