REVISIÓ FONAMENTAL

Durant el maleït confinament, allà tancat a l'habitació, i gràcies al web seriesencatala, vaig poder engolir en pocs dies les tres temporades de Stranger things. En aquell moment, no feia rànquing de sèries en acabar l'any, però si l'hagués fet, sense dubte estaria al top tres segur. 

Aquesta sèrie, ambientada en els enyorats anys 80,ens descobreix un grup de noies i nois i els seu entorn adult, que viuen aventures fantàstiques entre noia amb poders i éssers d'una altra dimensió i conspiracions de governs (ianquis i russos). El ritme, guió, càsting... tot plegat molt ben encaixat, fent-me xalar moltíssim. Justament la pandèmia va deixar en stand-by la quarta temporada, que no va arribar fins aquest any. Amb el web de seriesencatala fora de combat, no tenia massa opcions per veure-la. Però finalment, ha arriat el moment.

la qüestió és que 4 anys després, a l'haver-les vist totes seguides, la veritat és que tenia un record, però no tenia els detalls. Vaig decidir veure l'últim capítol de l a tercera temporada per posar-me al dia, però quan duia deu minuts, no lligava res ni m'enterava. Així que en una decisió llunàtica, vaig decidir començar de zero. Així, altra vegada en pocs dies, he vist les tres temporades senceres per preparar-me per la quarta. I renoi, no puc dir que m'ha agradat més perquè no tinc el record de la sensació del 2020, però ostres, que bé m'ho he passat. No tenia tanta sorpresa, però ha estat molt i molt bé.

Tot plegat és un conjunt de trames ben orquestrades, i com es va desenvolupant per trobar-se al final, és allò que en diem "d'antes". I carai, de vegades allò d'abans no té perquè ser pitjor, potser al contrari. Ara em posaré amb la quarta temporada, i m'imagino que l'engoliré com les altres. Només espero que estigui a l'alçada.

PD. No he pogut veure la versió doblada, la trobava molt estranya i les he tornat a veure en VOS, però aquest cop subtitulat en castellà. 

ABBOTT ELEMENTARY (x3)

Aquest estiu (i abans) va passar una casa molt estrany amb aquesta sèrie. Resulta que a la plataforma només hi havia 6 capítols de la tercera temporada, i així es va mostrar al llarg de molts mesos. Vaig veure els capítols, però no entenia res sobre perquè no hi havia els altres. Buscava informació, però enlloc trobava explicació (a veure, tampoc m'esforçava molt en la recerca). Però finalment, un dia, de cop i volta, apareixen la resta d'episodis, i ara ja puc dir que he completat la tercera temporada d'aquesta sèrie.

Ha estat bé, però sense cap mena de dubte, ha estat la pitjor temporada. És cert que al no tenir l'efecte sorpresa del començament, ja perd molt, però en general, tret d'alguna excepció, els episodis han estat força plans. M'han arrencat algun somriure, però poca cosa més. I aquests somriures s'aconsegueixen gràcies a la bona interpretació i guió d'alguns dels personatges: el passotisme de la directora i sobretot la professora Schemmenti. La veritat, si es llegeix l'entrada de la segon temporada, gairebé dic el mateix, però crec que aquest any encara ha anat més a la baixa. Fins i tot hi ha algun capítol que em vaig adormir i tot!

Altre cop, el carisma d'aquest grup de profes salva la sèrie en si, però aquest cop no la tindrem al top (i això que va ser la campiona de l'any passat). Sap greu, però si hi ha una quarta tongada de capítols, espero que el guió sigui molt millor que aquesta. Vull destacar però, el capítol on la professora Teagues, que es posa a treballar al que aquí seria el Consorci d'educació, vol aconseguir aprovar un projecte, i la burrocràcia la fa anar per tot 'edifici picant portes, i tothom li diu que allò necessita la signatura d'algú altre; i quan arriba a la porta definitiva, resulta que és la seva. Quin gran exemple de com n'arriba a ser d'estúpida la burocràcia en què ens inunden el funcionariat.

Així que visca els somriures provocats per la sèrie, i visca aquests mestres tan encantadors i divertits. Però a veure si millora el guió i el ritme.

