ESTELS

Arribem a l'equador del descans estival amb una entrada que sense voler, té un picada d'ull al curs que començarà d'aquí un mes. La curta estada per la zona del congost de Mont- Rebei, ens va portar a fer una activitat clàssica (observació d'estels) en un indret ´nic: el Parc Astronòmic del Montsec. Diuen que per la seva situació i per la quantitat de cúpules de les què disposa, és el millor del país. Un respecte per l'Observatori Fabra i la seva història, però és cert que al costat de Barcelona, poca observació a ull nu pots fer, ben al contrari d'aquest observatori d'Àger.

Molt n'havia sentit a parlar, i ganes de veure'l no han faltat mai, però la distància era un escull important. Donada l'oportunitat, no es podia perdre de cap de les maneres. Afegim la part escolar: un dels punts guais de tornar a tercer de primària, és la possibilitat de tornar a fer el projecte de l'Univers i el Sistema Solar, sense dubte, el meu favorit que trobava molt a faltar. La visita al Parc astronòmic és l'aperitiu i la posta a punt per tornar a presentar aquest món als nens i nenes de 8 anys.

Vam fer la visita de les deu de la nit i durava dues hores. La primera part, ens passen en una de les cúpules que tenen una pel·lícula en 3D d'uns 45 minuts sobre els viatges de les dues Voyager. aquest és un projecte increïble, i les dues naus, llançades fa tants anys, ja són als límits del nostre Sistema Solar, després de tota la informació que ens ha enviat de tots els planetes i algunes de les llunes. Ens parlen de tots ells, de la taca vermella de Júpiter, de com és Io, Europa, Tritó (que s'està desfent!) i moltes coses més. L'únic però que hi poso és la sensació de mareig que en va agafar en algun moment del viatge, quan anava a tota llet. Vaig haver de treure'm les ulleres més d'un cop i descansar la vista.

La segona part és la d'observació. Ens porten a una altra cúpula i des d'all, enfoquen el telescopi capa a punts concrets i en fan la fotografia per tal que, a través d'unes pantalles, ho puguem veure. Així, primer va ser Vega, l'estrella; després un cúmul globular i finalment la galàxia del barret. Cada una d'elles, més lluny. I ens expliquen el tema de que mirem al passat, etc. He de reconèixer que moltes de les coses que ens explicaven jo ja les coneixia i les transmetia als nens quan estava a tercer fa uns anys. No ho dic per desmerèixer les explicacions, sinó per adonar-me que em cal ja anar més enllà.

Finalment, sortim a l'exterior per veure, a través d'un telescopi, el cúmul que ens acabaven d'ensenyar per la pantalla. Allà, lluny de la contaminació lumínica, vam poder gaudir d'un cel estrellat meravellós. A part de Polaris, vam poder veure altres constel·lacions i estrelles. La meva boca feia aigua de pensar com transmetre-ho de nou als nens i nenes. L'única llàstima va ser que ens va coincidir que ja no teníem visible cap planeta (ens l'haurien fotografiat). Tots estaven ja amagats. Com hauria xalat veient Saturn a través dels seus telescopis... Un altre dia serà.

EL CONGOST

La llista dels millors paisatges del nostre país està plena de racons que potser un cop o potser més vegades, he pogut visitar al llarg de la vida. Montserrat, Núria, Aigüestortes, Delta de l'Ebre, Fageda d'en Jordà, Montserrat, Rupit... Cada llista que trobes tindrà les seves variacions, però hi ha paratges que apareixen sempre.

N'hi ha un que en algunes llistes surt i en d'altres no. Potser la dificultat per arribar-hi (entre cometes) fa que alguns l'ignorin, però qui hi ha estat, automàticament l'inclou en aquesta llista. En el meu cas, era un lloc pendent per visitar, i finalment, en aquest estiu atípic, he pogut trobar un forat per acostar-m'hi, tot i la carretera estreta i els embolics quan et trobaves algun cotxe de cara = una recol·lectora que et diu: "Jo no em penso apartar.")

El congost de Mont-Rebei és espectacular. El Noguera Pallaresa, frontera natural entre Catalunya i Catalunya aragonesa (ai...) decideix passar per una part ben estreta, el congost, clar. I per allà van excavar a la pedra un pas que fa que sigui tota una aventura circular per aquell camí, envoltat de muntanya i amb el precipici que va a petar al riu allà sota.

El passeig per aquest camí és una part curta (uns 20 minuts) d'un recorregut que et porta des del punt de sortida, a La Masieta fins el pont que uneix les dues "comunitats". A partir d'aquí, pots allargar l'excursió una hora i mitja més (d'anada) passant per unes escales clavades a la paret rocosa. Aquesta part ja no la vam fer. Al final, entre camí, descansos, fotos, moltes fotos i dinar, van ser unes 4 hores i mitja per la muntanya.

El pas pel congost en sí, a la tornada va ser molt més ràpid que a l'anada, ja que el vam fer de cop, no et trobaves tanta gent i no feies tantes fotos. Però és cert que si no fos per aquest tram (o les escales que comentava abans), seria una ruta com moltes altres, Aquest trajecte per dins la muntanya excavada és qui li dona el toc espectacular i de qualitat i que converteixen aquest indret en un dels més bonics de Catalunya. Indret que ara ja té el meu "check" fet.

