OBJECTIU ASSOLIT

28 de juny de 2024, el dia indicat per un dels reptes més grans dels últims temps. Anar caminant des de Barcelona a Montserrat. El motiu, ja se sap, però no és aquest blog un espai on parlar de sentiments interns, és una cosa més banal. Així que el rerefons me'l quedo per a mi i per qui m'envolta. En aquesta entrada em centraré en el repte físic, un repte que s'ha anat covant des de fa quasi un any i que m'ha portat a preparar-me físicament en un procés que he anat anomenant en diverses entrades: Objectiu Montserrat.

Lluny queda el primer entrenament, el 13 d'octubre passat, quan vaig fer l'etapa 2. Comptant aquesta, han estat 10 etapes fetes en uns 8 mesos, més la rutina del gimnàs. Tota aquesta preparació m'ha permès assolir l'objectiu, i que el dolor físic sigui molt menor. Tinc agulletes, i els dits dels peus estan nyigui-nyogui, però em puc moure amb facilitat i caminar sense problemes. És que al cap i a la fi, en aquest temps, el tram 1 l'he fet tres vegades (el sencer, no compto la desena de vegades anteriors de la clàssica; els trams 2, 4 i 5, quatre vegades; el tram 3, fins a cinc vegades, i la pujada del tram 6, també tres vegades, com el primer.

I què, com va anar? Hi ha tota una primera part insòlita: aixecar-se a les 4 i quart, agafar un taxi i plantar-se a l'inici del recorregut. El taxista, molt encertat, preguntant si no era una mica d'hora per anar al Laberint d'Horta. Molt divertit. I a les 4.58h, comença la caminada. Fins a Sant Medir, una odissea. Primer perquè hi havia els nervis del començament, després perquè feia el camí a les fosques i amb la llanterna, i finalment, perquè la por de trobar-se un senglar (quants sorolls al bosc) va ser substituïda pel fàstic per totes les teranyines que em vaig menjar, per tot arreu. Va ser horrorós. Un cop a Sant Medir, ja clarejava, i arribo a Sant Cugat i el creuo fins a Volpelleres, on arribo a les 7h. La suor de la pujada no me la trec fins ben entrada l'etapa 2. Una suor freda, perquè feia fresca. I per cert, tot i les hores, a les 6h em creuo amb dos ciclistes! Malalts...

El segon i el tercer tram no tenen sorpreses. El sol no apareix fins a Les Fonts, cosa que agraeixo enormement. El peu dret, que havia molestat abans de Sant Cugat, sembla controlat. L'ibuprofè i la crema fan l'efecte desitjat. I a les 11,15h arribo a Ullastrell on faig una Coca-cola que em renova l'energia. Així, tram 1 en 2 hores i 2 minuts; tram 2 en 1h 41 minuts i tram 3 en dues hores clavades. Això vol dir que els tres trams els camino en 5 hores i 43 minuts; amb els descansos, començaré el tram 4 després de 6 hores 37 minuts.

Anem cap a Olesa. Ara sí que el sol comença a apretar, i es nota ja el cansament. El ritme va baixant i el cap ja em fa pensar en què dimonis estic fent, però ni punt de comparació amb el què vindria després. A les 13,20h, dues hores i cinc minuts després, arribo a Olesa, on dino i em prenc el gelat que m'he pres cada vegada que he arribat a Olesa. Vaig per sobre del temps previst, i decideixo sortir cap a l'Aeri al cap de quasi una hora, a les 14,14h.

El tram 5 sé des del primer dia que seria el més dur. Així que em poso els auriculars per anar escoltant música i distreure'm , per tal d'anar caminant sense pensar massa. Però no acaba de funcionar. Em vaig distraient, però em canso perquè el camí és horrorós i estic molt cansat. El pitjor és el sol. Calor de la grossa, que em fon, m'esgota i m'escalfa l'aigua de manera que no puc beure més. Més tard sabria que estava en plena tempesta solar i ens estaven arribant uns raigs del sol més bèsties. Sempre t'han encertat. Per si fos poc, el camí està tallat per les obres molt més bans que on estava habitualment, i la por em fa anar per la ruta alternativa que vaig trobar quan vaig fer els trams 3-4-5. Però tot plegat converteix aquestes quasi tres hores! en un veritable INFERN. Arribo a l'Aeri a les 16,58h. He trigat molt, m'he esgotat moltíssim i estic rebentat. Però tinc Montserrat davant. La Coca-cola que em prenc allà em produeix un plaer indescriptible. Segueixo sense dolor, només és cansament i set. Així que el descans em dons les ales per enfrontar-me a l'últim tram.

