ENOLA 1, ENOLA 2 I ENOLA 3

Fins fa poc, Enola era coneguda només per la seva maldat. El nom complet, Enola Gay, i era el nom de
l'avió que va llançar la bomba atòmica sobre Hiroshima. Anys més tard, OMD feia una cançó mítica sobre ella.

Ara hi ha una altra Enola, Enola Holmes. Cap al 2006, una escriptora dels USA, Nancy Springer, es va treure de la màniga les aventures d'una inventada germana petita d'en Sherlock Holmes. Va publicar sis llibres on tenia els seus misteris i l'objectiu de demostrar que era tan bona com el seu germà famós.

El 2020 va arribar la primera adaptació cinematogràfica, amb la producció d'una Millie Bobby Brown que ja tenia els seus dinerons gràcies a Stranger Things. I després se'n van rodar dues pel·lícules més, tres en total. Tot i ser pelis independents, estan molt lligades entre elles; els personatges principals són recurrents, i sobretot entre la dos i la tres, hi ha un lligam important en la figura de Moriarty, que aquí també apareix. Són pel·lícules entretingudes, combinen bé l'acció, la comèdia i l'aventura, i sense arribar a ser grans propostes de qualitat dins del cinema d'aventures, aconsegueix amb bona nota donar una bona estona de divertiment a l'espectador.

S'agraeix també l'esforç de procurar contextualitzar les trames amb fets reals (la lluita per aconseguir el vot de la dona a la primera, la lluita obrera i feminista a les fàbriques de Londres a la segona (amb l'aparició de la Sarah Chapman) i la lluita per la independència de Malta a la tercera). Aquest context històric, tot i que estereotipat i potser col·locat maldestrament en el temps, en el fons donen un fons més real a les històries. Per la resta, segrestos, robatoris, assassinats... tot ben orquestrat per arribar al final.

Una de les característiques de les pelis és la constant interacció entre l'Enola Holmes i el públic. Cada dos per tres mira la càmera i fa un comentari, un gest, o una pregunta per fer-nos partícips de la trama. La Millie està a la seva salsa, tot s'ha de dir. I en el paper d'en Sherlock, en Henry Cavill (The witcher) i descobrim que el tema del doblatge va per persona, és el mateix doblador (nooooooo...). No podem oblidar que el paper de la mare excèntrica recau també en una de les actrius que hi encaixen millor, l'Helena Bonham-Carter.

L'últim apunt i que potser seria la crítica número 1, és que, tot i l'intent d'empoderar la dona que es fa en aquestes pelis, la manera com cau amb l'amor, i la boda final, de color rosa, ho desllueix totalment. Ningú és perfecte!

EL JOC DEL SILENCI

Molt curiós el què m'ha passat amb aquest llibre d'en Gil Pratsobrerroca. La primera vegada que el vaig veure, ja em va cridar l'atenció. Al cap d'un temps, ja sabia que s'havia convertit en un dels èxits literaris de l'any. Tot i que això em va frenar una mica, al final vaig decidir fer-me amb ell. Així, després de les setmanes amb Ales de ferro, he passat als dies (hores?) del Joc del silenci. Perquè realment, ha estat una lectura devorada, llibre acabat en cinc dies. Això vol dir que realment és tan bo com es diu?

I aquí torna a entrar en joc això tan curiós que m'ha passat amb el llibre, però primer, expliquem una mica de què va aquest thriller. Un matrimoni relativament jove i pixapí, deixa la ciutat de Barcelona per anar a viure a un poblet entre les muntanyes dels Pirineus, prop de les fronteres andorranes i franceses. Tot sembla molt idíl·lic, però ja des del minut zero, et diuen que la filla, de set anys, ha desaparegut. A partir d'aquí, es va desgranant la història explicant el què havia passat els dies abans de la desaparició, combinat amb altres relats anteriors, de quan vivien a Barcelona anys enrere, ja que al final, tot està connectat. La participació del què semblava un amic imaginari de la nena, en Pelut, passa a ser cabdal en el moment en què la nena apareix plena de blaus.

Ep, a veure... has dit que la nena va desaparèixer i ara ens expliques que prèviament passava alguna cosa estranya amb un personate misteriós? Doncs sí, perquè és que el llibre funciona així des de la primera pàgina. Es passa tota l'estona saltant del present al passat més immediat i al passat més llunyà. És un canvi constant. He de reconèixer que al principi de la lectura del llibre, aquests salts continus em feien marejar una mica, i no m'acabava d'agradar. Em sentia saltant d'aquí a allà, i que quan comença a haver alguna cosa tangible per seguir el fil, ja se te'n va a un altre any, o s'acaba el capítol. De fet la part del present, quan desapareix la nena, sempre està al principi del capítol i no arriba a una pàgina sencera. 

Però per altra banda, me l'he llegit en cinc dies, i això és perquè la intriga m'ha consumit. Tot i l'estil, està escrit de manera extremadament addictiva. Aquests canvis constants et porten a tenir tres fronts oberts de situacions misterioses. Així, a més del present, tot el què rodeja el passat dels protagonistes també es ple de secrets i silencis amagats. I aquesta tensió, aquest misteri, t'enganxa d'una manera brutal i et va consumint. 

Així que la valoració acaba sent força bona, i la veritat, entenc que a la gent li hagi agradat si s'ha enganxat com jo a la trama. Ara, no negarem també que amb tants girs de guió, alguna cosa grinyola mentre ho llegeixes (per què no avisen de seguida la policia, per què els metges no alerten...) Però quan saps la veritat, també encaixa, justet, però encaixa.

Només un últim detall. Com a mestre, tenir un exemple d'educadora com la que apareix a la novel·la, fa una mica de mal i de fàstic a la vegada. Ens presenta una mestra que s'emborratxa sempre que pot, va de festa, es droga i tira la canya als pares casats. Segur que n'hi ha d'aquests/es pel món escolar, però què voleu que us digui, no haurien de dedicar-s'hi, perquè model i exemple, no ho són pas.

TRESPASSES

Traduïda com a Dies de cendra, aquesta és una minisèrie de quatre capítols que es basa en un llibre de la Louise Kennedy. Tornem a Irlanda del Nord, al conflicte irlandès que de tant en tant apareix al meu voltant. Al final caldrà fer una altra etiqueta per a les entrades del blog que sigui IRLANDA.

La història és fictícia en un rerefons tristament real. Una mestra irlandesa s'enamora bojament d'un advocat anglès. L'advocat, treballa defensant els joves irlandesos que són detinguts per la policia o els militars, de manera que el pobre home és odiat per uns i pels altres. A més a més està casat, de manera que la relació es mantè en secret, i més sabent com tracten les parelles formades per persones dels dos països. A fora de les cases, la sèrie ens mostra molt bé la tensió, la violència, l'odi que hi ha entre les dues comunitats. Les notícies van apareixent cada dia a les televisions amb més actes de violència.

