BILBAO

Ja fa gairebé una setmana que vaig anar cap a a Bilbao a gaudir de la final de la Championsfinal de la Champions. Ja feia molts anys, més de 20, que hi vaig ser per primera vegada. La recordava com una ciutat grisa, sense massa res, però veus m'havien dit que havia canviat molt i que s'havia modernitzat. Tot i que com és habitual en finals, tampoc es disposa de molt temps per visitar la ciutat, alguna cosa en puc dir.

El viatge en autocar, no té massa història. Incòmode, amb les parades de rigor d'Alfajarín, i agraint que el trajecte aquest cop no era extremadament llarg. Arribada a primera hora del matí, esmorzar una mica i direcció riu i Guggenheim. Els carrers estaven plens de gent del Barça, i més plens que s'anirien posant a mesura  que avancés el dia. En arribar a la zona del museu, com que no obria fins al cap d'una hora, vaig poder gaudir de la vista per fora sense presses. Li vaig donar la volta sencera, fins i tot creuant riu per poder veure'l de lluny. Realment, és un edifici molt singular i característic. Fotos de rigor a 'exterior, al gos (ós) de les floretes, l'aranya Ungoliant... I sí, sí, ja que disposava del temps, a les deu, cap a dins del museu, que no fos dit que no aprofitava el dia a Bilbao!!

El museu per dins també té la seva gràcia arquitectònica, però són les exposicions qui li donen la riquesa. I és aquí on ens trobem diversos estils. L'estil de "això és bonic, sí", l'estil "quina anada de l'olla però té gràcia" i l'estil "què collons és això". És divertit anar fent fotos o veure la gent fent fotos a obres que no saps què dimonis són, si són art o és potser la galleda del personal de neteja que se l'han deixat allà al mig. Però sigui com sigui, és espectacular i val molt la pena entrar-hi i veure tot el què hi ha, perquè fins i tot per a un descregut de l'art com jo, li crida l'atenció i assenteix amb el cap pensant que és interessant.

Un cop fora del museu, esmorzar una miqueta més i ja s'ha acabat. El casc antic quedava massa lluny per anar a peu, i la veritat, tampoc volia allunyar-me molt. Així que direcció a la zona fan del Barça. allà, ple de culers, cantar, cridar, aplaudir... i ja vaig veure que la veu que m'havia abandonat aquella mateixa setmana no estava disposada a donar-me alegries. Així com a Torí anaves trobant gent del Lió, aquest cop, no veies gairebé ningú; un grupet molt de tant en tant. Es parla d'una proporció de 800 a 1. No sé si era així, però que la diferència era bestial, segur, només falta veure com estava l'estadi. No trobava francesos però gent coneguda, un grapat!

Després de dinar, una altra estoneta a la Fanzone i ja cap a l'estadi a veure arribar les jugadores i a envair San Mamés per viure un partit històric. Així que Bilbao, Bilbao, poqueta cosa, els carrers de la vora del camp, la zona del Guggenheim, però és ce que li vaig veure un altre color que no pas la primera visita que li vaig fer.

LA TERCERA

Brutal, brutal, BRUTAL! El què vaig viure dissabte de 18 a 21h va ser molt, però que molt bèstia. Feia temps que no descarregava tanta adrenalina ni emocions com en aquella franja horària, per ser més exactes, entre les 19.30h i les 20h. Campiones d'Europa per tercera vegada, segona consecutiva, i el què té encara més mèrit, guanyant la final al totpoderós Olimpique de Lió.

Han passat ja cinc dies i encara miro vídeos dels gols, de les celebracions... de tot el què es penja relacionat amb aquella final. I sí, tothom sap que hi anava amb el cul apretat. L'experiència de ToríTorí em feia tocar de peus aterra. Per molt que ho havíem guanyat tot fins llavors, no volia dir res. A nivell de joc, no ha estat el més espectacular, i hi ha hagut partits que han costat. Així que la final contra les franceses, es podia guanyar, però les possibilitats de tornar a perdre eren altes i ben reals. La part mental també era important. Sabien que estaven davant les seves botxins. Ja van perdre a Budapest, i la decepció de fa dos anys encara cuejava. Sortir a jugar amb complex d'inferioritat era la nostra sentència de mort.

