PER QUÈ?

Veure la pel·lícula Premonición em va suposar, sense tenir-ho previst, una bona dosi de filosofada sobre el sentit de la vida. Com pot ser que un film de "polis i lladres" em provoqui això? Doncs perquè un dels personatges secundaris (o més ben dit principal) de la pel·lícula, és la mort. Al mèdium protagonista se li va morir la filla de leucèmia abans dels 30 anys. El dolent de torn, mata persones que estan malaltes i condemnades a morir (ho sap perquè també és mèdium). D'aquesta manera, els estalvia el patiment de la malaltia, allò que en diuen un àngel de la mort. I alguna altra mort més que té lloc durant la trama però que no direm per no fer spoiler.
La qüestió és que mentre la veia i un cop acabada, m'adonava, un cop més, de la fragilitat de les nostres vides. Com n'és de fàcil (entre cometes) que d'un dia per l'altre, per accident, per malaltia, o qualsevol altra cosa, la teva vida s'acabi. Que et diguin: "Ei, et queden 3 mesos". O pitjor, de cop i volta. Sabent que aquestes coses passen, és quan et preguntes el perquè vivim com vivim, de què serveix viure la vida d'aquesta manera com la vivim, sempre amb preocupacions, maldecaps, feina i més feina, enfadaments.... De debò val la pena? Llavors el sector optimista del món et recomanen que no visquis així, que gaudeixis de la vida, que els problemes no són tan importants, que no ens enfadem i mirem de veure sempre les coses pel cantó positiu. Bé, és una bona filosofia de vida. De fet, ja miro d'aplicar-me-la, aquesta; sóc més de la branca optimista que no pas de la derrotista.
Però llavors, igualment, fas una vida alegre, de bon rotllo, gaudint de la família, fent la feina que t'agrada, implicant-hi. I llavors de cop i volta, allò que dèiem. Patapam. S'acaba. Igualment, de què ha servit tot allò que has fet? I a més, és probable que a sobre, la gent que estimes pateixin molt i tinguin dolor. Ostres, tornem a la casella de sortida: Per què vivim llavors? Tard o d'ora hi ha patiment. No sé. És una filosofada que dóna per hores i hores de pensar i reflexionar. Però com que estem vius, mirarem de portar la vida el millor possible, sent feliç i procurant fer feliç a tot l'entorn. I esperar que tothom arribi el més lluny possible en la seva vida.

PREMONICIÓN

Pel·lícula d'intriga d'aquestes amb tocs paranormals. Una sèrie d'assassinats misteriosos porten l'FBI a demanar ajuda a un antic mèdium (Anthony Hopkins -tot i fent de bo, fa por-), per veure si amb les seves visions en poden treure l'entrellat. Fins aquí molt típic, una més d'entre moltes. La gràcia està en què l'assassí també té aquest poder, i de fet, els investigadors van fent tot allò que el dolent ja sap, donant lloc a situacions neguitoses i que són les que fan de la pel·lícula una mica diferent.
Ara bé, ja està. Al cap i a la fi, és tot força previsible, i tot i que passes l'estona força entretingut, no té res més especial, és a dir, que si la veus per la tele, o no la veus, et quedes igual. Però ja que l'hem vist, doncs toca gaudir d'una hora i escatx de desconnexió i deixant-se portar per la intriga de la trama. Tant en Hopkins com en Colin Farrell fan molt bé el seu paper misteriós i enigmàtic, donen força a les imatges. En el meu cas, el motiu que porta al criminal a cometre aquests assassinats, i algun altre moment i diàleg de la pel·lícula, em van fer pensar molt en un tema d'aquells de mal parlar, el de la mort. Pel meu cap van passar pensaments d'aquells filosòfics sobre el sentit de la vida. Així que, encara que sigui una peli comercial i poca cosa més, queda demostrat que si vols deixa-te portar, qualsevol història et pot dir alguna cosa que a altres no fa. No ho deixo aquí. Tancarem les entrades d'aquest mes amb un dels escrits més interiors dels gairebé 600 que ja té el bloc.

INDEPENDENCE DAY: CONTRAATAQUE

Fa 20 anys es va estrenar Independence day. Va ser de les primeres pel·lícules on les invasions extraterrestres anaven acompanyades d'unes imatges i uns efectes brutals. Des d'aquell any, les pel·lícules de catàstrofes i ciència ficció han tingut uns efectes demolidors. va ser una abans i un després per a molts joves d'aquella generació. En el meu cas, amb vint-i-pocs anys, va ser "tremendu".
Hem tingut la sort que durant aquests vint anys, ningú hagués fet la segona part de la pel·lícula. Amb totes les seqüeles hagudes i per haver, era estrany que no es fes la continuació. Segur que era qüestió de diners o de drets, ells sabran.
Però finalment ha arribat. Com era d'esperar, no era massa difícil trobar-ne les causes, els extraterrestres vençuts a la primera part, tenien ganes de revenja i arriben a la terra amb tot el seu potencial. Els fills dels protagonistes de fa 20 anys agafen el relleu, a més de repetir en Jeff Goldblum i el seu pare, l'ex-president Bill Pullman i el científic sonat dels cabells llargs. La seva presència li dóna un pèl de qualitat a la història i una mica de lligam amb la primera pel·lícula. Sense ells, seria una altra film de'invasió alienígena amb destrucció dels edificis emblemàtics. Perquè en el fons, es tracta d'això i poca cosa més. S'aprofiten de la nostàlgia de l'any 96 per mostrar altra vegada el mateix. Decebut? En part sí i en part no. Difícil d'explicar. No estic decebut perquè m'esperava això, però sí que ho estic perquè m'esperava una mica més. Més incoherent impossible, no? Però és que és veritat. Passes una estona entretingut, enganxa l'emoció i els efectes, l'interès en saber com anirà tot, però realment és una pel·lícula més. Evidentment, no té l'efecte sorpresa que va tenir la primera, i encara menys després de totes les pel·lícules semblants que s'han fet des de llavors, i això és un punt en contra important. Per això la presència d'alguns dels actors de la primera, fa que tingui una sensació diferent i que se li perdonin moltes coses, com per exemple (atenció spoiler), la seqüència final amb la "mare" dels aliens, que a mi personalment em recorda moooooooolt a la mare dels ous de la pel·lícula Aliens, el retorn (la segona). Així que bé, però poca cosa més. Ben vista, però no formarà part de la meva videoteca.

