EL BATEC DEL MAR

I avui, un altre cop 31 d'agost i després de força anys, no dedico aquesta entrada al començament del curs. Rellegint la de l'any passat, i després de tot el viscut, sumat al què s'intueix que està per venir, més val oblidar-se'n i allunyar els núvols de tempesta.

Així, parlem del llibre de Jordi Molist, un clàssic de la meva prestatgeria, tot i que ja amb l'últim llibre, tot i xalar-lo com amb tots els anteriors, ja manifestava un neguit sobre afers extraliteraris de l'escriptor, que també ho he de dir, no en tinc pas cap constància ferma. Aquesta vegada, en una entrevista, diu que cal recordar que Espanya va arribar a dominar Atenes. Clar, a veure, que jo sàpiga, era el regne de Catalunya i Aragó. Eren els almogàvers qui van fer la gesta. I clar, m'assalten totes les sensacions de desencís i tristesa avant un altre intent d'amagar la nostra història sense tenir-la supeditada a l'estat opressor. De fet, vull trobar el llibre en castellà per comparar alguns passatges on es parla de la flota catalana, a veure si ho manté. En deixaré constància als comentaris en aquesta mateixa entada.

Ara bé, no vull que es pensi que aquestes males vibracions tinguin a veure amb la meva valoració del llibre. Justament els dos anteriors van quedar primer i segons dels rànquings dels seus anys respectius. Però dubto que torni a passar. Ha estat una bona lectura, entretinguda, sobretot perquè la forma de narrar és molt propera i amb ritme. Però a la vegada, amb el llistó tan alt dels anteriors, m'ha decebut. Explica els inicis de Roger de Flor, concretament la seva infantesa i joventut. Alguns dels personatges s'entrellacen amb els de les seus altres llibres, però funciona com a novel·la independent. Ara bé, ja diu que justament d'aquesta època hi ha poquíssima informació del personatge, de manera que la gran majoria de les pàgines són ficció inventada. I es nota. Es nota perquè fa el llibre llarg i hi ha molts capítols en què passa contínuament el mateix, són calcades les escenes. Es fa molt repetitiu, i per tant, lent d'acció; no de llegir, com ja he dit, sinó que de fet, el què passa en aquest llibre es podria ajuntar en la meitat de les pàgines. Comparat amb els altres, està a un nivell molt més baix. Aquest constant deja vú en els capítols (això ja ho he llegit fa trenta pàgines, és el mateix), ha estat decisiu en el fet de no entrar del tot en la història.

Es recrea molt més en els moments sàdics de violència i sexe. Vol que sigui un reflex del què era en veritat aquell temps, però després va i enmig de tanta violència, gairebé acaba en un palau rosa tot super happy. Llavors, si tant dur era, és estrany que no tots quedin vius amb tanta ira i violència gratuïta que desprenien. Els personatges no m'han acabat de guanyar. Es fa estrany que el que després seria el millor líder almogàver fos tan poc resolutiu en alguns moments. Com que és tot ficció, és massa diferent el passat amb el futur. 

No sé, massa coses que no m'han acabat de quadrar i que no m'han satisfet com estava acostumat a fer-ho.

THE MIST

The mist és un conte del gran Stephen King que va ser portat al cinema ja fa una colla d'anys i que un segon (o tercer) visionat ja van provocar una entrada al blog). Es tracta d'una pel·lícula que sense grans pretensions, aconsegueix crear una atmosfera de tensió destacable i un final brutal (diferent del de l'escriptor, que va arribar a dir que tan de bo se li hagués ocorregut a ell).

I així les coses, com no, en van fer una sèrie de tv. El fet que no hi hagi segona temporada, tot i que no acaba a l'últim capítol, ja et pot donar alguna pista sobre el seu èxit. Però ja hem vist, i hi ha dades en aquest blog, com sèries pèssimes tenen més d'una temporada mentre d'altres més dignes, queden en l'oblit. En aquest cas, però, la no continuació es un encert.

Tot i que les intencions són bones, recrear el pànic i la pèrdua del seny quan et veus envoltat d'una boira assassina que t'impedeix sortir d'allà on ets, hi ha massa coses que grinyolen. El repartiment no aconsegueix l'empatització necessària, ni els principals ni els secundaris. Al contrari, alguns provoquen rebuig i tot. El guió, tret de la boira, va pels seus camins, per tal d'obrir diferents trames per donar joc a tota una sèrie. Les trames són una mica forçades. També juga en contra el fet que no tens massa clar què hi ha dins la boira. Així com a la peli al final es decanten per bitxos gegants, en aquesta sèrie, d'aquests n'hi ha, però també altres de mida normal, fantasmes del passat, al·lucinacions... i clar, quan no s'explica mai d'on surt la boira, crea confusió.

La idea d'estar tancats en un centre comercial sí que s'agafa de la peli (allà és un supermercat). Però tot i veure's com de mica en mica van perdent l'oremus, com que l'acció està més diversificada en diferents fronts, no acaba de ser molt realista, va tot a pampallugues.

Hem acabat la sèrie perquè s'havia d'acabar, però tot i omplir les nits d'estiu, encapçalaria el top tres començant per la cua.