Hi ha un moment en què es plantegen deixar la relació, fa massa por, però segueixen endavant per tal de demostrar que la por no pot acabar amb l'amor, que són exemple de que es pot viure d'una altra manera. Realment, fa molta pena veure com era la vida d'aquella gent, com se'ls perseguia, i com es defensaven. La mala bava de l'IRA que ja vam veure també a Say nothing, apareix aquí de nou, amb la seva intransigència, un dels seus forts. Eren incapaços de veure l'escala de grisos. O blanc, o negre.

Hi ha dues dones protagonistes. La mestra, justament, és una de les prootagonistes de Say nothing, en un nou paper que la transporta al mateix conflicte, ara des d'una altra persepectiva. Gran interpretació. Al seu costat, la seva mare, alcohòlica, interpretada per la Gilian Anderson, que ens torna a aparèixer en poc temps en una sèrie després de The abandons que vaig veure fa quatre dies.

La sèrie ha estat força bé, baixa nivell en alguns moments, però al ser curta, i a l'anar passant coses, vas avançant i et fa entrar de ple al cor del conflcite, a les pors i les ràbies de totes les persones que ho van viure. Res ha canviat. En un país, la gent es va matant mentre la resta del món mirava a una altra banda. Aquella cançó de l'Sting té tota la raó: History will teach us nothing.

DIADETA NOMÉS PER MI

Quins dos anys de Diades ben estranyes... Ja l'any passat va ser atípica (matí aigualit i tarda desmotivada, tot i que al final prou arreglada). Però aquest any... un refredat que no m'estic traient de sobre ha convertit aquest 11 de setembre en un no res. Preveient que a la tarda m'hauria de quedar a casa perquè és quan em trobo pitjor, he volgut anar al matí al Fossar i a l'actuació per almenys fer alguna cosa. No podia fer castells (amb el perill d'encomanar a mitja colla) i he gaudit de l'actuació com a espectador. En resultats no ha estat gens malament, tres castells de vuit, amb una nova torre folrada. No ha estat la millor de l'any (de fet, ha estat la pitjor), però s'ha solventat amb destresa. Una prova de 3d9f fins a sisenes que ha quedat bé, però que dona pistes de la feinada que queda encara.

A la tarda doncs, manteta i sofà (sense manteta). Tot i fer-se la mani de l'ANC en tres ciutats, a Barcelona ha estat força reeixida, amb molta més gent que l'any passat. No estem com abans, però feia prou patxoca. Si sumem la mani de l'esquerra independentista i les d'altres ciutats... mira, encara prou. I com l'any passat, a les imatges es veu força jovent. Ens fan falta les seves mans per liderar de nou el canvi, i més amb l'augment cada vegada més perillós de l'extrema dreta. Per cert la pujada de tres joves per cremar una bandera ecspanyola al final de l'acte ha estat alliberadora.

El dia abans, al Fossar, batusses entre la BRIMO i el jovent antifeixista que no volia que una colla d'infectes com els nazis catalans entressin a un lloc sagrat com el Fossar. Però clar, la policia protegeix el feixisme, tant ahir amb AC com avui amb Núcleo Nacional. És curiós com per exemple a Gijón, hi ha hagut també una concentració contra el feixisme, però allà no els han pegat. Calla, potser serà que no ens peguen per antifeixistes sinó per catalans? Ai, senyor... ells segueixen matxacant-nos mentre seguim nosaltres amb les nostes tonteries diàries. Però és cert que l'arribada dels nazis de l'Orriols, amb la seva propaganda per xarxes per captar els joves que com que no llegeixen i no estudien a l'escola, s'ho creuen tot. Tan de bo a les escoles es mirés de compensar la ignorància d'alguna manera.

La lluita continua, com sempre, sigui dia 11 o dia 24, estiguem fins o malalts. Però a veure si una fita com els deu anys de l'1-O que serà l'any que ve, ens reactiva d'alguna manera. Sembla que es va coent, però encara no és suficient.

RESERVATION DOGS (x3)

Em mirava el rànquing de sèries de l'any passat per veure on havia col·locat Reservaton dogs, aquesta sèrie sobre la vida en una reserva d'indis d'Oklahoma. Mentre que a l'entrada corresponent la valoració és força bona, al rànquing està al top-10, però en novena posició. Però no passa res, perquè mires les que té per davant i te n'adones que el 2025 va ser un any molt encertat en les sèries vistes.

Ara he acabat la tercera i última, i em segueixo reafirmant. No sé què m'ha fet, però és que fins i tot tenint algun episodi més fluix, el conjunt total és de notable alt, però que molt alt. Deu episodis amb unes trames molt concretes, sabedors els guionistes que havien de fer-ne el tancament. El grup de joves torna a casa després de l'escapada a California, però en Bear es perd i es troba amb una vella coneguda (la dona cérvol) i un nou personatge estrambòtic, que tindrà participació en la resta d'episodis. Fan un exercici molt interessant per connectar els vells de la comunicat amb els joves, m'imagino que amb l'objectiu de mostrar la unitat d'aquesta ètnia tan perseguida, com tantes altres. Ho aconsegueixen. La comunió entre joves i ancians és total, i realment es va cuinant al llarg de tots els capítols, provocant aquest vaivè entre els més interessants i els menys, Tot seguia aquest pla per arribar al final.

No en va un dels noms que està darrere d'aquest projecte és en Taika Waititi, un neozelandès que és una barreja de moltes cultures, que es va unir a Sterlin Harjo, nadiu, per filmar aquesta història. M'he de repetir per posar al podi el repartiment. Tots estan excepcionals, interpreten de manera tan realista els seus personatges... Segurament perquè estan mostrant molts d'ells la seva vida real, ja que tots formen part de la raça índia (perdó, perquè aquest nom és imposat pels invasors, ells no ho són pas). 

La tercera temporada no ha estat doblada al castellà i l'he vist en versió original, i això m'ha fet encara gaudir més del so real de les seves veus, i en alguns d'ells, com la Willie Jack i l'esperit, encara pugen més el llistó de la qualitat. Molts moments divertits, molts moments descarnats, i també moments emotius, una combinació magistralment dirigida i portada a bon port. 

POSTUREIG O LLUITA?

Després de dos mesos amb una mitjana de gairebé cinc entrades per setmana, arriba el setembre i la mitjana cau de cop (i no serà per manca d'idees; hi ha sis entrades als esborranys del blog). La tornada a la feina, una feina com la nostra, implica unes rutines, però sobretot uns mals de cap que poca gent arriba a entendre. Un cop ha passat la histèria del començament i el curs estigui ja més o menys encarrilat, tornarà la calma mental en l'aspecte que pots fer altres coses a casa que no siguin preparar feina de l'escola.

