Però fins que això no va passar, vaig tenir dos blufs. El primer, Paradise, que feia temps que tenia a la llista d'espera, ha estat la primera en patir la decisió de "si al segon capítol no em diu res, adeu". Llàstima, perquè la idea prometia. Un president que és assassinat, i que al cap de poca estona descobrim que tota la ciutat està enterrada dins el planeta perquè va haver l'habitual desastre a la superfície i aquí només viuen els escollits. Sí, prometia, però és anodina, lenta i sense carisma. Crec que vaig arribar fins i tot al tercer capítol, però no vaig seguir perdent el temps.
Amb "El senyal", gairebé el mateix. Uns astronautes que capten un missatge des de l'espai, i quan tornen a casa, el seu avió desapareix. No es res de l'altre món, però aquesta sí la vaig acabar perquè només tenia 4 episodis. Així, al segon capítol ja l'hauria despatxat, però com que només tenia quatre, vaig decidir acabar-la. Emmm... absolutament innecessari, però conscient de que ara sí que tinc clar no continuar si m'avorreixen. També en aquesta sèrie, el tema del carisma del càsting assoleix una importància cabdal, vet aquí perquè ara tantes i tantes sèries tenen en el seu repartiment actrius i actors de "primera línia". Però es poden fer sèries genials amb repartiment no mediàtic, almenys per algú profà com jo.
Aquestes sèries les vaig veure abans d'Adolescence, però l'impacte d'aquesta ha fet passar l'entrada del blog abans. Amb elles, hi havia fins llavors un empat a 5 entre les que m'han agradat (molt o correctes) i les que no. Adolescence ha desempatat, i abans de recuperar segones temporades (Valhallah, Abott...) encara hi ha temps d'una de ciència ficció (Another life) que està a mig camí entre les dues bandes, però que després de dos capítols, continuem. A veure on acaba.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada