ZERO DAY

Després del començament de l'any formidable amb Say nothing, no vaig tenir massa sort amb les sèries que van venir a continuació. Però ara sembla que he posat seny i porto una bona ratxa. L'última, Zero day, una minisèrie (perquè té sis capítols) en clau conspiració política molt interessant, i més en els temps que corren. Potser té la mateixa "sort" que Civil War i es veu relegada a l'anonimat per no fer emprenyar les altes esferes dels USA.

Sigui com sigui ha estat molt interessant; no una passada, però sí prou engrescadora per estar intrigat i interessat en la tram que ens explica. Es produeix un col·lapse informàtic d'un minut als Estats Units que provoca que s'apagui absolutament tot. En aquest minut, cauen avions, accidents, una mica de tot. Es crea una comissió per investigar aquest fet i buscar els culpables, una comissió encapçalada per l'anterior president dels USA, un Robert de Niro en un paper dels que li van a la mida. A partir d'aquí, qui pot haver estat, perquè... es van succeint les sospites i les trames interessades pels poders del país. Tot i ser mig previsible, et guarda unes quantes sorpreses que li donen emoció i vida fins a l'últim minut.

Un cop més, ens trobem en una situació de ficció distòpica però que malauradament no és del tot descabellada, sinó que podria ser possible. És més lògic un ciberatac i la gent tornant-se boja, traint-se els uns als altres, que no pas un atac alienígena. En els temps que corren, les motivacions d'uns i altres s'entenen perfectament, però és cert que fa por adonar-se com cada vegada ens acostem a un futur més incert i perillós. Fa por.

Mentrestant, gaudim de sèries com aquesta, ben fetes, amb lògica i ritme que permet anar-la consumint en poc temps. I clar, veure en Robert de Niro sempre té premi.

YELLOWSTONE

Un cop més em poso a veure una pel·lícula o una sèrie en aquest cas, pensant-me una cosa i resultant una de diferent. Havia sentit a parlar de Yellowstone, i en deien bàsicament coses bones. Jo m'imaginava una sèrie ambientada a l'oest americà, tipus Silverado i companyia... I sí, hi ha cowboys, i indis, i rodeos, i ossos, búfals i cavalls. Però ens trobem en territoris de Montana en ple segle XXI, on alguns autòctons viuen de la ramaderia com "antas", i els indis viuen a la reserva, on no fan molt l'indi. La segona sorpresa é que el protagonista és... en Kevin Costner! No es troba al segle XIX, però fa el seu paper igualment com si hi fos. Potser fent Yellowstone li van venir ganes de voler crear la seva particular obra mestra de Horizon (i que ja sabem com va anar).

Un cop vista la primera temporada, tot i trobar-me una cosa que no m'esperava, és bona, força bona. El descol·locament del principi em va deixar una mica fora de joc, però passada la sorpresa, he anat entrant a la història i m'ha anat captivant tots i cadascun dels seus personatges, a quin més pirat. És que perdoneu-me siem passo, però és com estar veient Falcon Crest del segle XXI. No es poden comparar, perquè la sèrie dels 80 era un culebrot de capítol diari, i per tant, les trames eren múltiples i enrevessades. Però jo, hi veia similituds en el fons. Aquí, la família Channing és la família Duton, i enlloc de vinyes, tenim ramats de vaques i cavalls. Evidentment, la qualitat de l'acabat és diferent, per molt ben cuidat i treballat el de Yellowstone, només faltaria que fos com la sèrie de fa quaranta anys...

La família protagonista representa el bo i millor de la contrada. Han donat poder i força al territori, però són una colla de dèspotes autoritaris a l'hora de fer les coses a la seva manera. Ni els bons són tan bons ni els dolents són tan dolents. El patriarca té les seves històries, i tres dels seus fills arrosseguen les seves particulars. Apareixen també els treballadors del ranxo, i a partir d'aquí es munta tot un univers força peculiar però ric en situacions diverses i interessants per fer de la sèrie un bon entreteniment.

Acabada la primera temporada, he volgut saber si realment a Montana encara viuen com si fossin al salvatge oest. La resposta és que a la sèrie està molt exagerat, però sí que es poden trobar ranxos amb aquest funcionament. Curiós, si més no.

