DAREDEVIL

En Daredevil sempre ha estat un superheroi outsider. No ha tingut la fama dels que han format part de l'univers dels Avengers, i a quedat relegat en una segona categoria, considerada per sota. Els 4 fantàstics, també en aquesta línia, ara estan ressorgint davant la insistència de Marvel de seguir sent número 1 dels blockbustrers. Amb en Daredevil no s'hi han llençat com amb el quartet, i l'intent de ressorgiment del personatge s'ha vist reduït a una sèrie.

Cal destacar també que justament en la meva època juvenil, eren aquests dos exemples segurament els meus favorits quan llegia els còmics que tenien els meus germans grans. En Daredevil, conegut en aquells temps com a Dan Defensor (calia justificar la doble D que tenia), és un advocat cec que, cansat que la justícia legal sigui lenta o ineficaç, assoleix uns superpoders que el permeten en el seu alter ego, poder lluitar i moure's com un gat.

S'han fet ja uns quants intents de portar-l, sobretot a la televisió, i crec recordar que alguna cosa havia vist. Ara però, és més fàcil accedir a tot, de manera que he vist aquesta sèrie que comença justament quan en Murdock deixa de ser el superheroi després de la mort del seu amic i company de feina, en Foggy. Diversos esdeveniments, i el fet que un dels dolents més dolents, un gàngster molt poderós que ja coneixíem d'Echo i Hawkeye, es converteixen el nou alcalde de New York, provoca aquest "Born again" que és el subtítol de la sèrie. Curiós que sigui el dolent el nexe d'unió entre les tres sèries. Veurem si convergeixen en res.

I la sèrie, que`? Doncs una mica de tot. Capítols molt interessants, amb trama adictiva que et fa parar de fer res per veure què passa, combinat amb altres capítols francament anodins i avorrits. Té molts alts i baixos, massa pel meu paladar de pa sucat amb oli. Però és que el penúltim capítol segueix un crescendo impressionat amb un final que et deixa amb l'ai al cor, i arriba l'últim capítol i gairebé dorms en algunes escenes. Mot bones intencions però que em deixen aquest superheroi que tant m'agradava d'adolescent envoltat de molt de fum i sense aclarir res.

25 CD'S (x1)

Finalment, tal com vaig fer amb els vinils, coincidint en les estones de feina al menjador, estic fent una repassada als cd's que tinc emmagatzemats. Són força més que els discos, així que segurament va per llarg, però farem el mateix, i cada 25 escoltats, veurem què hi ha, quins recors porta o quin significat tenen.

I així ja hem completat els primers vint-i-cinc cd's. El què sí he notat és que en tinc molts d'un mateix grup o artista. Com que els escolto per rigorós ordre, això fa que en algun moment, em cansi de sentir el mateix so, però tossut com soc, complirem la norma i ho seguirem fent així.

Comencem amb un pupurri, Altres cançons de Nadal, el més famós de tots els recopilatoris que es van fer aquella època (un Tec i la Teca modernitzat); després venen Bangles (2), Bars (4) i Eddie Brickell (2), tres grups que ja van aparèixer justament al primer lliurament de vinils, demostrant la seva vigència a part de les èpoques més antigues. La primera desena la completen Els Catarres, grup actual català, encara en actiu, amb un so característic.

Doncs aquests són els primers deu. Ara toquen els altres 15, i com deia en un comentari anterior, he de dir que només són dos grups: The Corrs i The Cranberries. Deu n'hi do. Cal dir que no només són diferents en la música. De fet, ara que hi penso... els dos grups són irlandesos? Ostres!!! Ja hi som... Seguim tenint aquests ímputs cap a aquesta illa, que curiós...

Bé, The Corrs té un so més tranquil, més familiar, amb cançons i música molt bons, però que molt bons. Quatre germans que s'uneixen en la música. Però amb ells ha passat això que comentava: quan duia 4 cd's, ja n'estava cansat. Al final, tenia la sensació d'estar escoltant sempre el mateix. Curiós, quan aquest juliol vaig estar a res d'anar-los a veure en directe.

En canvi, amb The Cranberries, tot i ser un cd més, no tenia la mateixa sensació, i això que dos dels cd's eren recopilatoris o gravats en directe. Aquests tenen cançons més diverses entre elles, no sonen totes iguals, o almenys així m'ho sembla. Potser en aquest criteri cal tenir en compte que segurament és un dels grups que tinc al meu top five de la història. Després d'escoltar els vuit, m'adono que el penúltim, Roses, m'és totalment nou. L'he sentit molt poc i no té cap hit dins seu que el faci especial (potser és el més semblant a tot i ares de tots els seus discos). El més fort és que l'últim disc està fet ja amb la Dolores morta. Ho tenien tot gravat per separat, i després de la seva mort, van decidir tirar endavant el disc, editar-lo i publicar-lo. I renoi, sona molt millor que el Roses anterior. Quina gran pèrdua la de la Dolores.