Així que, ja als primers minuts vaig veure que l'actitud era una altra. Tot i que el Lió tocava la pilota i s'acostava amb perill, les nostres no es feien petites com les altres vegades, sinó que competien  anaven trenant jugades i acostant-se a la porteria. L'equip sortia amb l'alineació més habitual. Potser la sorpresa més gran era la titularitat de Bronze enlloc d'Ona, però això l'hauria fet jugar per la dreta (l'esquerra era per Rolfö), i ho havia fet poques vegades aquesta temporada. No era el dia per fer invents. Keira, Aitana i Pati eren claríssimes, i al davant, acompanyant la Caroline, havien d'estar la Mariona (el millor any de blaugrana sense dubte) i la Salma, per mi, sobrevalorada. Però clar, sense un 9, havia de ser així. Ara, no va fer un cop més, un gran partit, però ja valorarem un dia les jugadores.

La mitja part arriba amb l'empat a zero, i com a bon culer, ho veia negre. Justament, una de les coses que més em va empipar, no venia de la gespa. Uns il·luminats van voler començar a fer l'onada. Però a veure... què collons pretens fent una onada a la primera part d'una final de Champions on et jugues la vida? Si vens de festa, no sé, ves-te'n al circ, però allà hi havia gent nerviosa, no estava per romanços. Per sort, ningú la va seguir.

A la banqueta francesa, esperaven Majri, Marozsan i Hegerberg. Aquestes sortiran i mataran el partit. Però el tema lesions no ha estat al seu costat n tot l'any (Le Sommer i Henri no hi eren, i aquestes tres reservades, i només van sortir dues d'elles). I llavors arriba el gol de l'Aitana. Bogeria col·lectiva en un San Mamés absolutament monopolitzat pel Barça. Poquíssims aficionats del Lió. Tothom cridant, tothom boig... però ningú semblava recordar que a les semis, el PSG guanyava 2 a 0 i en cinc minuts les hi van marcar tres gols i cap a casa.

Calia aguantar com fos. L'àrbitra no ajudava, amb faltes franceses que no pitava i catalanes que inventava. Però de mica en mica s'acosta el final. al minut 90, engego el cronòmetre. Sis minuts ens separaven del triomf. I enmig d'aquest patiment, l'explosió d'eufòria. El gol de l'Alèxia va ser un esclat de joia tan gran, tan bèstia, que feia molt temps que no tenia una sensació com aquesta. segurament només es pot comparar amb el gol de Koeman a Wembley. Vaig cridar com mai (i això que estava sense veu), vaig plorar molt però molt. Calia afegir a l'emoció del moment, l'espina clavada de Torí, i a d'EindhovenEindhoven quan no hi vaig poder anar. Van ser uns minuts de tanta, tanta joia, que és difícil descriure-ho amb paraules. Però així va ser, i per fi, la Champions cap a casa.

PLAY

Com si fos fet expressament (que no ho és), 99 dies després de l'última entrada sobre jocs, ens retrobem per parlar d'estadística. 

A Jocs caducs ja explicava que l'afició al Wordle estava en liquidació. Com que estava cansat de jugar-hi cada dia, m'havia proposat anar tancant cada joc a la següent errada de cada modalitat, a l'espera de si almenys superava algun rècord. Doncs tururut. Quan vaig fallar en cada un dels jocs, ni un rècord nou vaig assolir. Es queden doncs, tots en el mateix lloc, sense canvis. Si algun dia reprenc el Wordle, espero tenir més sort. Així, el català es queda a 138, el de l'ARA a 118, el d'anglès en 98, i el trio castellà-accents-científic, en uns respectius 139-121-340.

