PEDRES A CARDEDEU

Aquesta setmana es va publicar la notícia d'una polèmica a les xarxes que reneix de tant en tant donada la poca autoestima que tenim com a país, barrejada amb una ambició econòmica important. I tot perquè com molts altres artistes, una noia que es fa dir Suu, abandona el català per cantar en castellà i obrir-se mercat. Això va provocar diverses reaccions a les xarxes, criticant la decisió alguns, i felicitant-la altres.
La notícia evocava altres casos en què el canvi de llengua (cap a l'imperialista, és clar), provocava polèmiques i conflictes de tot tipus. Segurament dins la llista dels top-five, tenim un que vaig viure amb més implicació personal. El cas de Sopa d cabra. En un moment en què es va posar l'etiqueta de rock català a tot el què sonava en la nostra llengua, van aparèixer els grans grups dels 90 (inoblidable concert al Sant Jordi l'any 91 amb Pets, Sau, Sangtraït i els Sopa). Tot i que els gironins ja tenien alguna cançó en la llengua estatal, la decisió de gravar un disc íntegrament en castellà va desfermar la ira entre els seguidors independentistes més radicals (sí, ja llavors hi havia els independentistes-menjaflors-ciutadans-del-món que deien que no passava res). El fet més destacat va passar en un concert a Cardedeu, que es va haver d'aturar pel llançament de pedres contra els músics. És un fet molt conegut però que mai havia vista les imatges, i gràcies a aquesta notícia, les vaig recuperar. No entraré en el fet en sí. perquè està clar que la violència no és el camí, però en aquells moments, aquells llançadors eren els herois de molts joves. En el meu cas, tot es va quedar en renegar d'ells, escampar la dita "Sopa estrangera, provoca vomitera", i és clar, els concerts on, amb uns quants, amb mitges al cap, ens dedicàvem a fer les proclames (mentre per dins cantàvem les cançons, jajajajaja!!! Quins records, la veritat... quina joventut... Per cert, quina gràcia que ara en Gerard Quintana, és un dels proindependència més coneguts del moment... Ja ho diuen, que tothom pot corregir els errors. Personalment, els moments "mitja" són dels mésdivertits de la meva època jove, i ni en renego i el celebro. Per cert, SOPA ESTRANGERA, PROVOCA VOMITERA! 😆

DON'T CRY

Dissabte tenia lloc el tradicional concert de Sant Antoni dels Twocats pel Gospel. Enguany, el vintè concert, que dona l'inici de l'any dels 20è aniversari d'aquest cor.
Fou un concert brutal, potentíssim. Ja l'assaig del dimarts va tenir una força destacable. És evident que la banda ajuda a créixer la música que es pot oferir. Però la veritat és que va ser un gran concert, amb moments emocionants, molt grans, i altres més íntims i personals, però sempre amb una força emocional molt bèstia. Costa destacar cap cançó, però n'hi ha una que cada vegada que la cantem se'm posen els pèls de punta. El Don't cry de Kirk Franklin és una bèstia, i la veritat, ens surt força bé, i això que aviat dedicarem un taller per explotar més les virtuts d'aquesta cançó. Més d'un cop se m'han humitejat els ulls en acabar-la, i mentre això em passi, senyal que estic on he d'estar, fent el què m'agrada fer i mostrant el què podem ensenyar.