A les 17,30h surto de l'Aeri revifat. La idea és caminar quinze minuts i descansar-ne cinc. Però els 15 minuts se'm fan eterns. Això ho compleixo, però els cinc minuts només els compleixo a la primera parada; les dues següents són de deu minuts. El cansament no havia marxat. Estava allà. Les grimpades i les escales em deixen esgotat. Sembla que tingui ganes de vomitar i tot. Però ho aconsegueixo. A les 19,34h arribo al monestir.

M'ha costat patiments i 14 hores amb 36 minuts per aconseguir la satisfacció del repte que m'havia proposat. Total de caminar, 12 hores i 18 minuts. Bestial. 

L'endemà, retrobament a Santa Cecília. Un any després. Objectiu assolit, homenatge complet.

OBJECTIU MONTSERRAT: DIA D

EUROCOPA 2024 (I)

Dediquem unes paraules a l'Eurocopa d'aquest any 2024 ara que ja ha acabat la fase de grups.

De 24 equips, ja han tornat a casa 8 d'ells, deixant els 16 que disputaran els vuitens a partir de dissabte. Només un dels eliminats podríem dir que és una sorpresa: Croàcia. Un equip amb bons jugadors, bon joc, finalista del món fa sis anys... Estaven en el grup de la mort, amb Itàlia i Ecspanya, però el fet que es classifiquessin quatre tercers, res feia pensar que caurien els croats. També Polònia ha marxat en un altre grup mortal amb França i Holanda. En aquest hi ha hagut la sorpresa més gran, sent dels quatre equips, Àustria la primera classificada. Els polonesos no eren favorits per res més, a diferència dels croats. 

La resta de teòricament equips poderosos s'han classificat. Ara bé, per ara és una Eurocopa força penosa. No hi ha cap selecció que hagi brillat, ni per resultats, ni sobretot, per joc. Només una ha guanyat els tres partits: Ecspanya. la mare que els... Quin fàstic, de debò. Com pot ser, és que me'n faig creus... Només espero que en algun encreuament algun equip se'ls carregui i els baixi els fums. No serà a vuitens, on es trobaran Geòrgia; o potser sí, qui sap? Posats a demanar, prefereixo que els elimini Geòrgia que no Alemanya a quarts, on haurà d'arribar si supera Dinamarca. 

Un d'aquests quatre s'enfrontarà a semifinals a qui surti dels encreuaments entre Portugal- Eslovènia i França-Bèlgica. França potser ha tingut bon joc en alguns moments, però al final no ha marcat massa. I per l'altra banda, Anglaterra o Itàlia s'enfrontaran si superen Txèquia i Eslovàquia respectivament. Mentre que Romania vs Holanda i Àustria-Turquia completen el quadre final. La veritat, m'agradaria que els països petits avancessin el màxim en la competició i anessin tombant els favorits. Us imagineu unes semifinals tipus: Dinamarca- Bèlgica i Àustria-Txèquia? Seria meravellós pel futbol i una lliçó d'humilitat a les grans potències. Però no sé si passarà. Ara estaré més pendent dels partits per poder parlar amb més fiabilitat en una propera entrada.

Per la banda de la porra, un desastre absolut. De 1882 participants, estic a la posició 1520. He clavat els resultats. Mare de déu, quina vista! Particularment em va agradar el dia que estava a la posició 1714. Visca Catalunya! Per cert, que si jugués la selecció catalana, amb el nivell que he vist en aquest campionat, classificats ho estaríem.

TUTANKAMON

Tot el curs. Es va inaugurar el 15 de setembre, i l'últim dia és aquest diumenge 30 de juny. Nou mesos i mig. I fins el 26 de juny, quatre dies abans de desaparèixer del mapa, no he fet el pas per anar-la a veure. I després m'autoanomeno fan de les piràmides i d'Egipte... quina falsedat!

Doncs sí, què passa? M'encanta l'Antic Egipte. I fins avui no he anat a veure l'exposició immersiva de Tutankamon. Així és la vida, què voleu que us digui? Però ja està. Ja ho he fet. I si no hi hagués anat, no hauria passat res si no sabés què hi havia. Però un cop fora de l'edifici, sabent-ho, hauria estat un error dels grossos. Per sort, no ha estat així i l'he pogut veure i gaudir.

