THE COLOR PURPLE

He aprofitat aquests dies per veure una pel·lícula que em cridava l'atenció. Fa 40 anys, Steven Spielberg va fer el seu primer intent d'allunyar-se del què ara anomenem blockbusters. Després de Jaws, E.T., les dues primers d'Indiana Jones, etc... es va atrevir a filmar un drama racial, El color porpra. Com al Kevin Costner, per considerar-lo un dels grans, ha de fer una obra mestra, i aquí va pagar l'enveja de Hollywood. Amb onze nominacions, no en va guanyar cap, i no perquè no s'ho mereixés. Enveja pura. Fins que no va dirigir l'excel·lent Llista de Schindler, no el van reconèixer com el què és, un geni del cinema. Com que de diners no li faltaven, va seguir compaginant pelis d'aventures o ciència ficció amb drames més personals amb més o menys sort. Per sort, la patacada del Color porpra no el va perjudicar, sinó que el va motivar més.

Anys després, s'ha rodat una nova versió d'aquesta història. En ella, veiem una noia negra que ha d'abandonar els seus fills (sobretot perquè el pare de les criatures és també el pare de la noia). La fa casar amb un altre que la maltracta i la tracta coma  esclava. allò que diem de vegades, que gent menyspreada sigui capaç de menysprear a altres. Anem veient com va vivint al llarg dels anys, la seva relació amb una cantant de swing, filla del predicador del poble, i com troba a faltar la seva germana que va desaparèixer perquè la van fer fora de casa. Bé, el què s'anomena un drama.

La trama va acompanyada de cançons que van donant vida a la pel·lícula, cançons de l'estil afroamericà de tota la vida, amb gòspel, swing i jazz. Cal dir que són cançons molt bones no, boníssimes, és una banda sonora excel·lent. És curiós perquè a la pel·lícula algunes d'elles no les fan senceres, són curtes, i en més d'una d'elles, m'hauria agradat sentir-ne més. Un dels efectes que fan és que la música comença a partir d'algun soroll de la peli, com a Dancer in the dark. Res, que cal buscar la BSO a les plataformes si les vols escoltar. 

L'altre encert, apart de les cançons, és el repartiment, molt i molt bo, oferint-nos actuacions excel·lents, destacant la Danielle Brooks, en un paper que li va comportar totes les nominacions possibles en tots els premis, tot i que no en va guanyar cap. Sembla que la maledicció del color porpra continua 40 anys després.