El joc que ara m'agafa més temps és el Cuestionados, altrament anomenat Trivial. Ara no fa res s'ha tancat temporada, assolint la meva millor posició, la 178a, segona vegada que acabo entre els dos-cents primers. La màxima puntuació ha estat 1576 punts. 824 partides guanyades per 564 de perdudes, a 40 de les 300 de diferència, una diferència que cada mes va augmentant. I anem per les copes. A les lligues públiques, 34 ors, 65 plates i 29 bronzes (9-15-5 més que l'últim cop, gairebé 30 medalles més). El total de partides, 151, així que estem parlant que el podi el faig en un 85%. Però alerta, estem dient que en aquests tres mesos, de 30 lligues, en 29 he tingut medalla! És una bestiesa! En lligues privades estem igual, set podis, però és que no n'he fet cap d'aquestes (ara estic en dues però fins que no acaben no es compten). I torneigs, poca cosa, (5-6-6), poc significatiu.

I els sudokus què tal? Doncs malament, perquè vaig acabar el llibret fa potser més d'un mes i encara no he comprat cap de nou! Quan hi penso no estic a cap botiga, i quan soc a la botiga, no en tenen... un desastre. En números, porto una ratxa de 77, sembla que anava força bé fins que es va acabar el llibret. De fet, dels 88 sudokus del llibret, n'he solucionat 87, només un error. El rècord continua en 173, de manera que en el proper llibret, no podria equivocar-me en cap, arribant als 165. Difícil, però s'intentarà. Per cert, un 6% d'aquest llibret, resolts a la primera. Molt bé.

Un detall esperançador. La propera entrada sobre l'estat dels jocs, ja serà de vacances!!! Clar que si trigo també uns 100 dies en fer-la... serà... quan faltin dos dies per tornar a escola!!!! Aaaaaargh!!!

A ZARAGOZA

Dissabte es va jugar la final de la Copa de la Reina a Zaragoza (Ecspanya). Vuit dies abans encara no sabia que hi seria, però així va ser. Una carambola d'esdeveniments i una reconsideració del viatge a Bilbao van acabar resultant la possibilitat de ser en aquesta final. Així, a l'espera d'aquest proper dissabte, hauré estat present a les tres finals d'aquesta temporada: Supercopa a Leganés, Reina a Zaragoza i Champions a Bilbao.

Les dues primeres van acabar bé. Aquesta de la reina, va acabar significant un aclaparador 8 a 0 que va convertir el partit en un tràmit, i si voleu que us digui la veritat, en un avorriment. Mireu si era gros el tedi, que fins i tot l'afició va animar poquíssim. La nostra grada d'animació, plena de gent poc animada, va cridar però era impossible lluitar contra 8.000 de la Real, cridant com a bèsties tot i estar perdent per 8 gols. Una mica de vergonyeta aliena, la veritat. El partit, doncs, no va tenir història, i la copa, després del "fiasco" de l'any passat, eliminades als despatxos per l'alineació indeguda de la Geyse, torna a ser nostra, amb el típic xou de les medalles auto-posades. Molta crítica, però totes amb ella posada... El moment en què hi va haver més crits va ser quan va sonar l'himne d'Ecspanya. I això que el tenien a un volum que feia mal i tot, però res a fer, aquí sí que els crits van eclipsar el "lololo".

El viatge, en cotxe. Interessant, ja que mai havia fet tants quilòmetres en un sol dia. La tornada de nit feia més respecte, però va anar bé. Em pregunto si hagués anat a Bilbao en cotxe... no sé, hauria estat molt pesat, ara que vaig fer la meitat. A diferència de Leganés, com que vaig arribar a primera hora de la tarda, vaig poder disposar d'un parell d'horetes ben llargues per passejar. Així, perquè no sigui dit, em vaig dirigir cap a la basílica del Pilar, que és on més o menys hi anava tothom. Pel carrer, semblava que només hi hagués culers i bascos, quin fotimer! Vaig veure la catedral (gran), la Pilarica (petita) i un parell de fotos al riu Ebre al seu pas per la capital manya. 

A destacar també, el nombre alt de mosquitets i mosquetes toca-nassos, una desfilada amb batucada (uns dos-cents ben bons), amb samarretes de "Somos iglesia". Vaja tela de secta. També va ser interessant quan en ple partit, mentre al laterals els donava el sol i no veien res, al gol, un simple nuvolet ens estava regalant pluja. Sol i pluja a 10 metres de distància! I una cosa que ja he comentat abans, és el volum eixordador amb el què tenien els altaveus a l'estadi. No senties ni el què deia el del costat. Va ser molt empipador. Fet a posta? No, segur que no... 

