PLAYMOBIL

Dins el meu programa de pel·lícules estiuenques, no entraria dins les seleccionades. Però el final de les vacances del MEC m'han dut al cinema a veure la primera pel·lícula basada en els ninotets de Playmobil, que tantes i tantes hores de diversió i bones estones em van fer passar. No se'm cauen pas els anells per reconèixer que la meva infància no es podria entendre sense els "clicks".
Per cert, un apunt curió. Avui era el segon dia després de l'estrena. Però no hi ha res com anar a l'antic Heron City, en sessió matinal i en català. Només érem el MEC i jo en tota la sala. Les coses com siguin, una mica penós... Només espero que les versions en castellà també tinguessin aquesta assistència, perquè si no, seria una nova demostració de que com a país som una caca.
Llegia en una crítica, que el cinema animat no ha estat massa reeixit aquest estiu. I que Playmobil tenia unes expectatives altes per fer pujar la qualitat però que no havia estat així, que era també un zero a l'esquerra. Bé, no seré jo qui defensi la qualitat de la pel·lícula. És una peli per passar l'estona divertida, potser enrevessada per tal de fer sortir molts móns de Playmobil, però passes una estona agradable i entretinguda. El meu objectiu o era anar a filosofar o a descobrir-ne els detalls de cap obra mestra, ni valorar.la pels premis Òscar, res d'això. Era desconnectar, riure (o no), i no avorrir-me, de manera que en aquests casos, objectiu assolit sense cap mena de dubte. També és cert que en el fons, com a ex-nen Playmobil que sóc, tenia certa gràcia per mi veure com es movien, quines figures sortien, etc. Segurament, un adult que no hagi jugat amb Playmobils, aquesta peli li haurà estat més avorrida. Però per a mi, suposo que per l'afegit del punt emocional, l'he gaudit més. I què voleu que us digui, mil vegades millor aquest film que altres d'infantils que tenen més propaganda però que tenen llenguatge poc encertat o missatges poc adequats, però que clar... són "guais". Vinga, va! Visca la peli, que en el fons no deixa de ser la recreació de qualsevol tarda de joc d'un nen (tot i que em sembla que ara no tenen tanta imaginació...)

MARATÓ VIKINGA

Com comentava a Vikings, aquest estiu he estat fent un repàs a aquesta sèrie de televisió. Arribats a
les portes d'un nou curs, a punt d'acabar les vacances, ja he pogut veure les tres primeres temporades (en té 5). En aquests moments, ens trobem amb els víkings tonant del setge a París, que acaba amb molts morts pels dos bàndols i amb molts tresors conquerits pels nòrdics, tot i que no poden marxar del tot contents per com els ha costat aconseguir-ho. El germà d'en Ragnar, Rollo, es queda a França i en un tres i no res decideix trair el seu germà. La veritat és que tot i les sves divergències, aquest canvi de jaqueta en tan sols 2 minuts es fa una mica poc creïble, molt poc mastegat. El mateix Ragmar, torna a casa molt malalt, gairebé a punt de morir en els últims capítols. A Anglaterra les coses tampoc els van massa bé, perquè el seu tracte amb el rei de Wessex es fa paper mullat, tot i que encara no ho saben). El capellà-víking Adelsthand mor en mans de Floki el boig, un personatge clau però que mai m'ha agradat, mentre que el jove sacerdot, era un personatge molt interessant per tal de veure la seva lluita interna entre les creences cristiana i nòrdica. És una mala pèrdua.
Pel què fa a la sèrie, tot força bé. Ja deia que la recreació històrica era molt bona. L'ambientació, el disseny artístic, tot molt ben fet. El setge a París està molt ben fet, sense escatimar mitjans. sense arribar al nivell de Joc de trons, però aquesta vegada acostant-s'hi molt. Després de tants capítols, ara els personatges ja se m'han fet més familiars, i més o menys els tinc ben ubicats a tots, amb les preferències i divergències típiques.
La sensació és que els guionistes estan agafant tots els esdeveniments i personatges més importants de la cultura vikinga i ajuntant-los a tots en el temps i espai. Així, veiem que el personatges van existir en realitat, però no necessàriament en el mateix moment. Aquí els autors de la sèrie s'han agafat unes llicències per al de fer-ho tot més atractiu, però que a l'hora de la veritat també embafa una mica, perquè és una cosa darrera una altra.
Així com la primera temporada hi havia moltes referències a la seva cultura i creences, la segona i tercera ja s'han convertit més en un seguit d'aventures bèl·liques i emocionals que valdrien per a qualsevol ètnia. Tot i això, el fet víking continua present i és qui fa el fet diferencial respecte altres sèries d'estil semblant. A part és clar, de què està molt ben feta.
Arribats però a aquest punt, resulta que després de les successives tongades de les tres temporades (9-10-10 capítols), resulta que la quarta temporada en té vint!! I he de reconèixer que em fa una mica de mandra seguir veient aquest número. Segurament ho faré, perquèla qualitat televisiva en general tampoc dona per poder triar massa coses més, però no els veuré amb aquesta freqüència que ha estat aquest estiu, això segur.

