YELLOWSTONE (x2)

Abans de creuar l'atlàntic amb els Castellers, vull tenir enllestides aquestes sèries que he estat veient darrerament que es tracten de segones, tercers o quartes temporades d'algunes ja conegudes, deixant en llista d'espera les que encara no he descobert. Me'n quedaven dues d'aquesta tongada, i avui he acabat la segona temporada de Yellowstone.

A l'entrada sobre la primera temporada ja explicava la sorpresa per esperar-me una cosa i trobar-me una altra de diferent. Aquesta vegada, ja sabia què anava, i un cop enllestida, puc dir que m'ha agradat més que la primera, i fins i tot podria dir que bastant més. Les trifulgues entre els poders d'aquella zona de Montana passa per diferents situacions, i els guionistes se les empesquen per ajuntar enemics per a lluitar contra altres. Sigui com sigui, una trama enganxosa, duta amb destresa pels seus creadors. També en aquella entrada anomenava aquesta sèrie com el Falcon Crest del segle XXI. Realment, així ho sembla, però amb una dosi de qualitat molt més elevada, i amb grans diferències, no ens enganyem, ja que allò era un culebrot i això no, però puc seguir dient que l'essència és la mateixa, només que al concentrar-se en pocs capítols, tot passa de cop i de pressa, donant-li molt ritme i emoció.

Un cop més, el repartiment és clau per a l'èxit de la sèrie. No desentona ningú, ni bo, ni dolent, ni mig bo ni mig dolent, principals o secundaris. I hi ha personatges que ho broden de lo capullots que arriben a ser (com la Beth), però és que tots ho fan a la perfecció, mimentitzant-se i interpretant el seu personatge el més real possible. La trama ens porta a conéixer dos malvats que provoca que els enemics habituals hagin d'aliar-se. Hi ha escenes que sorprenen i que et deixen amb la boca oberta perquè no t'ho esperes. L'únic però el tenim a l'últim capítol, que quan esperes que passi alguna cosa... al final no hi ha canvis significatius apart del desenllaç típic. Aquí han sorprès però per no oferir-nos un final de temporada trepidant.

Tot i aquesta decepció, la família Dutton, la reserva índia, els vaquers, els rodeos, les baralles... tot, absolutament tot ha estat a l'alçada de les expectatives, i les ha pujat dos o tres graons més de cara a la tercera temporada (en té quatre). Veurem si respon amb la mateixa qualitat, o com a mínim, podem seguir gaudint ni que sigui d'aquells paisatges brutals que ens ofereixen les localitzacions de la sèrie. Quina enveja de paradís... Si no fos per la maldat de les persones, ho seria.

PEL·LÍCULES A LA PLANXA (7)

SPECTRAL: Tot i que no la vaig veure mentre planxava, des del minut zero tenia clar que podia ser una de les candidates a aquesta categoria. La vaig mirar com a pel·lícula de sobretaula i va complir amb les expectatives: acció, emoció, i ganes de buscar la diferència, que a l'hora de la veritat, amb tant plasma i espectre, volen fer passar per ciència una cosa que no és (com si els caçafantasmes fossin també coses reals). En aquest cas, en una gerra civil a Moldàvia (seria bo saber el perquè de la localització), apareixen una mena d'éssers espectrals i invisibles que es van carregant a tothom travessant-los. Sort dels USA (com no), que tenen la manera de poder-los veure i mes tard, poder-s'hi enfrontar; què faríem sense ells (a part de viure en pau)??? Sigui com sigui, entreteniment bàsic però tampoc deplorable. Aprovat.

SUCKER PUNCH: Aquesta sí que és una peli de planxa total. Una paranoia del director de 300, en la seva línia: una història amb violència, amb personatges mig heroics-mig estranys, trama distòpica, i imatges d'acció a càmera lenta i amb tombarelles. L'equip de noies protagonista és qui dona ales a la història, molt més que la paranoia col·lectiva, i tot i el desgavell de tot plegat, aconsegueix crear una química estranya amb l'espectador que l'arriba a divertir o mantenir interessat en el què està veient. Això sí, sense deixar la planxa. Crec que no ha anat massa lluny.