CIVIL WAR

Divendres passat tenia una cita pendent al cinema abans que desaparegués de les pantalles. Algunes crítiques favorables em van fer decidir que calia anar-la a veure. I tres dies després (amb una copa de la eina a la butxaca), encara hi dono voltes. Sense paraules em va deixar durant una bona estona, i el cap em segueix fent rau-rau. L'únic que em turmenta més és el fet de que en el fons, es tracta d'una ficció, i pensar en els llocs al món, Gaza i tants altes on està passant situacions similars o pitjors, em deixa mot preocupat.

No es tracta d'un blockbuster, per molt que alguns s'ho puguin pensar o vagin a veure-la amb aquesta idea. Sí, hi ha acció, però el rerefons de la pel·lícula és un altre ben diferent. Analitzem primer de què va: als Estats Units esclata una guerra civil quan dos dels estats (amb altres que recolzen) volen enderrocar el govern vigent. Quan comença la peli, ja fa temps que dura el conflicte, de fet, presenciem els últims dies. Uns periodistes de guerra, amb la Kirsten Dunst (que lluny queda Jumanji) de fotògrafa, volen arribar fins a Washington per entrevistar el president. Han de travessar bona part del país, i enmig de tot això, amb el perill de morir ja abans d'arribar-hi, situació en la què es troben més d'una vegada. Als dos periodistes els acompanya un tercer molt veterà i una joveneta que vol ser fotògrafa.

I al voltant d'aquesta road movie, tots els detalls. La tensió amb la què viuen seria una petita part de tot plegat. Hi ha escenes que et deixen sense respirar. Hi ha un moment que la protagonista reflexiona sobre la seva feina. Comenta que creia que quan treballava a guerres en països del món i enviava les fotos al seu país, eren un missatge de "Ei, això que veieu no ha de passar". I clar, llavors es pregunta de què ha servit.

També tenim el estralls que fa la guerra en els què lluiten. Les seves cares d'odi, de ràbia contra els altres i que els porten a cometre assassinats impunement sense formar part de la lluita contra l'altre exèrcit. Això és el què fa més por, la bogeria en la què viuen molta d'aquesta gent que porta un fusell a la mà i els és igual a qui disparin. El sense sentit. I més que les paraules, les imatges que les reflecteixen. 

M'ha recordat aquelles pelis que es feien abans de periodistes en conflictes (The killing fields, Under fire...) tan necessàries, i més en dies com els que vivim actualment, davant la barbàrie que està perpetrant l'exèrcit israelià contra població civil a Palestina.

La veritat és que et deixa la confiança en la humanitat a uns nivells gairebé inexistents. Quina por fa tot plegat.

APAGÓN

Existeixen les casualitats? Està clar que sí. Fa poquet vaig començar a veure una sèrie ecspanyola que tenia un argument interessant, La zona, però que al tercer capítol la vaig deixar. Però no vull parlar d'aquesta sèrie. Semblava difícil però vaig tornar a donar una nova oportunitat a una altra sèries ecspanyola, Apagón. L'argument, d'aquests que m'agraden: una tempesta solar provoca un desastre tecnològic i elèctric brutal. Es produeix una apagada total de tot. El pànic, l'instint de supervivència, la crueltat humana... ingredients de trama apocalíptica que m'encanten.

Però parlava de casualitats. Una setmana després de començar-la, resulta que té lloc a la realitat una tempesta solar amb una flamarada d'aquestes bèsties que arribaven al nostre planeta. No ens passa el mateix que a la sèrie, però baixades de tensió, averies a centrals i la veritat és que internet ha anat força malament aquests dies. Ostres tu, quina casualitat. Serà un senyal? Jajajaja...

Bé, aquesta sèrie no l'he deixat a mitges. De fet, és una minisèrie, només té cinc capítols. Però si en tingués més, tampoc l'hauria deixat. El primer que cal dir és que el so estava bé!! Se sentia a tothom, se sentien els diàlegs!! Hi ha un capítol que costa més, però els altres quatre no hi ha aquesta característica infumable de la majoria de produccions de la península (i ja sabeu què incloc aquí). Però és que a més, a més, està ben feta, transmet els nervis de la trama, i la veritat, m'ha agradat. Té mèrit.