MIG MÓN

Acabada el segon llibre de la trilogia del Mar Trencat, d'en Joe Abercrombie. Just fa poc més d'un mes que vaig acabar la primera part, Mig rei, i allà ja deixava clar que m'havia agradat força i que dubtava que acabés l'estiu sense haver completat els tres llibres.
Doncs bé, aquest segon lliurament de les històries, guerres i intrigues en aquest món imaginari ha seguit l'estela del primer i m'han endinsat en un món de fantasia on els personatges tenen una força increïble. No em refereixo a la força física, sinó al se caràcter, la seva presència... La trama està molt bé, ben treballada, interessant, amb girs inesperats i que et manté atent tota l'estona. Evidentment, que la història sigui bona és imprescindible per al gaudi de la lectura, però com comentava, els personatges tenen una importància cabdal i les seves qualitats, defectes i com estan descrits donen a aquesta història un toc especial.
Un dels fets destacats és que no es pot dir que els protagonistes de la història siguin els bons, ja que no ho són tant, de bons. T'identifiques amb ells, i tens interès en tot allò que els passa, però no són pas uns angelets. El pare Iarvi, principal al primer llibre, va amb unes segones i és maquiavèl·lic (podríem trobar molts paral·lelismes amb en Tyrion Lannister); l'Espina Bathu, que sí seria la protagonista del segon llibre, juntament amb en Brand, és una assassina impecable. Els tripulants del "Vent del sud" són una colla de mercenaris, però com passa a la primera part, són els companys de viatge d'aquesta lectura i te'ls fas teus. Molt, molt curiós aquest agermanament amb aquests personatges. Després, encara hi ha els que són titllats d'enemics, que encara deuen ser més dolents...
Deia que podem veure traces d'un Lannister en un dels personatges principals. Al meu entendre, Joc de trons és una claríssima influència en aquesta trilogia. Només faltarien els dracs. Però les referències a la deessa única recorden a l'únic déu de la Melissandre, Les diferents terres, poden ser els set regnes.... I així algunes altres semblances. Però tot i que en alguns moments tinguis aquests flaixos que recorden a l'obra d'en George RR Martin, no hi ha probelma en gaudir d'aquests mitjos móns.
Ara només queda el desenllaç, que amb tot l'agost per davant, no trigarà a caure. En tinc ganes. I això diu molt d'aquests llibres.

"O SEA" ANDORRA

Dos dies a Andorra són temps de sobres per adonar-se de la cara i la creu d'aquest petit país enmig dels Pirineus. En un espai molt reduït en quilòmetres trobes el blanc i el negre, els dos extrems de dues maneres d'entendre la vida. I un cop te'n vas et fas la pregunta: Com és que un lloc tan bonic, envoltat de muntanyes i verd, hi hagi tant diner movent-se, atraient llavors, els dos tipus de turisme? Per una banda, l'excursionista, aquella persona que amb unes bótes i ben preparat, es disposa a recórrer llacs, valls, cims... en definitiva, respirar aire pur enmig d'una paisatge meravellós. I per l'altra banda, tenim aquelles persones que només van a gastar diners, a comprar, a lluir morenor, roba fashion i parlar extremadament "pijo" i , és clar, en castellà.
En aquests dos dies hem vist els dos extrems, però malauradament, dominant el segon grup. Fins ti tot caminant pels llacs de Tristaina, a 2400m d'alçada, a 7ºC de temperatura, et trobaves famílies senceres típiques dels anuncis de les escoles de l'Opus. Clar, tothom té dret d'anar per on vulgui, no? Però la combinació de la boira i el paisatge muntanyenc amb la roba blanca i immaculada de segons quins espècimens, era molt xocant. La veritat és que em va sorprendre molt. Comentari apart, el fet que caminar per aquells paratges em va despertar altre cop l'enyorança d'aquelles excursions fetes ja fa molt quan gaudia de colònies al Pirineu de Pineta i altres... Quines ganes de poder-ho fer amb el MEC i que trobi el mateix gaudi que un servidor! Però no ens farem il·lusions...
Si a més de 2-000 metres d'alçada trobàvem "pijos", què dir de la ciutat... Tot botigues, tot gent amb bosses, i del tarannà que ja he comentat. La veritat és que era molt decebedor veure concentrat allà tan alta densitat de població adinerada i orgullosa de mostra-ho. No és el meu estil, ni ho serà mai. I per això, quan marxava, em seguia fent aquella pregunta d'abans. Un lloc tan bonic, però tan mal ambientat... Dos punts negatius més: la seva geografia fa que sigui muntanya i carrer gairebé junt, de manera que per circular sempre estàs anant amunt o avall, i és clar, no hi ha aparcament, i el poc que hi ha, paga! De manera que per tercera vegada m'ho pregunto: tan bonic que és i tan malviure que es pot.

