FANTASTIC FOUR

Des del clímax que van representar per les pel·lícules de superherois tant Infinity war com Endgame, res ha pogut arribar a competir o ni tan sols dignar-se a competir amb elles. Les dues representaven el final d'una trama orquestrada pels guionistes de Marvel amb destresa. Però sembla que allà es van buidar tant, que recuperar l'enginy o oferir-nos noves aventures a l'alçada ha estat difícil. Guionistes que van plegar i la vaga que va tenir lloc van fer força mal. Justament durant la vaga, l'obligació de seguir produint sèries i pel·lícules va fer disminuir de manera alarmant la qualitat.

La saga del multivers ha donat aventures, però força sensació d'estupefacció, perquè s'emboliquen tant, que sovint et perds o ho trobes massa enrevessat. És veritat que no poden fer guions simplistes, però com sempre, tots els extrems són dolents. Però diuen que volen donar-li la volta a la situació actual, volen recuperar les regnes i començar a donar forma a unes noves aventures que ordenin el desgavell i ens portin a un altre desenllaç. Tenen feina, la veritat, i veurem com se'n surten.

La primera pel·lícula Marvel sobre els 4 fantàstics és el primer intent per reconduir les trames. Ja s'havien fet pelis d'aquest grup de superherois, que a mi em van agradar força, tot i que ara diuen que eren tan fluixes. Bé, és igual. Ara Marvel els utilitza per tornar al podi del cinema d'aventures. Fins i tot el subtítol de la peli ho diu tot: Primers passos. Exacte, són els primers passos per reenganxar tothom a la història.

Llavors, la pel·lícula, què tal? Les expectatives jugaven en contra, i n'era conscient. Com que anava llegint que per fi es tornava al bon camí, penses que estarà molt bé. Però sabedor del criteri diferent que tinc, no em volia fer moltes il·lusions, tot i reconèixer que una mica m'han influenciat, perquè tot i que la valoració és força bona, allò llegit em feia esperar alguna cosa més. Però mirem de ser compassius. Al costat de tot el què hem estat veient de Marvel darrerament, és veritat, la peli retorna als orígens de no voler enredar més la troca. Una història que comença (ens expliquen l'origen dels 4) i apareix el dolent de torn preparat per destruir la Terra. Personatges ben definits i història ben trenada. No es fa llarga (tampoc ho és, no arriba a les dues hores, visca!) i t'aporta una bona estona de desconnexió i emocions. Només el tema de la criatura que ha de néixer és per mi la part que ho fa trontollar una mica, però segurament forma part del futur del MCU, a més també del passat, perquè així apareix en els còmics originals.

Finalment, comentar que han encaixat els superherois en una Terra on no n'hi ha més. Ja comença deixant clar que estem a la terra nº828, donant sentit al què ha estat passant fins ara, amb els multiversos i diferents planetes Terra que han seguit el seu camí. Això caldrà lligar-ho bé, al final...

ANDOR (x2)

Que difícil és saber per on començar per comentar aquesta sèrie. Els "experts" diuen que és la millor sèrie d'Star Wars pels que no agrada Star Wars. D'acord... ja ho entenc... per tant, si per un fan d'Star Wars, deu ser del pitjor del mercat, no? Ara ho entenc! és cert que també hi ha "experts" que diuen que és la millor sèrie i punt. A veure... tampoc cal ser un entès del tema, no? Perquè clar, Ashoka, Obi-Wan, Boba Fett, The acolyte, Skeleton Crew... Realment, molt bones no són cap d'elles... Obi-Wan i Boba Fett potser se salven per l'innegable lligam emotiu dls seus personatges. I després tenim The mandalorian. Aquesta sí que per mi és la "diferent".

Però Andor? No entenc com pot estar tan ben valorada. Ja amb la primera temporada, vaig tenir un sentiment ambigu. Tenia episodis per mi avorridots, però quan començava l'acció, se salvava. I llavors, és clar, arriba la segona temporada, ja que calia enllaçar la sèrie amb els fets de Rogue One. He llegit que hi havia cinc anys entre Andor i i la peli, i que en un principi, volien fer una temporada per any (n'haurien estat sis!!) però els seus creadors, es van adonar que no tenien prou trama per tantes temporades. Un gran encert. El què han fet en aquesta segona temporada, és fer grups de 3 capítols, i cada un representa un any. ara ho entenc, perquè reconec que cada vegada que començava un capítol i deia "One year later", em deia a mi mateix que això era una pantomima.