CONTENTS O EMPRENYATS

Que fàcil i tranquil·la és la vida de l'espanyol. Té un estat, una llengua que parlen milions de persones, ningú qüestiona res... Però com són les coses, que has nascut català. Un territori que al llarg de la història ha estat terra cobejada (grecs, romans, francs...) i que mai ens hem sabut defensar i vendre com a país. Cada vegada que hi hem estat a prop, l'imperi de torn ja s'ha afanyat a esclafar-nos.

Tothom sap d'on venim ara mateix, i en quin moment polític ens trobem. Tots desunits i governats per un govern espanyolista. Felicitats. Però seguim per bingo. Ahir, Diada Nacional de Catalunya. Tothom a l'expectativa de com aniria tot plegat. Sabíem d'antuvi que no tenim la capacita per tornar a treure centenars de milers (milió llarg) de persones al carrer. Ja s'han encarregat de trencar la unitat independentista. Ho han provocat els nostres líders, sí, però darrere hi ha la mà de l'imperi ecspanyol, avesat a la mentida i la trampa.

Així que ja tenim els ecspanyols i alguns polítics d'aquí, felicitant-se per la baixa xifra d'assistència a la manifestació independentista. Potser seria bo recordar-los que fa 15 anys encara n'érem menys, i que només va caler una empenta per aconseguir aquelles multituds engrescades i actives. Així que és veritat que no érem tants, però això no vol dir res. Són milers que estaven a casa perquè estan cansats del teatre (del dolent, no "del bueno"). Jo mateix vaig estar a punt per primera vegada de quedar-me a casa. Però cal fer honor a un dels lemes més clars: HI SOM.

Ara bé, la qüestió és: quan tornarem a ser els d'abans? La desmobilització és entre cometes, fàcil de reprendre, però el problema greu és l'espanyolització del nostre jovent. Per sort, ahir en vaig veure un bon grapat de joves, però les coses com siguin, el tema està molt malament. 

A l'acte de la manifestació, un cop més, es va demanar unitat. Van dir ben alt que els nostres partits polítics havien llençat a les escombraries la majoria independentista del Parlament. Les seves llites internes, les enveges entre ells i la llavor de la discòrdia ecspanyola transformada en traïcions han aconseguit que no tinguem cap mena de respecte cap als polítics i que pensem d'ells que són una colla de vividors, mentiders i botiflers. La feina és seva per demostrar que són bona gent, no pas nostra de ser burros i dir amén a tot. Les hores baixes d'ERC, però que molt baixes, gràcies a que són més burros que un ruc o més falsos que Judes; Junts aprofitant-ho quan ells al seu lloc haurien fet el mateix; i la CUP, ni se la veu ni se l'espera. Haurien pogut convertir-se en els líders del moviment però van preferir seguir sent residuals. D'Aliança Catalana no parlo perquè em fa basarda veure com gent que considero intel·ligent, no s'adonen que per molt que es disfressin d'indepes que diuen les coses clares, s'amaga e feixisme més excloent, i aquí no m'hi trobaran.

I així, tots ben desunits, arribarem al setè aniversari de l'1 d'octubre, amb tot per fer un cop més.

DEATH AND OTHER DETAILS

En aquest final de vacances i ja inici de curs, se m'ha anat una mica l'olla amb el tema número de sèries. Estic combinant-ne fins a quatre (sense començar temporada de Only murders). Però tot té una explicació. Vaig començar la tercera temporada d'Abbot elementary, però sense saber-ne els motius, només hi havia fins el sisè episodi. Així, la vaig deixar allà i em vaig posar amb una altra. Ara fa uns dies que els han penjat tots de cop, i aquesta seria una de les que estic veient. Després tenim la que ens ocupa, Death and other details, que estava a la llista d'espera i la vaig començar ara fa unes setmanes. He començat l'spin-off de Vikings, i per acabar d'arrodonir-ho, m'ha entrat el cuquet per veure la quarta temporada d'Stranger things, però em vaig dir que potser calia recordar com acabava abans. I quan em vaig posar a veure l'últim capítol de la tercera temporada, com que em perdia una mica, vaig decidir començar de zero. Bogeria. Necessito posar ordre. I el primer que calia era acabar una de les sèries. I aquesta ha estat Death and other details.