DE TRES EN TRES

No fa massa , al vuitè lliurament de pelis a la planxa, n'apareixia un grup de tres, la saga d'Ocean's eleven, unes pel·lícules no bones però sí clàssiques del cinema de polis i lladres, que tot i les diferents oportunitats des de la primera (2001!!), no les havia vist fins ara. Doncs tres quarts del mateix amb aquest nou grupet de tres.

Quan van estrenar Glass als cinemes, pel·lícula de l'M. Night Shyamalan, vaig voler anar-la a veure. Les seves pelis sempre han tingut un no-sé-què que m'han cridat l'atenció o directament m'han agradat molt o força (El sisè sentit, Senyals, El bosc, La jove de l'aigua, The last airbender, The happening, After earth, Old, Truquen a la porta, La trampa). Però tornem a Glass. Quan m'hi vaig interessar, em vaig adonar que era la tercera part de dues pel·lícules anteriors: El protector i Múltiple. De la primera n'havia vist trossos però mai sencera, i la segona res de res. Així que me'n vaig oblidar.

Però fa cosa de dues setmanes, potser no tant, tot planxant, vaig veure Múltiple, i oh! És de l'M. Night! No em decebrà, suposo... I allà vaig conèixer en Hedwick-Patrícia-Dennis-Kevin-etc i és clar, la bèstia. El què sembla la típica peli de psicòpata segrestant noies adolescents es converteix en el descobriment de les persones amb personalitat múltiple. Es diu que una pot ser diabètica i haver-se de punxar mentre que les altres no ho són, i desenes d'exemples de la complexitat de la ment. La interpretació que fa en James McAvoy és impressionant i no entenc com no ha rebut cap premi per la seva capacitat de canviar de personalitat en una mateixa escena. Segurament perquè la peli és de l'M. Night. Tinc la sensació que li tenen tanta mania com a en Kevin Costner (potser tanta no).

Al final de la peli, als últims deu segons apareix en Bruce Willis, fent del seu personatge a El protector, i és llavors quan recordo que són tres pelis. Així que a continuació veig la inicial, feta el 2000 (Múltiple és del 2016!!!). Allà, en Bruce és l'únic supervivent d'un accident de tren, i li acaben fent veure que mai s'ha posat malalt ni ha tingut cap ferida. És un superheroi?

Un cop vista, per fi arribava el moment de Glass. Tot i que per mi és la més fluixa de les tres, té dos moments claus. El primer, quan al cap de quinze minuts de peli, el bo atrapa el dolent (com? ja està?). I la segona torna a ser la interpretació d'en Mc Avoy. Només per ell, val la pena veure aquestes pel·lícules.

Així, com va passar amb Ocean's, 25 anys més tard, es tanca el cercle d'aquesta trilogia.

INTO THE NIGHT

Força bé, sí, notable. La sèrie Into the night combina algunes de les temàtiques que més busco a l'hora de distreure'm: apocalipsi, supervivència, intriga, emoció... I tot i que se li veuen i notes algunes mancances, a nivell de realització, tensió o guió, penós que en línies generals aconsegueix mantenir l'interès des del primer capítol (el més angoixant, sense dubte) fins l'últim, que tot i que sembla abocat al final, acaba bé (potser no calia tan final Disney tal com anaven les coses). Però sí, ara mateix no tinc ni idea del rànquing final de sèries, però com a mínim, no estarà entre les descartades d'entrada.

I què té d'especial? a veure... aquest cop és el sol qui li dona per emetre raigs gamma de nivell mortal i allà on hi ha sol, la gent mor. Un grup de persones random que agafaven un avió per anar a Moscou, són tancades dins l'avió per un soldat italià que sap el què està passant i obliga al pilot a fer enlairar la nau i dirigir-se cap a l'oest, allunyar-se del matí, entrar a la nit. Primers moments de por i desconcert 8estan segrestant l'avió?), donen pas a la incredulitat (au, va, què diu aquest boig) fins a la realitat del què està passant. han d'estar volant sense parar sempre cap a l'oest, parant a proveir-se de querosè i agafar provisions, però sempre amb la por de no trigar molt per tal que no els enganxi l'alba.

I evidentment, tot amenitzat per les vides d'aquest grup de persones, totes de llocs diferents, un pupurri internacional, cadascú amb els seus traumes, conflictes personals. la supervivència i l'estrès els fa tenir conflictes contínuament tot i que miren d'assolir sempre l'objectiu comú.

Per tot això, acaba resultant un bon entreteniment, amb molta emoció i assoleix uns bons nivells d'acció, tot i aquelles mancances. El repartiment és plural i sense cares conegudes. Alguns costen, però la gran majoria actuen molt bé en seu anonimat de fama.

Tot i el final de la temporada que sembla presentar un gir de guió, confiem que ens doni més alegries quan veiem la continuació.