3, 2, 1... FORA!

Ja fa una setmana del retorn a les escoles després de l'aturada de Setmana Santa. Aquets retorn va tenir la novetat tan llargament esperada del final de les mascaretes. Després del típic joc del gat i la rata del govern català, a pena matinada van publicar el decret que permetia als nens i nenes de primària i ESO anar a escola sense ella. La resta de la comunitat educativa, la va haver de mantenir fins l'endemà, que es va decretar a l'estat ecspanyol carta blanca i campi qui pugui.

La valoració que en fem, si no tenim en compte la salut i la cura de no seguir donant ales al virus, ha de ser molt bona. Els nens i nenes estan contents i contentes, se'ls veuen les cares, els somriures, les galtes... Se'ls sent lliures. I més si al costat tenen companys o companyes que han optat per mantenir-les. Encara es veu més clara la sensació de prohibició al costat de la llibertat dels altres. I evidentment, els mestres sense mascareta també ens sentim d'una altra manera. Som més nosaltres, i els nanos ens poden veure i sentir ta com som. I sí, no ho negarem, també ens sentim més lliures.

Ara bé, és el correcte? Està clar que els experts de veritat, és a dir, els polítics que decideixen les coses no, creuen que no és pas una bona idea. Sobretot si no estem parlant només de les escoles sinó de tot arreu. Ja no són obligatòries les mascaretes enlloc, excepte el transport públic i centres de salut. Personalment, m'hauria agradat que aquest trimestre només haguessin estat les escoles i centres educatius els que haguessin tret la mascareta. Hauria estat la millor manera per comprovar si les escoles són realment espais de contagi o no. Però ara, com que tothom fa el què vol, els contagis aniran a més i quan es tornin a obligar les mascaretes, les escoles tornaran a pringar com tothom. Els nens i nenes hauran de suportar un cop més, el menyspreu inoperància dels adults. 

I sí, la setena onada arribarà, és evident. Perquè no és que es vagi sense mascareta, és que la gent passa de tot. A les aglomeracions, la gent segueix sense tapar-se. I al metro, cada dia et trobes algú sense. I qui els diu res? Ningú. És com la noma dels gossos amb morrió. Gairebé cap ni un. la gent fa el què li rota, i no hi ha vigilància enlloc fent complir les normes. Posa normes i que no es facin complir és d'imbècils. Posar segons quines normes, també ho és molt, d'imbècil. I al final, l'imbècil ets tu mateix per estar complint-les quan qui no ho fa té carta blanca. Quina merda tot plegat.

Només desitjo que quan tornin les mascaretes, deixin tranquil·la la infància, si us plau. Que la llibertat que tenen aquest tercer trimestre no s'espatlli i podem complir tots els objectius que tenim marcats. Quedar-nos sense poder fer el què tenim pensat per acabar el curs per culpa de la gent estúpida, em faria no molt ràbia, no... el següent.

EUFÒRIA

Ja fa unes quantes setmanes (potser un parell de mesos), TV3 va posar en marxa un d'aquests programes de talents tan de moda en totes les cadenes, tipus OT-La voz-Idol kids-blablabla... És a dir, com a original, res de res. Però la nostra cadena, dins els seus molts defectes, també té moltes virtuts, i una d'elles és fer programes d'aquests amb un toc més nostrat, posant sempre per davant la part artística, i deixant el safareig en un darrer terme. Això també li provoca més d'una crítica, ja que l'acusen de típic, de pa sucat amb oli, de "poble" (com si això fos un insult), de cutre... però aquestes crítiques venen més pel clàssic auto-odi dels catalans que no pas per motius ben pensats. Aquest tipus de programa t'agraden o no t'agraden, però si és que no, no pots tancar la porta a que TV3 en faci la seva pròpia versió, perquè si no, també és tancar-se la porta a nous televidents, i justament la franja que busca amb aquest programa, no és pas la majoritària de la cadena. Així que benvinguda sigui Eufòria, com ho van ser El llop i l'Oh happy day.

Sobre el programa en concret, vaig començar a veure els primers capítols (càstings i eliminacions) així com per distreure'm. Però ara, ja espero el programa cada divendres per escoltar les actuacions i és clar, veure qui segueix i qui no. Com a part diferencial dels programes típics és que aquests joves no estan segrestats per la cadena les 24 hores, sinó que segueixen la seva vida i la compaginen amb el treball de preparar-se les cançons, aconseguint així, que ens centrem en el més important, que és la música i l'espectacle. Després hi ha altres novetats com el continu canvi de favorit, o la participació de segones veus en les cançons, que poden provocar ser nominat si no ho fas bé.

Els joves que hi apareixen, potser no és així, però la veritat és que semblen persones que tenen el cap a lloc. No se'ls veu com a cabres perdudes que no saben fer res més, sinó que tenen seny i el seu discurs està ben construït. No són txitxarel·los, perquè ens entenguem... 

L'escenografia i ambientació de les cançons és francament espectacular. Aquí no han escatimat recursos, i els ha sortit molt bé. Hi ha cançons normaletes, que amb el muntatge que exposen les milloren molt. Un deu. Un altre tema seria l'encasellament dels nois i noies, i les connotacions sexuals que els facin fer per tal d'agradar al públic. Seria millor que no fos així, però és evident que sense això, perdria la meitat dels seus seguidors perquè busquen justament això. 

Ara mateix queden 8 concursants. Els 8 ho fan molt bé. El novè, el Chung Man, que van fer fora aquest divendres, per mi va ser el dia que ho va fer millor, però penso que tard o d'hora hauria sortit, com suposo que els passarà properament a l'Estela, l'Scorpio i el Triquell. Que la Mariona i la Núria no estiguin entre les tres primeres no ho entendria sota cap concepte. A partir d'aquí, en Pedro o l'Edu podrien ser el tercer del podi. Ja veurem com va.

TAMPOC ANEM TAN MALAMENT

L'any 2022 va començar sorprenentment amb una excursió mítica fins a Sant Cugat, i allà em vaig conjurar (una altra vegada) a fer excursions més sovint. No vaig trigar massa a canviar el plànning inicial (gener Sant Cugat - febrer Sant Jeroni i març La Mola), per afegir la ruta d'excursió de 6è que l'havia de fer dues vegades, una sense nens i l'altra amb nens, retardant un mes les dues excursions hivernals. Doncs a punt a punt d'acabar l'abril, hauré complert amb les dues de l'escola i avui mateix, amb el camí del Monestir de Montserrat fins a Sant Jeroni. És cert que com a distribució és un xurro, però a la llarga només vaig una excursió endarrerit. Ja és més del què havia aconseguit altres anys amb la mateixa proposta, però ja es preveu que pel maig no farem la tercera, ja que els caps de setmana es preveuen mogudets.

Així, ben d'hora ben d'hora, he tirat cap a Montserrat. No recordava que el preu del cremallera fos tan alt, caratxus! La idea inicial era pujar amb el funicular fins a Sant Joan, i allà agafar el camí de Sant Jeroni. Però una cua llarguíssima m'ha fet decantar per donar la volta per la creu de Sant Miquel i plantar-me al Pla de les Taràntules, per la ruta llarga. Me n'he penedit unes quantes vegades, perquè m'he marcat un ritme alt i no calia. Quan he arribat a dalt, arribava també el grup que feia cua al funicular. Però ells força més frescos.

Llavors hem tirat cap a Sant Jeroni, un bon camí d'excursió, fins que arribes al tram final de la pujada i les escales matadores. És important remarcar que semblava les Rambles. Quanta gent! Hi havia els sonats que van corrent, els guiris que no saben on van, i després gent normal que anava d'excursió. Però molta, molta gent! La baixada per la drecera que mena directe al Monestir, el camí encara és més bonic. Flipant trobar-se molta gent fent el camí des de Sant Jeroni per allà, i ja a hores tardanes. Matador és poc. Però ja s'ho faran, pobra gent... Aquest camí passa per molts trams d'escales, entre elles les que quan hi anàvem amb Món Jove, cridàvem "Nazgul" en un tram estret en aquell temps de les pel·lícules del Senyor dels Anells.

El resum de temps és fàcil. Sense comptar parades, des del Monestir a Sant Jeroni, 90 minuts (una barbaritat, pel meu estat físic, seria important prendre-m'ho amb més calma i així gaudir més). La tornada pel pla de les oliveres, 50 minuts... oh my god! Només ha faltat posar el ciri a la Moreneta per pregar per un final de curs i trimestre general que es preveu "tremendu"!!!

EMPATX DE FRANKFURT

Fa poc més d'una setmana, durant pocs dies, ens vam explicar el conten de la lletera. El Barça havia de guanyar a casa el "totpoderós" Eintracht de Frankfurt, i amb la resta de rivals de l'Europa League, era fàcil creure'ns campions, ja que tots són equips bons, però de segona fila, no ens enganyem (Celtic, Atalanta, Leipzig...). Sense entrar encara en detalls, el dissabte de lliga, a la mitja part, el Madrid perdia amb el Sevilla per 2 a 0. Automàticament, penses que el Barça guanya els seus partits i el pendent que arrossega, i en set dies es col·loca a només 6 punts del Madrid quan encara queden 6 partits. Així doncs, ens vèiem campions a Europa (i jugar així la Supercopa a l'agost) i amb possibilitats de lluitar la lliga fins el final. 

Una setmana després de totes aquestes il·lusions, tot ha petat. Ni una cosa, ni l'altra. Comencem pel més fàcil. El Madrid va acabar guanyant el partit i nosaltres perdem amb el "encara més totpoderós" Cádiz al Camp Nou. És a dir, a sobre que el Madrid encara s'allunya més, fots un ridícula a casa quan havies demanat als socis que anessin a animar després del ridícul major del dijous anterior. Esperpèntic. Ara a la lliga toca pencar fort per quedar almenys segons.

I de l'Europa League, què cal dir? Vam perdre 2 a 3 el partit, però cal dir que al minut 90 anàvem 0 a 3. Derrota, eliminats i amb un camp ple d'aficionats alemanys. Per culpa dels socis que estaven de vacances i els importava un pepino el partit, i també per culpa del club que va ser incapaç de gestionar la venda de manera que les entrades no anessin a parar en mans de facinerosos i empreses de revenda. Més de 30.000 alemanys omplien les grades de l'estadi i amb els seus càntics i la seva mala educació van aconseguir que molts culés, sobretot famílies espantades, marxessin del camp indignats i amb por. Un absolut desastre i pel qual, oh sorpresa, no ha dimitit ningú. Què estrany. Al final, què ens ha quedat? L'acudit de tota la vida: "xin liga, xin copa, xin na".