Té una semblança molt gran amb El col·lapse. Com en aquella, cada capítol té lloc en un moment diferent. El primer, quan hi ha el desastre i les primeres hores; el segon, ja porten uns dies, i ens trobem en un hospital sense recursos (cribratge per edats, etc); en el tercer, ja porten més temps, i apareix en una urbanització un grup de nois i joves que tiren pel dret, més anarquistes; en el quart, un pagès que no ha canviat la seva manera de viure s'enfronta a un grup d'urbanites que estan disposats a tot per sobreviure; i en l'últim, tornem a les primeres hores per veure la dona del protagonista del primer, i arribem a la tornada de la llum a l'últim minut.

Total, que ha estat molt bé (i més per ser ecspanyola, la veritat). I la coincidència amb la tempesta solar ha provocat que la vegi amb aquelles pessigolles a la panxa de que tot pot anar malament o pitjor. Pistes en tenim de sobres. Però crce que si passés de veritat, les conseqüències serien encara més salvatges.

EUROSHIT

Crec que mai he parlat d'Eurovisió e aquest blog, aquest festival de cançons que no té res de qualitat musical perquè les votacions responen a interessos polítics i amiguismes entre països. I des de fa uns anys, el poc criteri dels anomenats "eurofans" també té molt pes. I ja se sap, a la que vota la gent, tot és imprevisible.

Aquest any, la polèmica estava servida des de mesos abans. Quan Rússia envaí Ucraïna, es va expulsar aquest país de totes les competicions esportives i culturals del món. Quan fa més de mig any que Israel està matant palestins, infants, dones, periodistes, malalts, metges, etc. és a dir, cometent un genocidi brutal, ni sancions, ni expulsions, ni res de res. La hipocresia dels governs del món posa de manifest com de merdosos són tots els polítics del món. Que sí, que algun es queixa, però poca cosa més. I l'ONU... algú sap de què serveix? Perquè mira si hi ha hagut i hi ha guerres al món... no acabo d'entendre què representen.

Total, que Israel participava al concurs, per moltes queixes que hi havia fora del centre on se celebrava durant tota la setmana i les queixes i crides al boicot dels activistes pro-vida. Fins i tot, hi ha hagut sancions a cantants que intentaven pronunciar-se en contra. Una veritable vergonya. 

Però el pitjor estava per venir. Israel actua, i a l'hora de les votacions, queda força enrere. Però hi ha països que li donen punts. No hi ha principis, no hi ha valors. Però endevineu quin país va donar la màxima puntuació, dotze punts? Ho heu encertat: Ecspanya. Què es podia esperar del gran imperio español, gran baluard del feixisme i el totalitarisme al llarg del segles. Però fins i tot amb aquests punts, es va quedar a la segona pantalla.

I llavors arriben els vots del públic. El país que va rebre més vots, altra vegada Israel. Independentment de que al final guanyés Suïssa perquè tenia més punts del jurat, no pot passar desapercebut aquest fet. No puc entendre que hi hagi persones que tinguin l'estómac de votar un país que està matant nens i nenes cada dia. La veritat em fa fàstic i desitjo a aquestes persones que els passi el mateix que a les famílies palestines. Fuck you.

Coses com aquestes fan perdre l'esperança en la humanitat, condemnats a l'autoaniquilació.

FDLGP

No hi ha res més a dir. El títol de l'entrada ho diu tot. Vam tenir majoria independentista al govern, més de dos milions de vots... i ara poc més d'un milió, sense majoria, ni credibilitat, ni orgull ni res. Els ecspanyols saben fer molt bé la seva feina, porten segles fent-la, amb l'objectiu de ser l'única ciutadania, llengua i cultura de tota la península ibèrica. Fins i tot Portugal els deu fer nosa, però amb ells ja no s'atreveixen.