YOUNG WOMAN AND THE SEA

No recordo els motius pels qual vaig guardar aquesta pel·lícula a la llista de favorits, ja fa molt de temps. Potser era per veure en acció a la Daisy Ridley, o potser perquè el tràiler estava ben muntat per donar-te suficients al·licients com per donar-li una oportunitat. sigui com sigui, s'ha passat mesos a la llista esperant el seu moment, i he de dir que l'espera ha valgut la pena. M'ha agradat, i molt, sense ser gens pretensiosa m'ha mantingut l'interès des dels primers minuts fins l'últim. Té, òbviament, les seves pujades i baixades, però està rodada amb la suficient gràcia com per fer-la amena, entretinguda i que es converteixi en un descobriment.

La història es basa en fets reals, quan el 1926, una filla d'un carnisser de New York, es converteix en la primera dona en travessar el Canal de la Mànega, és a dir, nedar la distància entre França i Anglaterra. Seguim la seva història des de que era una nena i sobreviu miraculosament al xarampió. Veiem la seva lluita per aprendre a nedar (les noies no ho feien), i com es van trobant les noies que ho volen aconseguir fins que arriben a les olimpíades del 1924 a París. Després, ve el gran repte.

Buscant informació, esbrines algunes diferències entre la realitat i la ficció, però aquestes llicències que es prenen els de la peli, són bàsicament per donar un toc més dramàtic a la pel·lícula, més intriga o més rapidesa, però en cap cas desvirtuen el missatge de la mateixa, així que li perdonem.

La qüestió aquí és el missatge en si, l'aprenentatge que pots treure d'ella: El motiu pel qual vol aprendre a nedar (hi ha un accident d'un vaixell i moren gairebé totes les dones perquè no en saben); la vida de les dones en aquella època, destinades a casar-se i en alguns casos, pactat; les diferències entre esportistes masculins i femenins (com són tractades i ningunejades); l'esforç de superació; el valor o la no por a la mort... Hi ha tantes coses a la pel·lícula que sembla mentida allò que he comentat altres vegades, que no sigui més coneguda que altres que són merda absoluta. 

He de reconèixer que la història l'he vist convertida en un projecte a l'escola, d'aquests que han de ser els noms de classe, aprofitant que justament l'any que ve farà 100 anys de la gesta. Però com embolicar-ho per tal de no ser un tema feminista i que trobi el rebuig dels nois de la classe? Els nois estan una mica farts de tant protagonisme de les dones, i aquest hi ha de ser, però cal fer-ho de manera que ells s'hi apuntin, que no es produeixi l'efecte contrari, que és el què està passant ara. Li donaré unes voltes i a veure si al setembre tinc la solució. Si ho aconseguís, veure la peli a l'aula serà obligat.

MARCO

El 2024 va ser un bon any pel cinema català o en català (depèn del punt de vista i de la ceba). A l'èxit de "Casa en flames" i "El 47" cal afegir-li "Marco". I no, no estem parlant del nen italià que va a buscar la seva mare que va emigrar a Argentina, no. Estem parlant del biòpic sobre la figura d'Enric Marco, un home que va ser reconegut per ser un dels supervivents dels camps de concentració nazis, i que va arribar a ser el president de l'associació de deportats de tot Ecspanya.

El 2005 es va descobrir la farsa, que tot s'ho havia inventat, i ja us podeu imaginar la cara amb la què es van quedar els seus companys de l'associació, els polítics que l'havien recolzat i escoltat, la seva pròpia família... quin engany. Això sí que era una enganyifa dels de dalt, tot i que els de dalt no ho eren pas, de dalt. La pel·lícula va repassant els fets, centrant-se ja en els últims dies de la farsa, quan un historiador el descobreix just en el mateix moment en què han aconseguit la implicació del llavors president ecspanyol en els actes de commemoració dels alliberaments dels camps. Quina contradicció en el mateix moment...

