BOTI, BOTI, BOTI...

Havent com hi havia dos esdeveniments importantíssims aquest cap de setmana (final de copa masculina i tornada de semifinals UWCL femenina), en un principiem vaig dir: "Faré una entrada conjunta". Però què carai! Ara que per fi podem dir les excel·lències de l'equip dels nois, després d'uns quants anys gaudint només del femení... què carai! Va, que s'ho mereixen!

Ahir vam viure una final trepidant, de les que fan afició, amb moments de nervis, alegria, patiment, decepció, esperança... fins l'eufòria desfermada del final. I és que vam tenir de tot. Fins i tot abans de començar. El Madrit i el seu "señorío" van demostrar quina classe d'excrement són en realitat. Es va organitzar na farsa amb una roda de premsa dels àrbitres el dia abans (mai s'havia fet... que curiós...) i a partir d'aquí, es van indignar, volien canviar els àrbitres... res, que els van posar una pressió a sobre per tal de condicionar el seu arbitratge durant el partit. I ho van aconseguir, i tant, perquè va haver un parell de penals obviats i unes quantes targetes, grogues i vermelles, perdonades.

Contra tot això, el Barça va fer una primera part de llibre, com les del Pep team, o ja podem anomenar, Hansi team. Bon joc, control... només va faltar fer més d'un gol. Va perdonar, i en el fons, el Madrit és el Madrit, de manera que no només van empatar, sinó que van donar la volta al marcador. Quan faltaven pocs minuts per acabar, la copa era banca. quina ràbia.

Però si una cosa té aquest equip, és que no es rendeix. Ja no passa allò de que anem guanyant i sabem que perdrem. En Ferran, el millor jugador número 12 de l'equip (vam guanyar sense Lewandowski), va aconseguir l'empat. A mesura que avançava la pròrroga, apareixia la por dels penals. Des de la final de Sevilla del 86 que sempre que hi ha penals, sabem que perdem. Però va aparèixer l'enfant terrible, en Jules Koundé, una ànima lliure que sense ser lateral i sense voler-ho ser, és el jugador que més juga de gairebé tot Europa. I al minut 115, roba una pilota i fot el 3 a 2.

Quins crits, quina bogeria...beneïda bogeria! Feia temps que no cridava tant en un partit. De fet, tota la segona part i la pròrroga vaig haver de veure-la dret, ja que no aguantava estar assegut dels nervis. I tot i que vaig pensar que ens havien remuntat perquè no seia, al final, la truita va girar i vam guanyar la Copa Mapfre.

Així que ja som campions de Copa i Supercopa. Tenim els dos títols menors. A la lliga anem primers i molt bé, si no badem, podem guanyar-la. I a la Champions, dimecres comencem semifinals. De debò, aquest pot ser un any meravellós, deu anys després de l'últim triplet.