25 ANYS DE SWEENEY TODD

En aquests dies de confinament arriba la notícia de l'anul·lació d'un concert del qual no en tenia ni
idea. Es tractava de la celebració dels 25 anys de l'estrena a Barcelona de Sweeney Todd, la malèfica història del barber de Fleet Street, obra de Stephen Sondheim.
És una obra que recordo molt. Estem parlant de quan jo en teni 22, així que estava recent sortit de l'ou, treballava al menjador de l'escola Sagrada Família i estava a punt de ser entrevistat per ser mestre en una escola de Gràcia. No sé perquè la vaig anar a veure. Crec que la fal·lera pels musicals ja m'havia començat, gràcies al Memory de l'Àngels Gonyalons (on vaig descobrir Joseph i molts altres musicals). Segurament va ser, si no el primer, un dels primers musicals que vaig anar a veure. I vist en perspectiva, no va ser molt bona idea. Sweeney Todd és una obra molt fosca i molt adulta. Recordo que em vaig quedar amb alguna cançó, amb la trama absolutament digna dels guionistes de terror, però sé que no en vaig sortir especialment satisfet, no em va acabar d'entrar. Això sí, alguna cosa em va quedar dins pel fet de seguir recordant-la en el temps, cosa que no em passa amb altres obres.
Quan en Tim Burton en va fer la seva versió, no vaig dubtar en anar-la a veure. Ja més granadet, vaig xalar com un nen petit, i és una de les meves joies preferides de la meva videoteca particular. La seva barbàrie, tenyida de justícia, et fa caminar pel llindar del què és correcte i del què no ho és. En el fons, és una obra esplèndida per posar cara a acara el dilema del què és bo i el què és dolent, el què és just i injust.
Aquesta setmana, els actors i actrius d'aquella versió de fa 25 anys volien celebrar-ho amb un concert, pel record d'aquella fita (no oblidem que era en català, cosa que, a part de Dagoll Dagom, no era molt habitual... i si no, mireu l'actualitat, que estem igual... les grans produccions, en castellà), i també recordant alguns dels que ja no són vius, com el protagonista inicial, Constantino Romero. Com que el confinament ha fet anular aquest acte, han volgut gravar un vídeo commemoratiu tot esperant el retorn a la normalitat. Gran muntatge.

CONFINATS VI

Ja portem quatre setmanes tancats a casa. Encara que podríem parlar de la "sort" que tinc d'haver-me
pogut moure (anant al súper o a cuidar la mare, tot i que ara ho estic pagant), el MEC de casa porta tot aquest temps entre les mateixes parets.
Crec que és immoral el què estan patint molts nens i nenes, ignorats per les autoritats. Els gossos tenen més drets que els nens. Els fumadors tenen més drets que els nens. Tothom té més drets que els nens. Que sí, que s'eviten més contagis, blablabla... per llavors, tothom que passi pel mateix, i es tanquin els estancs i els gossos... bé, sense comentaris, que sortiran els de les protectores dels animals... O tots o ningú. Però clar, veient la gestió que fan de la situació... Però la veritat és que cal fer conscients als nens i nenes de com són de menystinguts, i despertar-los l'esperit crític i rebel des de ben petits.
I ara ve lo bo. A partir de dilluns, "comença" el tercer trimestre. I Educació vol que el curs tiri endavant. Feines obligatòries, avaluables, connexions amb els nens  i nenes... Arriba el gran despropòsit. Sabem exactament com estan les nostres famílies? Personalment, sé d'algunes que estan separades, que els nens estan en una banda amb tiets, i els pares en una altra. És a dir, nens que fa quatre setmanes que no veuen els pares. Altres tindran gent malalta. Altres tindran familiars que han d'anar a treballar i s'exposen diàriament al virus. I ara hem de venir nosaltres amb "avui toca problemes i aquestes fitxes?" Llavors et diran que no, que les feines han de ser competencials, que serveixin, que no siguin d'aquest estil... A veure. Aquí el més primordial és el benestar de cada un de nosaltres, alumnes, mestres i famílies. "Doncs feu activitats d'educació emocional". I si els deixem en pau? L'escola mai ha de ser una preocupació per les famílies, i molt menys, un problema. I segur que per a a algunes d'elles, ho passarem a ser. Cal tenir clar com acompanyar-los aquests dies. Han de saber que estem aquí, al seu costat, i que podem donar tasques als nens sense que ells hagin de fer de mestres. És que només els faltat a les famílies suplir-nos en la nostra feina. Si això passa, augmentarà l'animadversió cal al col·lectiu docent. I segur que hi ha famílies que poden i volen aquest augment de la feina escolar, segur. Però és il·lògic voler fer passar tothom pel mateix forat. Tanta educació personalitzada... I seguiran amb excuses, que ningú està obligat a fer més del què pot, etc. Però llavors tindrem nens més activats i segurament, els que més ho necessiten, completament desactivats.
Res, que és un despropòsit, com ja he dit. El què serà més important serà com comencem el curs que ve, i no com acabem aquest.
Justament, sobre si arribem a tornar algun dia, jo pensava que després d'estar tancats a casa, no els tancarem dins una classe, no? Caldrà sortir, tant de bo poguéssim fer convivències, que és el què més falta els farà. Tornen a sortir els d'abans dient que "Home, després de tants dies sense classe, qaun es torni, els pares no voldran que marxin d'excursió!" Però a veure, no és l'estat emocional el més important. Si tornem per quinze dies, no serà més important socialitzar, jugar amb els amics que posar-se a fer escrits sobre allò viscut? Segurament s'ha de fer de tot, però no podem oblidar el córrer i respirar aire pur amb l'estúpida mania de "no perdre el curs"