La pel·lícula en sí no té grans moments, o perquè ens entenguem, no és res de l'altre món. Bàsicament la seva força recau en dos factors: el primer, la interpretació que en fa l'Eduard Fernàndez d'aquest personatge. Brutal. Com sempre que actua (aquest noi és molt bo). I la segona, la història en sí. És molt bèstia veure com algú pot arribar a enganyar a tothom d'aquesta manera. És cert que és molt desconcertant el motiu, ja que no ho fa per enriquir-se, ni tampoc sembla que sigui per fer-se famós, tot i que seria un dels raonaments. Ell va dient que ho feia perquè era necessari parlar d'aquelles persones que van morir en aquells camps de la mort dels FDP dels nazis. Però clar, encara que el motiu fos digne, això no es pot fer. Per les persones que realment van viure aquell infern, aquest home és una mentider i un cabronàs. I es pot entendre, és clar que sí. El dolor no es pot substituir, no es pot falsejar d'aquesta manera.

Reconec que és sorprenent veure com el veritable Maco, un cop desemmascarada la mentida, es passa la resta de la seva vida justificant-se i dient que no n'hi havia per tant, a la vegada que encara intentava seguir mentint i dient que sí era veritat, encara que no fos aquella. Increïble, la veritat és que aquesta dèria el va convertir en una persona grotesca.

Tot procurant no deixar-se enredar per falsos testimonis, com és d'important, i en els temps que corren ara, de seguir parlant e tot el què va passar, sobretot a les escoles i instituts, abans que el feixisme aconsegueixi manipular de tot el cervell del nostre jovent.

HO SAP TOTHOM I ÉS PROFECIA

En pocs dies de diferència hi ha hagut unes quantes notícies i/o entrevistes relacionades amb l'educació, a quina més descoratjadora. Coincideixen en el temps amb una sèrie documental sobre la vida a escoles i instituts, que comentarem al seu moment quan s'acabi (ara només porta dos capítols).

Primer va ser la notícia de que el departament d'educació farà uns cribratges per detectar problemes d'aprenentatge. En definitiva, es tracta de gastar-se els diners en fer proves a l'alumnat català, un total de 4 vegades, per detectar problemes d'aprenentatge relacionats sobretot amb la llengua (dislèxies, etc.) A veure, colla d'incompetents, crec que els equips docents i els seus departaments de reforç, psicopedagogia o com es diguin a cada centre, ja saben quins nens i nenes tenen aquestes dificultats i les passes a fer. Potser que us gasteu els diners en donar els recursos per atendre aquestes necessitats o per baixar ràtios per tal que els mestres puguin millorar l'atenció individualitzada. Res, que això a ells els importa un rave.

Gairebé a la vegada, es publicava una entrevista a una escriptora i filòsofa reflexionant sobre l'educació. El titular era clar: La societat ha convertir les escoles en pàrquings i els mestres en aguanta-canalla. Sense dubte, el periodista posa com a titular el més cridaner per tal de forçar el clic a la notícia, però si llegeixes l'entrevista, tens, una vegada més, 'enèsima crida a fer fora les pantalles, a la importància bàsica de la lectura, i de l'auge del feixisme a les aules gràcies als missatges que reben a través de les xarxes. No hi ha ni una línia de les paraules d'aquesta dona amb la qual no coincideixi.

I finalment, una altra entrevista, en aquest cas a la responsable del festival de literatura infantil i juvenil (FLIC). En ella es mostra molt crítica amb l'actual aprenentatge de la lectura, amb el fet de que els mestres que arriben a les aules no llegeixen i fan faltes d'ortografia, i amb la moda "progre" de canviar els finals de les històries clàssiques per edulcorar la trama o empoderar els col·lectius reprimits. És a dir, que n Santa Jordina ni òsties.

Tres articles força interessants, que parlen de temes importants. Almenys el diari ARA, quan parla d'educació, no ho fa només per parlar de vagues de mestres o de vacances. Tindrà altres defectes, però per aquesta banda, fan bona feina, tot i que van caure també a la trampa del "tot s'hi val", que alguns ja comencem a qüestionar. Llàstima que canviar inèrcies a les escoles sigui igual de difícil i utòpic que canviar-les en política.

PEL·LÍCULES A LA PLANXA (6)

La gran quantitat d'entrades sobre les pel·lícules que anava veient, tant al cinema (menys) com a la televisió (més), m'han fet reflexionar sobre si són necessàries. Moltes pelis estan bé, però després, quan es fa el rànquing de l'any, moltes cauen a la primera ronda. És per aquest motiu que ara aniré ajuntant-les, excepte en aquells casos en què sí es mereixi una entrada exclusiva, sigui pel motiu que sigui.