Així que ens trobem a la segona setmana de setembre, i ara també han començat les criatures. Tret de sortida a un nou curs, el 32è per la meva part, i ja amb l'esquena cansada, la veu rogallosa, i la motxilla plena de les tonteries que ens ofeguen en el nostre dia a dia. Continuen les injustícies, continua la mala gestió, poques coses s'han arreglat. I els pocs canvis que han promès, estan dilatats en el temps, de manera que són millores que fins d'aquí cinc anys no es veuran. Us ho imagineu en altres feines? Veurem cap a on van els trets, però tot pinta malament. El "fiasco" de les PISA, la burla del calendari escolar, l'insult dels ventiladors... Els nens i nenes estan a més de 30 graus a les aules! Com es pot permetre? No ho entenen les famílies que s'està jugant amb la salut dels seus fills i filles? Les ingerències dels equips gestors en la feina dels mestres, omplint-nos i carregant-nos més, mentre veus companys que riuen les gràcies a tot. Serà un curs calent, ja es veu.

I l'estupefacció arriba, com no, a tavés de les xarxes. Les escoles han convertit en un dels principals causants del desastre educatiu en una manera de dissimular les seves mancances. Per una banda, diem que el món virtual fa tan mal als adolescents, que no paren de publicar imatges i vídeos no reals, de coses boniques quan la veritat és una altra... I llavors va i els claustres de moltes escoles pengen vídeos a Instagram de benvinguda al curs fent coreografies, balls, vídeos graciosos... Ja ho diuen, ja, que si no pots amb el teu enemic, uneix-te a ell. Però és que com a educadors, no ens podem unir a l'enemic, sempre hi hem de lluitar encara que no hi hagi esperança. Em fa molta llàstima veure mestres fent aquests vídeos. Aquesta és la imatge que volem projectar? Davant de tot el desengany i fracàs de l'educació del país, de les vagues, les protestes... fas un reel? Després ens sorprenen els resultats educatius o la deriva a la dreta dels nostres joves.

Mestre de postureig o mestre rebel? Jo ho tinc clar. 

ALES DE FERRO

Tal com va passar l'any passat, l'estiu lector ha estat ocupat durant molts dies per un mateix llibre. Si el passat agost acabava Ales de sang, primer lliurament de la saga EMPIRI de la Rebecca Yarros, aquest setembre he finalitzat la segona part, Ales de ferro.

He de dir que tot i ser el millor llibre del 2025, les seves vuit-centes pàgines em semblaven d'un pes excessiu. Per alta banda,el fet tanbé d'haver estat la millor lectura de l'any passat provocava en aquesta continuació unes expectatives molt grans. Un cop acabada la lectura i haver-la xalat, tinc clar que no serà el llibre guanyador del 2026. És dolent? És avorrit? No, és clar, res d'això, la trama és embolicada però se segueix, les situacions són aventures amb majúscules, i més d'un capítol et deixa amb l'ai al cor.

Però com deia, les expectatives eren molt altes, i potser esperava alguna cosa més. Després de la batalla de Resson i la gran sorpresa del final de la primera part, els cadets tornen a l'acadèmia de genets, i han de fer mans i mànigues per no descobrir el gran secret del regne. Però el perill és cada cop més a prop, i al final, la guerra contra els venims truca a la porta. Adéu a l'etapa escolar i benvinguda a la vida real. Tenim doncs, molta aventura, molta acció, molta emoció i moments tensos. I en general, està molt bé. Però 800 pàgines són massa. 

Els contres que li trobo estarien centrats sobretot en els moments d'explicació de la vessant màgica de tot plegat (massa embolicat, no sé si és així o és la traducció, però ho acabes llegint en diagonal perquè costa d'entendre, amb el problema que en el fons, t'està explicant una cosa important per resoldre el problema). La relació entre els dos proptagonistes és cansina. Es passen gairebé tot el llibre (bé, de fet tot el llibre) discutint-se perquè s'amaguen secrets i fornicant com a conills. Un altre cop la part explícita de sexe en alguns moments és gratuïta i no aporta res. Però els constants diàlegs entre ells, una amb el "no m'expliques la veritat" i l'altre amb el "no em fas les preguntes", és una mica pesat. A veure, explica-li tota la veritat i acabem el "cuentu",no? Aquesta agonia, com deia, cansa molt. 

Aquests serien els punts negaius més destacats, tot que també en té de positius, i encara que no sigui el millor llibre, seria estrany no trobar-lo al top de la llista. Ara, no tinc pressa en llegir-me el tercer llibre, em puc esperar un any perfectament, que arribi el proper estiu per tenir força per aguantar (físicament) el totxo.

Per cert, es troba a faltar una guia de noms i un mapa del territori per poder seguir la trama amb més facilitat. Quan hi ha tants noms, no estaria de més.

DEVIL IN OHIO

Com que sembla que no en vaig tenir prou posant-me nerviós amb The watcher, ara també he vist una sèrie de l'estil però amb temàtica diferent.

En aquest cas, porten a l'hospital a una noia que troben perduda al mig de la carretera. Sembla que s'ha escapat d'algun lloc on la tenien presonera, pels senyals d'haver estat lligada i sobretot per la marca d'una estrella invertida a l'esquena. A l'hospital hi treballa una psicòloga (coneguda per ser l'actriu de Bones) que davant la possibilitat de ser donada d'alta i deixada de la ma de Déu, decideix acollir-la a casa, on viu amb la seva parella i tres filles (dues d'elles adolescents amb els seus problemes). De mica en mica, es van descobrint els aspectes d'on vivia abans, que ja ens podem imaginar que es tracta d'una secta satànica. Es combina amb les dificultats d'adaptació de la noia a la família, ja que trasbalsa força el seu funcionament. 

Durant tota la sèrie vas combinant una visió dual de la noia. Per una banda, la seva indefensió i neguit per tot el què havia viscut, sumat amb la por de que la tornin a agafar. Però per altra banda, les seves accions, mirades també la col·loquen en una posició de no ser gens clares les seves intencions, amb una mirada fosca i pertorbadora. Hi ha moments que posa més nerviós la seva cara i emoció que no pas els de la secta.

Així, tenim tensió assegurada en aquest thriller de vuit capítols que almenys tenen un final. Sorprenent, no Disney del tot, però final al cap i a la fi. No sé si el final vol donar lloc a una continuació o senzillament deixar-ho de manera que no et quedis satisfet ni tranquil amb res. Però bé, així l'han fet. 

Ben interpretada, amb moments força emocionants i neguitosos, però s'ha de dir que no és excel·lent del tot (notable sec) perquè hi ha coses que grinyolen. A més de la psicòloga, també ho investiga un policia. Teòricament s'ajuden però van força per lliure, i a l'últim capítol, no s'entén que la deixi anar sola a buscar la noia sabent tot el què saben. Alguns aspectes estranys i que no lliguen la deixen en un estat de bé però res més. Ara potser que busquen alguna sèrie més "tranquil·la".

