SIREN (x2)

Un mes i dues sèries després, he visionat la segona temporada de Siren. A la primera part ja vaig estar comentant de què es tractava, així en general i aquesta segona tongada, de setze capítols, ha seguit explotant la trama i desenvolupant-la més. 

Potser un dels fets característics d'aquesta sèrie és que passen moltes coses. Així mal comptat, podem dir que darrera la trama principal que és el descobriment d'aquesta espècie, n'hi ha al voltant de deu subtrames més. Al llarg del 45 minuts que dura cada capítol, és un continu d'històries i possibilitats diverses: que si la curació gràcies a les cèl·lules mare de les sirenes; la desaparició d'una d'elles; el moment de l'aparellament en un moment que per la contaminació del mar, ja fa temps que no hi ha cries de sirena; la relació entre els tres protagonistes i el cant; el grup misteriós d'híbrids; l'accident de la mare d'en Ben, que ara es comença a destapar que hi ha alguna sirena pel mig; la intervenció de l'exèrcit; el saqueig de les tombes sirenes; la reaparició d'un antic mariner que ha perdut del tot la memòria... I moltes més.

Potser que n'hi hagi tantes embafa una mica, i tens la sensació d'aclaparament de moltes històries que s'entrellacen contínuament. Potser sí. És que en el fons, deixa d'haver una trama principal, ja que totes tenen la seva importància per igual i es van desenvolupant conjuntament sense destacar una per sobre de l'altra. Quan en un capítol una d'elles predomina, al següent es retira per sota i es va desenvolupant però deixant més espai a una altra.

La qualificació global és bona, fins i tot, sense tenir la sorpresa de la primera temporada, manté l'interès i el nivell. Comentava en aquella entrada l'encert de la caracterització de les sirenes humanes: les seves reaccions, els seus esbufecs i mirades estan molt ben aconseguits. Actors i actrius normals que fan una molt bona feina perquè realment saben donar-li al seu personatge aquest toc de no entendre res del món dels humans.

Capítol apart es mereix l'últim capítol de la temporada. Estàs veient com es complia tot d'una manera extremadament brutal, començant a donar indicis de per on aniran els trets de la tercera temporada, amb un govern més feixista, en la línia d'altres històries, i de cop i volta tens un gir de guió que no t'esperaves que et deixa sense respiració una bona estona. si realment seguia per on estava anant, s'obria un ventall enorme de possibilitats. Ara, veurem per on seguirà anant. De trames no li falten, això ja us ho ben asseguro...

VAGONS FREEMASK

De les poques coses que encara ens deixa la Covid, n'hi ha una que ens segueix acompanyant de manera desigual. La mascareta. Obligatòria a tots els establiments sanitaris, des de farmàcies a hospitals... i també al transport públic. I aquí és quan la liem.

Resulta que és obligatori dur mascareta correctament posada al transport públic, essent els reis, l'autobús i el metro. Com a usuari de metro habitual, he de dir que aquest tema em posa especialment nerviós. Podríem dir que actualment, el seguiment de la norma età al 50%. Hi ha mooooolta gent que no la porta. Ens trobem bàsicament amb dos tipus de persones: els turistes. En aquest grup, podem parlar del 80-90% que no la porten. No sé. Jo si vaig de vacances a un altre país, procuro seguir les seves normes. Però es veu que aquesta gent tenen carta blanca. Deu ser cosa de la Colau i el seu lema "El turista no es toca". No tinc res contra ells, però m'emprenya que facin el què vulguin.

El segon grup són els autòctons que són uns xulos de verda. Van de sobrats, de "que llestos i guais que som que no portem mascareta". El què són és més aviat uns imbècils acabats. M'he mort de ganes de tossir a la seva cara més d'un cop (i de cent... cada vegada que els veig). De tant en tant, passa algun segurata que els fa posar mascareta o els fa baixar. De fet, només en conec un, d'aquests. La gran majoria no diuen res i fins i tot n'hi ha que no la duen.

Jo proposaria a TMB el següent: Dels cinc vagons que té un convoi de metro, reservar-ne dos pels que van sense mascareta, així no hem d'aguantar la seva xuleria, i allà, ben apinyadets, que s'amunteguin com a borregos i si volen que llepin totes les barres fins i tot. Almenys així, la resta no hem de suportar la seva pretesa superioritat intel·lectual. Malauradament, si es fes, tampoc ho respectarien, i es fotrien per tot arreu perquè quan unes persones són maleducades, ho són per tot. Només els desitjo el màxim de calamitats a la seva vida.

SOBRE-INFRA VALORADA

Banyoles, capital de la comarca del Pla de l'Estany. Al llarg dels anys, ha estat, sense ser un destí especialment marcat, com poden ser Valls d'Àneu, Palamós o Laguna, una localitat que he anat visitant cada x temps. En les meves joventuts, hi passàvem sovint perquè algunes cases de colònies estaven molt o no tan a prop. És curiós, perquè justament es colònies menys reeixides (Mas Pinsach'98, primera tanda de Xalet CJT abans de Menorca), són les que relaciono més amb aquesta ciutat. Les caminades fins allà (en vam fer dues) per carretera eren criminals, i un cop a ciutat, estada, estany i alguna que altra activitat.