La qüestió és que El PSOE ha guanyat les eleccions, i així com Junts ha tingut un lleuger augment, tant ERC com la CUP han perdut vots, pes i diputats. La desparició de Ciutadans és l'única bona notícia d'aquestes eleccions, però clar, els seus vots han anat a parar a aquest PSOE, donat-los la victòria, i al PP, que torna a créixer després de ser gairebé residual. L'altra gran mala notícia és l'extrema dreta. Així com els nazis ecspanyols es mantenen, l'entrada dels nazis catalans és una pèssima notícia. Només falta que independentisme i feixisme es donin de la mà. Fàstic. Però què bé que juguen les seves cartes tots els merdes del país.

I més bé ho fan si a sobre tenen a l'altra banda els imbècils dels partits catalans, que caient a la trampa ecspanyola del clàssic "Divide y vencerás", han sucumbit de manera decisiva. No ens enganyem, que Junts hagi aguantat, serà una bona notícia per ells, però no pel conjunt del país, que ens hem quedat amb un pam de nas.

Per sort, les majories naturals no sumen. Així, o bé es dona un pacte anti-natura o bé s'han de repetir eleccions. No sé què és pitjor. Bé, sí que ho sé. No crec que ERC o Junts pacti amb PSOE després de com han anat els resultats. Seria la seva tomba (i la nostra) definitiva. I si a l'octubre hi ha noves eleccions, doncs és evident que els nostres polítics tenen una nova oportunitat per entonar el mea culpa i tornar la il·lusió en un projecte. Esperances que ho facin? Poques, pràcticament nul·les. Ja ens han demostrat una vegada i una altra que només tenen un interès, que és el seu. I el país, se'ls en refot.

XXVII ANIVERSARI

A poc més d'un mes per "celebrar" l'aniversari del retorn a l'activitat castellera, tocava l'actuació de l'aniversari. Que lluny queda el 4 de mag del 1997, quan amb camises de tots colors, ja que només hi havia camises oficials per la gent de tronc, fèiem els primers castells de 6. ha pogut molt des de llavors. Anys més bons, anys més dolents... Anys molt més bons, anys molt més dolents... 

Aquest 2024 començava amb un nou relleu al capdavant de la colla, tot i que una altra vegada per només un any. Però almenys aquest cop hi havia una tècnica amb gent que volia presentar-se i tirar endavant la temporada. I les intencions són clares des del primer dia: anar a totes des del minut zero. D'aquesta manera, hem arribat a l'aniversari i hem descarregat la clàssica de vuit: dos de set, quatre de vuit i tres de vuit. Alguns més "cenissos" diran que no hem fet el set de vuit, que ha quedat en intent desmuntat. Sí, però, s'ha fet el què s'havia de fer. Era un castell que als assaigs anava sortint, i la pinya aguantava fins a quints. Això i res és gairebé el mateix, però avui érem 250 camises a plaça, i per tant et podies plantejar la pinya d'aquest castell. Si no era avui, ja serà per festa major, ja que en cap altra actuació podràs plantejar-te'l.

La qüestió és que hem descarregat la clàssica de vuit, cosa que l'any passat, el 2023 no es va fer fins a finals d'octubre. Homeee... és evident que aquesta dada et porta a somiar amb reptes més grans. El 2 de 8 amb folre arribarà, també el set. La catedral no s'està assajant, però els 3 i el 4 de 9 sí. Somiar és gratis, això està clar, però és evident que al ritme d'assaig que portem, no és tan descabellat pensar que pot arribar alguna diada en què per fi fem alguna cosa més que els bàsics de 8.

Per cert, tres pilars de 5 simultanis. Deien que no es feia des del 2009!

A nivell personal, agulla del quatre i de l'intent desmuntat de set, i per tant, primer castell de 8 de l'any en aquesta posició. Espero que en siguin uns quants més! Ara dues setmanes sense actuació, amb pocs assaigs (es fa festa el 17 i les vigílies de Bilbao no hi aniré pas). Unes setmanes tranquil·les que ja aniran bé, tot i que el que guanyes de calma per una banda, són nervis per una altra. I és que ve un mes de bojos (final de curs, teatre, Finals del femení, objectiu Montserrat...) Aquest estiu serà per descansar!!

POT SER AMARG

No feia una entrada sobre política des del passat 24 de novembre. És molt fort. En un blog on cada dos per tres es parlava de la situació del país... doncs ja ho veieu, gairebé mig any! I és que la desafecció és enorme. La desmotivació per la mobilització, el no-fer-res-isme, i és clar la ràbia contra la classe política són punts clau per haver deixat de ser eix important d'aquest blog.