DAMSEL: Es tracta d'una pel·lícula de Fantasia, que barreja les històries de prínceps i princeses amb els dracs més ferotges. De fet, a mesura que la eia, pensava que estava davant d'una versió moderna de la llegenda de Sant Jordi, només que aquí sí que és Santa Jordina, ja que és un cant a la lluita anti-masclista, ja que és ella qui es converteix en l'heroïna del conte. El fet que la "princesa" sigui la Millie Bobby Brown, altrament coneguda com a "Eleven" és un al·licient més per veure la peli. Sense ser res de l'altra món, es converteix en una bona distracció per veure tranquil·lament, combinant acció i revenja a parts iguals. No, la veritat és que no està gens malament. Per cert, mentre la veia, pensava també en un clàssic dels anys 80 com va ser "La princesa promesa". Serà o no casualitat, però la reina està interpretada per la Robin Wright, que va ser la princesa Buttercup d'aquella pel·lícula.

LA SUBSTÀNCIA: Pel·lícula que apareixia en algunes de les categories importants dels òscars, i que representava el paper definitiu de la Demi Moore. Mare de déu, quina anada de la castanya!!A veure, el tema està bé, una crítica a l'odi a envellir, aquí interpretat per una actriu anada a menys, que ja no compta per a res i que li arriba a les mans una "substància" que farà que surti d'ella (literalment) una versió seva millorada (més jove, més maca, etc). L'ambició fa que no compleixin les normes, i la cosa acaba com el rosari de l'aurora. M'ha recordat a aquelles pelis de David Cronenberg, amb sang i budells per tot arreu, on l'espectador surt esquitxat. La pel·lícula no deixa indiferent, però déu n'hi do com anaven de fumats els seus creadors...

ANNIHILATION: Mare de déu senyor quin avorriment. Per una banda estic content perquè veure pelis com aquesta em fa valorar molt més les altres o també les que simplement entretenen, però per altra banda. m'enfado amb mi mateix perquè ja van dos divendres nit aquest any que tinc la sensació de perdre el temps veient rotllos enlloc de veure res més interesant. Ni la Natalie Portman aconsegueix motivar. Davant dels haters de la pel·lícula, hi ha gent que es queixa de que es critiquin les pelis que volen aportar originalitat, o fer-te pensar... doncs mira, sí, la nit d'un divendres espero altres al·licients.

MOONFALL:  Molt curiós. La vaig començar a veure en sessió de planxa, convençut que ja l'havia vist abans. Hi havia escenes que em sonaven, però altres no. Buscant si n'havia fet una entrada al blog, descobreixo una on dic que la volia veure però no ho havia fet. Però si us dic la veritat, no estic segur ni d'una cosa ni d'una altra- És un blockbuster de ciència-ficció i catàstrofes amb el segell d'en Roland Emmerich (Independence day, 2012 entre d'altres). La lluna es desvia de la seva òrbita i ve de dret a xocar amb la terra. Ens esperen imatges espectaculars, efectes visuals de campionat... però res més. El desenllaç és diguem-ne... absurd, però clar, calia trobar un motiu pel seu desviament, no? Divertimento i res més.

THE WANDERING EARTH:  Traduïda com La tierra errante, es tracta d'una pel·lícula de ciència ficció de la Xina. Sí, sí, de la Xina! La trama és ja una flipada del quinze. El sol està expandint-se i la vida a la terra està a punt de ser extingida. Els científics i tots els estats es posen d'acord i construeixen uns motors que col·locats estratègicament faran moure el planeta per la galàxia en un viatge de 2.500 anys fins trobar un nou sistema solar on establir-se. Sí, sí, moure la terra. Al seu pas per Júpiter, es veu atrapada per la seva atracció gravitatòria i hi ha el risc de topar-hi i ser destruïda. A partir d'aquí, els protagonistes xinesos que intenten evitar la catàstrofe. Pel·lícula interessant però massa poc creïble, la veritat.

Quina colla de cinc, la veritat...

FUNDACIÓ I IMPERI

Quan vaig fer el rànquing dels millors llibres del 2022, vaig veure que havia passat una cosa molt estranya. Al fer el recompte de llibres, em vaig adonar que no havia fet l'entrada corresponent d'un dels llibres llegits. Es tractava de Fundació, de l'Isaac Asimov. Va ser un moment estrany, perquè tot i no encapçalar el rànquing, hauria tingut algunes coses a dir.

