MARCO

El 2024 va ser un bon any pel cinema català o en català (depèn del punt de vista i de la ceba). A l'èxit de "Casa en flames" i "El 47" cal afegir-li "Marco". I no, no estem parlant del nen italià que va a buscar la seva mare que va emigrar a Argentina, no. Estem parlant del biòpic sobre la figura d'Enric Marco, un home que va ser reconegut per ser un dels supervivents dels camps de concentració nazis, i que va arribar a ser el president de l'associació de deportats de tot Ecspanya.

El 2005 es va descobrir la farsa, que tot s'ho havia inventat, i ja us podeu imaginar la cara amb la què es van quedar els seus companys de l'associació, els polítics que l'havien recolzat i escoltat, la seva pròpia família... quin engany. Això sí que era una enganyifa dels de dalt, tot i que els de dalt no ho eren pas, de dalt. La pel·lícula va repassant els fets, centrant-se ja en els últims dies de la farsa, quan un historiador el descobreix just en el mateix moment en què han aconseguit la implicació del llavors president ecspanyol en els actes de commemoració dels alliberaments dels camps. Quina contradicció en el mateix moment...

La pel·lícula en sí no té grans moments, o perquè ens entenguem, no és res de l'altre món. Bàsicament la seva força recau en dos factors: el primer, la interpretació que en fa l'Eduard Fernàndez d'aquest personatge. Brutal. Com sempre que actua (aquest noi és molt bo). I la segona, la història en sí. És molt bèstia veure com algú pot arribar a enganyar a tothom d'aquesta manera. És cert que és molt desconcertant el motiu, ja que no ho fa per enriquir-se, ni tampoc sembla que sigui per fer-se famós, tot i que seria un dels raonaments. Ell va dient que ho feia perquè era necessari parlar d'aquelles persones que van morir en aquells camps de la mort dels FDP dels nazis. Però clar, encara que el motiu fos digne, això no es pot fer. Per les persones que realment van viure aquell infern, aquest home és una mentider i un cabronàs. I es pot entendre, és clar que sí. El dolor no es pot substituir, no es pot falsejar d'aquesta manera.

Reconec que és sorprenent veure com el veritable Maco, un cop desemmascarada la mentida, es passa la resta de la seva vida justificant-se i dient que no n'hi havia per tant, a la vegada que encara intentava seguir mentint i dient que sí era veritat, encara que no fos aquella. Increïble, la veritat és que aquesta dèria el va convertir en una persona grotesca.

Tot procurant no deixar-se enredar per falsos testimonis, com és d'important, i en els temps que corren ara, de seguir parlant e tot el què va passar, sobretot a les escoles i instituts, abans que el feixisme aconsegueixi manipular de tot el cervell del nostre jovent.

HO SAP TOTHOM I ÉS PROFECIA

En pocs dies de diferència hi ha hagut unes quantes notícies i/o entrevistes relacionades amb l'educació, a quina més descoratjadora. Coincideixen en el temps amb una sèrie documental sobre la vida a escoles i instituts, que comentarem al seu moment quan s'acabi (ara només porta dos capítols).

Primer va ser la notícia de que el departament d'educació farà uns cribratges per detectar problemes d'aprenentatge. En definitiva, es tracta de gastar-se els diners en fer proves a l'alumnat català, un total de 4 vegades, per detectar problemes d'aprenentatge relacionats sobretot amb la llengua (dislèxies, etc.) A veure, colla d'incompetents, crec que els equips docents i els seus departaments de reforç, psicopedagogia o com es diguin a cada centre, ja saben quins nens i nenes tenen aquestes dificultats i les passes a fer. Potser que us gasteu els diners en donar els recursos per atendre aquestes necessitats o per baixar ràtios per tal que els mestres puguin millorar l'atenció individualitzada. Res, que això a ells els importa un rave.

Gairebé a la vegada, es publicava una entrevista a una escriptora i filòsofa reflexionant sobre l'educació. El titular era clar: La societat ha convertir les escoles en pàrquings i els mestres en aguanta-canalla. Sense dubte, el periodista posa com a titular el més cridaner per tal de forçar el clic a la notícia, però si llegeixes l'entrevista, tens, una vegada més, 'enèsima crida a fer fora les pantalles, a la importància bàsica de la lectura, i de l'auge del feixisme a les aules gràcies als missatges que reben a través de les xarxes. No hi ha ni una línia de les paraules d'aquesta dona amb la qual no coincideixi.

I finalment, una altra entrevista, en aquest cas a la responsable del festival de literatura infantil i juvenil (FLIC). En ella es mostra molt crítica amb l'actual aprenentatge de la lectura, amb el fet de que els mestres que arriben a les aules no llegeixen i fan faltes d'ortografia, i amb la moda "progre" de canviar els finals de les històries clàssiques per edulcorar la trama o empoderar els col·lectius reprimits. És a dir, que n Santa Jordina ni òsties.

Tres articles força interessants, que parlen de temes importants. Almenys el diari ARA, quan parla d'educació, no ho fa només per parlar de vagues de mestres o de vacances. Tindrà altres defectes, però per aquesta banda, fan bona feina, tot i que van caure també a la trampa del "tot s'hi val", que alguns ja comencem a qüestionar. Llàstima que canviar inèrcies a les escoles sigui igual de difícil i utòpic que canviar-les en política.

PEL·LÍCULES A LA PLANXA (6)

La gran quantitat d'entrades sobre les pel·lícules que anava veient, tant al cinema (menys) com a la televisió (més), m'han fet reflexionar sobre si són necessàries. Moltes pelis estan bé, però després, quan es fa el rànquing de l'any, moltes cauen a la primera ronda. És per aquest motiu que ara aniré ajuntant-les, excepte en aquells casos en què sí es mereixi una entrada exclusiva, sigui pel motiu que sigui.

DAMSEL: Es tracta d'una pel·lícula de Fantasia, que barreja les històries de prínceps i princeses amb els dracs més ferotges. De fet, a mesura que la eia, pensava que estava davant d'una versió moderna de la llegenda de Sant Jordi, només que aquí sí que és Santa Jordina, ja que és un cant a la lluita anti-masclista, ja que és ella qui es converteix en l'heroïna del conte. El fet que la "princesa" sigui la Millie Bobby Brown, altrament coneguda com a "Eleven" és un al·licient més per veure la peli. Sense ser res de l'altra món, es converteix en una bona distracció per veure tranquil·lament, combinant acció i revenja a parts iguals. No, la veritat és que no està gens malament. Per cert, mentre la veia, pensava també en un clàssic dels anys 80 com va ser "La princesa promesa". Serà o no casualitat, però la reina està interpretada per la Robin Wright, que va ser la princesa Buttercup d'aquella pel·lícula.

LA SUBSTÀNCIA: Pel·lícula que apareixia en algunes de les categories importants dels òscars, i que representava el paper definitiu de la Demi Moore. Mare de déu, quina anada de la castanya!!A veure, el tema està bé, una crítica a l'odi a envellir, aquí interpretat per una actriu anada a menys, que ja no compta per a res i que li arriba a les mans una "substància" que farà que surti d'ella (literalment) una versió seva millorada (més jove, més maca, etc). L'ambició fa que no compleixin les normes, i la cosa acaba com el rosari de l'aurora. M'ha recordat a aquelles pelis de David Cronenberg, amb sang i budells per tot arreu, on l'espectador surt esquitxat. La pel·lícula no deixa indiferent, però déu n'hi do com anaven de fumats els seus creadors...

ANNIHILATION: Mare de déu senyor quin avorriment. Per una banda estic content perquè veure pelis com aquesta em fa valorar molt més les altres o també les que simplement entretenen, però per altra banda. m'enfado amb mi mateix perquè ja van dos divendres nit aquest any que tinc la sensació de perdre el temps veient rotllos enlloc de veure res més interesant. Ni la Natalie Portman aconsegueix motivar. Davant dels haters de la pel·lícula, hi ha gent que es queixa de que es critiquin les pelis que volen aportar originalitat, o fer-te pensar... doncs mira, sí, la nit d'un divendres espero altres al·licients.

