UNA DE QUATRE

Fa un any, el Barça femení es proclamava campiona de la Supercopa ecspanyola a Leganés. Aquella copa va ser la primera del pòquer de títols del 2024. Aquest any, semifinal i final es tornaven a jugar al mateix camp, un de petit, un diumenge al migdia... res, tot per donar força a l'esport femení. És que jo flipo amb els ecspanyols. Les noies els guanyen un mundial, i segueixen vivint en la més absoluta mediocritat. Ni la seva Federació ni els clubs mouen un dit per apostar per elles. Excepte un, el Barça, i així va. I després es queixen que guanyi sempre. No sé, que hi posin interès els altres, no?

Doncs ahir vam tornar a proclamar-nos campiones de la Supercopa. Comencem de nou el cicle que esperem que acabi de la mateixa manera (la lliga no s'escaparà, la copa esperem que tampoc... i la Champions seguirà sent el caramelet). L'al·licient de la final d'ahir és que era contra el Madrit (recordeu "el futbol femenino entra en otra dimensión"). De quinze clàssics, quinze victòries catalanes. Bé, amb la d'ahir setze. I això que hi van posar ganes, i en alguns moments se les veia prou concentrades. Però com deia, si el club no hi aposta, i si no tenen un entrenador que les dirigeixi, per molt bons jugadores que tingui, són individualitats que no van enlloc. 

Cinc a zero i cap a casa. Partit dominat de principi a fi, apretant quan calia, calmant el joc si era necessari, i au, Graham, Pajor (2), Guijarrazo i la reina fent el cinquè. Què més es pot desitjar? Ah sí, clar, veure-ho en directe. I com l'any passat, allà hi era. I espero estar a les altres tes finals, sobretot si acaben com les de l'any passat. A part d'estar content per la victòria, per la copa, perquè era el Madrit, tot va anar com havia d'anar. Però és cert que van passant els partits, i segueixo veient com hi ha menys rotació de la que crec que s'hauria de fer.  Engen indiscutible l'any passat, gairebé no se la veu. També caldria veure més la Kika i la Roebuck. Una Kika que és una "fiestera" de campionat.

I sobre el viatge, aquest cop no hi havia bus. Així que vam estrenar l'AVE fins a Madrit. És una experiència interessant, veure com en una hora ets a Zaragoza, ien dues hores i mitja a Madrit. No cal dir com vaig avançar en lectura... Allà, poca cosa a fer. De seguida cap a Leganés i el camp, i abans d'agafar el tren de tornada, menjar alguna cosa. Poca història més té el viatge. Espero que la final de copa no sigui a Zaragoza o Leganés, tot i que no m'estranyaria gens.