No era el primer cop que el llegia. Vaig tenir una etapa en la meva joventut en que vaig llegir molts, però que molts llibres de ciència ficció. Era temps de llegir la saga de la Fundació, la de Chanur, la de 2001 i es seves continuacions, etc. Tot i que tampoc la recordava com una gran lectura, sense cap mena de dubte té un lloc preferent en els llibres que són història de la ciència ficció, i més, per les mans del seu autor. Així, quan vaig veure que hi havia l'edició en català, no ho vaig dubtar ni un segon i el vaig comprar. Me'l vaig llegir a finals de 2022, i vaig ser lector de nou de la visió de futur d'aquell home i dels seus protagonistes, en Hari Sheldon i la psicohistòria. Vaig rellegir de nou sobre la Fundació i les seves crisis. Però com deuria passar llavors, tampoc va ser una lectura que em tragués la son de l'emoció.

Tot i això, quan vaig veure que es publicava la traducció de la seva segona part, de nou em vaig fer amb ella, i ha estat la darrera lectura feta aquest any. Altra cop he gaudit de la visió de futur del gran Asimov en aquella època, i he seguit la progressió de la Fundació en les dues crisis que es narren en aquest llibre. Però també altre cop no ha estat una lectura que m'hagi apassionat molt, i l'he anat fent, en alguns rams amb més interès que en altres, però en general, pensava més en el següent llibre a llegir que no pas en el que tenia a les mans. 

Tot ha de ser llegit en el seu context, i és quan penses que va ser escrita el 1952, quan te n'adones de la importància real d'aquest relat en el moment en què va ser publicat. Ara ens sembla una andròmina, però seguirà sent un dels clàssics més importants d'aquesta branca de la narrativa. I sí, quan es publiqui el tercer llibre, també el tindré, perquè el respecte pel què representa hi seguirà sent.

FESTA GROSSA

Caram! Per una vegada el parlament de Catalunya ha semblat el Tribunal constitucional!!! Sí, aquell que representa aquella justícia que va quatre o cinc anys tard, que quan arriba el judici, potser ja ets mort i tot del temps que ha passat!

I és que finalment han aprovat la reforma de la llei de la contaminació acústica, que exclou les escoles d'estar al mateix sac de a resta d'activitats que serien afectades per la llei. Això vol dir que, un cop surti publicat al DOGC, les escoles podran utilitzar els patis per fer les seves activitats sense limitacions, però sempre amb respecte. Perquè una cosa no treu l'altra. Evidentment que cal tenir cura amb el so, i tenir respecte per la gent que vi al voltant de l'escola, però això no vol dir que s'hagin de limitar o prohibir aquestes activitats. Evidentment que s'ha de procurar no estar botant la pilota passades les deu de la nit, però l'esport extraescolar és vital pel bon desenvolupament d'infants i joves.

Als veïns i veïnes intolerant els ha sortit el tret per la culata. Amb la seva pell tan fina i egoista han aconseguit dues gestes: la primera, blindar les escoles i els seus patis per a poder fer les seves activitats. I la segona, és un miracle: unir totes les forces polítiques. Això és insuperable. Que TOTS els partits polítics: els de dretes, els d'esquerres, els d'ultra-dreta, els d'ultraesquerra, els verds, els contaminants, els catalanistes, els espanyolistes...TOTS, han votat a favor d'aquest cavi a la llei. TOTS! Unanimitat. Quin altre tema ha aconseguit mai aquesta gesta? Cap ni un. Només els patis de les escoles. Francament, gràcies veïns per oferir-nos la possibilitat de veure aquest miracle, perquè difícilment ho tornarem a veure mai més.

Aquí acaba una lluita de fa anys, però que en els últims mesos havia arribat a un extrem perillós per la salut dels nens i nenes. Hem estat a punt de trobar-nos qualsevol jutge de merda (perquè la política està fatal, però lo de la justícia, és terrible), estigués a favor d'un veí, i llavors ja seria impossible fer marxa enrere.

Ara sí, celebrem-ho amb una bona batucada!