Dit això, parlem de què m'ha semblat. Doncs la veritat, després de la satisfacció inicial de veure Montserrat convertida en el planeta de la Mon-Mothma, la cosa va anar malament. M'avorria. Realment, una sèrie que no cal que sigui Star Wars. És veritat que veiem en ella l'explicació de com es formen els imperis feixistes i autoritaris, representat per l'imperi, en una clar semblança a molts dels estats que existeixen en el nostre planeta. I no cal anar a buscar Corea, USA o l'Alemanya nazi en la què clarament s'inspira. Quan tramen la seva estratègia de falses notícies i mentides a Ghorman, pels que vam viure els fets del 2017 a Catalunya, no veiem tampoc massa diferència. Però independentment d'això, no m'estava agradant, m'avorria i m'adormia en algun capítol. Si no fos perquè és Star Wars, segurament l'hauria deixat de mirar.

Així que quan ja portava 7 capítols dels dotze, i davant del fet que no la podia descartar, vaig decidir passar-la a la categoria de sèrie a la planxa. D'aquesta manera l'aniria veient però aprofitant el temps. I què passa llavors? Que el capítol 8è és una bogeria. per fi veiem el què tant desitjava, acció ambientada en Star Wars. Estava planxant i havia de parar per veure les escenes de la rebel·lió a Ghorman. I sí, a partir d'aquell, s'enllacen 4 capítols més on l'emoció, l'aventura i l'acció són clarament les protagonistes. Així que tenim 7 capítols infumables (al meu paladar, és clar, ja sabem que pels "experts" seran els millors de la saga), i cinc capítols trepidants. Tot i això, el mal regust de la primera part em fa tenir Andor com una "cosa" estranya de pair.

Un cop acabada, vaig voler reveure Roge One, per copsar com havia quedat el lligam. Bé, s'han esforçat per connectar-ho tot, encara que hi ha coses a la sèrie que et deixen amb cara de "què dimonis han fet aquí", com el personatge de la Vix, de la pròpia Dedra, del casament de la filla de la Mon-Mothma... personatges amb molt de pes a la sèrie (en importància o en durada de temps) i que són esborrats totalment a continuació. Penso que el súmmum que resumeix la incomprensió de la sèrie està en la festa de la boda. Allà és quan penso "què és això?" I per últim, una sèrie en que s'explica el naixement de la rebel·lió a l'ombra de l'imperi, sense que aparegui l'emperador, tot i que en tenen l'oportunitat, tampoc s'entén massa.

Així, que sort dels últims capítols, trepidants, però la veritat és que queda demostrat, un cop més, que els "experts" i jo nadem en direccions oposades. I ara sí, per acabar, volia deixar per escrit el nom de la jove actriu April V. Woods, que apareix en un capítol interpretant a una de les protagonistes quan era una nena. Són pocs minuts, però transmet una força bestial. Ho deixo per si de cas d'aquí uns anys arriba a algun lloc, poder dir el famós "jo ja ho deia".

DOS-DOS-DUES

Dos estanys: Content i decebut. Content perquè no he faltat a la meva cita anual amb una excursió de dimensions considerables (2023-Puigmal; 2024-Barcelona-Montserrat), però decebut perquè no hi ha manera de convertir-ho en una rutina. Un cop l'any és molt pobre, però continuo amb l'esperança de anar a més. En aquest cas, he retornat a Núria, aquest cop amb el MEC, però no per tornar a fer el Puigmal, sinó per fer l'excursió que porta fins a l'Estany Blau i l'Estany Negre. Són dos estanys incrustats a la zona fronterera entre Catalunya i França, que formen part de la ruta de Carançà. Sortint de l'alberg del Pic de l'Àliga a les 7:30h (igual que fa dos anys), arribàvem a l'Estany Negre, punt final, a les 11h. Tres hores i mitja per anar, comptant les parades, 30 minuts de repòs i tres hores més per tornar: un total de 7 hores clavades. De nou passejant per aquells camins i entre aquelles muntanyes, fem una bona pujada fins el coll de Noufonts, i des d'allà pugem encara és fins la carena d'una colla de pics de quasi 2.800 metres que anem resseguint pel costat. És curiós que la part de més alçada, fos la més plana i tranquil·la. Des d'allà, un primer descens fins l'Estany Blau, preciós des del moment que es veu, i una altra baixada fins l'estany Negre, no tan bonic però una mica més gros i amb vida. És cert que mentre baixàvem, pensava que després allò s'hauria de tornar a pujar, però les excursions es fan per completar-les, a no ser que hi hagi algun imprevist que ho impedeixi.