NEXT GOAL WINS:  Qui marca guanya és la traducció del títol d'aquesta pel·lícula que en castellà en diuen "El peor equipo del mundo". Explica la història real de la selecció de futbol de Samoa americana, que va perdre per 31 a 0 en un partit de classificació pel mundial, convertint-se en la golejada històrica més bèstia. Després d'aquell fet, la federació del país contracta un entrenador fracassat estranger per intentar simplement marcar un gol en algun partit. Els jugadors que es troba són diguem-ne, poc competitius, però finalment aconsegueix no tan sols marcar n gol, sinó guanyar a Tonga per 2 a 1. La peli és una comèdia que recorda aquells fets verídics, i fins i tot ens mostra la primera jugadora transgènere en jugar. Tota una fita. Pel·lícula distreta, divertida i emotiva ala vegada.

CARRY ON: Un thriller amb el títol de "Equipaje de mano", que déu n'hi do, sense tenir massa pretensions, aconsegueix mantenir la intriga i els nervis durant ben bé tota la pel·lícula. Uns terroristes volen ficar una bomba dins un avió per cometre un atemptat, i fan xantatge a un dels policies que vigila les cintes d'equipatge per tal de colar l'explosiu sense problemes. Les amenaces comencen fent efecte, però de mica en mica la història es va trenant per intentar salvar l'avió i els passatgers. Com deia, no n'esperava molt i fins i tot mereixeria, per la bona estona passada, no estar catalogada dins les pelis de planxa, però al final es queda en aquest grup, sobretot per incompatibilitat de temps i publicacions.

LA MIRADA DELS ÀNGELS

Dos mesos i mig després de "Els vigilants del far", acabo "La mirada dels àngels", el vuitè llibre de la sèrie de Fjallbacka de la Camila Läckberg. Com deia en aquella entrada, potser era el primer de tots els llegits fins el moment que no m'havia acabat d'entrar, i per aquest motiu pensava que trigaria una mica en llegir el següent, però ha passat una d'aquelles coses que costa que passin. Vaig començar un nou llibre després del darrer (Toxina), i quan ja portava moles pàgines, estava molt però que molt avorrit. Es tracta de L'ombra del vent, un llibre que ha rebut elogis i el boca-orella el deixa molt i molt bé. Doncs com que m'havia arribat a les mans, em vaig dir que potser ja era hora de llegir-lo. Quina decepció. Em sap greu, perquè segur que és bo, però m'estava deixant fred, m'estava costant trobar estones per llegir-lo i avançar... I al final, després de moltes pàgines, vaig decidir deixar-lo.

Després d'aquella decepció, i tot i el què havia passat amb Els vigilants del far, començava una aposta teòricament segura per reenganxar-me a la lectura amb el nou ca d'en Patrick i l'Erica. Aquest cop, ens endinsem n ela misteriosa desaparició de tota una família que dirigien un internat per estudiants en una illeta al costat del poble, i que només va quedar la filla petita. Anys després, la filla, ja una dona, torna amb el seu marit al mateix lloc per quedar-s'hi a viure. Primer intenten cremar la casa amb ells a dins, i després els tirotegen. Sembla que algú els vol mal, i segurament està relacionat amb el què va passar trenta anys enrere.

El llibre ha anat de menys a més. Tota la primera part m'estava passant com a l'anterior capítol de la sèrie. Les parts que ens parlaven dels estudiants d'aquella època, ara ja grans... em costava molt de seguir qui era qui, què feia què. Una altra vegada la trama relacionada amb els nazis de la segona guerra mundial, dona a entendre que l'autora hi té una mica d'obsessió. En un principi, es veu la relació dins la trama, però ara ja comença a ser un tema forçat i innecessari per seguir el cas sense aquesta relació. I en el fons, més del mateix. Però a mesura que vas avançant en el llibre, la cosa va millorant, i acaba sent un final emocionant i interessant, d'aquell interès que no vols deixar el llibre, sinó que vols saber com continua. Així doncs, té un crescendo que ha fet aixecar el vol a la història de manera destacada, sense arribar a ser com els altres llibres, però almenys s'ha frenat la caiguda.

Trobo a faltar més intervenció dels secundaris. En Martin, amb una baixa, apareix poquet, el suficient per saber què li passa i aparèixer al final; l'Annika, gairebé inexistent; en Melberg apareix en comptades ocasions; i la paula també està de baixa per l'embaràs. Se'ls troba a faltar. Només en Gosta té un protagonisme important, donat que com a policia ja va investigar la desaparició de la família. 

Ara sí que torno a dir que potser passaran uns quants llibres abans de seguir amb la sèrie. Només queda un per arribar a La bruixa i per fi, poder llegir el més nou. Donem-li temps.