No diré massa cosa d'ella. D'entrada és una sèrie on un detectiu investiga un crim. La qüestió és que es barregen moltes coses, amb continus flaixbacs. Així, resulta que aquest detectiu és contractat per descobrir l'assassinat d'una secretària d'una família de rics del cagar. El detectiu promet a la filla (una nena de 10-11 anys) que el resoldrà. No ho fa. Anys després, els protagonistes es retroben en un vaixell, fent un creuer pagat per aquella família rica, que es troba enmig d'un negoci. L'assassinat d'un dels passatgers, comença a desenvolupar una trama de xantatges i males praxis que van des del què passa al present fins al què va passar anys enrere.

Des del primer capítol, tot plegat té un aureola d'estranya, i a mesura que avança, cada vegada es fa més gran. Es va embolicant tota sola, i els salts endavant i enrere, la veu en off... no ajuden massa. Al final, et pot agradar més o menys el desenvolupament de la trama, però l'últim capítol és tot plegat un desenllaç de traca i mocador, no per bo, sinó perquè és un despropòsit general. L'he acabat, però he perdut el temps. A veure si trio millor! De les tres que queden, la revisió d'Strangers és la que m'està agradant més (Abbot ha perdut frescor, i aquests nous víkings no tenen tant carisma).

JOCS FASE ESTIU

Doncs sí, com bé deia a l'última entrada sobre la part més lúdica delmeu oci, han passat de nou al voltant de 100 dies per veure com han anat les estadístiques. Tancats el wordle i el paraulògic, el duet Cuestionados i Sudokus rivalitza amb el King Royal, però aquest és una paranoia que no té l'esperit de superació dels altres dos.

Comencem pels sudokus. Ara mateix, el primer que es pot dir és que es confirma que sembla ser que en temps de vacances, el nivell de resolució augmenta brutalment. Queda però una darrera comprovació. Veurem si quan comencin classes dilluns que ve, es trenca la ratxa i es fa impossible tenir bon ritme. Sigui com sigui, en aquest moment porto una ratxa imbatuda de 163! Estic només a 11 victòries de superar el rècord de 173. Ostres... en tinc ganes... Però em passa com al wordle. En el moment que falli, torna a començar des de 0 em fa una mandra brutal. Però bé, gaudim de la possibilitat de trencar el rècord ben aviat i mirar d'allargar-lo al màxim. Dir que d'aquests 163, 66% a la primera, més o menys la mitjana (tot i que aquests dies, ja anant a escola, m'està baixant aquesta mitja, que anava molt millor!

I sobre el Cuestionados, doncs malament. Si a la darrera entrada celebrava la meva millor classificació (178), des de llavors, tres temporades ben galdoses (357, 243 i 362). Aquí no es compleix allò del decans de vacances com als sudokus. A nivell de lliguetes, molt constant:  les lligues públiques, 43 ors, 78 plates i 33 bronzes (9-13-4 més de cada una, com la mitjana habitual). Medalla en un 86% de les lligues. a les lligues privades, encara més constant, continuen els set podis, perquè les dues que feia tururut. I les dues que estic fent ara, encara més tururut.

I ja no es pot dir res més. La següent connexió amb aquest tema ens caurà ja per vacances de Nadal i veurem si han millorat els números. Fa bona pinta (queden 11 pels sudokus i al Cuestionados és difícil fer-ho pitjor!) 

AQUEST HANY-SÍ, FLICK

Mentre l'equip femení espera començar la lliga aquest cap de setmana, el masculí ja porta quatre jornades disputades. Després d'un trofeu Gamper amb una derrota contundent de 0 a 3, amb els jugadors que havien marxat (tampoc res de l'altre món), els pocs fitxatges (Olmo i Pau Víctor), promeses de fitxatges que no han arribat, fair-play financer que encara no s'assoleix, i retorns no resolts (Ansu, Torre i Èric), la veritat és que les sensacions no eren espectaculars.

Doncs pam! Quatre partits, quatre victòries. Dotze punts de dotze. Excepte dues primeres parts, bon joc a la resta i un 7 a 0 al Valladolid. Sí, algú dirà que era el Valladolid, però els últims anys tampoc ho havíem fet pas, no? Líders en solitari, amb el Madrid a quatre punts... Caram, qui ho anava a dir...Aquest Hansi Flick, almenys els està fent treballar, els està fent suar i està dirigint-los bé. Algú deia que com que no domina l'idioma, o s'entera massa del què passa al famós entorn. Doncs mira, potser que segueixi així, més net de tonteries!