HISTÒRIA

Un any més, el final de les vacances d'estiu porta el nom de Sant Fèlix. Anar a Vilafranca del Penedès a veure la que segurament, després del concurs de Tarragona, és la diada més espectacular de la temporada. Aquest estiu, ja havia passat per Altafulla, Vilanova, Tarragona, el Catllar i l'Arboç. Grans castells, però faltava la cirereta.

La diada va ser espectacular. Com altres vegades, el millor Sant Fèlix de la història. I segurament així va ser. La Colla Vella, va descarregar el 4d9sf (11è consecutiu), el 4d9fa i el pd8fm (amb èpica), mentre que va carregar i per poc no aconsegueix descarregar per primera vegada un 30 d'agost, el 4d10fm. La Colla Joves no es va quedar enrere. També va descarregar el 4d9sf, el 2d9fm, el primer pd8fm de l'any i va carregar el primer 2d8sf que s'intentava el 2026. La Colla Jove de Tarragona va assolir la millor actuació de la seva història, descarregant-ho tot: el 5d9f, el 2d9fm, el pd8fm i el 3d10fm. Espectacular. Finalment, els amfitrions els Castellers de Vilafranca, van descarregar el 3d10fm, el 3d9fa i com la Vella, també va carregar el 4de10fm.

Només amb això, la diada ja és històrica, i segurament una de les millors o la millor de tots els temps. Però faltava una cosa més. Ells s'ho creien amb els ulls tancats, i la resta del món casteller estava a l'expectativa. Els verds tornarien a intentar per tercer cop un castell mai descarregat: el pilar de 9 amb folre, manilles i puntals. Un intent, un carregat... semblava que els astres deien que era el dia i el moment. Què més donava que fossin quarts de cinc de la tarda, que portessin més de quatre hores al sol, que ja haguessin fets tres castellots colossals. Hi creien, i van demostrar el perquè. Per primera vegada a la història, es descarregava el pd9fmp. I puc dir que estava allà per viure-ho en directe. Quina animalada, quina bestialitat, quina bogeria. Aquest és un pilar que es veurà molt poques vegades, i he tingut la sort de ser-ne testimoni directe. 

Després dèiem en petit comitè aquella frase que ja és un mem tradicional però aplicat a la situació: "Avui els Castellers de Vilafranca estaran insuportables. És igual quan llegeixis això." Però ostres, aquest cop amb un bon motiu. Quin concurs que ens espera...

THE END OF OAK STREET

El final de les vacances d'estiu m'ha tornat a dur al cinema en sla gran, però per una pel·lícula sorpresa, que no entrava en les meves previsions. Així com Spiderman, L'odissea i la futura La constel·lació delngos les tenia en llista, Elnfinal d'Oak Strret ha estat una sorpresa, i hem de dir que força agradable.

Els tràilers no l'acompanyaven massa, es veia com una peli una mica estrambòtica, sense solta ni volta, però una sensació interna i alguns comentaris positius em van fer decidir provar sort. I la vaig tenir. I si la cosa hagués anat malament, sempre ens hauria quedat veure la interpretació de l'Anne Hathaway, que normalment no et deixa indiferent.

Com a Stranger things, ens traslladem a l'època dels 80, en un barri d'aquells típicament nordamericans, amb les seves cases unifamiliars, etc. Una família estàndard, mare, pare, filla i fill, tots dos adolescents. Uns llums i sorolls estranys els fa despetar un dia i descobreixen que viuen envoltats de dinosaures, i toca sobreviure. A més, no poden fugir enlloc, perquè estan rodejats de paisatge prehistòric. ATENCIÓ, ESPÒILERS A PARTIR D'AQUÍ. 

La pel·lícula es converteix en una lluita per la superviència, a la vegada que es pregunten què ha passat i si hi ha solució. No és una pel·lícula amb cap base científica, sinó que és ficció total, de manera que s'empesquen la seva explicació de forats de cuc i tira endavant, igual que l'estranyíssima possible manera de tornar a la vida real. Els dinosaures tenen gana, així que no ens estalviem veure com van alimentant-se dels veïns de la zona. Fins que arriba el moment en què tot canvia i deixa el cinema en silenci absolut, ja que passa una cosa que no t'esperes, ja que en tot moment et penses que estàs veient una peli d'aventures Disney. Doncs no. Tot i això, el final l'arreglen una mica. No es veu forçat, però potser tampoc caldria. Però ja se sap, està en joc la qualificació d'edats de la peli, cosa que als USA pot representar la diferència entre l'èxit o el fracàs comercial.

I no em puc aguantar de no comentar el moment final quan ja a la vida real, apareixen dues famílies, però en la no-protagonista, apareix duplicada una de les filles. Un detall que crec que molta gent no se n'adona, i que afegeix un punt molt bo a la peli. Evidentment l'Ethan Hawke i l'Anne Hathaway també apugen el llistó de la qualitat, sobretot ella, que dins del caos, té els seus moments de drama que es menja la pantalla.

Per tant, un molt bon entreteniment, que no estarà en la llista de les millors de l'any (o sí?) però que aporta una dosi de diversió al què és el trist i inevitable final de vacances.

SERÀ PER L'ESTELADA...

A veure per on comencem... Diumenge passat, el Barça masculí jugava el seu primer partit de lliga.
Durant la transmissió, els periodistes de Catalunya Ràdio expliquen que hi ha hagut aldarulls entre la policia i els aficionats del Barça per dur estelades. Fins aquí, res fora del normal, és habitual. Però llavors diuen: "Sembla que estiguem en altres èpoques ja passades". A veure... 

1- Això passa a cada estadi ecspanyol on juga el Barça

2- En quin moment Ecspanya ha deixat d'odiar Catalunya?

3- Des de quan la policia ecspanyola, que permet i protegeix la ultradreta feixista no persegueix o no utilitza la violència vers els catalans i catalanes?

4- L'independentisme català, gràcies a Ecspanya, està a la llista de terrorisme internacional

I podríem seguir la llista. La veritat, em va sorprendre molt el comentari

L'endemà es van fer públiques les imatges. El pobre nano colpejat reiteradament per la policia, menor d'edat, i quan el tenen retingut, més cops. Tot el contrari del què diu el codi ètic (vàlid per tothom excepte minories). Què no em sorprén tampoc? Els crits dels aficionats de l'Elx, cridant "Dale, dale", recordant el tristament famós "A por ellos". El què em deixa sense paraules, trist i deseperançat és la reacció de les desenes de catalans que estaven allà, quiets, sense moure un dit.

A partir d'aquí, el rebombori: les queixes, les crítiques, la crida a omplir dijous d'estelades l'estadi, i finalment, l'anulació de l'homenatge als jugadors que van guanyar el mundial amb Ecspanya. Clar, el simple fet que hi hagués aquest acte ja ho diu tot de la nostra ridiculesa. Al final, el Nou Camp es tenyeix amb els colors de l'estelada com mai. Tothom per la causa, tothom amb el nano. I? Seguim canviant al castellà cada dos per tres a l'hora de parlar? Seguim promocionant la música i l'oci en castellà, fent-ne ús? Seguim aplaudint qualsevol acte que Ecspanya ens cola a casa nostra per tal de espanyolitzar-nos una mica més (coinicideix amb la Vuelta ciclista a Ecspanya, que passa per Catalunya, i tots molt contents).