Però és que diumenge hi ha eleccions al Parlament de Catalunya. Sí, sí, un altre cop. La no-aprovació dels pressupostos van portar al president Aragonés a avançar les eleccions. Una excusa barata per no haver de competir amb en Puigdemont. Encara que aquest últim sigui el candidat de Junts, la possibilitat d'una amnistia podia fer pensar en el seu retorn al país, i amb ell aquí, els d'Esquerra no tenien opcions de victòria. Però els ex-convergents han tirat pel dret i l'han seguit presentant, fent campanya des de la Catalunya nord, i prometent (un altre cop) que si guanyava tornava. Jo ja no sé quins són més falsos o més pesats. bé, sí que ho sé. Els de Junts, jugant aquesta carta quan sabem que no tornarà pas al país fins que sigui lliure del tot. I els d'ERC, la veritat són entre falsos i burros. Per què avançar les eleccions per si l'amnistia permetia tornar en Puigdemont... però és que de debò creuen que arribarà aquesta amnistia? "En serio"? Perquè si encara creuen que l'estat ecspanyol ho permetrà, és que són ineptes de màxima categoria.

A la CUP, ni se la veu ni se l'espera. Com ja he dit en altres entrades, no haver aprofitat aquesta lluita de merda que feien entre els dos partits majoritaris per demostrar que són diferents ha estat la seva perdició. Ara a sobre, entren en joc els d'Alhora (Graupera-Ponsatí) i els nazis d'aliança catalana. I perquè no va prosperar la candidatura independent de l'ANC. Així que, tots ben fragmentats, ben dividits, perseguir fent el pena i el ridícul arreu, mentre els partits ecspanyolistes se n'aprofiten i posen un ecspanyol inútil com favorit.

Potser ens ho hauríem mirat amb uns altres ulls si en començar la campanya electoral, haguessin sortit els tres partits indepes del Parlament (junts o separats, ja se me'n refot), per demanar disculpes a la població independentista de les seves accions. Donar la cara i admetre la seva inutilitat i infàmia. D'aquesta manera podríem pensar: "ep, espera, que admeten que han estat uns "capullos"". Però no, a seguir barallant-se entre ells, a fer campanya autonomista... Tenim el què ens mereixem.

I mireu que sempre m'ha fet emprenyar la gent que insulta i ataca l'altre partit independentista, però clar, surt en Junqueras dient que les urnes de l'1-O van ser gràcies a ERC i ostres, és que donen ganes d'insultar-lo i tirar-li quatre tomàquets (per no dir una altra cosa i que em titllin de violent).

Així que, au, d'aquí tres dies, a votar, i que sigui el que Déu vulgui. Tant de bo no es compleixi el pronòstic i salvem una mica la dignitat.

OBJECTIU MONTSERRAT: ETAPES, 2, 3 i 4

A menys de dos mesos del dia D, tocava afrontar ja un dels reptes és exigents de la preparació: fer tres etapes seguides. Després de fer-les per separat i algunes juntes, el fet de fer- ne tres posa a prova la meva resistència, ajuda a calcular millor els tempos i em comença a situar en l'escenari que em trobaré: sol, pes de motxilla, quantitat d'aigua, etc. He de dir que físicament ha anat prou bé. El dia després, em puc moure amb relativa normalitat, i tot i notar certes agulletes, no m'han impedit fer vida totalment normal, movent-me sense que grinyoli res.

La sortida des de Sant Cugat va ser a les 9.08 del matí. El tram 2 el vaig fer en una hora i quaranta minuts, que és si fa no fa el mateix que l'última vegada. Curiós, perquè tenia la sensació d'anar més a poc a poc. És cert que els últims minuts el peu dret feia el tontu i em començava a fer mal. Vaig començar a a pensar que no arribaria a Olesa i hauria de fer la tornada des d'Ullastrell, però al final va ser una falsa alarma i el peu va aguantar. Cal tenir en compte també que estrenava botes, i van anar bé, però els dits petits van patir.