Com a adult hi he passat algun cop, i aquest cap de setmana en va ser el darrer. Va servir per constatar que no sé què té com a localitat. No li trobo especialment res. Cert, té l'estany, que és meravellós, amb el seu entorn, les seves barques i possibilitats de coses a fer, però la ciutat com a tal, no li sé trobar massa encant. Em sap greu, perquè sembla un lloc bonic, i segur que ho és, però no li acabo de trobar el què.

En canvi, el que sí és destacable és la riquesa natural i/o artificial del seu voltant. Sempre hi ha algun lloc amagat per descobrir. Aquesta vegada, ha estat el bosc de les Estunes, a deu minuts caminant des de l'estany. És un espai amb unes baumes i esquerdes que són brutals per viure aventures ràpides. Ficar-se dins la terra en un segon, per uns espais ben estrets i tenir la sensació d'entrar dins la terra sense necessitat d'arnesos, cascos ni altres materials. Això sí, millor dur una llanterna. Amb la calor que feia, era brutal el contrast de temperatura. Et ficaves en una esquerda i la temperatura baixava 15 graus de cop. Brutal. El problema era que al revé també. Sense cap mena de dubte, el millor del cap de setmana i un descobriment important per si de cas cal tenir en compte en el futur.

Les coves de Serinyà eren l'altre punt de visita. N'havia sentit a parlar força, i calia visitar-les. Aquí però, va ser més desengany, ja que el què trobem són forats on s'està treballant, però gens adequat a la visita didàctica. Tot t'ho havies d'imaginar. Les coves eren prehistòriques. Ara, ja no són coves. Del què no faré cap comentari és sobre l'alberg on vam passar la nit. Ja m'he despatxat a gust en els comentaris de l'establiment. Això no ajuda a tornar a Banyoles segur. 

GOD SAVE THE QUEEN

L'Eurocopa femenina més seguida de la història arriba al seu final, amb Anglaterra com a justa campiona del torneig. Sí, al final les angleses van arribar a la final eliminant Suècia, que va fer un partit ben fluix, confirmant el què ja hem vist força vegades aquestes setmanes, que no es tracta de tenir grans estrelles del futbol, sinó que has de tenir un equip si vols aixecar el títol. I si no, mireu l'altra finalista, alemanya, que tot i ser la selecció amb més Eurocopes (8), ningú la tenia com a favorita. Ja no dic jo, que la tenia al número 7 del rànquing, sinó en general per tothom. Però les alemanyes han fet això mateix. Més enllà de les estrelles (en tenen, però amb tant renom), han construït un equip sòlid que ha anat avançant indestructible. També és veritat que no han tingut rival difícil fins a la semifinal, quan van eliminar França.

Anglaterra va guanyar, però com li va passar als quarts contra Ecspanya, no va ser el seu millor partit. les alemanyes van esborrar del partit el mig camp anglès, i Kirby, Walsh i Stanway van entrar molt poc en joc. Tot i així, Anglaterra guanyava fins que les alemanyes van empatar quan quedaven 10 minuts. Estava a punt de confirmar-se una altra vegada la famosa frase d'en Lineker: "El futbol és un esport on juguen onze contra onze i guanya Alemanya). Tot i això, van ser les angleses les que van fer un gol de xurro i van guanyar marcant a la pròrroga.

Molt mèrit és de l'entrenadora, que sense alterar-se gens ni mica, a mesura que avançaven els minuts dels partits, anava sempre substituint les seves estrelles (ho ha fet en tots els partits, aconseguint que no es desgastessin en excés). White, Kirby, Stanway... anaven abandonant el camp (i ahir a la final també), i entraves les reserves. Això era una jugada rodona, perquè justament les reserves li han fet molts gols (Russo ha estat la tercera golejadora jugant només minuts de segona part) o com ahir, Toone i Kelly, que van ser les que van fer els dos gols de la victòria. Cal tenir en compte que a Alemanya se li va lesionar la seva millor jugadora i golejadora, Popp a l'escalfament, i no va poder jugar. Sempre ens quedarà el dubte de què hauria passat si hagués jugat.

Aquesta Eurocopa ens deixa rècords, grans partits, descobriments de bones jugadores i confirmació d'altres que ja ho eren. Per mi els noms propis són Kirby i Mead (Anglaterra), Oberdorf (Alemanya), Asllani (Suècia), Aitana i Athenea (Ecspanya), Van Domseelar (Holanda).

Tres apunts finals sobre el tema del futbol femení, i el primer és que costarà canviar-li el nom. Per aquest motiu hi havia el lema "Women play football, not women football", volent dir que les dones juguen a futbol. No és el futbol que sigui masculí o femení, es tracta de les persones que el juguen, no de l'esport. En segon lloc, es va anunciar que la final de l'Eurocopa va assolir el rècord d'assistència de qualsevol Eurocopa (masculina o femenina). Els haters ja es va afanyar a menysprear-ho, dient que les entrades costaven 15 lliures, quant a l'Eurocopa costen 200 lliures. Bé, doncs, com jo ho veig, és que tenen un problema si l'esport és el mateix, que es paguin tants diners per veure 22 homenots darrere la pilota. 

I finalment, i és un detall que m'encanta és el dels entrenadors i entrenadores. Dels16 equips que han jugat el campionat, nou, més de la meitat, estaven entrenats per homes. D'aquests nou, només un ha arribat a les semifinals. La final, dues entrenadores. I guanya la d'Anglaterra, que per cert, és holandesa (i ja va guanyar amb la seva selecció a la darrera Eurocopa). A veure quan el Barça es llença del tot i també té entrenadora!