LOST IN SPACE

En aquests moments vaig combinant e veure dues sèries. Per no embafar-me, vaig alternant un capítol
cada vegada. Amb el gran ventall que hi ha, ara he decidit també, que les dues sèries no siguin del mateix estil (bàsicament ciència ficció, que és el què en tinc més de guardades a favorites).

Justament però, he acabat una d'aquestes, Lost in space. La primera temporada és del 2018, i es tracta d'un remake d'una sèrie dels anys 60, que a la seva vegada, adapta la trama de la família Robinson, que enlloc d'estar perduts en una illa després d'un naufragi, estan perduts en un planeta.

I d'això es tracta. La humanitat ha de buscar-se la vida en un altre planeta, i una gran nau d'escollits viatgen cap a un altre planeta. Un accident (que després serà un atac), fa que aquesta família i altres supervivents acabin en un planeta inhòspit. Primer la família sola, i després amb els altres, es van succeint les desventures a la vegada que busquen la manera d'escapar del planeta i poder tornar a la nau mare per seguir el seu viatge.

Així doncs, ens trobem davant d'una sèrie que ha de lluitar contra la no-originalitat de la trama per trobar el seu al·licient en altres aspectes. Personalment, crec que els troba. Les situacions que van vivint són diferents entre elles. Des de robots assassins a traïcions, des de éssers estranys que ataquen a perills d'accidents. Hi ha una mica de tot sempre fidels a la ama base que és sortir del planeta. El guió no està del tot malament, amb moments bons, i que agraeixen un bon repartiment. Sense ser estrelles ni res de l'altre món (mai més ben dit), tothom fa el seu paer de manera força creïble, ajudant així també a donar-li vida a la sèrie. I sí, també hi ha alguna sorpresa que, tt i que després es blanqueja, almenys en un primer moment et deixa sense respiració. I això és d'agrair, encara que després s'arregli el què sembla irreparable.

Sèrie molt entretinguda, que salvant les distàncies, es podria comparar a The Orville, perquè són sèries de ciència ficció per entretenir, però ben fetes.

CATALÀ AL RESCAT

Vaig enganxar així com qui no vol la cosa, un programa a TV3 sobre l'ús actual del català. El primer que em sorprèn és el fet que ara que mana el PSOE, es pugui fer un programa denunciant l'actual situació precària de la nostra llengua, ja que aquest és un dels seus objectius. Però clar, tot forma part de la seva estratègia: per una banda, ens fem els preocupats, i farem el què calgui per defensar el català, però per l'altra, tot són posar traves per un costat i els mitjans per arraconar-la cada vegada més per un altre.

I és que la situació és cada vegada més preocupant. Proliferen a les xarxes els vídeos en castellà, i la cultura del like i dels seguidors, a simple vista només té una llengua. S'amaguen els creadors de contingut en la nostra llengua, i per tal de trobar-los has de ser un lluitador convençut. Si ets ciutadà del món, no en trobaràs ni un. Això fa que de mica en mica el nostre jovent i infància considerin el català com una llengua d'estar per casa, que no cal parlar-la. I així, aquest fet fa que cada vegada se'n parli menys. És aquell "españolizar" tan famós del qual ja en vaig parlar.

Després tenim el tema immigració. En el programa, destacaven el fet que les recents arribades de persones sud-americanes, provocava que la necessita de la llengua sigui inexistent, ja que amb ells ja ens entenem tots. I els catalans i catalanes, com a bons amfitrions i empàtics, no dubtem en canviar de llengua per parlar amb la gent nouvinguda. I aquí està l'altra gran victòria de l'estat ecspanyol. El continu degoteig de migrants cap a aquí (desproporcionat comparat amb les comunitats autònomes) no és un fet aleatori. Forma part del seu pla magistral per tal d'anular la identitat catalana.

Ara apareixeran els típics que diuen que si són exageracions, que veig fantasmes i conspiracions on no n'hi ha, etc. Clar, això ho diuen els que no tenen cap problema amb fer servir el castellà i no tenen les ànsies de llibertat que tenim alguns catalans i catalanes. Què cansat és ser català, perquè sempre has d'estar justificant que vulguis viure en la teva llengua, vulguis parlar-la amb tothom, llegir-la, sentir-la, jugar-ne... Però la realitat és la que és.

