EL CUC DE SEDA

Un mes després d'enllestir la primera part, El cant del cucut,  ja he enllestit El cuc de seda, el segon lliurament de les aventures d'en Cormoran Strike, un investigador privat creat per en Robert Galbraith, que és de fet, la J.K.Rowling. Tot i que el primer llibre em va deixar mig mig, volia llegir el segon perquè el tercer (quin embolic) em crida molt l'atenció des de fa temps.
El cuc de seda tracta sobre la desaparició d'un escriptor poc famós, que pel què sembla acaba d'escriure un llibre que deixa a molta gent mal parada. És el mateix Strike qui en troba el cos i que canvia la feina; enlloc de trobar l'home, ara vol troba el seu assassí.
Si el comparem amb el primer llibre, cal dir que aquest m'ha agradat més. Ja des del primer moment m'ha intrigat tot més que l'anterior i m'ha tingut amb més intriga, cosa que s'ha convertit en ganes de seguir llegint. Segueix però, sense arribar a ser res emocionant del tot o més aviat espectacular, però com que hi ha hagut una millora en el meu interès, això em dóna ganes de per fi llegir el tercer lliurament, el culpable d'haver llegit aquests dos llibres. Veurem si compleix les expectatives. De totes maneres, si al Cant del cucut li posàvem diguem-ne, un 5, al Cuc de seda li podem posar ja un 6'5 o fins i tot un 7. Encara arrossega certa lentitud en el seu desenvolupament, però està més ben combinat i no et dóna temps a pensar que s'està fent llarg. Sense fer cap espòiler, puc dir que entre el ventall de possibles culpables, a alguns els trobava motius per ser-ho i a d'altres no, però finalment, una de les meves teories s'ha complert, i puc dir que gairebé descobreixo l'assassí.
Ara però, abans d'agafar el tercer llibre, caldrà acabar la llista de pendents que tinc a la prestatgeria. Tres llibres m'esperen des de fa setmanes, i seran els següents a ser llegits. Tenint en compte que arriba l'agost, a veure fins on arribem.

BYE BYE NEY

Tan sols fa 4 dies que va començar la pretemporada del Barça, sense haver jugat ni Gampers ni Supercopes, i ja s'està convertint en un dels estius amb més mal rotllo des de fa temps. Pobre Valverde, què deu estar pensant a hores d'ara?
El senyor Neymar, es veu que no té prou diners... Ai, pobra criatura, quina "peneta" que em fa, tan desgraciadet... Aquesta vegada tinc la prova que ja ho vaig dir fa temps,  a "Primer tast de temporada", de l'agost passat. Calia vendre'l. Un any després, l'únic que ens ha aportat en pla "marcant diferència" ha estat el seu protagonisme a la remuntada contra el PSG, el 6 a 1. Clar que, total, pel què va servir... Així que de la mateixa manera que fa un any ja deia que s'havia de vendre, ara estic ansiós ja perquè se'n vagi. A més, després del numeret que està muntant, coneixen l'aficionat culé, molts començaran a tenir-lo al punt de mira de les crítiques quan alguna cosa no vagi bé. La gent recorda i no perdona, i veure com està jugant amb el Barça ara mateix, no agrada. Si no marxa a França, que ho digui i s'ha acabat la història. I si marxa, doncs també i tanquem el conte. Però no, allarga que allarga el tema... Ai calla, és que resulta que el pare del Neymar, bellíssima persona però sembla un màfies, resulta que cobrarà 26 milions d'euros... sí, sí, ho heu llegit bé, 26 milions, si el dia 31 de juliol encara està al Barça. Sembla ser que aguantaran fins dilluns per cobrar, i dimarts cap a París. Jo a això li dic robatori, estafa, i per tant, gentussa com aquesta no la volem per res, ja no dic al Barça, si no al país (ui calla, que llavors marxaran uns quants més). Aquesta dada la trobo impressionant. I si fitxa pel PSG, resulta que el pare també cobra no sé quina porrada de diners. No cal ser massa llest per adonar-se que el Ney va ser el fitxatge estrella del Senyor Rosell i companyia, senyor que està a la presó per diners i altres delictes i que el mateix fitxatge del brasiler ha estat anys sota sospita de "txantxullos". Quina sorpresa, no? Tot encaixa... Una estafa a gran escala.
Doncs res, senyor Neymar, gràcies pels serveis prestats, però ja se'n pot anar, perquè si es queda, li espera un camí dur. Aquí ja mai podrà ser el successor de Messi.
L'únic problema de vendre'l, és que la directiva dispsarà de cop i volta de mooooooooolts diners, i fa pànic pensar en què els invertirà. En més Andres Gomes? En més Alcàcers? Bogardes? Amunikes? Quina por que fan... Aviat sabre com acaba el culebró, i espero que sigui amb el Neymar fora de Can Barça i amb una estrella jove, talentosa, però no desconeguda (o dues o tres!)