L'equip és el que tenim. Sense canvis a la porteria i amb els mateixos defectes a la defensa, amb un Koundé fent de lateral dret perquè no en tenim, amb l'Araujo lesionat cada dos mesos. Sort d'en Cubarsí i esperem que l'Iñigo aquest ens demostri força i potència. Christensen també lesionat per llarg, i Balde justament acabat de sortir de la lesió. La resta, del filial.

Al mig del camp, tot igual. L'arribada d'Olmo per ser migcampista ofensiu per ara està sortint d'allò més bé. Frenkie i Gavi lesionats, Pedri, creuant els dits perquè jugui més d'un mes seguit... i a part de Fermín, Pablo Torre i l'Èric (que haurà de jugar al migcentre), els del filial. 

I al davant, sense canvis excepte en Pau Víctor que ve per donar descans a Lewandowski (36 anys!!!) però que porta 4 gols en 4 partits. Un Raphina renascut i decisiu, un Lamine en estat de gràcia (creuem els dits també), en Ferran, l'Ansu (lesionat).

Doncs fora bromes, amb equip ple de gent de la Masia i els estrangers fent de diferencials, és quan normalment hem aconseguit més bon joc i més títols. Qui sap si, forçats per l'economia del club, sense voler estem davant d'una molt bona temporada? Temps dirà. Per ara, hem començat perfectes. Que duri.

COR ENCONGIT

Després d'haver tornat a Sant Fèlix el 30 d'agost de 2023, aquest any repetíem. Abans d'anar cap a allà, l'únic que em feia patir eren les meves lumbars. Res més allunyat de com va anar tot. D'aquells dies en què ser casteller pren tot el sentit. Una primera ronda amb tres castells carregats, tots ells castells "segurs" per les colles que els intentaven, ja que els tenien ben treballats i alguns d'ells ja descarregats aquest mes. Els verds, el 3d10fm, la Joves el 2d8sf i la vella el 4d9sf. Només la quarta colla, la jove de Tarragona descarregava el 2d9fm. Però mentre el feien, ja se sabia que alguna cosa no anava bé. La caiguda de la Vella havia provocat un accident dels greus. L'acotxadora tenia un traumatisme cranioencefàlic i calia evacuar-la en helicòpter fins a Sant Joan de Déu. L'actuació va quedar aturada ben bé dues hores. I tot i que es deia que la nena no corria perill, el neguit era evident, i les sensacions anímiques de les colles, sobretot de la Vella, eren poc animoses, evidentment.

Finalment, i una mica per sorpresa, es decideix reprendre l'actuació amb tot els seu format, les dues rondes restants i els pilars. Totes les coles però, canvien els plans, amb els seus màxims castells aparcats. Totes fan un 3d9f menys els Verds, que s'atreveixen amb el 4d9fa enlloc del mastodòntic 9d9f que volien provar. Els castells descarregats porten a dues de les colles a tornar a pujar les emocions: la Joves amb el 4d9sf, que deixa en desmuntat, i Vilafranca amb el 9d9f, que també desmunta. Els nervis, les hores... tot plegat feia inviable afrontar aquests castells amb garanties. Així que apareixen els 4d9f a tercera ronda, però els verds, a la seva diada, volen acabar millor, i planten el 2d9fm, que a aquelles hores, i amb un desgast important, només es carrega. Tot i això, totes les colles, a quarts de sis de la tarda volen provar el pd8fm. Totes el descarreguen menys la Vella, que el deixa en desmuntat.

Una actuació massa complicada, en què tots els caps i pensaments estaven amb l'acotxadora de la vella i els seus castellers i castelleres a plaça, tirant endavant una actuació sense estar concentrats del tot, però sabent que era el què havien de fer pel millor del món casteller. D'aquelles decisions difícils de prendre i de comprendre. La intervenció per la televisió del pare de l'enxaneta de la vella, defensant els valors castellers és d'una emotivitat brutal, dels millors discursos (sense voler fer-ne cap) sobre el què representa el fet casteller. Quina passada. Les llàgrimes sortien dels ulls de molta gent mentre l'escoltàvem.