De debò, per una banda m'agrada veure com la gent reacciona i tornen a veure's estelades, però segueix faltant lluita de veritat, combat al carrer i decisió per defensar els nostres drets, la nostra llengua i el nostre país. Sobren paraules i falten fets, perquè seguim perdent de golejada.

40 ANYS DESPRÉS

La distribució temporal d'aquest estiu em feia planificar poder fer algunes excursions, convertint aquest any en segurament en un dels més excursionistes. El juliol van ser la pujada a Montserrat i Sant Jeroni més la Gallina Pelada; i a l'agost van ser La Mola i la serra d'Argentera (no era una excursió en si, però amb la broma es va convertir en el dia del'any amb més km caminats fins ahir). Com deia, la distribució estival em va fer plantejar, per acabar les vacances abans de tornar a l'escola, fer alguna excursió potent. I altra vegada em decanto per dues en una. Sortir de La Molina, pujar a la Tosa d'Alp, i des d'allà anar fins el Puigllançada per tornar a baixar a La Molina. Era un repte prou interessant i que em feia tancar el cercle de la recuperació de cims ja fets quan era un nen. El Puigllançada el vaig coronar amb 13 anys, a la tanda de colònies del Xalet, que a nivell de colònies d'estiu, ocupa el segon lloc darrere Pineta'84. Quines colònies tan grans... així que si tenia l'oportunitat de tornar-hi, no la volia deixar escapar. La ruta que havia trobat a Wikiloc combinava aquest cim amb la Tosa d'Alp, que justament és una muntanya que vaig fer a les colònies següents, Campaments'87. Així, en una sola excursió podia lligar dos records de la meva adolescència. Un viatge al passat per encara el futur del nou curs.

A les 7'47h del matí sortia des de La Molina. El dia estava tapadot i feia fresca. Hi havia alguna possibilitat de pluja (no tempesta) que em va fer pensar en un possible intent desmuntat, però vaig començar. La pujada fins la Tosa d'Alp, no serà hper recordar. Gairebé tota l'estona es fa per la pista d'esquí, cosa que converteix l'ascens en una rutina cansada, pesada i poc atractiva. Cansament pur i dur. Dos minuts de pluja fina just quan estava a recer, uns isards, les vaques habituals i cap a amunt. 

He de reconèixer que la pesada pujada, ja amb vent fort, em va fer pensar en baixar de nou i no fer el Puigllançada. Però un cop allà, reposat, pensava que quina merda d'excursió, tenint en compte que hi ha un telecabina que et porta sense caminar des de baix fins a dalt el refugi que hi ha a la Tosa, refugi que per cert estava en obres (tot i que el van reinaugurar aquest any...). Tot i el temps gris, les vistes eren impressionants, tant des del cim com des del mirador. Es podia veure la Cerdanya, el Pedraforca, la Gallina Pelada, Montserrat, La Mola, el Matagallas...realment, el cercle es tancava amb aquesta excursió.

L'excursió va continuar, i ben fet, perquè el millor tros era el que venia a continuació. Resseguir la carena per acostar-me al Puigllançada em va oferir el millor tram per caminar i les millors vistes. Només un problema: el vent. Diuen que va assolir els 90 km per hora. M'ho crec. L'endemà, que feia cel blau, sol, em va fer pensar molt amb aquesta pujada, ja que escollir entre el vent i la calor...no sé què hauria estat pitjor. Seguim. Destrempava molt la baixada fins el coll de Pal, ja que mentre baixava, veia com el Puigllançada quedava allà dalt. Però res, altre cop amunt. Deia la guia que seria mitja hora. Van ser 45 minuts, però els deu últims ja van ser amb la pluja fina d'abans. Amb tot el cansament acumulat, arribo al cim, i em trobo... una colla de ciclistes que havien pujat en bici!!! La mare que els va matricular! Com és possible? Sort que no van pujar per on anava jo i no els vaig veure fins dalt. Al cim del Puigllançada va ser la pitjor estona, plovia una mica més, res preocupnat, el vent continuava bufant fort, i la idea d'estirar-me a terra i gaudir del moment van desparèixer abans de pensar-hi i tot.

Així que poca estona al cim, i cap a avall. El primer tram encara prou bonic, però al final tornes a agafar una pista d'esquí i baixes per allà sense pena ni glòria. L'arribada a La Molina va ser a les 14'07h. Sis hores i 20 minuts, dels quals cinc hores en moviment més o menys. Content d'haver-ho fet després de tants pensaments de deixar-ho estar. Content d'haver tornat a un dels cims que més em lliguen a una bona època de la meva vida.

I ara què? Doncs tinc gravat un àudio dient que s'han acabat les excursions, que el cansament que tinc no paga la pena; però és cert que quan anava capa a casa, la visió d'aquelles muntanyes amb aquell cel blau sobre seu, em tornava a atreure. A més, això del tancament del cercle ho dic perquè també penso que els propers cims ja haurien de ser de muntanyes mai trepitajdes. Així que ja veurem com evoluciona el tema. El punt i final el posa la gran pregnta: "Com em puc relaxar per un nou curs a l'escola, cansant-me d'aquesta manera?"

LA SAGA DELS 28

Fa molts anys, el 2002, un director irlandès força independent, Danny Boyle, va filmar una pel·lícula sense gaire pretensions, que volia donar un nou enfocament al cinema zombi, en aquella època passat de moda. Es tractava de 28 dies després. Allà, expliquen que degut a uns estudis que estan fent amb animals sobre el virus de la ràbia, es comença a encomanar i en pocs segons et converteixes en un zombi amb gana. El ritme trepidant de la pel·lículai la banda sonora angoixant la van convertir en tot un fenomen. Per cert, en ella apareix un joveníssim Cillian Murphy en els seus inicis. Ell es troba en un hospital i es desperta 28 dies després que comencés l'epidèmia (estil El dia dels trífids). A la que s'adona de com està el tema, toca sobreviure, intentar confiar en algú, desconfiar de tothom, etc. L'habitual en el cinema apocalíptic.

A començament d'estiu vaig tenir l'oportunitat de reveure-la, i coincidia en el temps en què estaven a disposició totes les seves continuacions. Sí, després de "28 dies després", va venir "28 setmanes després", quan sembla que està tot més o menys controlat i es vol tornar a reconstruir el país. Què pot sortir malament? De nou escabatxina a tort i dret, i ara amb en Jeremy Renner i en Robert Carlyle. Tot i això, no deixa de tenir l'àurea de pel·lícula de sèrie B.