Podem dir que és una exposició més sobre Egipte, els faraons i Tutankamon en especial. Hi ha reproduccions molt reals de la tomba, de la màscara, dels accessoris que hi havia allà amb ell... I els panells amb les explicacions molt clares i entenedores. Un deu al relator o relatora del text per fer-ho fàcil.

Però el què fa aquesta exposició diferent de les altres, és tot l'espectacle digital. Per començar, la sala immersiva on assegut als seients corresponents, vas gaudint per les quatre parets (i el terra) de diverses imatges i viatges que et transporten fins allà. Són imatges brutals, amb un joc d'efectes increïble. Aquesta sala és una joia, ara que és la segona vegada que la gaudeixo.

Després tenim la primera de les dues activitats amb les ulleres de realitat virtual. Amb elles, en una sala absolutament buida, et mous pel campament d'en Howard carter, per dins la tomba i la cambra mortuòria. És espectacular la sensació i què real que sembla. Des de fora deu ser divertit veure persones caminant perdudes per una sala sense res, fent veure que toquen coses o que aguanten una làmpada. Només per la sala immersiva i aquesta experiència ja mereixen la pena la visita.

Just abans d sortir, hi ha una segona activitat amb ulleres virtuals. Aquest cop estàs assegut i representen el judici dels morts (la famosa balança de la ploma). Malauradament, aquí el mareig ha estat considerable i no ho he gaudit gens. Sort que ha estat al final i no al principi, perquè hauria malaguanyat tota l'exposició. Com no, m'han agafat ganes d'anar-hi in situ a veure-ho amb els meus propis ulls. M'agradaria, però la por guanya.

ACIDE

Un seguit de coincidències desafortunades l'últim dia de cole van provocar que per tal de desestressar-me, em disposés a veure una peli d'aquestes de catàstrofes que no em desagraden. L'aspecte diferencial més destacat és que enlloc d'un blockbuster hollywoodià, es tractava d'una pel·lícula francesa, traduïda com a "Pluja àcida".

L'argument explica que gràcies (com no) al canvi climàtic produït per la humanitat, la pluja comença a tenir un índex massa elevat d'àcid sulfúric. Com ja se sap, el contacte d'aquest àcid amb la pell no és recomanable si vol seguir amb vida. A partir d'aquí, la road movie habitual que porta a una família de pare i mare separats amb filla adolescent fugint de la ciutat per ta d'arribar a un lloc segur.

El resultat, entretingut. La qualitat, fluixeta. Es mouria al voltant del 6, ja que encara que no disposa de grans efectes, passa fàcilment, no hi ha minuts escombraries en cap moment. Ara, no hi busquis res més. De fet, el context que explica de la família no aporta res a la trama. El pare, en presó condicional per uns fets que van tenir lloc en una fàbrica (això no molesta e cap moment, no hi ha dificultats de moviment per ell quan surt del país); que estiguin separats (només en destaca una discussió); que el par tingui una nova parella, que està hospitalitzada i a punt d'operar i no se sap perquè, i que al final, s'assabenten que es mor, però sense implicació en la trama. res, tots aquests detalls extres són per donar forma als personatges, però en cap cas intervenen ni interfereixen en res. Potser en el caràcter de l'home, però només es veu en alguna escena comptada; en aquest aspecte, són bolets.

Ara, bones imatges, i com deia, compleix amb les expectatives, tot i que per sota de la mitjana desitjada.

LA "SARDANYA" JA NO ÉS EL QUÈ ERA

Un cop més, i ja en van quatre, hem estat uns dies a la Cerdanya per motius esportius. Just acabar l'escola, és un primer moment de desconnexió a l'espera del tancament definitiu del curs. Encara no són vacances, però ja és un primer tast.

Si l'any passat em cridava l'atenció quan, en ja plena crisi de sequera, els aspersors estaven en ple funcionament, malgastant aigua perquè molts estaven mal dirigits, aquest any ens centrem en l'atenció al públic. En ple pont de Sant Joan, molts llocs tancats (bars i restaurants, que és el què més falta ens feia). Però és que apart del primer establiment, en tots els altres hi ha hagut problemes. Ja l'any passat vam tenir un conflicte amb un dels restaurants on vam dinar (el tracte va ser pèssim). Però aquest any, tela marinera... 

Es pot ser lent, ja se sap. Quan hem sortit de Barcelona, descobrim que no a tot arreu es viu amb presses. Fins aquí, cap problema. Però clar... que demanis dinar per 12 nanos, et diguin que trigaran tres quarts d'hora, i al cap de vint minuts et diguin que només en tenen per sis. O al mateix lloc, que et diguin que no tenen begudes!! En un restaurant al migdia!! Però és que a la pizzeria del costat, tampoc en tenien de fresca! Aquest va ser l'exemple més car de tot plegat, però a gairebé la resta d'àpats vam tenir algun o altra anècdota. 

