PARÀSITS

Fa poquet vaig veure la pel·lícula revelació d'aquest any. La sud-coreana "Parasite", la guanyadora de tots els premis per allà on passa i la que sorprenentment per alguns, va guanyar l'òscar a la millor pel·lícula. Ja vaig comentar a l'entrada sobre aquests premis la sorpresa que va causar, ja que tenia clar que guanyaria l'òscar a la millor peli no anglesa, però va guanyar la general!
Així que volia saber realment què tenia aquesta pel·lícula per passar per davant de totes les altres, independentment de la qualitat d'aquestes. Se'm va presentar l'oportunitat, i així ho vaig fer.
U cop vista, tinc una sensació estranya. Per una banda, la vaig gaudir, va estar força bé, amb un guió molt enginyós i amb algunes escenes impactats perquè en el fons, estem davant d'un enfrontament entre la riquesa més rica i la pobresa, no la més pobra, però deu n'hi do. Tenia la sensació d'estar realment davant d'una bona pel·lícula, interessant, però no acabava de veure el motiu real de la febre que va despertar. Personalment, crec que si la peli fos americana, amb el Brad Pitt o actors dels típics, no hauria tingut la meitat de l'èxit i el renom que ha tingut. Crec que hi ha un punt de supremacisme, en el fet de que deuen haver pensat com dimonis un equip de Corea del Sud ha estat capaç de fer una bona pel·lícula. Insisteixo que crec que està força bé, tot i que el final té una mica de Tarantino que la porta per un terreny més boig, i que potser si hagués entrat més en la part dramàtica, hauria tingut encara més força.
Així doncs, les desventures d'una família pobra, que viu en uns sòtans de la ciutat veu canviada la seva sort en el moment que el fill comença a donar classes particulars a la filla adolescent d'una família molt rica que viu en una casa brutal. A partir d'aquí el noi introdueix la seva germana l servei de la família, i més tard el pare i la mare. Així sense que els rics sàpiguen que són família, es troben els quatre treballant al seu servei. Després, la cosa es va torçant. La separació entre les dues famílies és tan gran, que com deia, potser és una oportunitat perduda aprofundir en això, quan al final acaba sent un desencadenant de l'escena prèvia al final.
Sigui com sigui, estic satisfet. Potser el quid de la qüestió no és tant si Parasite és de molta qualitat sinó el fet que la resta de les pel·lícules de l'any siguin molt fluixes.

DOS "DIVERTIMENTS" MOLT DIFERENTS

Les llargues hores dels llargs dies de les llargues setmanes dels llargs mesos s'omplen de moltes
maneres, i una d'elles, com ja n'he parlat, és el cinema al sofà de casa.
la darrera setmana he visionat dues pel·lícules que no apareixeran en cap decàleg de les millors del mes, però que han complert perfectament amb l'objectiu que els havia proposat: distreure'ns una estona sense pensar. Són molt diferents, però totes dues aconsegueixen la mateixa finalitat: ser un "divertimento" en aquesta època tan pesada que ens ha tocat viure.
La primera és la segona part de Zombieland. Deu anys després de fer-ne la primera pel·lícula, l'any passat en van fer la continuació. La trama? Bàsicament la mateixa, la supervivència en una terra plena de zombies, però des de la visió còmica i passada de voltes dels guionistes i director corresponent. Juguen amb el carisma dels seus protagonistes principals. Ells dos, sembla que els anys no hagin passat. Elles dues sí que estan una mica més canviades (l'Emma Stone no tant, l'altra evidentment, ja que ha deixat enrere l'adolescència). Però és curiós veure com segueixen gairebé igual deu anys després. Les regles, els nous personatges (com se'n foten de les noies rosses i "pijes", déu meu! És genial!), les noves situacions... ja no ha ha la sorpresa d'aire fresc que va representar la primera, però rius i et relaxes força veient-la.
L'altra peli és la per tots els públics, "El nen que va poder ser rei". És una actualització de la llegenda del rei Artur, adaptada als nostres dies, quan un nen marginat troba l'espasa clavada i és l'únic que la pot treure. Apareix un Merlí transfigurat en un jove friki, i tot degut a què el món està tan malament, que la bruixa Morgana pretén recuperar el poder per sobre tothom. Pel·lícula infantil i juvenil, però feta amb gràcia, no d'aquestes que acaben directament a la televisió. S'han deixat diners i els ha quedat una peli molt entretinguda per passar una estona distret. Considerant les coses que es fan actualment, cal dir que supera a moltes d'elles en qualitat, tot i que, com deia al principi, no es tracta de cap meravella tècnica. Evasió és el què buscava, i evasió és el què he trobat, així que "passa paraula".