SPOTLIGHT

Parlar d'Spotlight no és parlar de cap pel·lícula. Es fa difícil valorar-la, tant a nivell d'història, d'interpretació, etc, donat el tema que tracta, i més sabent que és un cas real. a nivell estrictament cinematogràfic, doncs, només dir que ens trobem davant d'una molt bona pel·lícula, combinant perfectament la realització amb el respecte. Va ser, encara que això a molta gent no li importi, guanyadora de l'òscar a la millor pel·lícula en la cerimònia d'aquest 2016 (a més del guió original).
Però no es tracta de cinema. L'escàndol de l'abús a menors que va destapar el 2002 el Boston Globe afectava milers de nens i tot i que en un principi eren pocs capellans els implicats, les investigacions van acabar donant uns resultats aterridors. La pel·lícula intenta que l'espectador s'horroritzi no només pel monstruós delicte, sinó que repeteix una vegada i una altra que l'important és descobrir la implicació de l'església com a institució, quin paper hi va jugar. S'explica i es pot saber, ja que com deia,és un cas real, que els màxims responsables de l'església, estaven al corrent de les desviacions dels seus capellans, i el què feien era silenciar les víctimes i traslladar els criminals, portant-los a altres parròquies, sabent que en un altre lloc seguirien fent el mateix. És fastigós i repugnant (encara que sigui redundant).
No cal ser massa espavilat per entendre que això no és un fet aïllat que va passar a Boston. Malauradament, ha passat i passa a tot el món. Aquí a Catalunya, de tant en tant apareixen alguns casos, i fa feredat pensar que es dilueixen en el temps igual que passava allà. Totes les notícies d'abusos de capellans que han aparegut en els darrers vint anys, algú pot explicar on són aquests capellans? Es té la certesa que la circulació d'aquests monstres és un fet. La setmana passada justament es feia públic el cas d'un escolapi que se'l va denunciar a Alella i el van traslladar a Balaguer, sabent el què havia passat. És que és exactament el mateix! I Maristes igual, i vés a saber quants més. Quina merda que és tot plegat! Almenys hi hagués justícia, però en aquesta societat és utòpic creure en una justícia que fa que aquest delicte prescrigui en el temps. Quina vergonya! Esperem que en un futur país això sigui penat de manera exemplar i mai més ben dit, pels segles dels segles.

A LES 23h

Fa pocs dies es va anunciar els horaris dels dos partits de la Supercopa d'Espanya, que han de jugar Barça i Sevilla. ja he comentat altres vegades que quan un mateix equip guanya lliga i copa, aquesta competició no s'hauria de jugar, però clar, money is money.
El què em va cridar l'atenció va ser l'hora en què es jugarà el partit de tornada, al Nou Camp. Atenció: dimecres 17 d'agost... a les... 23h! Ho han tornat a fer! L'any passat va ser igual, i recordo que la imatge deplorable del dia era veure milers i milers de persones, molts turistes i altres no tant, caminant a quarts de dues de la matinada per la Diagonal, ja que els transports públics, com és habitual, a aquella hora dormen, com hauria de fer tothom. A veure si els mandataris de la ciutat se'n recorden i hi posen remei, perquè és una patètica imatge de la ciutat, i per la canalla, no té nom.
La qüestió és... com es permet que es faci un partit de futbol, encara que sigui en ple agost a aquestes hores? La Federació Espanyola de Futbol, que és la que ho decideix, diu que com que és una data UEFA, les normes diuen que no es pot jugar cap altra competició a aquella hora. Doncs la solució és fàcil, no? O bé canvies de dia, o bé jugues a les 16h, que el Camp segur que s'omplirà igual. Però clar, interessen més els ingressos televisius que el sentit comú o el respecte als aficionats.
L'altre tema que em ve al cap, és el de la ja famosa reforma horària. una llei que està a punt apunt de sortir de l'ou i presentar-se al parlament de Catalunya. U dia en parlarem amb més profunditat, ja que molta gent confon això de la reforma horària en tocar només els horaris de les escoles, i evidentment és molt més que això. I un dels factors determinants, és justament, el de 'oci. Per exemple, els horaris de les televisions, que consideren el primme time a partir de les 22h, o coses com aquestes del partit de futbol. Mentre l'oci comenci tard, la gent anirà a dormir tard.
La pregunta clau serà, sense dubte, què és primer, l'ou o la gallina?

SÓC CARLES PUYOL

"Hola, sóc Carles Puyol, sóc espanyol."
Genial l'anunci de propaganda de la lliga espanyola de futbol que circula per la Xina. Genial el gran capità dient aquestes paraules. Em recorden una mica al què comentava fa pocs dies amb els vots de CDC al congrés dels diputats.
Com una persona que sense declarar-se obertament independentista, però que ha estat sempre del costat de la justícia i la democràcia, conscient del moment que viu el país, i que mai ha renunciat al nacionalisme català, com pot fer un anunci dient això?
El que sap més greu són les seves paraules posteriors, on deia que es pensava que això només es veuria a la Xina.
Primer: en un món terriblement connectat, com es pot pensar que no arribaria fins a casa seva? De debò es pensa que no s'hauria sabut mai?
Segon: i en aquest cas, això ho justifica? Imaginant-se que no ho sabríem mai, pots renunciar a la teva dignitat, als teus ideals... per uns diners? Tan fàcil és vendre'ns?
Ha ens fot que no renunciïn a jugar amb la selecció espanyola, però és que això té tela... Com quan en Xavi cantava allò de "Yo soy español... español..."
Quines ganes de ser un poble lliure i que tothom es posi al seu lloc, veiem amb qui comptem i amb qui no. I que deixin de passa coses com aquestes, en què la gent no es vengui tan descaradament
per quatre quartos.

