La infiltrada és una ficció basada en fets reals, on mostra una jove policia que s'infiltra en l'esquerra abertzale a principis dels noranta per aconseguir informació sobre ETA. Al llarg dels anys que està infiltrada, al final aconsegueix contactar amb etarres.
I per què aquest garbuix de sentiments? Home, perquè d'entrada, el tema de la policia infiltrada ja em fa molta ràbia, i més des dels infiltrats descoberts aquí a Catalunya, com bé va descobrir el reportatge d'uns periodistes plasmat al documental Infiltrats. Per tant, s'entén que quan apareix la paraula poli infiltrat, e primer que et surt és repulsió infinita, ja que el què van fer aquesta gent va ser fastigós.
Però llavors comença la peli, i va i empatitzes amb la poli. Macàsun la mare que els va fer... Però penses que potser és la peli en què la infiltrada s'acaba reconvertint i passa a ser una radical. Però no. És policia tota l'estona, i comences a marejar-te perquè la veus coma dolenta, però pateixes per si la descobreixen. La següent fase és justificar-te pensant que aquí no estan espiant grups indepes, sinó terroristes de l'ETA, i que per molt que estiguis d'acord amb el seu objectiu,, no ho pots estar amb els seus mitjans, així que respires per un moment dient-te que en aquest cas, està justificada la infiltració. I respires una mica més quan apareix un etarra odiós, mala persona i dolent. Davant del què fa, del com parla, et ve de gust que l'atrapin. Però clar, és una peli, ja ho fan expressament això-
Total, què queda al final. Primer un bona pel·lícula que no et deixa indiferent. Segon, la reflexió de fins on es pot arribar per atrapar el dolent? Tercera, una cosa que podria estar bé, en mans d'un estat feixista i opressor es converteix en un abús de poder i una mostra més de fatxenderia i maldat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada