QUASI 25 VINILS (x3)

Comentava al final de la segona entrada sobre els vinils, que aquesta tercera no en serien 25, sinó 22. Realment, Innovamat està fent molt mal, ja que no sé com vaig comptar. En aquest tercer lliurament en són 19, no pas vint-i-cinc. També deia que seria en ple estiu i mira, 31 de maig! Deu tenir a veure que me n'he estalviat sis, però sobretot que aquests dies estic treballant més al costat del reproductor de discos. Però entrem en matèria:

CATALÀ:  Dels 19 discos, 12 són en la llengua del país, completant un total de 33 (per 36 en anglès, força equilibrat). I déu n'hi do quins dotze. Tenim SAU (4), Sopa (2), Tancat per defunció (2), La Trinca (2) i Umpah-Pah (2). quina colla... Sau serien els grans d'aquest grup, banda sonora de la meva adolescència i joventut, concerts, carisma... i tragèdia també, tot i que quan en Carles Sabater va morir, jo ja estava en una altra òrbita musical i no els seguia tant. Sopa estrangera, provoca vomitera, no cal dir res més, però mantinc aquí dos dels seus discos perquè és evident que van marcar; Tancat per defunció i Umpah-Pah són dos rara-avis. Els primers em van caure en gràcia i vaig anar a més d'un concert seu, mentre que els segons, amb una música molt enganxosa i llaminera, i un líder que era un il·luminati, van acabar desapareixent segurament perquè eren massa alternatius com a persones (tot això m'ho invento jo). I llavors tenim La Trinca. Són dos discos heretats dels meus germans, però que continuen amb mi perquè són records d'una època que va existir, i què voleu que us digui, és música festiva; tot i que ara que els he re-escoltat, el més llunyà, Xauxa, és molt millor que el Nou de trinca.

ANGLÈS: Els set discos que hi ha en aquest sub-grup són Rocky Sharpe and the Replays (amb el seu Rama-lama-ding-dong que dona pas a cançons típicament ianquis però divertides i enganxoses), Paul Simon i el seu Graceland, Sugarcubes (parlàvem d'alternatius i excèntrics? Mare de déu amb la Björk); Suzanne Vega, i quines casualitats, el darrer disc és el de Yes. Casualitat perquè justament el primer dic de tots, és justament el d'Anderson i companyia, els antics Yes. Sí, n'he dit cinc, en queden dos. Els dos discos de l'Sting, una de les icones del pop-rock a qui em vaig aficionar moltíssim, concerts inclosos, i em sabia la lletra de totes les seves cançons. Mite.

I ja ho tenim. Ja hem repassat tots els discos que tinc. Ep, tots no... M'oblidava els discos que són BSO, és a dir, bandes sonores de pel·lícules i sèries. Aquesta mateixa setmana, ja els he començat, així que, ben aviat (o no) tindrem l'entrada que parli, ara sí, d'aquests últims vinils que tinc guardats com un tresor.

NO ESTÀ PAÏT DEL TOT

Ja han passat quatre dies, i em veig amb cor d'escriure alguna cosa, tot i que em fa mal, molt mal, encara. L'equip femení de futbol del Barça ha volgut emular els seus companys masculins i deixar-se la Champions pel camí. La gran diferència és que elles van perdre la final contra l'Arsenal a Lisboa quan estava tot de cara.

Segurament aquest "estava tot de cara" és un dels causant de la decepció. feia setmanes que només s parlava de la victòria, de la quarta Champions, de la tercera consecutiva, de la celebració, de fer un pòquer de títols un altre cop. I sí, potser ens vam oblida tots plegats de que el partit durava 0 minuts, que davant tindríem un equip que no tenia res a perdre i molt a guanyar. Potser sí que ens vam oblidar. Però teòricament, els i les professionals, això ho han de tenir en compte. Ells i elles no ho poden pas oblidar. Però ja he comentat en altres entrades, que aquest any el joc del barça no ha estat el dels altres anys. Que semblava que havien de guanyar els partits sense baixar de l'autobús. i no, humilitat per davant de tot, i a partir d'aquí, a jugar, córrer, pressionar i fer el què toca.