STAR WARS ALTRE COP

La guerra de les galàxies es va estrenar a Barcelona a finals del 1977. És possible que l'anés a veure ja entrat el 1978, al mític cinema Arkadín, a la Travessera de Gràcia, tocant la plaça Gal·la Placídia. Aquests eren uns cinemes (dues sales) molt petits, i sempre fèiem la broma que havies de portar-te tu la cadira de casa per tenir més llocs a la sala. Total, que si la vaig veure l'any 78, vol dir que un servidor tenia 5 anys... Costa de creure... Va, posem que vaig veure una reestrena, o pel què sigui, ja tenia sis anys. Trobo que en aquells temps, veure-la amb només sis anys era gairebé una temeritat, tenint en compte que la nova pel·lícula, la van a veure nens de 3 anys (ai, pares inconscients dels nassos...)
Què és el què vull explicar? Doncs que ja fa temps, davant la insistència del MEC en qüestió, li vaig dir que quan estigués de vacances (ni casals, ni res), veuríem plegats la primera de totes (l'episodi 4, és clar). Total, que el senyoret ja té 7 anys, està de vacances, i per tant, al llarg de dues setmanes hem estat veient l'episodi 4, el 5 i el 6. Ha fet un intensiu. Demana més, però vist el què he vist, tinc clar que ara mateix el què necessitaria seria veure aquestes tres pel·lícules de nou, una o dues vegades més, per tal d'assimilar l'argument, dominar els personatges, territoris, trames, i evidentment, entendre-les bé. No ha anat del tot malament, s'ha enterat força, però hi ha moltes coses que, com és normal, se li escapen. Moments en què desconnectava de la pel·lícula i jo li deia "ep, escolta ara, que això és important".
No crec que me'n surti. Les ganes de més i més poden per sobre de voler repetir. Aquesta és una tònica habitual en els nens i nenes d'avui en dia. i de fet, tampoc és tan important, no? Així que no sé què passarà.
El què sí està clar és que, revisionar-les una altra vegada ha estat una alenada d'aire fresc i de records passats. Així com a l'anterior entrada comentava que la visió de casals i esplais marxant de colònies em desperten alguna cosa dins meu, veure aquestes pelis també (diferent, tampoc ens passéssim). Per això l'emoció de veure el capítol 7 el passat desembre era tan gran. Veure-les al costat del MEC també és especial. Compartir amb ell aquestes pel·lícules, enlloc d'estar veient junts "La patrulla canina" és també especial, és un "s'està fet gran", tot i que sense dubte, té temps per endavant de gaudir de pelis com aquestes. llàstima que la pressió de l'entorn social i de la resta de nens fa que sigui una febre més consumista que no pas de passió per l'univers galàctic. Però tampoc podem pretendre que els nens i nenes d'avui s'emocionin igual que nosaltres amb les mateixes coses. Ells ja tindran els seus propis herois i mites.

HEM VOTAT DE TOT

"Hem votat de tot". Aquesta és la pírrica frase que diu en Francesc Homs davant l'allau de preguntes sobre si és cert que alguns dels diputats de CDC al congrés espanyol han votat per PP i C's en unes vicesecretaries.
Com es pot ser tan rònic, fals, mentider, i tota la llarga llista d'adjectius que es podrien arribar a utilitzar. M'importa un rave si a canvi d'aquests vots aconsegueixen res. M'importa un rave la llibertat de vot. M'importa un rave les contrapartides. M'importa un rave si aquests càrrecs no són res. A patir d'ara també m'importa un rave tot el què tingui a veure amb CDC, PDC o com la vulguin anomenar.
La veritat és que no ho entenc. Bé, una mica sí. Entenc a totes aquelles persones que fa mesos que diuen que d'aquesta gent no te'n pots refiar. Tan fàcil que era fer-los callar i demostrar que el país estava davant de qualsevol trifulca política de pixarrí. Tan difícil era fer com ERC i votar en blanc? De debò, quina diferència hi hauria hagut? En un moment com l'actual, en què els independentistes tenim els nervis a flor de pell, en què mirem amb lupa qualsevol decisió dels partits sobiranistes... es pot saber quina lògica els ha dut a fer això? Valia la pena sentir-se dir el nom del porc, saber que han decebut a milers de persones... tan poc els importa això? Com és que no veuen que s'estan enfonsant amb gestos com aquests? Si algun dia hi ha eleccions serioses a Catalunya, en quin lloc es pensen que quedaran? S'ha acabat el seu lideratge, el seu messianisme. S'han convertit en una colla de ningús. Que vagi votant partits espanyols (perquè si ho hagessin fet per PSOE o podemites seria el mateix), encara que no comporti res de res, i ja veuran com acabaran.
I si us plau, no us excuseu amb què "els altres no havien fet cap oferta, i ara es queixen". Oferta? Oferta de què? No hi haurà mai cap oferta de part de cap partit espanyol que s'encamini a donar-nos la independència! Deixem-nos d'històries! que deixin d'enganyar-nos, si us plau! Ja tenim prou amb les mentides d'Espanya, no en volem de catalanes!

CASALS I COLÒNIES EN MARXA

Ja queda molt poquet per viure el què deu ser segurament una de les darreres experiències relacionades amb el lleure que em queden per viure. Després d'haver passat per gairebé tots els status, aviat viuré unes colònies d'estiu des de la grada però amb implicació emocional, és a dir, com a pare de nen que se'n va de colònies. Nervis previs.

Però apart d'aquest fet, aquests dies de juliol he tingut més d'un flash relacionat amb aquest fet que tant m'ha marcat a la meva vida. Per exemple, estar connectat a les xarxes socials provoca que vagi tenint notícies de les colònies de Món Jove, de les de Pineta... i clar, els records es van succeint un darrere l'altre. Dins de les meves limitacions, sempre tinc aquell puntet de pensar "ai, com m'agradaria ser-hi". Clar que segur que no aguantaria més de tres dies seguits a aquell ritme tan trepidant i tant vivencial al què estàs sotmès. Sempre serà del millor que he fet mai.

Per altra banda, anar a la piscina del Parc de la Creueta del Coll entre setmana, et fa compartir espai amb els casals d'estiu que també estan allà refrescant-se. Quin valor! Si quan ets a la piscina de colònies, on només hi ha el teu grup, ja està tota l'estona amb els 1000 sentits funcionant, en una piscina com aquella, per molt poc fonda que sigui, controlar aquell grapat de nens té mèrit. Això sí, sense voler discriminar ningú (però una mica sí), vaig poder comprovar els dos tipus de casals que hi havia. Els de tota la vida i els "summertime". La diferència que em va quedar claríssima, és que els monitors dels casals de sempre, estaven tota l'estona amb els nens i nenes. En canvi, els monitors del casal en anglès, apart de portar el seu logo ben visible, amb un sobrenom prepotent però que em sap greu no puc recordar, es partien. Mentre els dos pringats vigilaven tots els nens, els caps estaven al bar prenent cafès, gelats, etc. No comment. Casualitat? No? Sigui com sigui, per les experiències viscudes, segueixo pensant que el risc de la professionalització del sector comporta tenir monitors amb actituds poc encertades. M'hauria fixat si no hagués estat un casal en anglès? Potser sí... potser no... però els fets són aquests.