Com a annex, segueixo corroborant el què vaig comentar l'any passat. El silenci durant els castells no s'aconseguia del tot. Hi havia (a la part del darrere) força gent que passava bastant de tot, força beguts (de l'estona amb l'actuació parada), i que a sobre es creien amb el poder de criticar si desmuntaven castells. Amb el què havia passat i estava passant! Quina mena de futur més galdós ens segueix esperant a la cantonada. Empatia zero, estupidesa humana cinc.

HOW IT ENDS

Així com vaig fer un bona tria per acabar l'estiu lector, no es pot dir el mateix de l'estiu pel·liculer. Feia bona pinta: cine de catàstrofe, instint de supervivència i poc més d'hora i mitja. I a veure, tampoc és que sigui horrorosa, però al final, no t'aporta res (per cert, la traducció al castellà és El final de todo). 

Una parella promesa. Ella es queda a Seattle. Ell marxa a una reunió a l'altra punta del país i aprofitarà per parlar amb els sogres, sobretot amb ell, amb qui la relació no és massa bona. Quan ha de tornar, passa alguna cosa a la costa oest i es perden les comunicacions. No se sap què ha passat. Jove i sogre decideixen agafar el cotxe i fer-se els milers de quilòmetres per anar a buscar la noia. Per tant, road-movie de tota la vida, on el neguit i desconeixença del què ha passat (catàstrofe natural? química? guerra?), f a que la gent es vagi atrinxerant i regnant el caos absolut tan vist en altres pelis de catàstrofes. 

Però ja no té res més. Bé, sí, un final força grinyolaire. ALERTA ESPOILER TOTAL. El noi arriba a Seattle. Està absolutament destruït, no en queda res, i una pols-cendra ho envaeix tot i t'asfixia. Però, oh sorpresa, la noia és viva, va marxar amb un veí. Ningú més????? Després resulta que el bon veí està boig així de cop i volta, i quan fugen, els acaba perseguint un núvol de destrucció (tipus explosió de volcà), que no se sap d'on surt i quan està a punt d'enganxar-los, final. Molta gent fa burla del títol de la pel·lícula, posant-li un signe d'interrogació: "How it ends?", preguntant-se justament això, com carai acaba la peli.

A veure, és cert que cal buscar la innovació, perquè gairebé està tot inventat i filmat, però aquesta mania actual de fer pelis on les coses que passen no se sap el perquè, i les que deixen els finals sense tancar, potser ja n'hi ha prou. Aquesta peli, té les dues coses. Aix... i encara tinc a la llista per veure "Deixar el món enrere" l'adaptació del llibre que ja em va deixar amb aquest regust... No serà ara que la veuré

VERITAT O REPTE

Un descobriment inesperat al supermercat de Castelló d'Empúries em va posa r a les mans un llibre de la Camilla Läckberg. Bé, més que un llibre, un llibret, perquè no té res a veure amb els seus llibres habituals de 500 pàgines. És Veritat o repte, un relat curt, i que me l'he polit en tan sols dos dies. Entre que m'agrada com escriu, que la història enganxava (com totes les seves) i que el llenguatge i estil són de fàcil lectura, ha estat dit i fet dit i llegit). Tenia també l'al·licient de poder acabar un llibre abans de donar per acabades les vacances, assolint un bon nombre de llibres aquest estiu.

La història ens porta a conèixer a quatre joves de disset anys que es troben a la casa d'un d'ells (ric del cagar) per celebrar el cap d'any. Els seus pares i mares també estan fent el mateix en una casa del veïnat. La relació entre els joves és de les d'avui en dia, tot plena d'aparences, mitges veritats i tres quarts de mentides, però són millors amics tot i així. Cadascun d'ells amaga secrets que afecten a ells mateixos o als altres, i a mesura que vas avançant les pàgines, la cosa es va posant més i més tensa.

A més no se'ls acudeix res més que mentre esperen el sopar, fer una partida de Monopoly, on enlloc de pagar els diners quan caus a la casella d'un altre, esculls veritat o repte. Els reptes són xungos des del primer. Les preguntes, també. I de mica en mica es van destapant els secrets fins arribar al clímax final.

Un cop més, l'autora es mostra com una de les millors escriptores d'intriga de l'actualitat. Ja siguin textos curts o llargs, aconsegueix mantenir la intriga i l'interès tota l'estona. I encara que puguis imaginar com acabarà la història, no acaba de ser impactant. Bon final lector de l'estiu.