En el programa també sortien altres sectors, com el d'hostaleria, medicina... tots aquells on el català està en clara minoria, i els testimonis eren sincers i esfereïdors. La conclusió és sempre la mateixa: mentre el català no sigui necessari per viure el dia a dia, hi haurà molta gent que no el voldrà ni parlar ni entendre, i aquí és quan xoquem amb els estaments de dalt, que no volen canviar res. I molts dels ecspanyols, afirmaven sense vergonya que no el pensen aprendre. I nosaltres rient-los les gràcies. Mentre també hi ha molta gent que ve i que aprèn l'idioma per respecte a la terra que t'acull. Sigui com sigui, el futur és fotut.

ÒSCARS 2025

Un any més, la gran gala cel cinema de Hollywood ha tingut lloc a Los Angeles. A diferència d'altres anys, aquest cop hi arribava havent vist fins a 4 de les pel·lícules més nominades (Conclave, Dune 2, Wicked i The substance). Podia fer la porra tradicional amb una mica més de criteri. L'altra diferència la trobem en què, també després de moooooolts anys, però que molts, podia veure la cerimònia en directe, gràcies a què l'endemà era festa i no calia anar a treballar. Sobre aquest punt, estic satisfet perquè no se'm va fer gens llarga (tot i durar gairebé quatre hores). A veure, llarga potser sí, però pesada no. La vaig aguantar bé i sense problemes.

ELS PREMIS: Anora va ser la clara guanyadora, emportant-se pel·lícula, direcció, actriu, guió original i muntatge. Sorpresa, ja que semblava una peli desfassada sense més. La favorita, The brutalist (que no he vist, ni crec que ho faci, no em crida gens l'atenció), es va quedar amb actor, banda sonora i fotografia. Conclave es va quedar guió adaptat; Wicked (quin començament amb les actrius cantant Defying gravity!!)vestuari i disseny de producció; Dune, lògicament els de so i efectes visuals; mentre que The substance, també lògicament, el de maquillatge i perruqueria. sembla que tot molt normal, no hi ha injustícies. Emilia Pérez va guanyar els dos que eren també lògics, actriu de repartiment i cançó, però res més (era la més nominada de la nit, amb tretze). Em sap greu per la gent que l'ha fet, però la "pájara" s'havia de fotre el màxim.

LES POLÈMIQUES: Doncs sí, l'actriu trans ecspanyola s'ha quedat sense res, i poca feina trobarà a partir d'ara. només la fitxaran a Ecspanya, que com a país feixista i racista, és l'únic lloc on podrà treballar. Els comentaristes estaven indignats. Dues pedres. A les notícies diuen que no va haver polèmica. No, clar que no. El presentador se'n fot a la introducció de la gala; l'actriu entra a la sala per la porta del darrere i no seu amb els seus companys; i cada vegada que apareixien imatges de la pel·lícula, no sortia ella (que era l'actriu principal). Us imagineu un tràiler de... no sé, West side story sense la Maria? De Dune sense en Paul Atreides? I tenen la barra de dir que no va passar res... Altres moments van ser el del discurs dels palestins guanyadors pel curtmetratge documental, la Daryl Hannah dient "Ajudem Ucraïna", fet que va rebre el comentari classista i masclista d'un dels col·laboradors ecspanyols de la nit. Diuen també que no va haver referències al Donald Trump. Cert, directament, no, però es discursos de la Zoe Saldaña reivindicant ser neta d'immigrants, o del guanyador del vestuari dient que era el primer negre que guanyava aquesta categoria.

EL TONGO:  On estaven Civil war i Horizon? Com pot ser que dues de les pel·lícules més interessants de l'any no tinguessin ni una nominació? Per la part d'Horizon, suposo que és per la mania que tenen al Kevin Costner. Però Civil war? És molt bona, molt millor que moles de les que hi havia per allà. En aquest cas, deu ser la por a en Donald Trump, ja que la peli explica el què pot passar si segueix manant un president fictici tan boig com ell.

LA PORRA:  Com deia al principi, feia la porra havent vist quatre de les pelis nominades. Però no em vaig arriscar prou, no em vaig atrevir amb Anora (tot i encertar direcció i actriu). Però tampoc estic descontent: catorze encerts, tres més que l'any passat i l'anterior. Estava content fins que he descobert que l'any 2022 en vaig encertar 16!!! Quina bogeria! I quina enveja! Tanquem paradet, i fins l'any que ve!