INFÀNCIA SOBREEXPOSADA

Aquesta setmana van passar per la teletrés un reportatge sobre la publicació d'imatges i vídeos de menors d'edat a internet, a través de les xarxes. No es tractava sobre l'ús que en fan els nens, nenes i adolescents, sinó que se centrava més en el "sharenting", és a dir, quan qui publica aquestes imatges són els propis pares i mares.

El documental no et deixa indiferent. I perquè no sigui dit, no tot són veus en contra. Hi apareixen una parella i una mare que no només no reneguen del què han fet sinó que ho defensen i ho seguiran fent. La resta de comentaris, en contra: des de pares i mares que ho feien i han fet una pas enrere, a pares i mares que veuen els perills, adolescents que se'ls pregunta perquè passa això, advocats/ades, criminòlegs, policia... I el plat fort, un pedòfil darrer la mampara. No cal dir que els moments més tensos són quan parla el pedòfil i quan parlen els influencers de merda, estúpids integrals que defensen la seva feina i la sobreexposició dels seus fills.

Realment, hi ha gent que està penjant contínuament la seva vida a Instagram o TikTok. Després hi ha els que no paren de fer postureig. I també hi ha els que vinga fer balls o actuacions amateurs per guanyar-se els likes de rigor. I llavors parla el pedòfil. El pedòfil que diu que "quan et sent atret per un nen o una nena i la veus a l'Instagram, se te'n refot si va despullat o vestit. Que si et vols masturbar amb aquella cara davant, 'és igual que vagi tapat fins les orelles." Aquí hi ha la primera òstia. Tu només penses que pots penjar el teu fill a xarxes però sempre vestit. I pam, resulta que a ells els és igual. En el fons penses que és cert. Quan tu t'enamores d'algú, t'enamores de la persona, no pas només quan està despullada. Ufff. Cometari apart per als pares i mares que pengen a xarxes els seus fills i filles sense alguna peça de roba, banyador, bikini... 

La segona òstia ve quan el pedòfil diu com n'és de fàcil contactar amb els menors. Els és molt fàcil descobrir amb el què es penja l'escola on va, per on passeja, estiueja... Ell comentava que va veure l'escut de l'equip de bàsquet, el busca a internet quan entrena i a quina hora, i allà el va anar a buscar. Pam. Diu" És que els pares ens ho deixen en safata" i afegeix "és tan fàcil enganyar a un menor". Ufff, quina por. I que està en aquest reportatge per fer adonar a la gent com de fàcil ho tenen per actuar. Els experts diuen el mateix. Amb els programes informàtics actuals, els malalts poden fer el què vulguin. I que els murs de protecció no serveixen per res, només endarrereixen el pitjor. Que quan penges a internet, per molt que tu ho esborris, a internet es queda, i ells ho troben.

I després apareixen els programes d'intel·ligència artificial que agafen la foto i li posen el cos despullat. Sembla absolutament real. I el mal que es pot arribar a fer fent circular tot això... I que ningú posi remei. I que amb tota aquest informació, costi tant que es prohibeixi o que la llei actuï. Clar, és que després apareixen aquells pares influencers dient que fan el què volen, que no fan cap mal, blablabla... Sense ser influencers, tenim molts pares i mares així al nostre voltant.

Tanco amb una de les frases que fa servir el criminòleg digital: "La humanitat és un monstre".

EL 47

Tot i ser una pel·lícula de planxa (pel moment en què la vaig veure), entraria dins el catàleg de les de sofà. Però amb el temps que feia que estava en llista d'espera, si no la començava a veure planxant, no tenia clar quan ho faria.

Independentment de la lectura política que es pugui fer de la peli, és evident que estem vivint un bon moment dins el cinema català, tot i que mentre estiguem dins l'estat ecspanyol, no podem gaudir de massa reconeixement, excepte l'idil·li que viu la Carla Simon amb els festivals d'arreu del món. Les pelis d'aquesta directora tenen aquell aire independent i alternatiu que tant agrada als crítics i jurats del món del setè art fora de l'àmbit purament comercial. Però la veritat és que darrerament, s'estan fent pel·lícules molt interessants a casa nostra, ja sigui per les trames que ens són properes o interessants, o perquè realment estan molt ben fetes. Aquí estarien per exemple Casa en flames, Marco, Saben aquell... i ara també, El 47.