LA DONA A LA FINESTRA

Primera novel·la de A.J.Finn, pseudònim de Daniel Mallory. 518 pàgines llegides en cinc dies. Best
seller d'un novell als USA. Pel·lícula ja en fase de muntatge. Thriller. El segon de l'estiu (i també de l'any).
Quan et poleixes un llibre en tant poc temps pot ser degut a diversos factors: curt (no és el cas), llenguatge senzill (això sí) i addictiu (això també). L'Anna Fox pateix agorafòbia i fa mesos que no surt de casa. L'únic contacte amb l'exterior el té a través de la seva càmera de fotos des d'on observa (espia) els seus veïns. Tot tranquil fins que veu una cosa que no tocava veure. Sí, clar, un assassinat. A partir d'aquí, portes obertes a tot el què pot passar, ja que a part del trastorn psicològic, és alcohòlica i ho barreja amb les pastilles que s'ha de prendre. Còctel explosiu per tal que ningú cregui el què dius.
A mesura que van passant les pàgines, vas coneixent més la protagonista i acabes empatitzant amb ella, fet clau per tal d'enganxar-te a una novel·la. Passa l'estona veient pel·lícules en blanc i negre, i per tant és fàcil veure les semblances amb "La finestra indiscreta" de Hitchcock en aquestes pàgines. Hi ha recursos típics del món del thriller, però aquí l'autor ho sap jugar bé per tal de no caure en la rutina de totes les típiques novel·les d'intriga. aquesta té un noséquè que ha aconseguit captivar a milers de lectors de tot el món. A veure, no és cap obra mestra, però realment gaudeixes del misteri fins a l'última pàgina.
Dos apunts més. Tot i el suspens, he endevinat qui és el dolent, tot i algun intent de fer-me fallar. I també una curiositat, que no sé si té algun significat amagat, i que ja ho vaig comentar a "La desaparició de l'Annie Thorne". Darrerament, no sé si per casualitat o no, tots els protagonistes dels llibres d'intriga que llegeixo, tenen seriosos problemes amb la beguda. La veritat no sé si és algun tipus de truc o coincidència... però també tinc ganes de llegir-ne algun en què tothom estigui sobri. És clar que quan hi ha algú begut, es posa més en dubte tot el què fa i diu, i això dona més misteri, perquè no saps si és veritat o mentida. Però de totes maneres, podríem veure si pot ser possible.

MÉS BIG LITTLE LIES

En un article de crítica de televisió, l'autor es preguntava: "Calia fer segona temporada de l'exitosa sèrie Big litlle lies?" Ell mateix respon que no. Però seguidament es pegunta: "Cal veure-la?" I la resposta torna a ser rotunda: "I tant que sí".
I és que continuar la trama del llibre en què està basada la minisèrie volia dir, inventar-s'ho tot, ja que la novel·la original arriba fins on dura el primer grup de set episodis. S'entén que després de les crítiques i premis que van rebre, volguessin estirar el filó. Personalment, em desentenc de tot això i m'he disposat a gaudir d'aquesta nova tongada de capítols que ens presenten les "cinc de Monterey" poc temps després del final tràgic de la primera temporada.
La mentida que es crea i amb la qual han de seguir les seves vides va caient com una llosa molt pesada sobre cada una d'elles, iho han de compaginar amb els nous conflictes o entrebancs que va tenint cada una per separat. La Bonnie (qui està més traumatitzada de totes), rep la visita de la seva mare i es destapa el seu passat infantil; la Renata (Lauara Dern) es veu enfonsada per malversació del seu marit); la Jane (Shailenne Woodley) afronta la primera relació després del trauma que va acabar amb el naixement del seu fill; la Madeline (Reese Whiterspoon) ha de demostrar al seu marit que vol refer la relació i fer-se guanyadora de la seva confiança; i la Celeste (Nicole Kidman) ha de passar un judici per la custòdia dels seus fills. I qui li vol prendre la custòdia? La seva sogra, nimés ni menys que la Meryl Streep.
Si la qualitat del grup d'actrius era excel·lent, amb l'aparició de la Meryl Streep això es converteix en una meravella. I com sempre, en versió original és brutal. Sentir-la com amb la seva veu i posat va parlant amb totes, amb una calma i ironia tremendes... Doncs només pe veure aquesta actriu dins la sèrie, cal dir que sí, valia la pena fer una segona temporada, sense cap mena de dubte. Ha estat una successió d'escenes cada una d'elles ben tractades, ben portades, i que et mentè enganxat per anar seguint com es van esdevenint els successos.
Set nous capítols d'excel·lència televisiva, cosa que és un fet ben anormal avi en dia.