RETORN A SANT SALVADOR

Un dels meus últims serveis en actiu a Món Jove va ser l'excursió a Sant Salvador de les Espases. És una ermita dalt d'un turó, molt emblemàtica a la zona, a la qual hi vam accedir caminant des d'Olesa de Montserrat. L'excursió, va estar molt bé, la veritat, sobretot el tram final, on a través d'un camí estret es veia l'objectiu final, alçant-se enmig del pla. Aquesta imatge em retorna força vegades.
I per aquest motiu, ha estat excursió escollida per dur-la a terme aquest juliol amb el MEC. Recórxolis! cal dir que el meu estat físic ja comença a ser poc adequat per a segons quines caminades. I també dir que la memòria em fa recordar les coses boniques, però no pas les dolentes. I és que gairebé tota l'excursió és a ple sol. Molt poques ombres, poquíssimes, i un primer tram, de ben bé més d'una hora, de pujada continuada. Quan la vaig fer amb Món Jove, era principis d'abril, i la calor segur que no era la mateixa, així que amb això no hi comptava. Però el camí, camí de carro en pujada... alguna cosa sí que recordava, però clar la combinació amb aquest sol ha estat tremenda.
Ara bé, tots dos hem aguantat, i un cop més, l'últim tros, i l'arribada a l'ermita, compensen tot l'esforç realitzat. Quines vistes , quina pau.... Curió trobar-se amb dues joves amb el gosset de torn, que amb dos aïllants havien passat la nit allà. Interessant manera de passar uns dies fora. Allà estaven, fent anar la llar de foc, fent-se el dinar... Econòmic els ha sortit, segur!!
L'estona que hem estat allà ha estat guai, estirats, mirant el cel i els núvols, jugant, hidratant-nos amb aigua fresca, intentant veure l'aeri... Però calia tornar, i tot i que era baixada, realment, com comentava l'article sobre aquesta excursió fa sis anys (tampoc en fa tant...), és cert: la tornada es fa llarguíssima. Tot i això absolutament recomanable. això
sí, no a l'estiu, i si pot ser, en dia ennuvolat.

ANNIE

L'any 1982 es va estrenar la pel·lícula Annie, la pel·lícula basada en un musical sobre aquesta òrfena que es creu en la vida d'un milionari, i que després de mostrar-se aspre, com a bon conte de fades, l'acaba adoptant. Aquesta peli la va dirigir ni més ni menys que en John Houston!
L'any passat, com no podia ser d'altra manera, ja que ho fan amb tot, Hollywood en va fer una nova versió, modernitzant alguns passatges i les cançons. La trama és més o menys la mateixa, però adequada al segle XXI. Aquí el multimilionari és un empresari del món dels mòbils que vol optar a l'alcaldia de la ciutat.
El repartiment bé. Personatges més encertats (Annie i les seves amigues, fins i tot l'empresari), i d'altres més justets (ho fa bé, però a mi la Cameron Diaz no em diu res de res, ni tampoc a nivell d'actriu).
Annie té moltes cançons mítiques, i sentir-les en un format més modern és una mica xocant. Hi ha algunes cançons en què el nou estil li va bé, però en altres, sona massa diferent. Bona part de la trama es manté força coma l'original, però llavors té lloc una barreja un pèl estranya, doncs es donen situacions que no encaixen massa en la societat tan moderna que ens ven la pel·lícula.
Tot i això, t'ho passes molt bé veient.la, sentint-la i cantant-la. Segueix sent una pel·lícula ensucrada i amb aquesta idea l'has de veure, ja que no pretén res més que fer passar una bona estona. I ho aconsegueix.
Apunt important: Com que les cançons les tradueixen (sacrilegi!) vaig posar el dual per veure-la en versió original. Primer de tot, dir que les cançons estan molt mal doblades, però molt, eh? és un bon exemple de com no s'ha de doblar. No encaixa res i es veu molt artificial. Segon, veure-la en versió original no se'm va fer estrany (acostat a "Joc de trons", no ha estat difícil), i la veritat és que començo a trobar-li l'interès. És molt millor veure els personatges parlant ells mateixos. Realment hi ha molts timbre, entonacions, etc. que se'ns perden en el doblatge. No sabria dir si ho convertiré en una norma, però tinc clar que cada vegada veuré és coses en la seva versió original.
Finalment, veient annie, em vénen moltes idees per a posar en pràctica a l'escola (bàsicament la part musical). Segurament veurem l'any que ve un zoo d'en Pitus a ritme de "It's a hard-knock life!"

#JONOSÓCNINGÚ

La veritat és que no recordo quin va ser el primer. I a les alçades que estem, tampoc importa massa. Quan, pel motiu que fos, algú va crear aquest eslògan de "Jo sóc..." o bé "Tots som...", ho va encertar de ple. Des de llavors, hi ha hagut desenes o potser centenars de situacions en què s'ha utilitzat aquesta frase.
És clar que en un primer moment, t'ho fas teu, i t'hi impliques, o bé el reprodueixes a les xarxes, el fas córrer. Però arriba un moment, com totes les coses, que cansa. Ara, cada setmana apareix aquest eslògan en algun racó del món, per reivindicar qualsevol situació o persona que en aquell instant, algú vol dignificar o fer-ne simple propaganda.
I sap greu, perquè quan té lloc alguna desgràcia i comença a circular la frase dels nassos, encara et fa sentir malament el no multiplicar-la. Però és que ja no cal. Malauradament, seguiran tenint lloc desgràcies en aquest món, i la majoria per culpa de persones. Cal buscar la manera de lluitar contra això i oferir el màxim respecte a les víctimes sense caure en la rutina i fer-ne una cosa típica. La proliferació d'aquesta frase el què acabarà provocant és acostumar-se a les desgràcies, i deixar de posar cara a les víctimes.
El "colmo" de tot plegat arriba quan s'utilitza aquesta frase per a temes absolutament banals. La darrera mostra, el FCBarcelona ha creat el "TotsSomLeoMessi" per a defensar-lo dels atacs dela Hisenda espanyola. Home... és que per molt injust que sigui, apropiar-se d'un eslògan que s'associa a desgràcies humanes, la veritat és que em sembla totalment fora de lloc i poc encertat. És el què deia, estem banalitzant e¡un problema molt greu de fons que té aquest món. Així que deixem-nos d'històries i actuem.