La pel·lícula ens explica un dels fets més curiosos dels viscuts en la història recent de la ciutat de Barcelona. Primer, es presenta al públic aquest grup d'immigrants ecspanyols que van fugir de la seva terra per venir a Catalunya per veure si tiraven endavant la seva vida. Molts d'ells, van haver de construir les seves cases maó a maó per poder-se quedar a viure. Així neix el barri de Torre Baró. Un cop fetes les cases, ells es feien els carrers, portaven la llum i l'aigua el màxim de prop que podien, i mentre la ciutat es feia gran, ells seguien aïllats. El 47 és l'autobús que el seu conductor, veí de Torre Baró, va dur fins al seu barri, protagonitzant un "segrest", ja que les persones que hi havia dins, no van ser forçades en cap moment. El conductor, volia, amb la seva acció, demanar a l'ajuntament que se'ls tingués en compte i es fes arribar transport públic fins allà. Fins aquell moment, totes les seves demandes de mateix havien estat ignorades. El conductor va ser detingut però la pressió popular va aconseguir que l'alliberessin, i poc temps després, els autobusos van arribar fins a aquell barri, i de mica en mica, es va anar incorporant la civilització.

La peli està bé, és interessant i ben feta, bons actors i actrius, i en el fons, és una anècdota curiosa que no deixa indiferent. Els anys viscuts a Roquetes, al costat de Torre baró, han donat aquell plus d'empatia necessària per entrar més a la trama, ja que, tot i que no seria un d'ells, sí que en aquells personatges podia veure gent semblant en el rostre dels meus antics veïns i veïnes.

A partir d'aquí, ala polèmica política. Algunes persones veuen en la pel·lícula un intent de normalitzar i espanyolitzar-nos encara més, justificar el seu castellanisme, l'acceptació del castellà que cada vegada és més present a la nostra societat. A veure, vista la peli, jo no veig tanta mala fe. S'explica la història i la mires dins el seu context. Ja està. No té més. Si li vols veure tres peus al gat doncs, sí, clar, pots; però segur que molta de la gent que tant es queixa de l'ecpspanyolitat de la peli són els primers en parlar en castellà a la botiga.

TANQUEM TEMPORADA

Celebració agredolça la consecució de la copa de la reina el passat dissabte. Ja hi anàvem una mica amb aquesta sensació. Animar l'equip, cantar, cridar els gols i aplaudir-les quan passen amb la copa, però la ferida de Lisboa encara està oberta, i encara fa mal. Però anem per parts.

El partit conta l'Atlètic de Madrid va ser justet. A veure, control absolut de la pilota, poquíssimes opcions per les matalasseres (tampoc ho intentaven massa, esperaven aprofitar la seva oportunitat). Les nostres, amb el mateix equip que a Lisboa (canviant Brugts i Engen per Frido i Mapi), van dominar el partit, però sense massa profunditat ni ser aquell atac i gol que ens feia dir "aaaaaaai" cada cinc minuts.Al final, dos a zero amb dos gols de la Clàudia Pina. Copa aconseguida, i triplet de copes. Sense la Champions, però campiones gairebé de tot. 

Costes? Moltes. Primer, el comiat de l'Engen. Finalment, marxa cap a Lió segurament. No ha estat la number one, però mira ha complert com a jugadora de reserva i amb escreix, sobretot la temporada passada, quan va ser titular indiscutible per suplir les lesions de la Mapi i la Irene, i ho va fer de manera excel·lent. Preocupa aquesta marxa? No hauria, però veient com ha anat la temporada, i la gestió que n'ha fet en Pere Romeu... no hi ha massa motius per estar tranquils.

En Romeu juga amb 15 jugadores. Les 11 titulars, i llavors hi ha els canvis de Frido-Brugts, a davant juga amb 4 (Salma, Pajor, Caro i Pina), i llavors pot entrar la Vicki, igual que al mig entra l'Ingrid i a la defensa la Jana. Punt. I quan hi ha lesionades, als partits importants, no hi ha revulsius. Es va veure a Lisboa i també a Huesca, quan el segon canvi arribava al minut 85. Si no tens confiança en la banqueta, és que hi ha una gestió esportiva penosa. Sigui com sigui, això no ha funcionat. Si són bones i la següent generació de campiones, doncs que surtin i juguin. Si no, doncs a veure, cal replantejar-s'ho. El què està clar és que això així no s'aguanta un any més.

L'exemple de la porteria és evident. Tenim una portera i després dues més que entrenen amb ella. Això no pot ser. Les titular han de notar que les reserves les poden treure del lloc si no espavilen. Fan falta canvis amb les jugadores, però sobretot a la part tècnica, tenir els nassos d'apostar pel futur. I si no te'l creus, fer el què calgui per tirar-ho endavant, no pas passar de tot.