La sensació és que la "Sardanya" pija ho està deixant de ser per tornar a ser la Cerdanya, de manera que miren de tractar malament als de ciutat perquè deixin de pujar i tocar els nassos. Però clar, si aquests deixen de pujar, tot el sector de restauració, patiria una mica, no? No sé, és tot molt estrany.

Per altra banda i canviant de tema, el temps va propiciar poder fer una caminadeta. Molt a prop d'on estàvem instal·lats, hi havia una cova. Allà l costat, deia el maps... però clar, en pujada! I a més, un últim tros grimpant, que sumat a que el temps se'ns tirava a sobre, va acabar sent una excursioneta de me***.

Sigui com sigui, aquests dies ens marquen l'inici de l'estiu. Benvingut!!!

L'ANY DEL PÒQUER

Durant aquesta temporada ja hi ha hagut força entrades relacionades amb el Barça femení. Les seves victòries, títols i la derrota han donat a parlar un any més. Ara, quan fa poquet es va acabar la lliga, amb les jugadores de vacances, potser arriba l'hora de fer balanç.

I quin balanç es pot fer l'any del pòquer. Els quatre títols en joc guanyats. És possible trobar-hi algun "però"? És clar que sí, i així ha de ser, perquè mai est pots confiar, no es guanya el partit sense baixar de l'autobús, i la humilitat, sumada a les ànsies per guanyar són la clau d'aquesta època triomfal plena d'èxits.

Aquest any hi ha hagut partits en què no s'ha jugat bé, de forma brillant. Hi h hagut partits en què ha costat obrir la llauna i s'han guanyat d'estranquis. Però al final s'han guanyat i s'han aconseguit els títols, així que poca cosa a dir excepte desitjar més continuïtat en el joc brillant, tenint clar que són persones i no màquines.

A la porteria, la Cata ha estat pletòrica. M'hauria agradat veure més la Sandra Paños, en alguns partits
més, sabent que era la seva última temporada. Sí, marxa a Amèrica. Ella va ser la portera que vam conèixer aquell llunyà març d 2016, i des de llavors ha estat indiscutible. La Gemma gairebé res, i segueix renovant. L'any que ve tindrem l'Ellie Robbuck, portera de la selecció anglesa, boníssima, i que aquest any ha jugat poc per un infart cerebral. Hauria de tenir més protagonisme que la Sandra aquest any.

A la defensa hem tingut baixes de llarga durada. Irene al principi, Mapi des del desembre, Jana sis mesos més, Rölfo va tornar l'abril... Sense elles, ha estat la línia més regular. L'arribada de l'Ona Batlle ha estat una revelació, i ha pogut suplir la Frido. Lucy, i Marta en els seus moments (8 gols, és brutal), han tancat la banda dreta, i al costat de la Irene, el gran descobriment. Engen fent de central. Ha estat imponent. Per les baixes, ha participat força la Martina i ho ha fet molt rebé. També ha fet uns quants partits la Lucía Corrales. Promet.

Al mig del camp, Walsh, Patri i Aitana han estat intocables. l'Alèxia, encara amb problemes, ha començat a ser la de sempre ara al final de temporada. Gran retorn, oblidant l'invent de fer-la jugar de 9 al principi de temporada abans de tornar-se a lesionar. A aquestes quatre les han acompanyat la Clàudia Pina (complint sempre), la Vicky (serà estel·lar), i poquíssim la Giulia Dragoni, centrada encara massa en el B, però si segueix com fins ara, podria ser la bomba.

I al davant és on hem patinat més. Sense killer, hi ha molt joc que no arriba enlloc. La Salma, per mi està sobrevalorada. No entenc aquesta devoció per ella. Sí, ha fet gols, però també els feia l'Oshoala. Què passa, que una és mediàtica i l'altra no, però jo el què vull són resultats. Graham ha fet una temporada d'escàndol. Màxima golejadora, màxima assistent... espectacular. I a l'altra banda, Mariona, que també ens deixa. Per mi, ha fet la seva millor temporada. La seva visió de joc ha estat llum a la foscor. Se'n va a l'Arsenal, a buscar reptes i una lliga més divertida. Molta sort. Qui més ha entrat? La Bruna després de la lesió, no ha tingut sort. L'Ari Arias, molt poquet, i a més se'n va. Ja s'ho farà. I l'Esmee, bé, ha fet cosetes, però no ha aprofitat massa les oportunitats per guanyar-se un lloc.

