I LES BRUIXES HO VAN DESCOBRIR

En poc més d'un any he vist les tres temporades de la sèrie de tv "El descobriment de les bruixes",  adaptació televisiva d'una trilogia de llibres de la Deborah Harkness. No faré cap resum del què vaig opinar sobre el llibre, ni sobre la primera ni segona temporada. Només recordaré que la primera temporada la vaig valorar molt bé i la segona no tant, força per sota.

En el cas d'aquesta temporada final, l'emoció, intriga i interès han pujat uns quants graons respecte l'anterior, i puc concloure que en general, hem vist una bona sèrie. Feta amb recursos, amb bones interpretacions, i tot i que les trames pateixen algun altibaix de tant en tant, ha sabut mantenir un bon nivell general. Sense ser les reunions típiques de superherois, era interessant com s'acaben reunint tots els protagonistes de les races màgiques i no-màgiques sota el mateix sostre per tal d'enfrontar-se a la congregació de criatures i veure com els antagonistes van acabant el seu destí de manera més o menys vistosa. Potser aquest ha estat un dels punt més fluixos. Després de tanta maldat, els dolents tenen un final diguem-ne, poc sonat. S'acaba resolent tot a l'últim capítol, i tot i que no dona sensació d'anar molt de pressa, sorprèn la rapidesa amb que les amenaces són salvades. És a dir, estem tres temporades veient el gran poder dels dolents, el què són capaços de fer, i arriba el moment clau, i en un plis plas són eliminats, gairebé sense baixar de l'autobús. Això sí, d'una manera brillant, del millor de la sèrie.

Se segueixen combinant les trames al llarg de la temporada, que només té set capítols. Podria ser possible pensar que la pandèmia ha afectat la gravació, i per aquest motiu han hagut de fer-ho tot en menys temps i menys capítols. Això podria explicar com tot va succeint anant força per feina (al contrari de la segona temporada).

Sigui com sigui, aquesta ficció sobre el món de vampirs, bruixes i dimonis, encara que pugi considerar-se un nou exemplar de la ficció fantàstica, té detalls interessants i ben pensats, que li donen aquest toc diferencial de la resta, i que fa que al final, valori positivament el resultat. Desconec si acabaré llegint els dos llibres que em falten, però la porta no la tanco, això segur que no.

BELFAST

L'oportunitat de trobar un parell d'hores enmig d'una setmana és extremadament difícil. Un cúmul de casualitats i, evidentment, la necessitat de tenir temps per mi en una època que es preveu amb molta feina, em va fer decidir aprofitar aquella oportunitat i tornar a una sala de cinema.

En un altre moment, i donades les circumstàncies, hauria aprofitat per veure un d'aquells blockbusters d'efectes especials que omplen la pantalla (tipus Moonfall, que no he arribat a temps). Però en canvi, tenia molt interès en veure la darrera pel·lícula d'en Kenneth Brannagh, no pas per ell (i tampoc és la de Mort en el Nil), sinó pel tema que tracta i és clar, els elogis rebuts.

Belfast explica les vivències d'una família protestant en un barri de la ciutat irlandesa quan esclaten els aldarulls i violència entre catòlics i protestants. El nom de l'IRA no apareix en cap moment, però la seva ombra plana durant tots els minuts. No analitza la situació política, no fa com moltes altres pel·lícules sobre el tema, que se centra en la violència i les injustícies entre els bàndols. En aquest cas, en Brannagh se centra directament en com va canviant la vida d'aquesta família, que té els seus problemes quotidians, i com, sense voler prendre'n part, es veu ficada enmig del conflicte. Com va evolucionant la situació, i les decisions que han d'anar prenent són la trama de la història. El conflicte és l'actor secundari de la pel·lícula, però que clar, sense ell, no tindria cap lògica. De fet, el què es pretén és homenatjar les famílies que van viure aquella època, i com bé diu als crèdits del final, el film està dedicat a la gent que es va quedar a Belfast, als que van marxar, i als que van morir.

Justament no s'ha volgut entrar en aquests detalls. En més d'un moment es parla dels morts que estan havent-hi, però no apareix cap escena violenta tret d'un cop de puny i un parell d'atacs a cases i botigues. Com deia, es volia mantenir la visió de la família protagonista, molt ben interpretada per tots els què apareixen. Així que, tot i que potser esperava més concreció en el conflicte, també es "gaudeix" (no seria la paraula adequada) de l'enfocament que hi dona.

ENCANTO

Feia bona pinta i les crítiques eren molt bones. Estava cantat que tard o d'hora veuria una de les darreres creacions Disney, Encanto, en un nou intent de trencar estereotips occidentals i diversificar el col·lectiu de personatges Disney, centrant aquesta història en terres colombianes. Ja fa uns anys que està ficat de ple en el tema (Coco, Raya...) i encara que els seus detractors seguiran donant la tabarra amb el tema, ells ho seguiran intentant. i ben fet que fan.