Llavors la veda ja estava oberta i van començar a aparèixer moltes més pel·lícules de temàtica zombi com Guerra mundial Z, Benvinguts a Zombieland, REC, Train to Busan... I no va ser fins el 2025, gairebé vint anys després de la primera, que el mateix Danny Boyle no reagafa el tema amb "28 anys després".  Ara ja està tot fet un desastre. Algunes comunitats miren de seguir vivint, abandonats a les illes britàniques i separats de la resta del món. Amb aquesta pel·lícula s'inicia una trilogia que segueix aquest mateix any amb una continuació i que ha d'acabar el 2027 amb un episodi final, que no sabem si serà el definitiu (estaria bé). Les dues pelis de 28 anys després ens mostren ja com han anat sobrevivint els diferents grups de persones que ens presenten, fins i tot tenim un doctor que viu sol (Ralph Phiennes) i els típics sonats que es carregeun a tothom, siguin zombis o persones normals. El final de la segona part d'aquesta trilogia final ens dona una sorpresa que ens pot fer pensar que potser sí que serà el tancament del cercle. Ja veurem. No serà l'any que ve perquè dubto que vagi al cinema a veure-la i caldrà esperar a poder veure-la per televisió. Fins llavors, bona nit i tapa't.

Per cert, vaig llegir que per si les mosques, caldria preparar-se per si al final hi ha de debò un apocalipsi zombi. Es tracta d'enterrar els morts amb les sabates cordades. Una bestiesa, però... no és mala idea, no?

THE WATCHER

Abans de posar-nos amb The watcher, comentar que paral·lelament vaig comneçar Katla, una sèrie d'aquestes amb fenòmens estranys (un volcà que porta un any en erupció i comencen a aparèixer persones desaparegudes). Té vuit capítols, però quan duia poc del quart, decideixo deixar-ho estar. Anodina, liosa... res de res.

Per sort, l'anava combinant amb The watcher, una sèrie de set capítols basada en un cas real. Resulta que una família estàndard (mare-pare-filla-fill) compren una casa d'aquestes tipus mansió d'un barri residencial. Veïns estranys i cartes amenaçadores firmades per "El vigilant", dient que els està observant, etc. La sèrie aconsegueix posar nerviós, amb escenes dignes del cinema d'ensurts, quan veus passar per darrere algú, o quan apareix morta la mascota, t'adones que hi ha algú més a la casa, etc. Tot i això, és una mica embrollat pel fet que com que sospita de tothom, l'embolic és cada vegada més i més gros, i el director ajuda a fer de cada personatge un sospitós, de manera que tens tota l'estona la sensació de no saber realment què passa. Arribar així a l'últim capítol és part del joc i encara que sembla que acabi trobant-se solució, res d'això.

I és que a la vida real, tampoc van trobar mai qui va ser l'assetjador de la família que va viure en aquella casa i que no van passar-hi gairebé ni una nit, mentre que a la ficció, s'omple de moltes subtrames secundàries, potser massa.

Per cert, un apunt del repartiment. La parella protagonista, cara i creu. Ella, la Naomi Watts, li dona mil voltes a ell, que se'l presenta com un lluç o potser és que realment és un lluç. Ella es menja a tothom en cada escena en la que surt.

De totes maneres, ha estat un bon entreteniment, que m'ha posat nerviós i amb interès en saber com evoluciona la història, tot i anar perdent aquest interès en els últims capítols, ja que ho anaven embolicaven tot, fent semblar tothom sospitós i estrany de nassos. Però ha estat força interessant. Notable.

CASTELLS DE FESTA MAJOR

Després de suar com a porcs, finalment hem arribat a les vacances castelleres. Del 3 al 19 d'agost, han estat disset dies naturals en els quals hi ha hagut, entre assaigs i actuacions, un total d'onze dies castellers: cinc assaigs al local, dos a plaça i quatre dies amb cinc actuacions. Normal és que hi hagués ganes de parar.

L'actuació prèvia a Festa major fa anys era a Vilafranca. Quan els verds van decidir trencar, ens desplaçàvem a Castelledefels, però es convertia en una actuació on hi anava poca gent i a més quedava cremada en veure com els grocs feien millors castells. Aquest any es va decidir inaugurar la Diada del Guarnit. Fer castells a Gràcia (assegurant més gent i per tant entrenar millor amb els castells de vuit) i guarnir plaça a la tarda. Un pack complet que sortia guanyador. De convidats, Xiquets del Serrallo que van caure del 3d8 i van estar a punt de fotre'm l'escapada a The Corrs i a l'eclipsi.

El dia 15, doblet de cercaviles. Molts pilars de 4 com sempre (15, dos d'ells caminats), 5 castells de sis i un 3d7 a plaça al matí i un 7d7 a la tarda. La diada de completes Mike Lane, va anar precedida de la baixada del pilar, emocionant com sempre, i aquest any, amb arribada final. Glòria al dos folrat, però també al pilar caminat. L'actuació va tenir cinc pilars més de 4, i cinc castells de set (un dos amb canvis, el tres i quatre simultanis, el cinc i el nou). Castells lents però completats.

I la Diada de Festa major, atípica per comptar només amb dues colles (ens acompanyaven els Xiquets de Reus), tenia la intenció de descarregar per fi el tres castells de vuit de les últimes actacions: el 3d8, el 2d8f i és clar, el 4d8 amb l'agulla. La comissió tècnica ja estudiarà tot el què hagi d'estudiar per veure com es pot finalment aconseguir descarregar aquest castell que es va convertir aquest diumenge en el 3r carregat. Es parlarà de l'ordre de l'actuació, del 4 que envoltava l'agulla, de la sortida de segons i terços, i també clar, del pilar en si. Sigui com sigui, és evident que ens va deixar a tots amb un mal gust de boca, com es veia reflexat en el fet que aquest cop no hi va haver càntics graciencs com als anteriors carregats. Encara queda temporada: Mercè, Concurs, Esperidió i Diada són els quatre moments més àlgids que ens venen, però caldrà picar molta pedra i reconnectar amb la gent per tal d'assolir fites com descarregar aquesta agulla o castells superiors. Ara a descansar i ens hi posem al setembre.

JURAT DE KK

Quan ja només queden dos dies per tancar la Festa Major 2026, poques coses passaran o canviaran respecte el què ja es pot dir ara.

Si comencem pel tema carrers, tela marinera... L'any passat la Plaça de la Vila va quedar en setzè lloc, un fet absolutament denigrant i indignant, i que va provocar com a reacció, el guarnit d'aquest 2026. Després d'aquell insult, es va decidir fer un guarnit de merda i a prendre pel cul. Coses de la vida, les caques, els vàters i les mosques deuen haver fet sentir el jurat més com a casa que no pas l'any passat (té collons, la cosa), i han donat a la plaça el quart lloc. Felicitats per la gent que s'ho treballa, però evidentment, és sorprenent com altres guarnits infinitament millors artísticament no han rebut tant reconeixement.