Per suplir la falta de 9, hem fitxat l'Ewa Pajor... Mmmmm, això crec que l'any que ve farà una altra pinta. Hem perdut la Mariona, però ostres... qui ve per aquí... Per mi, l'any que ve, al davant, Graham, Rölfo i Pajor. Bufffff!!!

Finalment, només comentar que de vegades en Jonatan em posava nerviós amb les seves decisions. Però no es pot negar que ha fet molt bona feina, i que, ara que també marxa, li desitjo molta sort (perquè se'n va a Amèrica i per tant no jugarà contra nosaltres, clar...) Esperem que caigui alguna altre fitxatge (amb un ja fem, gràcies a la Masia que tenim), però segurament marxarà algú més. Veurem com va l'estiu.

OBJECTIU MONTSERRAT: ACABEM AMB EL COMENÇAMENT

Queden només onze dies per l'objectiu Montserrat. A mesura que s'acosta li vaig agafant més respecte (més del que ja li tenia?) Sense comptar les estones a la cinta de caminar del gimnàs, ahir diumenge vaig fer l'última prova sobre el terreny. Com que no disposava molt temps, volia fer l'etapa 1 sencera, amb la clàssica ja coneguda, però afegint-li el travessar Sant Cugat fins l'estació de Volpelleres, ja que aquest tros només l'havia fet un cop.

Així, una mica més tard del què hauria volgut, a les 9:28 iniciava el camí des del costat del Laberint d'Horta. Un ritme ràpid em feia arribar a Sant Medir en 40 minuts (quina bestiesa). Vint minuts de pujada fins la carretera de les Aigües i després pel bosc i la baixada vint minuts més. Jolines amb la baixada abans de l'ermita... Quan et penses que ja s'acaba, continua. I quan creus arribar ara sí al final, encara ni t'hi acostes. No és fins la tercera vegada que et penses que acabes que és veritat del tot. Ara bé, a gairebé les fosques que ho hauré de fer, no podré anar tan ràpid...

A les 10'52h arribava a Sant Cugat, és a dir 1 hora i 24 minuts clavats. És la mateixa durada que les altres vegades, exacta! Tot i pensar que estava anant més de pressa, la veritat és que la rutina del camí des de Sant Medir fins Sant Cugat em feia contínuament baixar el ritme. A la que no m'adonava, anava més a poc a poc. Tampoc és qüestió de cremar totes les energies al primer tram... També comentar la quantitat de gent caminant però sobretot, en bici i corrent. Mare de déu! He de reconèixer que en algun moment, quan a les pujades els veia patir i suar de valent, em preguntava què dimonis els duia a fer aquest esforç (que el deuen fer cada setmana). Però després em visualitzava a mi amb els peus de les crosses del 4 de 9 a sobre, i reconec que cadascú pateix pel què vol.

Quedava la creuada de Sant Cugat. La veritat és que és força senzill. Però és mitja hora clavada (igual que l'altre cop). Així doncs que estem parlant de dues hores per fer la primera etapa, però veurem si la foscor i/o les primeres llums no me fan anar més lent.

LEHRERZIMMER

Després del totxo (carinyosament parlant) de les 1000 pàgines de Sang tèrbola, necessitava recuperar-me amb un llibre més curtet, amè i de fàcil lectura. Remenant entre els llibres pendents de la prestatgeria, tots són contundents. Però entremig de tots ells, n'hi havia un "La sala de profesores", que el tenia allà amb la idea al cap que ja me l'havia llegit però la sinopsis no em recordava res. I no, no l'havia llegit. Així que, a part de ser el % de lectura en llengua castellana que toca cada any, m'hi he posat i la veritat, en aquests dies bojos de final de curs, han ajudat per no haver de pensar massa.

Ara bé, m'ha agradat? Tinc dubtes. Es tracta d'un llibre d'un escriptor alemany, que vol representar la burocràcia i embolics que acostuma a haver en una escola. Aquí els alumnes no apareixen en gairebé cap capítol. Es parla d'ells molt de tant en tant, com a personatges més enllà de secundaris. aquí, el què importa són les vivències d'un professor novell que arriba a una escola governada de manera dictatorial i gairebé feixista pel seu director.

La veritat és que se li en va molt la castanya. Hi ha capítols on es veu clarament reflectida la realitat, quan per demanar qualsevol cosa has d'omplir documents i documents, obrir incidències i esperar que algú se les miri abans d'una setmana quan tu ho necessites per l'endemà. En aquestes parts o es reconeix el nostre sistema educatiu, la veritat és que fa molta gràcia perla complicitat que comporta.

