MATRIX RESURRECTIONS

Fa molts i molts anys, els germans Wachowski es van llençar a la piscina i van crear una pel·lícula que ja és una icona de la ciència ficció: Matrix. Aquell futur distòpic on els humans vivim una realitat inexistent perquè les màquines ens tenen hivernats en càpsules. només uns quants humans rebels saben la veritat i de tant en tant apareixen nous rebels que surten de Matrix per afrontar la veritat del seu món absolutament destruït per les màquines. D'aquella anada d'olla per la trama, per l'embolic que genera per entendre-la i pels efectes innovadors, va donar lloc a una trilogia on es veia com l'humà escollit, en Neo, intentava acabar amb aquesta irrealitat ala vegada que evitaven la destrucció del lloc on viuen els supervivents. Possiblement va ser la primera pel·lícula de ciència ficció en què calia una revisió acurada, parant-la i debatent què dimonis ens estan explicant per tal de seguir de manera encertada el què passa. Després ja en van venir altres, de pelis que no s'entenen a la primera. Fins i tot n'hi ha algunes que no s'acaben d'entendre mai. En el cas de Matrix, hi ha parts força embolicades però al final ho dones per bo, encara que segurament la meitat dels que les han vist no sabrien explicar què ha passat en realitat.

Més de 25 anys després de la primera, i més de vint de la tercera, els diners han trucat a la porta per tal de fer-ne una continuació. Han passat uns quants anys, i Matrix torna a funcionar. En Neo s'ha fet gran, i les màquines l'havien tornat a hivernar, tant a ell com a la Trinity. Un cop alliberat, cal veure si miren de tornar a destruir Matrix o salvar-la a ella.

Cal dir que té els seus moments de "no sé què està passant", però en general segueix força e patró de la primera part. La lliguen força amb es anteriors, de manera que no tens la sensació de bolet, cosa que ajuda a la seva comprensió. Dos nous actors donen noves cares tant a en Morfeo com a l'agent Smith. Cal dir que així com Morfeo cola, no tant el "dolent", que costa veure'l com a l'Hugo Weaving. la peli va de menys a més, guanyant interès a mesura que avances, però un cop més, el final queda massa diluït, i no queda car què ha passat ben bé. No sé si és perquè encara volen fer una cinquena o senzillament és que l'univers Matrix ha de seguir deixant-te amb cara d'estaquirot.

Sigui com sigui, al final ha estat divertida de veure, i tot i haver-la vist en dues parts, ha valgut la pena passar aquesta estona a Matrix.

UNA DE QUATRE

Fa un any, el Barça femení es proclamava campiona de la Supercopa ecspanyola a Leganés. Aquella copa va ser la primera del pòquer de títols del 2024. Aquest any, semifinal i final es tornaven a jugar al mateix camp, un de petit, un diumenge al migdia... res, tot per donar força a l'esport femení. És que jo flipo amb els ecspanyols. Les noies els guanyen un mundial, i segueixen vivint en la més absoluta mediocritat. Ni la seva Federació ni els clubs mouen un dit per apostar per elles. Excepte un, el Barça, i així va. I després es queixen que guanyi sempre. No sé, que hi posin interès els altres, no?

Doncs ahir vam tornar a proclamar-nos campiones de la Supercopa. Comencem de nou el cicle que esperem que acabi de la mateixa manera (la lliga no s'escaparà, la copa esperem que tampoc... i la Champions seguirà sent el caramelet). L'al·licient de la final d'ahir és que era contra el Madrit (recordeu "el futbol femenino entra en otra dimensión"). De quinze clàssics, quinze victòries catalanes. Bé, amb la d'ahir setze. I això que hi van posar ganes, i en alguns moments se les veia prou concentrades. Però com deia, si el club no hi aposta, i si no tenen un entrenador que les dirigeixi, per molt bons jugadores que tingui, són individualitats que no van enlloc. 