Dos cims: Caminant per la carena, arribàvem ala part més alta del recorregut. La primera intenció era fer el pic de la Fossa del Gegant, de 2.808 metres, que està prou bé. Quan fèiem el camí d'anada, ens vam confondre i vam fer el cim del Piolet, de 2.795m (estan un al costat d'un altre, a dos minuts). El fet que hi hagués un piolet clavat, mentre que el de la Fossa no es veiés res (l'estructura havia caigut) ens va confondre. Així que, de tornada, sí que vam passa pel fic més alt, i vam gaudir una altra vegada de les vistes espectaculars que ens brinden aquella zona dels Pirineus. Això em va recordar un tema pendent, que era el d'intentar fer una llista dels diferents cims que he fet al llarg dels anys que me'n recordin. seran menys dels que voldria i també seran menys dels reals, ja que és impossible recordar-me'n de tots per pocs que siguin.

Dues cames: Per molt que el poc entrenament de gimnàs que ara vaig fent em permeti ser més conscient de les meves possibilitats; per molt que aquest "entrenament" em permeti ser més persona i menys cuc els dies després d'una excursió d'alt rendiment; per res de tot això, tinc uns bessons que fan pena i cada vegada que em començo a moure veig les estrelles. Quin desastre... i jo que em pensava que cada vegada aguanto més. Això pot voler dir dues coses: o bé, he de fer més gimnàs i més excursions (és la meva intenció) o bé a la meva edat, això ja no hi ha qui ho arregli.

B-MATH MONÀRQUICS

No és cap sorpresa el meu escepticisme sobre la proposta d'Innovamat. No negaré, ni ho he fet mai, que té coses molt encertades, plantejaments lògics que permeten entendre d'on surten alguns conceptes. Però més enllà d'això, hi ha l'ensenyament real de les matemàtiques, el dia a dia de les classes, on després d'un primer moment de sorpresa, la rutina de cada curs acaba sent contraproduent, i ens trobem molts nois i noies que s'alegren d'acabar sisè perquè entre altres raons, deixaran de veure els b-math.

No hi ha un sistema bo. Si existís, tothom el faria. Però no és així. Es poden treure coses positives de cada mètode d'aprenentatge (d'alguns més que d'altres, evidentment, i amb Innovamat, tres quarts del mateix. Ni blanc, ni negre, tot són grisos. I casar-se amb una única metodologia pot ser coherent, però a la llarga, poc efectiva, i més quan hi ha massa aspectes que grinyolen.

Ara que cada vegada hi ha més veus contràries, que hi ha escoles que deixen el sistema, justament ara, un dels creadors de la marca, li donen un premi d'innovació. És genial. quan es qüestiona un sistema, no se sap com, apareix l'efecte contrari. Però més enllà de la "casualitat" del premi en aquest moment (quanta manipulació, deu meu), és quin és el premi que ha rebut. Ni més ni menys que el "Princesa de Girona". Quin nom més bonic, si no fos perquè la princesa de Girona resulta que és una Borbó, en aquest cas, l'hereva del tron ecspanyol i filla de l'actual rei d'Ecspanya, Felipe Uve Palito. 

Que orgullós que se'l veu, al costat de la família reial ecspanyola, al costat del Borbó que va atiar les masses contra Catalunya el 3 d'octubre de 2017. Tothom té un preu, diuen. Doncs està clar quin és el preu que ha pagat Innovamat per tornar a enredar equips directius: la dignitat. Si ja tenia els meus dubtes educatius sobre la proposta, la submissió a Ecspanya només fa que el meu rebuig ja sigui total.