Ara bé, la resta penso que són exageracions de coses que passen, però l'autor les ha portat a tal extrem que ho fa gairebé ciència ficció. A veure, que si a alemanya passa de veritat, tenen un problema ben gros. Però aquí no hem arribat a aquest extrems, tot i que es poden reconèixer certs tics (preferits del director a qui li expliquen el què passa o es diu a la sala, etc.)

Al final, la paranoia arriba a ser surrealista i ha provocat que no acabi de sentir-me del tot satisfet amb la lectura. Ara, ha funcionat pel què la necessitava: un llibre que passa ràpid i en poc temps.

OLIVER TWIST

Després del repte que va suposar l'adaptació al teatre de6è de Harry Potter el 2022, Oliver Twist penso que ha estat un desafiament més gran. sense l'espectacularitat de l'univers Potter, i sense les aventures artúriques, aquesta vegada es tractava de representar el què en realitat és un drama amb majúscules, un clàssic de la literatura universal.

Jo m'ho he passat molt bé fent l'adaptació, i he xalat amb les cançons. Però és veritat que no hi havia molta acció, i que en el fons, tampoc pots fer molta comèdia. I al principi, sempre penso que els nois i noies seran grans actors i actrius, i oblido que en el fons són nens i nenes. Aquesta vegada en tenia de bons, però la gran bruixa i el Pinotxo del 2013 són insuperables i superlatius.

Ara, estic súper orgullós de la feina que han fet els nens i nenes. Ha estat boníssima. El tema cançons és un punt i apart. Fins a cinc cançons s'havien de fer. On són aquelles obres on en feia dues, màxim tres? Però clar, és que Oliver és un musical amb unes cançons excepcionals! Quina no podia fer? Era impossible eliminar-ne més!. S'havia de fer el "Food", el "Consider yourself" i l'"Oompah-pah" per nassos. A més, aquestes músiques ja havien aparegut en altres obres de teatre canviant-ne les lletres. Però sempre havia volgut fer el "Who will buy", i el "Be back soon" era de calaix. Així que vam fer les cinc. A l'hora de la veritat, en algunes va passar el de sempre, que s'avançaven, però en general les altres van quedar esplèndides.

Ara bé, en aquests moments, el meu cap està saturadíssim. Una de les coses que més desitjo ara mateix és estar el curs que ve en un curs senar per no tornar a fer teatre. Si quan era jove, ja optava per fer una representació cada dos anys, ara, sent més vell... Tres anys seguits fent 6è és dur. Però fer-lo amb teatre, és esgotador. I que consti que no té res a veure la sensació de poc reconeixement que té un treball que dura més de dos mesos i que és un esforç molt gran. La sensació no ajuda, està clar, però la decisió és independent a aquest tema.

Sigui com sigui, visca la nostra adaptació!

MUSEU CASTELLER

Fer castells a Valls no és fàcil. Poques colles tenen la sort i/o el privilegi d'anar-hi a actuar. Les decennals dels anys acabats en 1 és un dels moments que cal aprofitar per fer-ho, i després, que una de les dues colles (bàsicament la Joves) et convidi en alguna de les poques actuacions que tenen a casa i on participen altres colles.

Nosaltres vam tenir la sort d'anar a la Diada del Local, amb els amfitrions, Moixiganguers i Borinots. No era dia d'anar a fer castells bàsics, i tot i els entrebancs, vam poder fer per segon cop aquesta temporada, la clàssica de 8. Però no estem aquí per parlar de l'actuació castellera, no. Aprofitant aquesta diada, s'organitzava un autocar per poder visitar el Museu Casteller de Catalunya, al costat mateix de la Plaça del Blat, inaugurat fa pocs mesos.

Farem dos apunts molt concrets. El primer, la mala sort que vam tenir, ja que els de Sants havien tingut la mateixa idea, amb dues diferències: la primera, que eren moltíssims més que nosaltres; la segona, que compartíem espai amb uns quants grisos maleducats, que es van portar com el cul. Cridaven i feien soroll de manera molt desagradable i desafortunada. De fet, el guia, no parava d'avisar pel walkie-talkie a les seves companyes per tal que anessin a demanar silenci i respecte. No ho van aconseguir. Quina colla de ximples i carallots!