MOONFALL:  Molt curiós. La vaig començar a veure en sessió de planxa, convençut que ja l'havia vist abans. Hi havia escenes que em sonaven, però altres no. Buscant si n'havia fet una entrada al blog, descobreixo una on dic que la volia veure però no ho havia fet. Però si us dic la veritat, no estic segur ni d'una cosa ni d'una altra- És un blockbuster de ciència-ficció i catàstrofes amb el segell d'en Roland Emmerich (Independence day, 2012 entre d'altres). La lluna es desvia de la seva òrbita i ve de dret a xocar amb la terra. Ens esperen imatges espectaculars, efectes visuals de campionat... però res més. El desenllaç és diguem-ne... absurd, però clar, calia trobar un motiu pel seu desviament, no? Divertimento i res més.

THE WANDERING EARTH:  Traduïda com La tierra errante, es tracta d'una pel·lícula de ciència ficció de la Xina. Sí, sí, de la Xina! La trama és ja una flipada del quinze. El sol està expandint-se i la vida a la terra està a punt de ser extingida. Els científics i tots els estats es posen d'acord i construeixen uns motors que col·locats estratègicament faran moure el planeta per la galàxia en un viatge de 2.500 anys fins trobar un nou sistema solar on establir-se. Sí, sí, moure la terra. Al seu pas per Júpiter, es veu atrapada per la seva atracció gravitatòria i hi ha el risc de topar-hi i ser destruïda. A partir d'aquí, els protagonistes xinesos que intenten evitar la catàstrofe. Pel·lícula interessant però massa poc creïble, la veritat.

Quina colla de cinc, la veritat...

FUNDACIÓ I IMPERI

Quan vaig fer el rànquing dels millors llibres del 2022, vaig veure que havia passat una cosa molt estranya. Al fer el recompte de llibres, em vaig adonar que no havia fet l'entrada corresponent d'un dels llibres llegits. Es tractava de Fundació, de l'Isaac Asimov. Va ser un moment estrany, perquè tot i no encapçalar el rànquing, hauria tingut algunes coses a dir.

No era el primer cop que el llegia. Vaig tenir una etapa en la meva joventut en que vaig llegir molts, però que molts llibres de ciència ficció. Era temps de llegir la saga de la Fundació, la de Chanur, la de 2001 i es seves continuacions, etc. Tot i que tampoc la recordava com una gran lectura, sense cap mena de dubte té un lloc preferent en els llibres que són història de la ciència ficció, i més, per les mans del seu autor. Així, quan vaig veure que hi havia l'edició en català, no ho vaig dubtar ni un segon i el vaig comprar. Me'l vaig llegir a finals de 2022, i vaig ser lector de nou de la visió de futur d'aquell home i dels seus protagonistes, en Hari Sheldon i la psicohistòria. Vaig rellegir de nou sobre la Fundació i les seves crisis. Però com deuria passar llavors, tampoc va ser una lectura que em tragués la son de l'emoció.

Tot i això, quan vaig veure que es publicava la traducció de la seva segona part, de nou em vaig fer amb ella, i ha estat la darrera lectura feta aquest any. Altra cop he gaudit de la visió de futur del gran Asimov en aquella època, i he seguit la progressió de la Fundació en les dues crisis que es narren en aquest llibre. Però també altre cop no ha estat una lectura que m'hagi apassionat molt, i l'he anat fent, en alguns rams amb més interès que en altres, però en general, pensava més en el següent llibre a llegir que no pas en el que tenia a les mans. 

Tot ha de ser llegit en el seu context, i és quan penses que va ser escrita el 1952, quan te n'adones de la importància real d'aquest relat en el moment en què va ser publicat. Ara ens sembla una andròmina, però seguirà sent un dels clàssics més importants d'aquesta branca de la narrativa. I sí, quan es publiqui el tercer llibre, també el tindré, perquè el respecte pel què representa hi seguirà sent.