THE WALKING CONFINAT

Una de les sorpreses agradables televisives d'aquests dies ha estat la segona part de la desena
temporada de The walking dead. Un cop més, em vaig enterar de xurro que l'estaven fent i he hagut de fer un altre intensiu en pocs dies. La sorpresa ha estat quan hem arribat al capítol 15 (en té 16) i llegeixes que no hi ha últim capítol. Resulta que la crisi del coronavirus ha impedit acabar el muntatge i aquest capítol es veurà... ves a saber quan. Quina tela...
Pel què fa a la sèrie, ha estat una bona tirada. Després d'unes quantes més sosses, aquesta ha estat emocionant, interessant, xula... amb algunes sorpreses, tot i que també amb altres fets que grinyolaven una mica. Per exemple (spòilers a partir d'aquí). Quan hi ha l'atac dels xiuxiuejadors a Hilltop, estan allà en un moment de lluita, i de cop i volta, ja és a l'endemà, i ens mostren els que han fugit, sense saber com ho han fet. Caram, això ha estat una mica desconcertant, la veritat... Hi ha hagut algunes coses d'aquestes, però en general ha estat molt i molt bé. A més, s'obren noves vies, com la noia que xerra amb l'Eugene per la ràdio, l'aventura de la Michonne on descobreix una pista d'en Rick, i el saber que a l'últim capítol que no hem vist, reapareixia la Maggie. Moltes cosetes que han fet d'aquesta una bona temporada. El fet però, d'obrir nous fils, té el risc de seguir avançant en la trama sense altra interès que l'econòmic. Potser s'ha trobat a faltar algun moment "Joc de trons", que elimini algun personatge important, ja que per ara tots segueixen endavant. Almenys aquest cop, m'han deixat amb ganes de més, no només pel capítol final, sinó per la següent temporada.

CONFINATS VII (RECONFINAT)

Quan ja hem complert un mes de confinament a casa, avui havia de ser el primer dia que podia sortir
del meu aïllament particular en una habitació, just complir-se dues setmanes del contacte amb una persona que havia donat positiu pel covid19. Però com són les coses, l'aparició de febrícula i malestar general m'han condemnat a estar-me 14 dies més confinat en una habitació sense entrar en contacte directe amb ningú. Ja us dic que dins la no-gravetat que sembla que hi ha, és una situació molt agobiant i moralment molt desanimant.
Els dies que he estat aïllat fins ara han tingut de tot. Excepte el primer i l'últim, anava apuntant en una llibreta les coses que anava fent, i de mica en mica anava passant les hores tot esperant el final de l'etapa. Per les entrades anteriors, el visionat de sèries de televisió pendents ha estat la més lúdica. Hi ha hagut estones de pensar en la feina del cole, cosa que en aquests moments em sembla la prioritat zeta. Les estones de lectura, de no fer res, de caminar al voltant del llit i algun exercici més per moure mínimament els músculs... Fins i tot he fet un puzzle de 500 peces! La veritat és que gairebé l'he fet dues vegades. Ja l'estàvem fent abans de l'aïllament, li quedava molt poquet quan vaig haver de canviar el meu lloc d'estada habitual. El vam desmuntar i el vaig tornar a fer aquí a l'habitació.
La veritat és que poques coses més he fet. Trucades, vídeotrucades, una mica de joc... tot més o menys passable si tenia en compte que ahir era el meu últim dia. Ara tinc dues setmanes més per endavant en aquesta situació, i la veritat és molt depriment, insisteixo des del punt de vista que no estic tenin problemes greus de salut. però la por hi és, i no només per mi, sinó pels que m'envolten. Realment, tot això és una merda.

UNA MENYS

Quan vaig veure en aquest confinament una oportunitat per poder veure sèries que a la vida normal Westworld, de la qual ja en vaig parlar.
no  podia seguir, la primera escollida va ser
Després d'haver vist la primera temporada, he de dir, com diu el títol d'aquesta entrada, una menys. Però no ho dic perquè ja n'he vist una i ara toqui anar per una altra, sinó perquè realment. tinc una sèrie menys per seguir.
Com ja vaig insinuar a l'entrada sobre Stranger things, aquesta sèrie em va començar amb molt bon peu, responent al què esperava d'ella, barreja de bons records juntament amb nova trama dins un màgic món de robots i humans on res és cert. Però la veritat és que a mesura que anava avançant en la trama i els capítols, he anat perdent tot l'interès inicial. L'he trobat extremadament embolicada. Fan un ús desmesurat dels salts en el temps, dels mateixos personatges en línies temporals diferents en un segon, i uns diàlegs amb un vocabulari filosòfic i tecnològic massa elevat pel meu gust en aquests moments. I a mesura que la veus, et vas fent una idea, però després t'ho canvien tot de cop, d'una manera molt brusca, buscant la sorpresa del teleespectador, d'acord, però quan aquest ja està molt perdut, aquests girs de guió, no ajuden gens a tenir satisfacció plena.
Quan dic una menys, em refereixo a que aquesta sèrie l'esborro de les pendents, i no tinc pas intenció de veure com continua, ni en la seva segona ni tercera temporada. A més, m'he atrevit a veure el tràiler de la següent, i sembla que segueix pels mateixos vorals. No sé, serà que m'he tornat més simple, però aquest nivell d'embolic filosòfic ara mateix el meu cervell no el pot tolerar. I és una llàstima, perquè evidentment, la idea original és molt bona i potent, però als guionistes se'ls ha anat la pinça amb tergiversar-ho tant.

ALADDIN

Fa molts anys van agafar un clàssic de Disney, 101 dàlmates, i en van fer una versió amb persones i gossos de veritat, amb la Glenn Close i el Jeff Daniels. Des de llavors, de tant en tant anaven caient noves versions humanitzades dels gran clàssics, fins arribar a la bogeria dels últims anys, en què s'han fet aquestes noves versions amb tots els diners i mitjans sobre la taula, amb les mateixes cançons que van aconseguir l'èxit. Per exemple, La Bella i la bèstia, Ventafocs, El llibre de la selva, El rei Lleó... Algunes han volgut allunyar-se de la versió Disney o donar-li un quart de volta (la transformació de La bella dorment en Malèfica), i les versions del gran Tim Burton d'Alícia i Dumbo. Aquest any, arriba el torn de Mulan, després del Rei Lleó i l'Aladdin de l'any passat.
És justament aquesta darrera la que ens ocupa. No vaig anar al cinema a veure-la, i no hauria pagat per veure-la, així que quan va aparèixer la possibilitat de veure-la gratuïtament, ho vaig fer. Resultat: que quina sort que no hi he gastat ni un duro. A veure, està bé, distreta i tal, però la veritat és que passa sense pena ni glòria, la veritat. En Will Smith fent de geni intenta recuperar la gràcia del de dibuixos (que amb la veu d'en Robin Williams tan furor va causar). Ho intenta i ja està, no ho acaba d'aconseguir. I les dos personatges principals, l'Aladdin i la princesa Yasmine, diguem que els dibuixos animats tenien més personalitat que ells dos. No és culpa seva, clar, senzillament que la cosa no ha quallat com hauria. La conclusió és que les girades de guió que han fet a Malèfica i Dumbo guanyen de carrer a les versions calcades dels clàssics.