Encanto ens explica la història d'una família que després d'una desgràcia, troben una espelma màgica que farà que els descendents tinguin certs poders màgics que utilitzen per ajudar el poble. La gran majoria, dones (la forta, l'esplèndida que domina les plantes, la que domina el temps, la que cura mals, la que ho sent tot...) De fet, d'homes de la família amb poders només hi ha un que canvia d'imatge i un altre que tenia visions estranyes i va desaparèixer. La història se centra en la noia de la família que no té cap poder. Sense voler demostrar la seva tristesa i decepció, la trama de la peli ve per aquest fet, i el més interessant de l'hora i mitja que dura, és sense cap mena de dubte, el rebuig que sent per part d'algunes parts de la família pel fet de no tenir cap poder. 

Tot és molt interesant, però per mi el defecte el té el toc Disney. Podria ser un drama familiar molt potent, però ja se sap, Disney vol donar-li la volta i convertir aquesta anti-heroïna en la salvadora de tots. I sí, clar que està bé, perquè en el fons, el missatge ha de ser que poder molt diferent que siguis, tens el teu poder, i has de lluitar pels teus somnis, etc i blablabla. Però és que les discussions entre ella i l'àvia són escenes d'aquelles que interpretades per personatges reals, les farien segurament dignes de premis d'interpretació.

Segur que no descobreixo cap secret si dic que a peli acaba bé, no és cap sorpresa, però arreglant el problema es perd la força de la història.

És possible que em passi com amb algunes de les darreres pelis Disney "amb missatge gros", e què he necessitat veure-les més d'un cop per anar copsant detalls importants. El millor exemple és "In and out" (Del revés) que cada cop que la veig m'agrada més que abans, i la primera vegada em vaig quedar igual. Amb Soul em passaria el mateix, només que encara no l'he tornat a veure. Amb Encanto, segurament passaria que un segon cop m'ajudaria a entendre el desenllaç, ja que el primer cop no l'he acabat de trobar ben lligat, sinó molt fals i de tararí ximpum, s'arregla tot i ja està. Així que per ara, bé i prou. O especifico millor: la primera hora i quart, és de 8-9, però el final baixa al 7. 

HAN TORNAT

Ara crec que ja es pot dir. Després de 3 partits seguits a un nivell gairebé excel·lent, i fent 4 gols a cada un d'ells, penso que ja podem començar a anunciar que han tornat. El Barça de futbol masculí ja dona senyal inequívocs que ha trobat de nou el bon joc, la pressió, precisió i màgia a la què ens havíem mal acostumats i que els darrers anys havia desaparegut. La mà d'en Xavi es fa notar en un equip que estava sense ànima, que perdia o empatava partits perquè senzillament no podien fer més. "És el què hi ha" era la frase més repetida quan acabava cada partit.

Xavi va arribar i de mica en mica ha anat posant a to els seus jugadors, fer-los entendre quin ha de ser el seu estil i fer-los adonar que el nivell el tenen, que només calia treballar creient en allò que feien. Segurament que perdem algun partit, o l'empatarem. Fins i tot segurament no guanyarem res aquest any. Però que comencem a il·lusionar-nos i que veiem la llum a final del túnel és un fet ben real. Aquest mes de febrer s'acaba amb 4 victòries i dos empats. Primer, es va guanyar a l'Atlètic de Madrid (4 gols però patint), i va ser clau per passar davant seu; va ser un punt d'inflexió, tot i que llavors va venir l'empat in extremis contra els pericos i l'empat contra el Nàpols a casa, Després les 3 victòries seguides, fent 4 gols a cada un i amb bon joc. Creuem els dits.

I comentem alguns noms propis, a part del d'en Xavi. Els 4 fitxatges de l'hivern, Dani Alves, Ferran, Adama i Aubumeyang. D'entrada, es podria considerar que es van fitxar jugadors que no apuntaven a fer res més que engrandir la banqueta, i res més allunyat d'això. Titulars indiscutibles, són els artífexs de que per fi tornem a fer gols. Quins encerts de fitxatges, realment han tingut un ull exquisit, ho han clavat! Al pobre Ferran només li falta encertar la rematada. Auba és un 9 dels d'abans, Adama és una màquina i Alves és esperit.

Dels que ja hi eren, cal parlar de Pedri, que després de la lesió i el descans, està sent un mag amb la pilota, el segon Iniesta de la història. Gavi és també impressionant veure'l jugar i com lluita, Piqué i la resta de veterans han trobat en Xavi l'espurna que els faltava per tornar a reivindicar-se com a integrants del millor equip del món que van arribar a ser; fins i tot el Luke de Jong està sent aclamat pel públic, passant de Luke de Tronc a Luke de Gol; i el cas Dembélé... fa molta ràbia. Un jugador explosiu, imprescindible si no es lesiona, que hagi protagonitzat aquest espectacle amb la seva renovació. M'ha recordat a Ilaix, que sense demostrar res, volia cobrar com un xeic. El francès ha fet més perquè porta més anys al club, però sincerament, les lesions no han permès que demostrés merèixer més sou. El tema xiulades, ja està, tu... Quan toqui jugar, cal animar i engrescar. I quan no ens hi juguem res, llavors ja podem tornar a expressar la decepció amb ell.

I mentre tot va tornant al seu lloc, anem a seguir gaudint amb el joc retrobat de l'equip, i a veure fins on podem arribar. Ara, l'Europa league ja no sembla tanta utopia.