Sobre el museu en sí, està força bé. És veritat que hi ha moltes parts de cultura general castellera que no ens explicaven res de nou que no sabéssim, i per tant, mig museu és de coses evidents. Però la resta, té prou gràcia. Algunes de les dades i anècdotes (com la de perquè el 4 de 8 es diu carro gros), i també activitats interactives amenes, així com vídeos espectaculars (i algun altre sobrer) serien el més interessant de la visita. Una visita que cal fer lliurement, per tal de poder llegir totes les explicacions. Aquest dia, entre la visita guiada i que després només tenia 10 minuts mal comptats per veure la resta de coses, ha quedat tot una mica descafeïnat. crec que està bé, però que em caldria veure'l amb tranquil·litat de dalt a baix per poder gaudir-lo i fer-me una bona idea de com és. Veurem quan serà...

PEL·LÍCULES A LA PLANXA (3)

A punt d'arribar a la meitat de l'any, mirant enrere cap a les entrades de cinema, descobrim que molta molta qualitat no estem trobant. Molt entreteniment, però zero dificultats per destacar quines estarien ara mateix al top ten. Fins al punt que només dues tenen lloc assegurat en aquesta llista. Mentre esperem que la cosa millori a partir d'aquest estiu, m'he permès fer una entrada sobre diverses pelis vistes aquest últim mes, però que per motius diferents no tenen entrada pròpia.

- Z the lost city és una pel·lícula d'aventures sense aventures. M'explico. Per una banda, sembla que anem a seguir l'exploració del riu Amazones per intrèpids aventurers, però de mica en mica el què realment és el nus de film és com la dèria pel descobriment, va allunyant el protagonista de la seva família. Té més pes fins i tot el què li passa mentre és a Londres que no pas a la selva. Sigui com sigui, es queda a mitges amb els dos mons.

- The village, la peli de l'M. Night Shyalaman que ja havia vist més d'un cop, aquest cop era amb el MEC, i evidentment, sense sorpresa, perd tota la gràcia. Si fos la primera vegada, estaria al top.  Ara enlloc.

- Destino oculto: una altra peli repetida una altra peli repetida. En un principi, amb la sinopsis, em pensava que era un thriller interessant de veure. Quan em vaig adonar que ja l'havia vist (tres anys i mig enrere), igualment la vaig continuar. De les cinc pelis que omplen aquesta entrada, aquesta és la més interessant. Em sorprèn una mica descobrir que no va entrar a la llista del top 10 d'aquell any, personalment, ara mateix, amb aquesta revisió, la posaria.

- Arribem a la que havia de ser la més digna: La zona d'interès, guanyadora de l'òscar a la peli no USA, i amb crítiques que la deixaven pels núvols. La història ens ensenya la vida de la família d'un comandant nazi que viu paret a paret amb el camp de concentració. Vol explicar com es pot banalitzar el terror i el genocidi fent veure que no passa. Seria com el Nen del pijama de ratlles però sense nens i sense buscar la llagrimeta. El resultat però, per mi és fluix i sosso.

- I finalment, Tenet. Ja l'havia començat a veure alguna vegada, però l'embolic de la trama en aquell moment em va superar. ara, l'he vista sencera i he de reconèixer que a part de les escenes d'acció, segueixo sense entendre massa bé tot el què passa. En general sí, però és massa embolicat. Suposo que per això tampoc ha acabat calant en el populatxo.

Doncs fins aquí. Espero tenir més sort en properes pel·lícules... suposo que sí, amb l'última justament d'en Shyamalan, la segona part de "Del revés" i una apocalíptica "Un lloc tranquil", Respira...

OBJECTIU MONTSERRAT: ETAPES 3, 4 i 5

Tenia pendent una última excursió preparatòria per l'objectiu Montserrat. Després de fer junts els trams 2, 3 i 4, havia de tornar a enfrontar-me a tres etapes seguides. Tenint en compte el factor transport públic des de o fins a Ullastrell, només podia ser ajuntar els trams 3, 4 i 5, des de Les Fonts fins l'Aeri. A més, tenia un tema pendent, que és el tros que hi ha en obres en aquest penúltim tram. Calia buscar una alternativa. Hauria preferit buscar-la per si sola, però les circumstàncies de terminis apreten, i havia d'investigar després de fer dos etapes.