BUSCANT LA DORY

De la piscina al mar sense mullar-se. Volíem anar a la piscina, però unes cues immenses que ens deien que no entraríem fins les 15h anant bé, ens han fet desistir de l'intent de remullada. Ha estat llavors quan, enlloc de tornar capa casa, la proximitat de l'Heron City ens ha fet replantejar el dia i veure, una setmana abans del què teníem previst, la segona part de la mítica "Buscant en Nemo".
Quan fan seqüeles de pel·lícules que has vist i revist, que t'han deixat bones sensacions, sempre fa una mica de por, però aquesta pel·lícula et deixa satisfet. És cert que no té l'efecte sorpresa dels personatges, però el guió se'n surt amb dignitat. I el què dóna el punt de millora són els secundaris que apareixen. Apart dels tres peixos ja coneguts, intervenen en aquesta pel·lícula un grapat de nous animals que són els que mantenen l'atenció i l'interès, gairebé tant com les ganes de saber si al final trobaran el què estan buscant.
El pop camuflador, el tauró balena i la balena beluga, els lleons marins i la Becky, són grans troballes i per mi el millor de la pel·lícula, per les seves intervencions, idees, posats... Són realment, un exemple del què han de ser uns personatges secundaris de qualitat. Sobretot, és clar, el pop. Un gran encert. I Becky l'ocellot, juntament amb en Gerald el lleó marí, són exemples de com fer riure i fer-se un lloc important a la peli sense dir ni piu, perquè de veritat, no diuen res, però les seves intervencions són del millor.
Tot i que se n'han sortit i t'ho passes bé, crec que no haurien de fer cap tercera part. La màgia d'aquests personatges, el seu carisma, es podria veure en perill. Més val recordar-los en aquests dos films, que són molt bons, i no malgastar-los.

EUROCOPA 2016 (PART 2)

S'ha acabat l'Eurocopa 2016. I patapam! Portugal campiona... Com pot ser? Però mirem-ho pel costat esperançador. Si algun cop Catalunya pot jugar aquesta competició, qui ens diu que no la podem guanyar? No fa massa va ser Grècia, amb un futbol horrorós, empatant gairebé sempre a zero... I aquest cop, Portugal, que excepte un partit, els altres els ha empatat, perdut o passat a la pròrroga o fins i tot als penals. Per tant, Catalunya també podria guanyar, és clar que sí.
Anem pels portuguesos. És injust que hagin guanyat? Doncs home, crec que sí. No han estat el millor equip de la competició, però el fet de què hagin aixecat la copa, vol dir que tampoc hi ha hagut cap equip que s'ho hagi merescut. Hi ha hagut equips que han fet molt bons partits, però han estat fets esporàdics, no hi ha hagut continuïtat, i quan passen aquestes coses, guanyen equips com Portugal. Aquesta injustícia es veu reforçada pel fet que no volia que guanyessin, i també em feia ràbia que degut a aquest sentiment, havia d'anar a favor de França, cosa que tampoc em feia ni mica de gràcia.
Que no volgués que guanyessin els lusitans és degut a què en el seu equip hi ha dues persones, en Pepe i en Cristiano, que justament com a persones els tinc a la sola de les sabates. Són esportistes que no són cap model per a ningú. Les seves gestes, paraules, tot... demostren actituds prepotents, xulesques o agressives. No m'agraden i no volia que guanyessin. Té nassos llavors que davant aquest despreci cap a aquests dos personatges, quan al minut 20 el senyor Ronaldo cau lesionat i marxa plorant del camp, a sobre em sàpiga greu... Com pot ser? Fins quin nivell de bonhomia arriba el meu caràcter? Sempre desitjant el pitjor per al CR7, i quan passa, em quedo amb cara de "ai, pobre...". El què em faltava per sentir!!! I a sobre guanyen!!
Per la resta d'equips, decepció rere decepció en els meus favorits... Alemanya per una banda, Croàcia i Bèlgica per l'altra... Com ja he dit, hi ha hagut moments gloriosos, però no hi ha hagut ningú que es mereixés guanyar la copa. Potser sí, Islàndia, no? Per coratge i valentia. Gal·les, la mateixa Bèlgica... equips que no comptaven i han demostrat que sort més il·lusió poden fer-te arribar ben lluny. Així que, què? Per quan Catalunya a l'Eurocopa? D'aquí 4 anys?

EL GRAN AMIC GEGANT

De vegades la sort truca a la porta. O més ben dit, arriba per correu electrònic. Així va arribar la notícia d'un concurs Roald Dahl que feien les biblioteques, on els 100 primers en respondre una pegunta aconseguien dues entrades per la preestrena de "El gran amic gegant", la pel·lícula que ha fet l'Spielberg sobre el llibre. Vaig participar i el dissabte 2 de juliol. cap al Cinesa Diagonal amb el MEC.
Val a dir que tenia algun dubte, ja que els dos tràilers eren força espantadors, i semblava que potser faria una mica de por, tanta lluita de gegants. Però al final, va resultar que eren més ferotges d'aparença que no pas de fets.
La primera sensació, un cop acabada la pel·lícula, és que he de llegir el llibre. Tot i tenir el vessant clàssic de Dahl, tinc la lleugera impressió que ha estat una mica endolcit, i fins i tot americanitzat, per molt que aparegui la reina d'Anglaterra.
Ha estat bé, força distreta, i recomanable per als nens, però no arriba ni a la sola de la sabata de l'adaptació de Charlie i la fàbrica de xocolata d'en Tim Burton. Al meu parer, hi ha massa diferència entre els moments màgics i d'acció amb els que no ho eren. passes de botar de la cadira a mirar el rellotge. El desnivell entre les escenes és força gran.
El vocabulari del gegant, molt encertat. Aquí entrem en el tema de la traducció. Per una banda, les paraules inventades del gegant són genials, del millor de la pel·lícula, però clar, el dubte és per què li canvien el nom? En els llibres, sempre parem del Gran Amic Gegant (GAG), i en canvi, aquí se l'anomena GBJ (Gegant Bon Jan). Si hi ha algun motiu, que me l'expliquin, però jo no ho entenc.
L'ambientació i decorats, fantàstics; la caracterització dels gegants, genial... Té moltes coses bones, però la frase: "Estem davant de l'ET de les noves generacions", ja us dic jo que ni de bon tros. Està bé, però ja està. Per això deia que em llegiré el llibre per veure si l'han destrossat molt, o què.
En seguirem informant.

