24 LEGACY

Aquests gairebé dos mesos frenètics també s'han vist traduïts en la desacceleració brutal que han patit els meus ocis (lectura i setè art). Mentre a nivell de llibres encara no he arribat a la meitat del que estava llegint abans de la "parada", a nivell de sèries, cal dir que només en vaig consumir una. Després de tenir-la força temps a "favorits", vaig voler donar una ullada a a24: Legacy. Tots sabem que segones parts no són bones, i que reboots, encara menys. Tot i així, l'adrenalina d'aquesta sèrie és una cosa que queda al cervell i que provocà que finalment la veiés.

El format, l'habitual de les últimes temporades: dotze episodis que tenen lloc en temps real, fins que als últims deu minuts fan un "dotze hores després". això és una mica penós, la veritat, però evidencia la dificultat de mantenir l'interès durant tats capítols quan la fórmula ja està gastada. Continua doncs, l'amenaça terrorista que ha de mirar de controlar un grup de personatges, amb els habituals polítics i traïdors per tot arreu.

Els personatges tots nous, no tenen la força ni el carisma de la sèrie original. Els experts diuen que en comprimir-se tot, van de cara a barraca i per tant no hi ha temps de conèixer aquests papers i empatitzar massa amb ningú. Com a "estrelles" tenim en Jimmy Smits i la Miranda Otto. En Jack Bauer no apareix en cap moment (seria senyal de "no en sabem més"), però sí que apareix en Tony Almeida, tot i que en cap moment sabem d'on surt, d'on ve, què li ha passat, etc. Es tracta d'una manera de reenganxar la sèrie. Sense ell hauria funcionat igual de bé/malament.

Així doncs, prescindible? Sí, és d'aquelles que segurament no caldria fer-se, igual que l'última del format original. Ara bé, ha estat com sempre, entretinguda i emocionant. Sense el punt de sorpresa ni enganxament, però ha complert la funció de distracció per la qual la vaig començar a veure.

CUIDA'NS-LA

 

I CAMPIONS!!

I mentre les noies es proclamaven campiones de lliga i de Champions (encara esperem la dimissió de qui va permetre l'eliminació als despatxos de la copa de la reina, tot i que veure com el Madrit la perdia va ser meravellós), l'equip masculí guanyava finalment, la lliga. 

Una lliga un pèl atípica, primera amb Xavi a la banqueta, amb jugadors que il·lusionaven, que omplien de nou l'estadi, amb bon joc de tant en tant, i amb força moments desesperants. La diferència amb els darrers anys és que alguns partits jugats com ho fèiem, les anteriors temporades els acabàvem perdent, però enguany, amb un ter Stegen pletòric, i una defensa emmurallada (Christensen-Araujo, quin parell...), no permetien que ens marquessin, de manera que acabàvem guanyant el partit. En diuen la lliga de l'1 a 0. Però la qüestió és que l'hem guanyada, i amb molta diferència del segon classificat, un Madrit que té com a emblema un maleducat dels nassos.

Quina mandra tot plegat. Ells, que són l'emblema del feixisme, anant de víctimes i ofesos quan s'insultava en Vinicious... Ja es pot preguntar si se n'adonen que a la resta de jugadors negres no se'ls diu res, és només a ell. De la mateixa manera que cridaves a Juanito, a Michel, Sergio Ramos, Cristiano i Mourinho. A la gent odiosa i provocadora, se'ls xiula, siguin del color que sigui. Però bé, això donaria per tota un altra entrada per parlar-ne.

Tornem al Barça. Tot i la victòria, tenim pendent el repte a Europa, que tot i que se'ns elimina injustament massa d'hora, encara no tenim força per arribar lluny, i esperem que nous fitxatges i que no se'ns lesioni cap puntal, pugui permetre competir una mica més. Parlem dels puntals. Ja n'hem dit tres i es podria afegir l'explosió de Balde. Al mig del camp, en Frenkie ha estat sublim, mentre que Pedri posava màgia (a ratxes) i Gavi la força (tot i que no tanta). En Lewandowski ha fet el què venia a fer, gols. Tot i una mala ratxa, ha estat el màxim golejador de l'equip, però cal més potència ofensiva. Raphina ha funcionat a mitges, en Demebele s'ha seguit lesionant, i l'Ans, després de la lesió no ha tornat a brillar (com l'Umtiti, però li donarem una altra oportunitat, o no, depenent de l'economia del club). La resta bé. Cal destacar la marxa de tres capitans, Piqué a mitja temporada i en Busquets i el Jordi Alba ara en acabar-la. sempre seran importants en la història del Barça, per molt detractors que tinguin, sobretot el de l'Hospitalet.

I ara, a veure com s'encara la propera temporada. Jugant a Montjuïc per la renovació del Camp Nou, i a l'espera de qui se'n va, i qui ve, quan ja tenim confirmat en Gündogan. A veure què més...

CAMPIONES!!!

Es fa estrany parlar de la segona Champions del Barça femení tres setmanes després, però com comentava a Sequera bloguera, els últims dos mesos han estat poc relaxats. Per altra banda, un esdeveniment com aquest no podia obviar-lo quan reprenc el fil del blog, només faltaria... tot i la recança que em porta el fet de no poder haver estat allà com inicialment estava previst. Però bé, sempre ens quedarà Bilbao el 2024!

Doncs sí, finalment, l'equip femení es va proclamar per segona vegada a la història, campiones de la Champions. Després de la desfeta de Turí de l'any passat, tocava repetir la gesta de Goteborg. Però davant hi havia el Wolfsburg. Si contra el Lió l'any passat, les persones que no seguien el futbol, pensaven que el Barça guanyaria, imagineu-vos aquest any. Cali recordar a tothom que abans que el Barça fos bestial, els dos equips francesos i el Wolfsburg eren el millor d'Europa, mentre els altres equips s'ho miraven a anys-llum de distància. A més, davant tindríem, Popp, Oberdorf i companyia, un equip que l'any passat ja ens va guanyar a la Champions en un partit intranscendent gràcies al 5 a 1 de l'anada. Però sabien com guanyar-nos.

Així, a la mitja part de la final d'Eindhoven, perdíem 2 a 0. Dominàvem el joc, però no teníem ocasions, mentre que les alemanyes, amb dues curses ens van fotre dos gols. Recordo com en aquella estona, reclamava treure la Lucy (feia més d'un mes que no jugava), a Patri (gens determinant), i la Salma (se li feia gran el partit) i la Mariona (que encara no sé de què jugava). Però, oh sorpresa, comença la segona part sense canvis. Els meus dits ràpidament van cagar-se en el Jonatan a Twitter per no remoure l'equip. I què va passar? Doncs ja se sap, la Patri fa dos gols i empata el partit, i un toc desesperat de la Mariona es converteix en la passada a la Rolfo pel gol de la victòria. Ràpidament, els meus dits van lloar l'encert i la intel·ligència de l'entrenador.

Resultat final, 3 a 2 i la copa pel Barça, que les coses com siguin i per molt empanades que estiguin de vegades, se la mereixien. Ara, no val a badar, perquè si el Wolfsburg hagués estat el Lió, no s'hagués remuntat, encara hi ha massa fantasmes. I si us plau, una mica de seriositat, i que els últims partits de lliga, no es pot fer el pena com van estar fent, empatant a Madrid i perdent contra el Sevilla. Humilitat i professionalitat han de ser els emblemes de l'equip, i així segur que cauran més Champions (si no ens trobem l'Olympique, clar...)