Però ja està fet, vam perdre per 1 gol a zero. Van ser incapaces de marcar ni un gol, i de fet, molt poques ocasions per aconseguir-ho. Les llàgrimes de les jugadores en acabar el partit eren sinceres, però més que tristesa segur que el què sentien era ràbia per no haver fet el què s'esperava d'elles. Però és que jolines, realment ho teníem tot de cara. Les nostres són molt millors que les angleses! Però el futbol és futbol, i elles també volien fer el seu partit. I què collons, davant hi havia Van Dorselaar, Williamson, Russo, Kelly, Mead, Blackstenius i la Mariona. Sí, ella sí que ha guanyat la tercera consecutiva. Recordo quan al fitxar per l'arsenal, la gent se'n reia dient: "Què fa marxant del Barça campió a un equip menor?" Doncs mira, que què fa? Guanyar la Champions, tu...

Si això ha de servir perquè toquin de peus a terra i no vagin de sobrades, benvingut serà, però clar, ara mateix, el dolor és encara gran, i la pena del dissabte durarà uns quants dies. Cert que la final de la Copa de la Reina és d'aquí molt poquet, i això pot renovar aquesta aire enrarit, però no ens enganyem, la celebració (si es guanya) serà descafeïnada perquè tots sabem que l'objectiu de debò s'ha escapat. Quan s'hagi jugat, ja tindrem temps de valorar la temporada si s'escau, però deixeu-me dir quatre coses.

L'equip tècnic no genera confiança entre l'afició. Sabem que amb aquestes jugadores, pot posar qualsevol entrenador/a i l'equip flueix, però és evident que per gestionar aquest equip i no caure en l'autocomplaença, cal estar a l'alçada. Aquell dissabte, poques van jugar bé. Si molt m'apures, només l'Aitana semblava connectada. La resta, per oblidar. Pina sense sort, Alèxia, Pajor... totes. Però per mi el més preocupant és ja no el partit de la millor, la Caroline, sinó tota la temporada. Crec que el fet de no guanyar la pilota d'or que mereixia, la va deixa emocionalment tocada. I així ens va anar.

Au, me'n vaig a plorar una altra estoneta...

HOUSE OF THE DRAGON (x2)

Contra tot pronòstic, quan semblava que seria impossible, ho he aconseguit. De tant en tant anava buscant la manera de poder veure la segona temporada de les dues sèries que van encapçalar el rànquing del 2022 (La casa del drac i Els anells de poder), però no hi havia manera que no impliqués subscriure's a una plataforma. Però la perseverança va tenir premi i finalment he pogut veure una de les dues. I com no podia ser d'una altra manera, me l'he empassat xalant de debò.

La trama comença allà on s'acaba la primera temporada, amb la mort d'un dels fills de la Rhaenyra a mans (o a drac) d'un dels fills de l'Alicent i en Viserys, és a dir, un germanastre de la pròpia Rhaenyra. L'ocupació del tron de ferro per part d'Aegon enlloc de la princesa dona lloc a la que serà la guerra coneguda com la Dansa dels dracs. Durant la temporada, som testimonis de com es van preparant els dos bàndols per a la confrontació, a la vegada que encara hi ha algun tímid intent per evitar la catàstrofe.

Com a l'enyorada Joc de trons, la trama es diversifica en mil branques per tal que no ens puguem distreure ni un segon i tinguem saraus muntats a tot arreu: A Rocadrac, amb la Rhaenyra i el seu consell; a King's landing amb l'Aegon, l'Aemon i la Alicent, cada un amb les seves bogeries; a Harrenhall, on en Daemon ens ofereix la trama més surrealista, i que excepte a l'últim capítol, ens destorba i tot. Però a més, tenim una de les filles d'en Daemon buscant el seu lloc al món perquè encara no té drac, l'aparició dels bastards Targaryen que tindran el seu paper destacat al final, i totes les altres localitzacions que ens mostren els acords i aliances entre famílies.

Distracció assegurada, emoció i adrenalina, combinat tot plegat amb una realització impecable, sense estalviar res per tal d'oferir el millor del millor. És cert que no té l'encant i la màgia del Joc de trons original, però déu n'hi do com se'n surten, i de mica en mica els seus personatges van aconseguint entrar en l'imaginari: així com la Rhaenyra s'ha convertit en el personatge principal i amb qui se simpatitza, l'Aemond assoleix nivells d'odi importants.