UN ALTRE "CAFÉ CON LECHE"

Pocs anys després del famós "relaxing cup of café con leche in Plaza mayor", arriba un segon capítol amb aquesta beguda de protagonista.
Estem parlant del desafortunat incident que va patir en Quimi Portet en un dels vaixells de Balearia, quan al demanar un cafè amb llet, el cambrer li va de contestar que podia parlar en gallec, espanyol, etc. però que català o mallorquí no l'entenia.
Punt número 1. Aquest fet, la veritat és que no té res d'anormal. Són incomptables les ocasions en què els catalans ens trobem davant d'actituds intolerants que beuen del mític "Habla en cristiano". Malauradament, aquestes reaccions fatxes són molt comunes i només tenim la força del nostre convenciment i amor per la llengua per tal de defensar-nos davant d'aquests atacs. La gran majoria haurien demanat el cafè amb llet en castellà, mostrant un altre cop la baixa autoestima com a país que tenim, i que fa que aquestes actituds perdurin en el temps.
Punt número 2. El què ha fet d'aquest incident un cataclisme mediàtic. ha estat el linxament que ha patit el Quimi Portet a les xarxes, quan va denunciar-ho via twitter, i l'empresa, en un primer moment, va donar la raó a l'artista. Mare de Déu! Ja sabeu la polseguera que ha aixecat. Grans crítiques a Balearia, que l'han fet reconsiderar la seva postura. Insults, insults i més insults a en Quimi, i de passada a la cultura catalana en diaris, ràdios i televisions. Un cop més, la bèstia espanyola amb tota la seva fúria es deixa sentir amb tota la seva violència verbal. Un cop més, una situació indignant per a una català, es transforma en un atac brutal contra el país. Ens tenen una ràbia descomunal. No ens volen, no ens estimen, ens odien... i nosaltres seguim amb la nostra pell de xai enganxada la cos, permetent que a Catalunya qualsevol espanyol s'hi senti a gust.
Fins quan ha de durar la broma?

EL CAÇADOR DE BRUIXES

Em comença a semblar molt estrany. És casualitat que els darrers llibres llegits, en tots hi ha creuaments amb altres llibres o personatges? En alguns casos són del mateix autor, en d'altres, d'escriptors diferents. Realment no sé si és una moda real o que encerto els que així ho fan.
M'ha tornat a passar amb "El caçador de bruixes" d'en David Martí. Aquest noi, fa uns anys va escriure "Les bruixes d'Arnes", que va tenir un cert èxit en l'àmbit d'aquest tipus de novel·les, perquè hi aportava frescor, amb un llenguatge senzill i una història que enganxava.
En un moment donat de la trama d'aquell llibre, les dues dones protagonistes topen amb un personatge real i malvat, Joan Malet, famós en aquella època perquè es va dedicar a denunciar dones per bruixeria, torturant i ajusticiant-ne un bon munt.
És aquest malaurat personatge de la nostra història, el protagonista d'aquesta novel·la, "El caçador de bruixes". L'autor intenta explicar el motiu de la seva decisió, i na mica el què va arribar a fer i com va acabar. Evidentment, en un capítol tenim la trobada amb les protagonistes de "Les bruixes d'Arnes".
Aquesta novel·la m'ha deixat així-així. Tinc el vague record de què vaig gaudir molt més amb la primera novel·la. Aquesta que ens ocupa, és un seguit d'escenes, una darrera l'altra, i tot i que en algun moment si que se centra en un determinat episodi, bona part del llibre és una enumeració de fets. Hi ha un moment, en què el personatge desapareix per centrar-se en una noia, una de les bruixes falsament acusades, i canviem de protagonista. És cert que seguir aquesta noia ens porta a entendre una mica el final de Joan Malet, però trobo que el tall és molt radical. Quan al final torna a aparèixer, és ja un record del passat , gairebé hem oblidat que era ell el motiu de la història.
En general, m'ha enganxat la trama, però m'he quedat a mitges. Crec que m'esperava alguna cosa més, sobretot, tractant-se d'uns personatges reals i uns fets que van passar realment. Crec que m'he quedat a mitges, però la novel·la també s'hi ha quedat. L'empenta de "Les bruixes d'Arnes" no acaba de treure el cap, i com que l'expectativa era alta, el resultat s'ha quedat curt. He passat una bona estona, però prou.

IT FOLLOWS

Feia molt i molt temps que no veia una pel·lícula de terror. I davant d'una estona de planxa, l'escollida va ser "It follows". N'havia sentit a parlar bé, en l'aspecte que la deixaven com a bon exemple de terror. Un cop vista, cal dir que déu n'hi do, et pot arribar a posar nerviós, és cert. D'aquell nerviosisme que et fa mirar darrere teu quan sents un soroll.
Punt fort: apart, com he dit, d'intranquil·litzar-te, destaca el fet que ho aconsegueix sense sang i fetge. Estem acostumats a veure sèries i pel·lícules esquitxant la càmera. Doncs aquesta ho fa tot molt més psicològic, demostrant que es pot fer por sense esquarterar ni tallar caps.
Punt feble: una mica massa adolescent. Tot i que la trama provoca que el desencadenant de la por sigui un fet típicament adolescent, el poc fons dels personatges fa que no empatitzis massa amb ells. El final, queda obert perquè no pot quedar d'una altra manera, però faltaria una mica d'explicació del perquè. Segurament, seria tan "cutre" que prefereixen no anar per aquest camí.
En definitiva, bé, recomanable, amb algun però.