CONFINATS XI

Ja feia dues setmanes que no publicava res de la sèrie d'entrades "Confinats", com si fos una telenovel·la. I la de coses que han passat en aquests catorze dies. El més important, és clar, és el desconfinament per fases. Algunes regions del país han anat passant de la fase 0 a la fase 1, que et permet ja certes coses com obrir les botigues sense cita prèvia, reunions en cases de fins a 10 persones (respectant distàncies), obertures d'altres espais amb aforament reduïts a un terç de la capacitat, etc. abans d'això, en plena fase 0, ja van establir franges de sortida, i la més polèmica va ser la dels "esportistes". La poso entre cometes perquè ara a tot se li diu esportista. Un es posa unes malles i surt a fer veure que corre. les imatges de passeigs plens de gent corrent, fent exercici, amb bici, etc. han provocat més d'una taquicàrdia al personal sanitari. L'altre dia parlava amb una metgessa que em deia que el primer de maig va ser el seu primer dia de festa des de que va començar tot. I clar, surt d'un dia esgotador a l'hospital i et trobes tot de gent en grup, sense mascareta fent el què li rota, i entenc que els agafi un atac de ràbia i que comencin a trencar cares. Malauradament, la gent educada no fa aquestes coses, i per tant, la gent imbècil segueix fent l'imbècil i la resta segui obeint les directrius i ben tancadets no fos cas.
Les batalles dialèctiques entre els governs català i espanyol segueixen com sempre. El president proposa una mesura. Espanya diu que no. Al cap d'uns dies (ara ja no són molts, en un parell ho fan) anuncien la mateixa mesura que ens havien negat. I així tot. Ara a sobre, els fatxes se'ls estan revoltant, i saltant-se totes les normes, surten al carrer a cridar contra Sánchez dient "Libertad", com si sabessin què vol dir aquesta paraula. L'extrema dreta cada vegada està més crescuda, i acabarem pagant les conseqüències ben aviat, com no donem el famós cop de puny a la taula, reocupem els carrers, començant per Urquinaona, i fotem el camp d'una vegada abans que ens acabin anul·lant com a poble.
El tema educació també està tan malament com sempre. L'educació online, i perdoneu que en digui educació, perquè això és una santa caca. Els nens i nenes han pagat car la inoperància dels governants, sent els primes en tanca-se i els últims a sortir-ne, I clar, quan ves que la gent ja pot anar a fer una cervesa, però no es poden obrir escoles, diu molt sobre a què li donen importància al país.Les imatges de les escoles franceses, reobrint portes i tenint els nens asseguts, amb cercles dibuixats a terra perquè no surtin d'allà, classes amb tothom separat mirant endavant... A veure, això no és escola ni educació ni res. Si tornem, tornem bé. I que es rasquin el cap a saber com fer-ho. llàstima que els importi quatre pepinos.
I per no parlar de les mesures per poder fer colònies i casals d'estiu. Distància de dos metres... per jugar! No en tenen ni idea. Quina llàstima que fa tot plegat.
Seixanta-set dies des de que va tancar l'escola. Més de dos mesos en una situació paupèrrima. A això suma-li si has estat malalt o conviscut amb algú malalt, o conegut a algun familiar del què no en podies saber rees. O en el pitjor dels casos, has hagut de viure alguna mort d'un ésser estimat. Tot plegat donen ganes com deia abans, de sortir i repartir mastegots entre tota aquesta gent que només pensa en el seu cos i mantenir-se guai.

LA PROFECIA 2013

Com ja vaig comentar a l'entrada "El quart regne", posant ordre a les prestatgeries de llibres i aprofitant que no tinc lectures noves, repasso llibres que no recordo la valoració que en vaig fer, i per tant, no tinc clar quin ha de ser el seu lloc. Curiosament, les dues novel·les de Francesc Miralles estaven en dubte. El quart reich va passar la selecció, i ara li tocava a la seva continuació, La profecia 2013.
El primer canvi és el nombre de pàgines,. Segurament, degut a l'èxit editorial del primer lliurament de les desventures de Leo Vidal, l'autor es va animar a fer-ne una extensió en aquesta nova aventura. Però es nota de seguida que aquesta llargada no ve a ser precisament un augment de l'emoció, intriga o bàsicament interès. La velocitat dels esdeveniments, pel què fa referència a la trama de fons, triga molt en arribar. Les primeres cent pàgines et van situant, però realment amb la meitat de pàgines s'hauria aconseguit el mateix efecte, que és tenir clar el punt de partida de la història. Evidentment, aquest començament no presagiava res de bo. A partir d'aquí, spòilers.
Afortunadament, un cop sortim de Girona i comença la tasca del periodista-investigador, la cosa es va animant, i entrem de nou en aquella dinàmica del primer llibre, amb canvis constants i situacions diverses. Tot i així, s'arrossega encara un llast que ve donat per la poca consistència, cec jo, en el rerefons de la trama. El personatge femení, l'Elsa, no és gens clar en cap moment, no saps mai si és així o aixà, si pensa així o aixà, i això no millora a mesura que s'avança en els capítols. És més, cada vegada és més desconcertant. És natural que hi hagi personatges així en les novel·les d'intriga, però trobo que aquest és una mica estrany com va fent, Desconcerta massa. I el pre-final de la història (perquè n'hi ha dos) és molt ximpum i poc creïble al meu parer. I quan després, quan arriba el final, arriben també les explicacions, et queda una mica la cara de "què?, com? de debò? i ara ho diu?" La sensació és de que no acaba de quedar ben lligada la manera de resoldre el tema. I si ho analitzes a fons, te n'adones que no ha quedat el tema tancat (alguns fugen i poden continuar el què tenien enrere mans i no s'anomena en cap moment), i en canvi s'embolica amb com deia, la relació de la noia amb el dolents, a última hora i sense massa sentit. Tot i això, el llibre es queda a la prestatgeria i no queda facturat al sac, perquè, per molt que acabi sent una mica incoherent, la història enganxa i passes una bona estona.
Només un darrer apunt, els fanàtics que representen els dolents, volen acabar amb gairebé tota la humanitat perquè creuen que el món se n'ha anat a la merda (talment com a l'Inferno de Dan Brown, a veure, si ho va agafar de punt de partida... no crec, tampoc és cap idea original, ja es veu com els homes estem destrossant el món). També ho volen fer a través d'un virus (de nou Inferno). Però la veritat és que quan llegeixes com ho explica el cap dels dolents, tens un calfred quan ho compares amb la pandèmia del coronavirus, que evidentment, no s'ha carregat la humanitat, però et deixa amb una sensació d'indefensió davant el què es pot crear en un laboratori, que la veritat, espanta molt. Potser cada vegada la ficció s'assembla més a la realitat.