Com a anècdota final, l'episodi 7 és tan intens que vaig fer sessió doble amb el 8. Els últims minuts, són una combinació de personatges en els seus territoris preparant-se per la Dansa de dracs, amb la música èpica, i em feia pensar que el què estava a punt de veure en el següent capítol seria molt brutal. Però quan apareixen els crèdits me n'adono que... era l'últim capítol!!! Em pensava que en tenia deu, i no, en tenia vuit!!! La temporada acaba amb un crescendo bestial que... recòrxolis!!! Quan comença la tercera???? Només tinc un dubte que em corrou per dins: Agafo el llibre per saber la història real?

PERICO, DIME LO QUE SE SIENTE...

Tal com estava previst, el Barça d'en Flick ha guanyat la lliga d'aquest any, aconseguint tres dels quatre títols en joc. Déu n'hi do com és d'excel·lent aquesta temporada tenint en compte que ningú donava ni un duro al principi, ja que teníem si fa no fa, els mateixos jugadors de l'any passat. Però Herr Flick els ha posat a córrer, els ha fet pressionar, i ostres, han jugat partits molt i molt bé. I han protagonitzat remuntades històriques i de somni. Ha esta un any molt i molt bo, i desitgem que això segueixi així, que continuï traient suc de la plantilla i els jugadors, perquè és molt fàcil caure en l'autocomplaença i creure's el millor quan el què cal és suar la samarreta cada patit durant els 90 minuts.

Com fa dos anys, la casualitat feia que el títol es pogués guanyar al camp de l'Ecspanyol. Tothom recorda el què va passar, quan una colla de neonazis van envair el camp per agredir els jugadors del Barça. Una falta molt greu que va ser totalment ignorada pels estament de càstig. Doncs bé, vam guanyar la lliga, però el partit va ser penós, segurament un dels pitjors de l'any. Però un parell de genialitats i que els pericos siguin més dolents que una fruita amarga, va posar un 0 a 2 al marcador i au, la lliga a sac.

Un cop més, però, l'Ecspanyol demostra quina mena de club és, i la seva afició es guanya el títol de ser la més desagradable de la península. A més aquest any han aconseguit també el mateix títol en la competició femenina, amb l'agreujant de que no tenen rival, perquè a cap camp femení s'insulta a ningú excepte ells el dia del Barça. Són merda. Doncs quan s'acaba el partit, ja sabíem que no hi hauria molta celebració, ni rotllana, etc, no hi haurien gestos provocadors. Però és que des del minut zero que xiula l'àrbitre, alguns dels jugadors pericos comencen a parla de males maneres als nostres, i els volen fer fora del camp. A veure. És el què dic. No cal celebrar-ho mirant el públic ni cal ser exagerat, però seriosament, no es pot celebrar un títol quan el guanyes en un camp que no és el teu? Si l'Ecspanyol salvés la categoria jugant al Camp Nou, ho han de celebrar a la gespa, encara que a mi em faci ràbia o em desagradi. I ja està. Però és lògic, només faltaria... I si no t'agrada, te'n vas. Com quan l'Atleti es va fer campió a casa nostra. Fot, però és lògic que ho celebrin... Però no, clar... els pericos es poden ofendre... Au va, que callin i a segona, que encara és possible. I la imatge de la nit és la dels jugadors cantant la cançó del "Perico, qué es lo que se siente...", que mira que és en castellà, però no me la puc treure del cap... Cert que veure en Marc Casadó a Canaletes també té tela...

I ara, a deixar passar els dos partits que queden pensant ja en la temporada que ve. Qui marxarà? qui vindrà? Hi ha molts jugadors que s'han guanyat un lloc, però d'altres no, potser pel seu joc o pels pocs minuts que han tingut. El què està clar és que la base  ha de ser de la Masia, tal com han estat sempre els Barça triomfadors de la història: planter i quatre cracks. La qüestió és encertar bé els cracks i donar els minuts a la gent jove que ho valgui. 

Però això ja serà una altra història. Ara toca gaudir de la lliga de l'equip però també d'alguns noms propis: la lliga de Szczesny, el porter retirat i fumador; la del tàndem Cubarsí-Iñigo, el seu fora de joc i l'estelada a la rua; la de zero lesions de Pedri mostrant per fi que és el millor, ara sí; la de Raphinha i la seva millor temporada, quin exercici de sacrifici i resiliència; la d'en Lamine, és clar, i la seva consagració, tot i que espero equivocar-me com ho vaig fer amb en Pedri, però la veritat fa por el futur i el seu entorn; i la llioga de tota la resta, que han sabut estar connectats tant si eren titulars com suplents. Visca el Barça!