Així, pocs minuts abans de les 9h, em posava en marxa. En 50 minuts arribava al restaurant "4 vents", anava força per feina, i a les 10,35h entrava a Ullastrell on pararia una estona. Etapa feta en temps rècord, res a tenir en compte, ja que quan porti dues etapes a l'esquena, això no serà així ni molt menys. En aquest tram ja me n'adono que el dia abans havia plogut molt, moltíssim. Hi havia bassals, i la vegetació estava força humida, a més a més, d'enfangat. L'anècdota divertida la trobo quan torno a emprendre el camí, i quan passo per un dels senyals de control de velocitat de cotxes (aquells que indiquen a quina velocitat vas i et fa la cara verda o vermella), doncs resulta que reconeix el meu pas i em diu que "La teva velocitat és 5".

Durant el tram 4 continuo anant força rapidet. De fet, arribo a Olesa en una hora i mitja! Això em fa plantejar agafar el tren de tornada una hora abans del previst, tot i que no sabia el què m'esperava encara. Per cert, tenia dubtes de com em trobaria la baixada salvatge i la riera degut a les pluges i bé, al final no hi va haver problema.

Després de tres quarts d'hora reposant i dinant, a les 13h sortia per iniciar el tram 5 que m'havia de fer buscar la ruta alternativa a les obres. La part fins arribar a La Puda, és segurament el tros més pesat de tot el trajecte. Ara ja no tenia tan bon ritme. Entre el cansament, la calor i que el camí és un pal, la sensació és d'esgotament. A les 14'06h arribava al trencall de la Puda, i 20 minuts després, al trencall de les obres. Recordava el dibuix al wikiloc que em feia fer la volta però de seguida agafava la bona direcció, però no sé perquè, el maps no ho trobava, i contínuament em feia tornar enrere, a més de no dibuixar-me el camí. Donava la sensació de que trigaria més de dues hores a arribar a l'aeri. Després de molts minuts de mirar mapa (amb el sol era gairebé impossible pel reflex), decideixo seguir el nou camí, perquè encara que trigués mitja vida, almenys em serviria per intentar el dia 28 anar pel camí de le sobres i creuar els dits perquè em deixessin passar.

Però al cap d'uns quinze minuts, el camí gira i sembla que he trobat la ruta correcta. Així les coses, en una hora arribo a l'aeri i puc agafar el tren una hora abans com m'havia proposat. Ara bé, estem parlant de dues hores i mitja per fer el tram 5, tot i que segurament, sense les estones d'intentar trobar el camí al maps, serien dues hores i quart, que serien deu minuts més que el primer cop que la vaig fer.

Ara ja només queda, per una banda, seguir caminant al gimnàs (una setmana després d'aquesta excursió, entre feina i agulletes, no hi he anat ni un dia), i el diumenge 16, fer el tram 1 sencer per creuar Sant Cugat amb seguretat. Ja queda menys.

SANG TÈRBOLA

1.000 pàgines. Fins a 1.000 pàgines té l'última aventura d'en Cormoran Strike i la Robin Ellacott, els detectius creats per en Robert Galbraith (o també anomenat J.K. Rowling). Cinc mesos després d'acabar la quarta part, m'he animat amb la cinquena. He de reconèixer que els personatges principals em cauen més o menys bé; més la Robin, que pobra, no té una vida fàcil... que no pas en Cormoran, brusc i poc encantador. Però bé, s'han guanyat un trosset del meu espai lector al llarg d'aquests anys en què han anat apareixent de manera irregular des del primer llibre seu llegit, el 2017.

Aquesta vegada, la trama també és interessant, ja que els contracten per saber què va passar a una dona desapareguda feia més de 40 anys! No es pot negar que almenys en qüestió de trames en aquests cinc llibres, han estat ben diferents entre ells. Ara bé, la distància en el temps i les dificultats per trobar pistes potser han fet perdre una mica l'interès en més d'un moment. Ni els breus apunts de la resta de casos que portaven ni els fets de la seva vida que van narrant-se per donar forma als seus personatges acaben tenint el pes que han tingut en casos anteriors. Tot plegat, acaba donant la sensació de ser capítols per allargar sense donar res. I clar, quan has d'aguantar un totxo de 1.000 pàgines, doncs, què voleu que us digui... fa mandra.

Ara bé, ho he portat amb dignitat i no ho he viscut com altres vegades de ser un llibre pesat i que no volgués llegir. No, he anat fent, a un ritme força constant. Al final, m'hi he estat dos mesos sencers, però si realment no m'hagués motivat gens, podria haver durat el doble. No. Al final, no ha estat malament, i m'hi he enganxat el suficient com per ser una lectura entretinguda, tot i que no acabi al top de l'any. Per altra banda, si hi ha un sisè llibre, aquesta vegada no tindré tanta pressa com en aquests dos últims.