TRAIN TO BUSAN

Per compensar la visió als cinemes d'Estiu 1993, i també, no ns enganyem, per pal·liar el malestar d'un queixal extret unes hores abans, em disposava a veure Train to Busan, una pel·lícula coreana sobre el típic apocalipsi zombi.
La trama no és cap sorpresa. País afectat per virus zombi, trobem un tren que surt de l'estació amb una infectada, i a partir d'aquí, pimpampum. Diguem que el guió no és ni original, ni guanyaria cap premi. Però mira, està ben realitzada. Té el punt de tensió correcte per fer-te estar en tensió, s'agraeix que tot i que hi ha sang, no s'hi recreen massa convertint-la en un seguit d'esquitxades tipus gore (encara que veient la imatge del tràiler que hi ha a continuació sembli justament el contrari). Recorda en alguns moments a "Guerra mundial Z" sense els diners i recursos de Hollywood, i per tot plegat es va endur algun premi a l'últim festival de Sitges.
Com ja he comentat altres vegades en altres entrades sobre pel·lícules que plantegen l'extinció, sigui natural, catastròfica o per zombis, el més interessant és com treballen el tema de la reacció de les persones davant de fets en què t'hi jugues la vida. En aquest film ho tornem a tenir, molt ben diferenciat, entre la gent que només pensa en ella mateixa, i la què és solidària i intenta ajudar els altres encara que t'estiguin perseguint desenes de menja-carn-humana. Com molt típic també, tenim en aquest cas, una nena. Aquesta és la que fa veure al seu pare com han d'actuar. Dóna per parlar-ne quan el seu pare li diu: "Ara no has de ser bona". En totes aquestes pel·lícules, aquest dilema és el més interessant. Difícilment viurem un desastre zombi a Catalunya, però altres desastres sí que els podríem viure accidentalment. Com reaccionaria la gent? Més val que no passi res.

LLIBERTAT MAL ENTESA

Juliol i quasi agost 2017: Vaga al metro. Vaga al bicing. Vaga a l'aeroport. Vaga de taxistes. Vaga de RENFE.
Els fem un aplaudiment i marxem? La imatge de Barcelona aquests dies està sent francament deplorable. No hi ha dia que no hi hagi algun sector del transport o relacionat amb la mobilitat en vaga. En aquest bloc ens hem fet ressò força vegades de les aturades del metro, ja que són les què m'afecten més. Però veure al telenotícies les imatges de la gent desesperada, fent cua, sense saber què passa, on han d'anar, fa molta llàstima, i dóna la sensació de ser un país de pandereta. Ara vaig a ser dolent, però m'agradaria saber quants suports té el "SÍ" entre els convocants d'aquestes vagues. Crec que no arribaria ni al 10%. No fa falta dir res més.
A veure. La llei reconeix el dret de vaga, i és un dret que tenen tots els treballadors a la nostra societat, això no ho negarem. Però em sap greu, però quan el dret de vaga vulnera la llibertat d'altres persones, ho sento molt, però no hi estic d'acord. Quantes vegades em vagues anteriors s'ha demanat que siguin també innovadors, i busquin maneres de fer vaga que toqui als nassos a les persones amb qui volen negociar? Però res, és molt més fàcil perjudicar el ciutadà de peu, la gent normal que es veu impedida per fer vida normal. Per mi, aquestes maneres de fer vaga estan en contra de la gent, i per tant, l'únic que generen és antipatia cap als treballadors, quan segurament tenen raó en les seves demandes (potser els del metro, ni això).
Així que sí al dret de vaga, però que deixin la gent en pau i que "ataquin" els seus caps. Ah... per això no tenen nassos. Vaguistes, però també covards.