Cinc a zero i cap a casa. Partit dominat de principi a fi, apretant quan calia, calmant el joc si era necessari, i au, Graham, Pajor (2), Guijarrazo i la reina fent el cinquè. Què més es pot desitjar? Ah sí, clar, veure-ho en directe. I com l'any passat, allà hi era. I espero estar a les altres tes finals, sobretot si acaben com les de l'any passat. A part d'estar content per la victòria, per la copa, perquè era el Madrit, tot va anar com havia d'anar. Però és cert que van passant els partits, i segueixo veient com hi ha menys rotació de la que crec que s'hauria de fer.  Engen indiscutible l'any passat, gairebé no se la veu. També caldria veure més la Kika i la Roebuck. Una Kika que és una "fiestera" de campionat.

I sobre el viatge, aquest cop no hi havia bus. Així que vam estrenar l'AVE fins a Madrit. És una experiència interessant, veure com en una hora ets a Zaragoza, ien dues hores i mitja a Madrit. No cal dir com vaig avançar en lectura... Allà, poca cosa a fer. De seguida cap a Leganés i el camp, i abans d'agafar el tren de tornada, menjar alguna cosa. Poca història més té el viatge. Espero que la final de copa no sigui a Zaragoza o Leganés, tot i que no m'estranyaria gens.

SOROLL EN SILENCI

El so dels nens i nenes als patis de les escoles no és soroll. Des de fa temps, alguns veïns i veïnes de determinades escoles, estan emparrades a fer servir el seu dret a l'estupidesa humana per denunciar que els nens i nenes quan estan al pati, criden, juguen i salten. Sembla un absurd. Però no ho és. La intolerància aquell invalor que cada vegada cala més dins de la gent, té aquí una via de lluïment per atots els públics, mai més ben dit.

És clar que si la finestra o el balcó de casa teva dona a un pati escolar, no viuràs tranquil. Tan sols l'agost dona una treva al so ambiental habitual, ja què al juliol pot ser que hi hagi casal d'estiu, i als vespres, activitats extraescolars. Però... no sé... quan vas comprar o llogar el teu pis, ja vas veure que tenies una escola al costat, no? Com si tens un hospital (amb les seves ambulàncies), un parc de bombers (amb les seves sirenes) o fins i tot un bar cutre que la seva sortida de fums és al teu pati de cuines. O és que potser no ho vas veure. Jo penso que sí que ho veus, però en aquell moment no ets conscient d'allò que implica. Però això no és culpa de l'escola, ni encara menys dels nens i nenes que volen jugar a les seves estones de lleure.

Per tant, et fots. El meu balcó dona a un carrer molt transitat, i hi ha el soroll dels cotxes, i la contaminació que desprenen. És un handicap. Però la resta d'avantatges que tenia, em porten a aguantar-me en els seus defectes. En cap cas se'm passa pel cap demanar que tallin la Ronda a la circulació de cotxes, com ningú demana que les ambulàncies no facin servir les seves sirenes. Ah, clar... però és que "allò" només són nens i nenes. A qui li importen? Que els eduquin bé, collons! Que els ensenyin a jugar en silenci, que cantin cançons en llengua de signes... i clar, si han de fer carnestoltes, que ballin sense música, que s e la imaginin, que a més així demostraran que a les escoles es treballa la creativitat!

Mare de déu... quina colla de feixistes i intolerants que hi ha deixats anar per tot arreu. I cada vegada en són més. L'egoisme i l'egocentrisme s'han convertit en un apèndix de la seva mal anomenada llibertat d'expressió. I clar, quan els veïns insulten, llencen vidres al pati o pollastres congelats, a sobre no t'hi tornis, perquè encara sortiràs perdent. Quina colla de malparits, la veritat.

Les escoles afectades s'han unit per fer front comú i evitar que la cosa vagi a més. Però cal parlar amb els partits polítics, així que paciència. Només esperem que guanyi el seny i que el crit de "gooool" de les hores del pati no segueixi sent considerat igual que els crits dels borratxos a les quatre de la matinada.

FUCK YOU, ELON

Al llarg dels anys que he estat a Twitter (ara l'inefable X) he tingut més d'un moment en què m'he dit que n'estava tip i que volia sortir-ne. Els insults entre els fanàtics dels partits independentistes em provocaven tal rebuig i ràbia que em venien ganes d'enviar-ho tot a ca Pistraus. Però després pensava en les coses bones que té. Sí, algunes en té. Notícies interessants, debats educatius... hi havia costes que ostres, feien interessant donar-hi un cop d'ull. Hi ha tuiters que publiquen coses guais, tant gent amateur com professional. 