Per la resta de carrrers, amb un jurat amb aquest paladar de merda, què es pot esperar? La dupla Mozart-Rovira continua estan en el top dels premis. Quins favors i quins tripijocs deuen haver per assolir aquesta relació? A més per primera vegada cinc carrers compartien temàtica coincidint amb els 25 anys de l'estrena de la primera pel·lícula de la trilogia del Senyor dels anells. Cinc carrers amb tot de decoracions i figures que recorden aquell èxit cinemaogràfic. Un carrer amb Hobbiton i La Comarca, i un altre amb Rivendel. Fangorn i Isengard per un tercer, Mordor per Llibertat (tercer premi) i finalment Progrés. Ja van guanyar l'any passat i no han volgut que repetissin. Dels cinc carrers, era el millor: Moria, Edoras, Pellenor... Gandalf i el balrog, Gollum i la tomba de Balin, l'entrada a Moria, els nazgul amb les bèsties alades. Era simplemanet impresionant i espectacular. Doncs, au, sisè premi. Confirmat, el jurat segeix sent una colla d'snobs amb un criteri merdós, com ha quedat demostrat puntuant tan bé la merda de la Plaça de la Vila.

A part d'això, i de les activitats castelleres, aquesta festa major serà recordada per la calor asfixiant que s'ha viscut, i evidentment, per les queixes de quatre tontos en contra de la Festa. "És que molesta i fan soroll..." Deuen ser els mateixos que quan van al poble rondinen de les campanes i les vaques. Però clar, si ataquen els patis de les escoles, com no atacaran les festes populars. El tema turistes continua igual, però per alra banda, cal tenir en compte que gràcies a ells les barres dels carrers poden recuperar bona pat del què s'han gastat. És un cercle viciós de primera categoria.

He presenciat (plaça a part), un parell d'activitats extres. Havien de ser quatre, però dues d'elles coincidien amb un servei de taxi casteller fins a Tarragoona (com si no hi haguessin dies). I per la part musical, tot força com sempre, però hi ha un tema que em posa dels nervis. Molts grups dient Puta Ecspanya per aquí i puta Ecspanya per allà. I després es posen a cantar cançons en castellà. Diran que són cançons que fan festa, i fan moure la gent. Però és que si enlloc d'aquestes en poden posar altres en català o si volen en anglès, no serà per falta de cançons marxoses referents. Res, un cop de puny d'incoherència i estupidisme català del de tota la vida. És una guerra. No m'imagino a Ucraïna cantant cançons russes a les seves festes, o a Palestina cantant cançons israelianes. Ah clar, que no és el mateix, que aquí no hi ha aquest nivell de violència. No clar, és que no els cal, ja ens suicidem nosaltres solets!! 

LA VEU DE LA HIND

No sé què dir. Penso que no cal omplir massa de paraules aquesta entrada sobre aquesta pel·lícula, gairebé documental.

La Hind Rajab era una nena de 5 anys que intentava amb els seus tiets i cosins sortir en cotxe del poble de Gaza d'on se'ls expulsava, i van ser tirotejats. Tothom menys ella van morir a l'acte. La Mitja lluna roja aconsegueix parlar amb ella a través d'un telèfon a mesura que miren d'organitzar el rescat. Però la burrocràcia és lenta. Cal passar per molts despatxos abans que l'exèrcit israelià doni llum verda al rescat i deixi pasar una ambulància. Quan al cap de tres hores, deixen passar l'ambulància, també maten els cooperants que hi viatjaven. Al final, la petita Hind també va morir.

Tot i la meva implicació emocional en aquest conflicte, tal com em va passar també amb No other land, em costa llençar-me de seguida que puc a veure les pelis que en parlen. Suposo que hi ha una part important de vergonya que sento com a membre de l'Europa democràtica (entre cometes), observadors de la barbàrie, inútils políticament, sense poder per fer res de res que presenciar en directe aquest genocidi.

Veure la història de la Hind, sentir la seva veu (ja que els àudios de les trucades són els reals), et porten a viure amb una tenisó brutal el lent pas de les hores. Vius la indignació de les traves que posen per salvar la nena. I clar, sents la ràbia i l'odi cap a tots aquells que la maten, a ella i a tos els innocents. Perquè hi ha moltes més Hinds a Palestina, però és important que es posi nom i cara a ni que sigui a una d'elles per tal de fer-la present i que tots els occidentals sentim la mateixa vergonya pel què està passant a Palestina. 

Un cop més, tant de bo aquesta pel·lícula es passés als col·legis i instituts per parlar-ne i afavorir la frenada de la pujada de l'extrema dreta, i que els adolescents aixequin el cap del seu món de fantasia de tik-tok i instagram i vegin quina és la realitat.

Impotència, incredulitat, ràbia, ganes de canviar el món.

ANORA

Als òscars de l'any passat, em va sorprendre la pel·lícula guanyadora, Anora. No l'havia vista, i jugant al joc dels prejudicis amb el seu tràiler, em semblava un pel·lícula força anada de l'olla. A lfinal, he tingut l'ocasió de veure-la i així poder opinar segons el meu criteri sobre si mereixia els premis o no. En aquest cas, com aquest any amb la Jessie Buckley de Hamnet , crec que el de la Mickey Madison com a millor actriu, era indiscutible. Ara bé, tot i passar una bona estona entretinguda, per mi Cònclave estarà sempre per davant.

La peli ens presenta l'Annie, una ballarina de club d'streeptease on gairebé es permet tot. El fet que parli i entengui el rus la porta a ser presentada a un noi que queda encisat d'ella. La duu a casa seva, li proposa anar-se una setmana de viatge... La noia, viu un conte de fades (sic) en veure els luxes de la vida del noi, que viu en una mansió de luxe, amb tots els capricis, servei, etc. La bogeria els porta a Las vegas a casar-se... fins que se n'assabenten els pares d'ell, que no ho especifiquen, però ja es veu que són de la màfia russa. A partir d'aquí, tot s'embolica pel seu desig d'anul·lar el casament, mentre que ella vol lluitar pel què ha aconseguit, ja que surt per fi del pou on estava.

La pel·lícula té dues parts ben diferents. La primera, on es veu la relació entre la parella i tot el malbaratament de diners, exhibició de riquesa i evidentment, tots els vicis (mal vicis, de fet). Però a la que entra en joc la família russa i els seus "treballadors", tot canvia i es converteix en una mena de comèdia negra. Per mi, aquesta segona part li dona mil voltes a la primera, és la que li dona el suc, i tot l'interès, ja que la primera, és veure anar passant escenes de nens malcriats.