EUROCOPA FEMENINA (2)

Pels pèls. La lectura d'aquesta Eurocopa femenina s'ha de fer des de molts punts de vista. El primer, i pel qual he començat, pels pèls, fa referència a que va anar de ben poc que guanyés la selecció ecspanyola. Sí, està ple de jugadores catalanes o del Barça. Sí, em sap greu veure-les desfetes. Però primer és el país i després ve l'equip, i com ja és de domini públic, que Ecspanya perdi en totes les competicions que disputi és per a mi, objectiu número 1. Caram, si fins i tot he hagut d'anar amb França per complir aquest dogma! Doncs per molt poquet que les vermelles no s'emporten el premi final, aconseguint la triple corona, després d'haver guanyat mundial i Nations League. Per altra banda, que fossin campiones no implicaria res de res, només que elles estiguessin contentes, perquè a l'estat ecspanyol, res canviaria, seguiria sent masclista i seguiria menyspreant l'esport femení, sense donar-li els recursos necessaris per seguir creixent.

Doncs bé, a la final van arribar ecspanyoles i angleses. Les primeres van eliminar Alemanya, amb un gol de l'Aitana a la pròrroga, i les lionesses van deixar fora a Itàlia per dos a un. Però, qui mereixia guanyar? Qui hauria estat la juts campiona? Les coses com siguin. Un cop més, no hi ha hagut cap selecció que hagi estat brutalment superior a les altres. Totes han hagut de remuntar o anar a penals en alguna eliminatòria. Això pot passar, pots jugar molt bé, però que la sort no t'acompanyi i hagis de gastar 30 minuts més o la sort del penals. Però la qüestió és que si hagués hagut alguna selecció superior, s'hauria notat. Per molt que em faci ràbia, les ecspanyoles són les que han tingut estones de millor joc, força més que les altres, però llavors no podia ser una copa justa si volia evitar el seu triomf. I ha passat com amb el Barça d'aquest any, dominadores, però a l'hora de la veritat, qui ha de marcar, no ho feia. I per això han hagut de fer dues pròrrogues. si haguessin sentenciat, no hauria passat.

Anglaterra són les campiones, tal com ja ho van ser fa 3 anys, i gairebé de la mateixa manera (llavors la Kelly va fer el gol de la victòria a la pròrroga, i aquest any va ser l'última llançadora del penal). Però, a què ha jugat Anglaterra? A res. Als quarts, ja van passar de ronda pels penals, quan perdien per 2 a 0 al minut 80! I a les semifinals, perdien amb Itàlia fins al minut 97!!!! Empaten a l'últim segon i marquen a la pròrroga! Cap partit l'ha guanyat per jugar bé o millor que les altres. Però així ho han fet, i així s'han proclamat campiones. Ha estat just? No, és clar que no. Però a l'hora de la final, no hi havia alternativa si s'havia d'evitar la victòria vermella.

Aquesta Eurocopa no passarà a la història, i caldrà seguir remant molt per assolir més normalitat en el futbol femení. Però ja està, s'ha acabat. Que descansin molt. M'és igual quan s'incorporin a la pretemporada de l'equip, que descansin i vinguin amb les piles carregades per afrontar un any que pot ser complicat. Esperem que no, que els que manen sàpiguen el què fan...

GODLESS

De vegades et trobes sèries força bones o molt bones. I de tant en tant et trobes sèries que, a part de ser molt bones, són minisèries. No els cal allargar trames, no els cal fer mil temporades. No, és que realment, no cal. Godless és una d'aquells exemples del clàssic "el que és bo, si és breu, dues vegades bo" (amb tot l'amor pel català, què malament que sona. Total, que aquesta sèrie de 7 capítols és molt bona. Té els seus moments de "baixon", però en línies generals manté el tipus al llarg de tota la seva durada, i a més, té un final... ufff... quin final... Però anem a pams.

Ens traslladem al western nord-americà, on en un poble on gairebé tots els habitants són dones. Els homes, 83, van morir tots de cop en un accident a la mina, i des de llavors (han passat diria que dos o tres anys), han anat vivint i evolucionat com a comunitat. A aquest poble arriba un antic bandoler, que ha fugit de la seva colla, capitanejada per un malvat Jeff Daniels que broda el paper, amb una bona saca d diners que els ha pres. Pel dolent, aquest noi era com un fill i se sent traït. L'està buscant per tot arreu, i per allà on passa, com Atil·la, no queda res ni ningú; és un genocida dels d'antes.

Durant els capítols, veiem com va la persecució dels dolents, com encaixa el fugitiu en una de les granges a les afores del poble de La Belle, i unes dues o tres trames més, que exploren la resta de personatges i històries. Totes elles interessants. És cert que es pot criticar que el què sembla una sèrie feminista, per demostrar l'apoderament de les dones en el poble, queda una mica diluït Se les coneix, les veus i valores la seva trajectòria, però segur que si ens poséssim a comptar minuts de cada gènere, veuríem que més de tres quartes parts s'ho emporten la persecució i vivències dels homes. Algú ha vent la sèrie com una cosa, i després resulta que no, a part de la idiosincràsia d'aquest pobles tan femení, no hi ha res més.

Fins que arriba el final. No faré massa espòiler, però és evident que tots els episodis avancen per arribar al clímax final, quan la colla de 30 bandits arriben al poble de La Belle. Res, no diré què passa, però aquells vint minuts de "trobada" entre els dos bàndols és brutal. Les escenes, les imatges, les interpretacions, el so, la música... tot, absolutament tot està al servei d'aquest xoc, convertint-se en un dels millor vint minuts televisius, ja no només de l'any sinó que podríem dir de la dècada.

He gaudit molt de la sèrie, dels seus personatges, la història i del final (alerta, no els deu minuts finals, sinó els anteriors que explicava), així que sense cap mena de dubte, la veurem al top d'aquest any.