STRANGER THINGS

La segona sèrie que tenia pendent per poder veure en algun moment si es donava l'ocasió (cosa que
ha passat) és Stranger things. La seva popularitat és molt gran, amb merchandising arreu i amb nens jovenets seguidors de la sèrie. Doncs ja n'he vist la primera temporada de vuit capítols, i és curiós el què m'ha passat. Després de veure els quatre primers, pensava que no veia el perquè de tant de nom. Estava bé, però no hi veia res d'original, ni que la fes especial. Paral·lelament, com estic veient Westworld, gaudia més amb aquesta que no pas amb la d'Stranger. Però de cop es va girar el mitjó, i així com la sèrie dels robots està perdent encant i atracció, aquesta que ara ens ocupa va anar guanyant emoció fins al punt de tenir-me enganxat i polir-me els vuit capítols en dos dies.
La trama ens porta als anys 80, amb un escenari que ens retorna a les pelis d'Spielberg, Zemeckis i companyia que tant ens van marcar a tota una generació. Trobem un edifici del govern on fan experiments i d'on s'escapa una nena amb poders telequinètics i un monstre sortit d'una altra dimensió. Tenim doncs per una banda, tot el què passa amb el monstre (segresta un nen, caça i mata...) i el què passa amb la nena, que es fa amiga del grup de nens que estaven amb el desaparegut. Amenitzat tot plegat amb les investigacions del xèrif, les il·lusions de la mare del nen segrestat, les vivències del germà amb els joves de l'institut, etc... Tot un ventall de personatges que van fent el seu camí per la sèrie de manera independent (tot i que el què els uneix és el mateix cas) i que al final acaben trobant-se tots al mateix punt.
Doncs com deia, m'ha passat un fenomen in crescendo d'interès en la sèrie. La veritat és que quan duia tres o quatre capítols, em preguntava què tenia d'especial. Com comentava d'original no en tenia massa res, i tot plegat era força normal. Una sèrie de ciència ficció, ben feta, això sí, no era cutre, però no entenia el perquè del boom. La segona part de la temporada la vaig viure ben diferent. Ep, a veure, no és que canviés res del què havia dit. Seguia sense ser res de l'altre món, però de mica en mica, l'encant d'algun dels personatges, bàsicament l'Eleven (què cutres els espanyols per variar, que li tradueixen el nom per "Once" i li deien "Ce") m'havia guanyat i empatitzava molt amb ella (tenint en compte que no hi tenim res en comú, és clar). A més com que la trama es va embolicant, al final vas veient com van encaixant les peces i com cada una de les històries comencen a convergir fins a ajuntar-se totes en el desenllaç. S'ha de dir que està ben trenat tot plegat, i ha aconseguit cridar-me l'atenció per la següent temporada. Tot i que insisteixo, no veig motiu per tanta histèria col·lectiva per la sèrie.

EL MÓN PERDUT

La mala sort o mala coincidència ha fet que visqui aquest confinament amb totes les novel·les que havien caigut per Nadal ja llegides. Queda un d'educatiu i ja està. Però resulta que l'estiu passat vaig agafar en préstec alguns dels clàssics de la literatura. Primer va ser L'home invisible de Wells, després La fletxa negra d'Stevenson i ara ha estat el torn de "El món perdut" d'Arthur Conan Doyle. No era que em motivés especialment en aquests moments, però tampoc tenia res més a mà que semblés que m'enganxaria.
I suposo que és cosa d'aquelles de baixes expectatives, que dels tres clàssics és el que m'ha agradat més. Segueix tenint aquest vocabulari i manera d'escriure rococó de principis de segle, però va més de cara a barraca i aguanta bastant bé el ritme de la narració per ser una obra del 1912!
També vull destacar l'autor, ja que bàsicament és conegut per les aventures d'un dels detectius més famosos de la literatura, en Sherlock Holmes. I resulta que va escriure un fotimer de novel·les. Aquesta potser és de les conegudes, de les que s'han fet versions al cinema, a la televisió... i bé, d'on va beure la inspiració en Michael Crichton per posar el títol de la segona novel·la de la saga de Jurassic Park.
El libre ens explica l'aventura que corren 4 homes (dos científics, un militar i un periodista) en un indret amagat de l'Amazones on un dels científics (Challenger, que després protagonitzaria altres novel·les de Doyle), assegurés que hi vivien espècies de dinosaures que teòricament s'havien extingit. Tots quatre van cap a allà i fan grans descobriments tot combinant-ho amb aventures perilloses. Suposo que una de les fites de la història i que ha estat clau per mantenir-m'hi connectat és que a cada capítol passaven un grapat d'històries diferents que posaven els protagonistes en perill, un darrere l'altre.
La valoració doncs, dins del què cap, és prou satisfactòria.