VERTIGEN

La planta mil, de Katharine McGee, es va plantar tota soleta en el número 1 dels llibres llegit l'any
passat. Tot i l'aparença de literatura juvenil, la descripció que en fa del futur la col·loca en una situació de bon fer en aquest estil. No és d'estranyar, doncs, que a la mínima ocasió, m'hagi deixat absorbir per la segona part, Vertigen. Tot i que ha perdut el factor sorpresa del llibre inicial, no deixa de ser rellevant el fet de tenir ganes de llegir i seguir llegint per veure com evolucionen les vides d'aquests joves que vam conèixer, com afrontaven la tragèdia que van viure al final de la festa del darrer capítol. La lectura ha estat ràpida i amena, i una de les principals virtuts és la de l'augment de la tensió. Vas llegint, vas seguint, etc... però quan arribes a les darreres cent pàgines, vas veient com de mica en mica es van tancant els llaços entre ells, i com que saps des del primer moment que algú no apareixerà a la tercera part, les elucubracions, misteri i tensió t'enganxen del tot. Així, tot i que no ha estat tan especial com La planta mil, sense dubte ha estat un bon començament lector per aquest 2020.
La descripció que fa l'autora d'algunes de les eines tecnològiques del futur, és molt interessant. Potser no són del tot originals, però ha trobat la manera de connectar-les amb la trama i de fer-les quotidianes. En alguns casos, desitjables, i en d'altres prescindibles a no ser que siguis un "pijo" de nassos. La diferència entre la classe alta i la mitjana-baixa no és tan protagonista, i potser es troba a faltar la separació dels dos mons. Les dues noies que podrien fer aquesta connexió tenen aparicions diferents. Una, gairebé inexistent tot i la importància que té en la resolució de la trama (fet que la fa una mica fora de lloc) i l'altra, com que puja de categoria (entre cometes) perquè va a l'institut dels altejats, també difumina aquest "nit i dia" que teníem entre els dos mons. Aquesta segona part sembla més un Beverly Hills (Sensación de vivir del futur) que no pas el què havíem llegit. Tot i això, és evident que l'interès no decau massa, ja que té els seus moments sobtats que et sacsegen de cop i et fan centrar de nou en el problema.
Ara queda el capítol final, el tercer llibre. Deixarem uns dies per reposar el què hem llegit, i d'aquí un llibre ens retrobarem amb tots, i amb ganes de saber com acabarà tot plegat, esperant això sí, tornar als orígens del primer llibre i esperar que l'autora hagi estat valenta i no sigui fan dels finals ensucrats.

STAR WARS IX, THE END

Un mes més tard del què m'hauria agradat, finalment les portes del cinema es van obrir per poder gaudir del final d'una de les sagues més importants de la història del cinema: Satr Wars. una saga que m'acompanya des de ben petit, ja que el primer record d'anar al cinema de nen és a veure la primera de totes, quan només tenia el nom de La guerra de les galàxies.
Ara ja està, ja l'he vista. ja ho sé tot. Sé què passa amb els personatges, sé qui és qui, sé qui viu i qui mor, etc. Dins de l'emoció d'endinsar-me de nou dins aquest univers que tantes emocions m'ha despertat, he de reconèixer que una mica decebut, ho estic. A veure, vaig gaudir amb la peli, m'ho vaig passar pipa, i com sempre, té moments espectacular, combinats amb altres més emblemàtics, que busquen la reacció emocional de l'espectador. Segur que estarà dins el top ten de l'any (a no ser que aquest 2020 ens porti grans pel·lícules). Però hi ha coses que em van deixar amb sensació de decepció. ja havia comentat en altres entrades, que per molt que ho intentessin, els nous personatges mai podrien tenir la connexió amb el públic que van tenir els protagonistes inicials. A més, en aquests tres episodis, justament han sortit de nou, per tant, la identificació amb els nous herois ha estat difícil i complicada, tenint per alà en han, el Luke i la Leia. Ni tan sols els androides i en Chewie, que ha estat més presents, ho han pogut evitar. A més a més, en aquesta peli han repescat fins i to en Lando Calrissian! Així, un dels hàndicaps més gran és que en Finn, en Poe, la Rey i en Kylo Ren no han aconseguit arribar-nos al cor. La Rey potser la que més.
Calia posar el punt i final ala història que va començar fa tants i tants anys. La intenció ha estat correcta, però al meu parer, el final sembla més una peli Disney barata que un final digne de les expectatives creades. Crec que han tingut por d'acabar malament, i ho han volgut evitar amb un truc de mans que no m'ha convençut. Amb tant lluita, i tanta mort, que tos acabin com acaben, és poc lògic, excusant-se en la sort.
Així doncs, aquestes tres pel·lícules quedaran en la retina com a genials, però en el cervell, tot i quedar per sobre dels capítols 1, 2 i 3, no han arribat a la sola de la sabata de les originals. Potser la 7 (primera d'aquest trilogia) va ser la més reeixida. Però fins i tot Rogue one la valoro més que aquestes tres. Ara bé, per res del mon renegaré de cap d'elles. Que la força ens acompanyi!