El tram 3 sí que el vaig fer en més temps, amb un total de una hora 55 minuts (quinze més del què havia fet, una hora quaranta). No vaig agafar del tot el ritme fins que entrem al camí per dins del bosc. L'arribada a Ullastrell es va fer pesada, molt pesada, i allà vaig parar a dinar i a prendre'm una coca-cola.

El tram 4 era tot just la segona vegada que el feia. L'anterior van ser 1h 43m, tot i que sense perdre's o aturar-se podien ser perfectament 1h 35m. Doncs arribava a l'estació a les 15.20h, després de una hora 47 minuts. Aquesta prova serveix per veure quant dura el recorregut quan portes un bon tros fet, i per tant em refio més d'aquests números d'ahir. Per desglossar aquest tram, seria: a) mitja hora fins baix de tot de la riera, amb la baixada salvatge inclosa. Riera que per cert, a diferència de l'anterior vegada, baixava aigua. Es pot creuar fàcilment. b) quinze minuts de camí fins la carretera. c) dotze minuts per la carretera. d) la baixada dura 20 minuts. e) quinze minuts fins començar a entrar a Olesa pel polígon. f) i quinze minuts més fins l'estació. El vaig anar desglossant perquè el cansament era important, l'hora tremenda i calia anar trobant al·licients.

Així, si descomptem parades, de caminar van ser unes cinc hores i vint. I comptant-ho tot, unes 6 hores i 15 minuts. Si fem el conte de la lletera, cal afegir dues hores per darrere, i tres i mitja per davant, arribant gairebé a les dotze hores. Cal sumar més parades pel cansament. Així, si vull arribar màxim a les 19h, està clar que cal sortir a les 6h. 

Altres anotacions: hi ha molt camí al sol, per tant com deia, cal sortir ben d'hora. Aigua s'haurà de controlar, reposant-ne a Ullastrell i a Olesa. I tenir molt clar què hauré de dur a la motxilla. Encara em queda fer un altre tram de 3 juntes i revisar el tram 5 per buscar una alternativa a les obres. I no hi ha molts caps de setmana lliures, la veritat...

CLOAK AND DAGGER

A veure... difícil de catalogar aquesta sèrie és. Després de dues molt top, aquests joves herois Marvel se m'han quedat a mitges. Ha estat un visionat interessant, amb el nivell d'acció i drama necessaris per a mantenir l'interès, però li ha faltat alguna cosa, alguna cosa que encara no sé quina és.

Un nen i una nena cauen a l'aigua en circumstàncies diferents en el mateix moment en què hi ha un accident en una plataforma petrolífera que no està extraient petroli. L'energia de la matèria que hi ha allà sota els confereix poders. A ell, la possibilitat de "teletransportar-se" i veure les pors de la gent quan els toca. A ella, de les mans sortir-ne punyals brillants i la capacitat d veure es esperances de les persones al contacte. Quan són joves descobreixen aquests poders en un encontre casual. Les seves vides no són massa alegres. De fet, són una mica anti-herois, sobretot ella, que és lladre i una mica drogoaddicta. La vida del noi, amb la llosa de ser negre en una ciutat encara força racista, no és gaire millor, amb set de venjança per l'assassinat del seu germà en mans d'un policia.

La trama, un cop coneguts els personatges es desenvolupa en les seves respectives maneres d'arreglar el seu passat, un per venjar el seu germà i l'altre per l'honor del seu pare a qui li van encolomar l'accident de la plataforma. Potser una de les coses que grinyola més és que aquesta mateixa energia que els va donar els poders, a la resta de la gent les converteix en persones violentes (com si fossin zombis afamats però sense menjar-se ningú). És una subtrama que queda una mica postissa. Segurament, el guió es basa en els còmics, i és una història que allà ja surt, però aquests atacs tipus walking dead semblen impostats.

Alguns episodis són una mica avorrits, potser un parell dels deu que té la temporada. I tot i que com deia, ha estat bé, potser ara mateix el llistó està molt amunt. De fet, aquella sèrie ecspanyola que vaig començar, l'he deixat estar. Amb "Capa i punyal" no ha passat això, ni molt menys, i hi ha motivació per la segona temporada.