LA MARE DELS DRACS

Sempre he admirat, entre cometes, la capacitat de molta gent de crear acudits visuals, frases gracioses i ocurrents, en el mateix moment o pocs segons després de què passi alguna situació més o menys còmiques. Ara se'n diuen "memes",un nom molt ric culturalment parlant, i cada dia la gent en rep via mòbil un bon grapat.
Doncs fa pocs dies, vaig tenir una revelació. Estàvem en una xerrada. i ens van posar un vídeo. Al final d'aquest vídeo, apareixia difumin
ada la imatge d'una persona i davant seu, un estel amb forma d'ocellot, volava representant un somni. De cop i volta, aquella visió em va recordar la mare dels dracs, Daenerys Targaryen, i no he descansat fins a ajuntar les dues imatges. Faltaria escriure la lletra, però a mi tant se me'n dóna. Només la comparació dels dos personatges ja em fa esbossar un somriure. crec que l'aniré mirant de tant en tant quan tingui dies grisos.

PROFESSOR LAZHAR

Pel·lícula canadenca que comença amb el suïcidi d'una mestra de primària, que es penja a la seva pròpia aula, just abans que tornin els nens del pati. Només aquest fet, ja dóna per hores de debat. Per què ho fa? Si tant estimava els seus alumnes (això diuen), com és que els fa passar per aquest tràngol?
Aquest esdeveniment dóna peu a la contractació com a nou tutor d'aquell grup a un immigrant argelí, que resulta que és un refugiats sense papers que treballava en un restaurant. Patapam. Segon tema de debat, de tremenda actualitat, els refugiats polítics.
Tots dos temes no són centre del film, però són els dos eixos per on circulen les diverses accions de la pel·lícula. És evident que el xoc entre les maneres de fer del nou mestre amb les més modernes de l'escola canadenca donen molt de joc. Tot i que en alguns moments se'm fa feixuga, té cers punts que et fan qüestionar moltes coses. Terribles dues escenes:
La primera, quan en una entrevista amb una família, el pare li diu que es limiti a ensenyar i que deixi d'educar.
La segona, molt més punyent i de mal agafar, quan es descobreix que havien acusat la mestra que es treu la vida, d'haver fet un petó a un nen de la classe. un fet que s'inventa aquest nen. La mestra abraçava els seus alumnes, i aquest, que no li agradava, s'inventa la història que sense que es digui oficialment, tothom entén que és el motiu del suïcidi. Uffff... El tema de les abraçades dels mestres... En un any en què justament degut a un dol, també hem abraçat molt a la nostra escola. Però estem tremendament exposats a les males intencions de gent que no entengui ni valori la feina docent. Per això el millor és la darrera escena, (ATENCIÓ, SPOILER) quan sabedor que el fan fora de l'escola, abraça a una de les seves alumnes que plora del disgust.

LA NOVA EDUCACIÓ

Fa una mica més d'un any va transcendir que havien designat en César Bona, un mestre aragonès com un dels 50 millor mestres del món, en una mena de premis "Nobel" de l'educació. Des de llavors, i també gràcies a la publicació del seu llibre "La nova educació", la seva persona ha anat apareixent en els mitjans de comunicació, diaris, revistes, televisions, fent que la veu d'un mestre se sentís a l'hora del "Prime time", un fet impensable fins llavors.
Aquest mestre, ha anat explicant el què fa ell a les aules on ha treballat, activitats que segurament fan molts altres mestres, però que ell ha tingut la sort de fer-ho, de creure en el què feia, i que algú apostés per ell al presentar-lo als premis.
l llibre, comprat el passat Sant Jordi, ha passat per les meves mans, ulls i cervell en menys d'una setmana. I llapis a la mà, anava apuntant frases, idees, exemples que ell explica. Les seves idees i maneres de fer, van molt en la línia de tots els canvis metodològics que s'estan produint a les escoles del nostre país, i també, de mica en mica, a la meva pròpia escola.
És cert que s'ha de tenir molt present que moltes de les activitats descrites, tenien lloc en escoles amb poc alumnat. Primer en una amb 6 nens i nenes de diverses edats, en una escola rural, i després en una altra escola amb dotze alumnes. És evident que amb aquestes ràtios, les possibilitats de dur a terme projectes que impliquin els alumnes, fer-los viure aquests projectes, implicar-los al 100% o més, es multipliquen per mil.
Però ens hem de quedar amb la filosofia que té ell a l'hora d'afrontar el dia a dia. Trencar tabús de programacions i horaris, de continguts... fomentar l'educació emocional, i escoltar, escoltar i escoltar els nens i nenes és primordial.
Els càrrecs, la biblioteca, les preguntes, investigacions, la participació, l'exposició oral... tot són conceptes amb una importància cabdal en les seves classes, i és genial pensar que la nostra escola i moltes més volen emprendre aquest camí.
Fantàstic el moment que explica quan li pregunta una persona de l'equip directiu, mentre està organitzant la pel·lícula de cine mut a l'escola rural: "Vols dir que val la pena?". M'encantaria veure la cara d'aquesta persona quan pocs mesos després comença a guanyar premis per la iniciativa, i el que és més important, els nens aprenen gaudint.
Divertidíssim i molt exemplar l'anècdota del gorro de dutxa. Com la cosa més poca-solta pot esdevenir un  gran moment motivant pels alumnes, gràcies només amb la implicació i destresa del mestre.
Tocarem de peus a terra, tot sabent que no serà fàcil i que no podrem canviar-ho tot, però ens deixarem anar i somiarem amb una nova manera de fer que ens portarà a introduir millores en el nostre hàbitat educatiu. Serà necessari César Bona per anar obrint els ulls a molts mestre més i seguir il·luminant el camí de la incertesa que travessarem primer de tot.