LA TEORIA DEL 4

La pretemporada del Barça femení continua a bon ritme, i si no hi ha cap daltabaix inesperat, la plantilla d'aquest curs ja està definida. No era fàcil gestionar el final de la temporada més exitosa amb l'inici d'aquesta. Canvi d'entrenador i adeus d'algunes jugadores mítiques de l'equip, com la Sandra Paños i la Mariona. Una cap a Mèxic, i la segona cap a l'Arsenal. També s'hi ha afegit la marxa de la Bruna al Brighton (molt més modest tot plegat), la Lucy Bronze (molt bé, però una mica mercenària) al Chelsea, i les habituals cessions (Dragoni a la Roma i Corrales al Sevilla).

Per compensar aquestes marxes i seguir optant a guanyar-ho tot, a la part tècnica, se segeuix confinat en la casa, i en Pere Romeu (3r entrenador fins ara) donarà continuitat al projecte, ara des del lloc de primer entrenador de l'equip. I sobre els ftxatges, penso que venen menys de les que marxen, però clar, pugen les del filial amb una força que fa que no calgui buscar fora el que tens a casa.

A la porteria s'ha fitxat l'Ellie Roebuck, molt bona portera per competir amb la Cata, aquí s'ha cobert bé, tot i que té mèrit la seva història, venint com ve d'un ictus. Al davant, la màxima golejadora de la lliga portuguesa, la Kika Nazareth, i el fitxatge estrella, la màxima golejadora de la Bundesliga, la polonesa Ewa Pajor. Totes dues jugadores (l'Ellie encara està recuperant-se), ja han mostrat la seva qualitat (gran Pajor), i veurem qui acompanyarà a ella i la Graham (Salma, Kika o Rölfo - ja se sap que per mi, la Salma està sobrevalorada).

I després tenim el filial. Finalment, la Vicki i la Martina ja seran oficialment del primer equip. Entrenaran amb elles l'Alba Caño i la Judit Pujols. Però qui està fent parlar és l'altíssima suïssa de 17 anys i nom impronunciable (Schertenleib), que ha destacat en els partits que ha jugat.

I amb totes elles, les de sempre, destacant la progressió que està fent l'Alèxia i que farà que sigui difícil escollir el mig del camp entre ella , l'Aitana, la Patri i la Keira. Serà interessant veure com gestiona les bandes laterals. Amb Lucía al Sevilla, s'entén que Rölfo i Brugts hauran de baixar, si l'Ona es queda la dreta. O aquesta va a l'esquerra i la Jana o la Marta es queden la seva banda. Serà interessant veure com ho gestiona tot plegat.

Per ara, quatre partits de pretemporada, 5 gols en tres d'ells, els llunyans, i només dos en el Gamper a casa, que cal dir que va ser una mica avorridot. Quan comenci la temporada, el comptador estarà a zero, i el camí fins a Lisboa, llarg i ple de dificultats. Som-hi!

ALIEN ROMULUS

Crec que de les set pel·lícules de la saga Alien, fins ahir només havia vist en pantalla gran la segona, Aliens. I et diré més, al desaparegut cine Fontana. Aprofitant l'estiu, un dels més cinèfils dels últims anys, he anat a veure Alien Romulus. En Ridley Scott ha donat el vist-i-plau per rodar una pel·lícula independent de les seves, és a dir, no és cap continuació de Prometheus ni Covenant. Sí que beu però, de la primera de totes , amb detalls que honoren les seves tres seqüeles.

En una colònia minera, un grup de treballadors volen fugir per anar a viure a un lloc millor. Per fer-ho, han de robar les càpsules criogèniques que hi ha dins una nau abandonada. Justament en aquesta nau, la Romulus, ve d'una missió secreta que era recuperar l'alien inicial llençat a l'espai a la seqüència final. El recuperen enmig de les restes de la Nostromo (primer contacte amb la primera peli). A partir d'aquí, ja ens podem imaginar que la cosa es complica força ja que la nau està habitada per tot d'aliens (petits i grans), i reconnecten un androide partit per la meitat que té la cara de... l'Ash!

Altes picadetes a l'ullet de la primera peli seria les portes de la nau que s'obren i es tanquen, el soroll d l'ordinador quan s'obre al principi, l'escena de la noia protagonista emulant la Sigourney Weaver... També hi ha detalls que ens traslladen a les altres. Per exemple, la colònia minera és com la d'aliens, l'aparell de raigs X per veure si tens bitxo dins com a Alien 3, i la mutació d'Alien amb ser humà com al final de la quarta part.

I és justament aquesta part la que em balla. La pel·lícula en sí, és correcte, compleix amb escreix el seu propòsit, mantenir viva la flama de la saga, i té un bon grapat d'ensurts i bones escenes d'acció i tensió. Però té dos factors que em van grinyolar. Ja passa en altres pelis: quan sembla que ja està tot acabat, encara tenim bitxo nou per matar. Passa un parell de cops. un és suficient. Però la mutació entre humà i alien, que a la quarta part ja fa una mica d'angúnia, aquí la magnifiquen més, i la veritat, no em fa el pes. Els aliens són els aliens, i així han de ser, no cal remasteritzar-los. 

Tot i això, tot i que tenia els meus dubtes de veure una peli com aquesta al cine, no en surto descontent. Amb Alien Romulus s'acaben les anades al cinema d'aquest estiu. Però ens espera una tardor apassionant, perquè ve la tercera de Venom (que també la voldré veure en pantalla gran), Wicked, Gladiator, Vaiana i Mufasa, tot i que només les tres primeres tenen números de sala de cinema.