LOST IN SPACE (x2)

Ja fa molts dies que vaig acabar la segona temporada de Lost in space, però la bogeria del final de curs m'ha fet retardar el fer-ne aquesta entrada (i en tinc tres més a la reserva, però és que el poc temps lliure que tinc és per descansar de tot).

Finalment, li dedico unes paraules. La valoració global és força bona. Potser no tant com la primera temporada, però s'hi acosta força (si la primera era un 8, aquesta és un 7; totes dues notable, però amb una lleugera diferència). Hem estat seguint les desventures de tota aquesta colla de peregrins que busquen arribar al seu nou món des de que van sortir de la terra. La família Robinson continua sent la protagonista principal i un dels èxits de la sèrie, perquè sense ser res de l'altre món, cada membre de la família ha guanyat la seva posició convertint-se en personatges carismàtics dins la sèrie. Cada un d'ells té un rol diferent i destacat dins la trama, i ho desenvolupen molt bé. Dins els secundaris, destaca en Don West, un penques simpàtic que dona color a l'humor. 

Els episodis continuen mostrant-nos com intenten tornar al destí original mentre fan les reparacions o mentre miren d'enfrontar-se als robots assassins. Cada un dels capítols té una trama principal diferent que s'engloba dins la història central, i va teixint tot un seguit de situacions que no desentonen entre elles. El mèrit dels guionistes és encaixar-ho tot donant-hi continuïtat, sense semblar repetitius ni perdre el fil. Seria interessant veure si la sèrie original dels anys 60 és més o menys semblant i l'únic que han fet és adaptar-la al segle XXI o bé és nova completament.

És cert que potser que els passin tantes coses i sempre estiguin en perill és si més no, cada vegada més del mateix, però el fet de combinar les vivències, sigui en llocs diferents, amb protagonistes diferents... no et sembla que sigui veure sempre el mateix. I també cal que quedi clar que amb un repartiment difrerent, o sense les escenes d'humor, potser no la tindria tan ben valorada. Ara queda una tercera temporada, que no sé si farem com ara, veure-les en una tongada de conegudes o alternant-la amb sèries noves. Sigui com sigui, allà hi serem.

RESERVATIONS DOGS (x2)

En aquesta tongada de visionar sèries ja conegudes, ha arribat el torn a la segona temporada de Reservation dogs. No feia massa de la primera, va ser aquest gener, i la veritat que la proximitat en el temps no l'ha fet desganada, sinó que realment s'està convertint en una de les revelacions de l'any i ferma candidata al top de l'any.

Sense ser cap obra mestra, sense ser res que en poguéssim dir de màxima qualitat, aquestes desventures d'un grup d'indis de la reserva, marginats, sense futur, de famílies desestructurades, que han de fer front encara avui al racisme en el seu propi país, aconsegueixen moments brillants en els seus capítols curts i directes.

Un dels mèrits és el repartiment. Ja ho deia a l'anterior entrada obre la sèrie, però és que és molt bo, ja no només pels protagonistes. Justament són els secundaris els que donen la veracitat a la sèrie, a qui més passat de voltes, a qui més absolutament fora del món, però tothom sent respectuós i integrat en la cultura que ens volen explicar. Capítol apart mereix l'indi que representa l'esperit que s'apareix al Bear; se'l troba a faltar en els episodis que no apareix. I segueix sent el personatge de la Willie Jack el més aconseguit, de quina manera més senzilla ho envia tot a la merda amb el seu llenguatge i posat totalment despreocupat.

Els episodis n'hi ha, com l'altra vegada, alguns de millors que d'altres, però tots tenen algun punt que t'arrenca un somriure, una reflexió o un "oooh" de sorpresa. Aquest cop tenim des del ritual d'acompanyament a la mort fins a l'accés a una feina precària, passant per la presó i per l'addicció a les drogues. No hi ha capítol pla, això sí que no. 

I és curiós com, després dels 18 episodis (8+10), un dels protagonistes no apareix mai (és mort des del primer segon), però és present en tots els capítols. El suïcidi del cinquè membre de la cola és el punt de partida de moltes de les situacions que viuen a la colla, i encara no sabem res dels motius que el van portar a aquest camí sense retorn i que marca tant als quatre reservation dogs. Amb ganes de la tercera temporada.