Els russos que van a buscar la noia són una mena de "matons" però amb bon cor, i quan es veuen atacats per la noia, es converteix en un despropòsit molt divertit. Tot es va encaminant al desenllaç de bona manera, això s'ha de dir, que està ben feta i ben trenada. I al final, les sensacions són bones, no pas dolentes o d'oblit immediat. Així que tot i potser no ser cap meravella, algun premi sí que està ben merescut.

ECLIPSAT

Així doncs, després d'esperar més d'un any, arribava el gran dia. Era coneixedor de la data de l'eclipsi solar feia mooooolt temps, i tenia molt clar que no m'ho perdria. Data reservada, informació sobre la logística, comentaris als nens i nenes durant el projecte del sistema solar... A mesura que ens acostàvem a l'estiu, augmentaven les expectatives. No assistència a l'assaig casteller del dia 12 (després el van canviar de dia), aconseguir ulleres, lloc on dormir per evitar el col·lapse... Individualment, les ganes estaven al límit, i com deia, amb elles, les expectatives.

Llavors començà el diluvi de propaganda a través de la televisió i les xarxes. No passava dia que no hi hagués algun anunci, story, post que en parlés. I les dues-tres últimes setmanes, era tema recurrent a TV3 (a les altres cadenes suposo que també). Aquí la cosa ja començava a grinyolar, perquè si per mi, que en soc interessat i fan, se'm va començar a fer pesat tant bombardeig del tema, imagineu-vos als qui no els interessava. Les coses com siguin. Xarxes i teles van provocar un desgast molt impotant del fenomen, fent-lo una mica pesat.

Però el dia 12, allà estava, preparat. Com comentava a l'entrada anterior, l'acollida del poble i els seus voltants no van ser modèlics, de manera que per aquest motiu penso que al final, també va passar el què va passar. Però deixem clar els dos aspectes per separat.

Per una banda, el fenomen astronòmic. Impresionant, això no té paraules. Veure a través de les ulleres com la lluna anava tapant el sol, era increïble. Com anaven canviant els colors del meu voltant, també era espectacular. Comprovar la força de la llum del sol, bestial. A través de les ulleres veies el sol pràcticament tot tapat, només una escletxa, però sense ulleres, era de dia i "veies" el sol com sempre, no notaves diferència. Finalenet, es tapa. És llavors quan gaudeixes de la famosa imatge de l'eclipsi total, aquell disc negre envoltat d'una corona. 

Ara bé, tot allò de que es feia de nit, res de res. Sí, era més fosc, però et venien que es feia de nit, es veien les estrelles,etc. I no. Veus alguna cosa, Venus, evidentment. Però penso que el problema principal era el del temps. En uns miserables 30 segons havies de mirar l'eclipsi, el cel, el teu voltant... havies de veure i viure-ho tot, sabent que el compte enrere estava en marxa i no donaves a l'abast de viure tantes sensacions diferents. El temps es va acabar molt de pressa, i és per això que en cercles íntims dic allò de "me l'imaginava és gran", perquè jo personalment, després de tants mesos esperant el moment, vaig tenir gust a poc.

El que sí que vaig notar molt i durant molta estona va ser el canvi de temperatura. Tothom que estava allà va experimentar com de cop i volta, lasuor del dia d'estiu es refredava i fins i tot et senties incòmode. Després d'una estona caminant cap al poble, va tornar la xafogor, però déu n'hi do la fresca del moment.

Però no ens equivoquem. Per molt que no fosc del tot com m'imaginava, sense dubte és un dels moments més impactants dels viscuts. I ara toca esperar el proper. En parlem d'aquí 154 anys.

CAMP BAIX

L'endemà de l'històric eclipsi solar a Catalunya, no li dedico aquesta entrada. Sembla un sacrilegi, i més quan feia mesos i més d'un any i tot que tenia aquesta data a l'agenda. Però crec que no es podria entendre la meva opinió sobre el fenomen d'ahir si no faig una introducció parlant d'allò viscut a la comarca del Baix Camp.

El meu destí era L'Argentera, un poblet quasi a la frontera amb el Priorat. Hi volia anar d'hora per no arriscar-me a tenir problemes de trànsit. Vaig anar bé, però els p**os camions a l'autopista i les f*cking bicicletes a la carretera em van estressar una mica. Deien que ahir prohibirien els camions a partir de les 17h. Al meu parer era una mica tard. Ja sabem que tenim aquesta quantitat inhumana de camions per culpa d'Ecspanya (qui si no). A Europa la gran majoria de mercaderies van en tren. Però com que Ecspanya es gasta els diners en AVEs per unir Madrit amb qualsevol poblet de merda escarransit, enlloc de construir el corredor mediterrani, doncs ens ho mengem amb patates. Però és que quan veus el col·lapse que genera cada vegada que un camió vol avançar-ne un altre...  I les bicis, per aquella carretra estreta... que pesades que són...

Total, arribada a L'Argentera. Com que no podia entrar a l'hostal fins les 15h (els vaig dir si podia entrar abans pequè ja hi seria i em van contestar: "D'acord, ens veiem a les 15h"), vaig esbrinar a l'Ajuntament on estava el punt d'observació per així estalviar-me trobar lloc a Montbrió. Pujo dalt de la serra, on hi ha els molins de vent, i veig que serà un lloc correcte. Baixo. Uf... quina calor... quina gana... Doncs l'únic bar-restaurant, obre a les 20h. A la piscina hi haurà bar... doncs no. Ostres, una altra vegada un poble sense bar. Al poble del costat sí que estan oberts. Mitja horeta a peu. Doncs va, fem cames. El bar no fa menjar, i el restaurant, amb preus dignes de "primera classe", està tot reservat. Tot i que només hi ha un 20% de les taules plenes, em diuen que no. Tornada a L'Argentera.

Caram... molt simpàtics no són! Després voldran propaganda per tenir visites i fer créixer l'economia... o cridar l'atenció perquè ningú els fa cas... No m'estranya... entre poc acollidors, antipàtics (alguns) i zero servei... a qui voleu que us recomani?

Només faltava l'hostal. A les 15h, allà. Ningú a la recepció. Ja podia ser, doncs em van enviar un vídeo per whatsapp sobre com aconseguir les claus i entrar per si no hi eren. Però clar, fa cosa... i a més, la clau no coincideix amb la del vídeo. Un senyor molt amable em diu que la noia de recepció deu estar a la piscina. Ole tu. Però s'equivocava. Quan va arribar a les 16'30h va dir tranquil·lament que feia la migdiada. Avui per marxar, tres quarts del mateix, no hi havia ni Cristu. Ostres, atenció al client, zero i gràcies.

Després de l'eclipsi (torna a pujar i baixar), per sort el bar ja estava obert, però amb tanta gent, van trigar més d'una hora en servir. Poca culpa tenen perquè realment estava ple, i tohom va arribar a la mateixa hora i amb la mateixa gana (bé, jo en tenia més). Així, no és d'estranyar que alguna d'aquestes vivències influissin en l'experiència de l'eclipsi. Però això ja serà una altra història...