Però ha caigut una gota que ha fet vessar el got. El propietari de Twitter, el feixista de l'Elon Musk, no només és amic de Donald Trump i l'ha ajudat a ser de nou president, i no només estarà al seu equip de govern. Durant la celebració de la presa de possessió del boig, es va donar un cop al pit i automàticament, li va sortir el braç disparat amunt, com la salutació nazi. Prou. Després d'una mica de reflexió, he entrat a la plataforma, i he esborrat el compte.

Abans, m'he baixat algunes fotos guardades, però les ganes que tenia per tancar-ho, ha fet que no guardés alguns dels tuits que havia desat al llarg de tot aquest temps. I, ostres, a mesura que han anat passant les hores, he anat pensant en tot allò bo que ja no podré veure. Així que tinc una mica de sensació de "merda, què m'estic perdent", barrejada amb una altra d'alleujament, no només per haver plegat, sinó perquè això també pot suposar menys temps amb el mòbil i dedicar-lo a altres coses.

Deia el gran Groucho Marx en una pel·lícula: "Aquests són els meus principis; si no li agraden, en tinc uns altres". Ara mateix, puc dir que em mantinc gairebé sempre fidel als meus principis, intento ser coherent entre el què penso, el què dic i el què faig. Segur que 100% no ho compleixo, però crec que deu n'hi do. Per tant, no vull seguir sent un número de la xarxa del feixista aquest.

Per altra banda, amb el temps, espero oblidar el què ja no podré consultar. 

BOGERIA

Volia esperar-me a aquest diumenge per fer una entrada conjunta sobre les Supercopes dels Barça, el masculí i el femení. Però és que el què es va viure ahir en el partit de Champions masculina contra el Benfica no es pot deixar passar. Així que anem a parlar dels tres Barces, però tots masculins aquest cop, i per ordre cronològic en aquest 2025.

- El Barça de la Supercopa. a la semifinal disputada al democràtic país d'Aràbia, ja van fer un molt bon partit desfent-se del sempre toca-nassos Athletic de Bilbao. Però a la final ens trobàvem amb el Madrid, per primera vegada després del 0a 4 que el vam fotre al Bernabeu. Davant teníem el Vinicius fill de Déu després de l'enèsima polèmica. Aquest cop, perdonat de ser castigat com calia, de 4 a 12 partits, per agressió sense pilota i violència contra l'àrbitre. Aquest últim, un cagat, ho va obviar a l'acta i només li queien dos partits (a la lliga contra las Palmas i un altre fluixet). Però és igual, el barça va fer aquell joc enlluernador d'aquest curs, la màquina alemanya va funcionar i li vam fotre 5 gols més al Madrid (9 en dos partits). Campions.

- El Barça de la lliga. Després d'aquest resultats i aquest joc... pam. Torna el barça de la lliga i empat contra el Getafe. En vuit partits, sis punts. Un desastre bestial. Com pot ser el mateix equip? Incomprensible. Cert que aquí ha de jugar contra els àrbitres i els seus penals no assenyalats. però és igual, tu vas i fot cinc gols a cada partit. Però no. Tercers i a set punts del Madrit.

- El Barça de la Champions. Aquí sí que és també el Barça de la Supercopa. Increïble. A falta d'un partit, ja estem classificats per vuitens, sense haver de disputar setzens, segons en la lligueta. Meravellós. Però és que el partit d'ahir contra el Benfica... quina barbaritat! Minut 2, zero a 1. Empat de penal. Errada de Szczesny més penal inventat. 3 a 1 a la mitja part. Rebot i xurro de Raphinha. 3 a 2. Gol en pròpia d'Araujo. 4 a 2. Queden 20 minuts. Un altre penal. 4 a 3. Cop de cap d'Èric. 4 a 4. Minuts 95... contraatac i gol de Raphinha. Quina bogeria, quina bestialitat. I als del barça se'ls veia amb ganes de remuntar, no era aquella imatge de passotisme d'altres anys. Semblàvem el Madrit!! I què divertit ser-ho per un dia... Va ser un partit de bojos, però l'adrenalina dels últims minuts ens ha fet emocionar com els grans dies. Sos macanudo, Raphinha!

RESERVATION DOGS

El mateix dia que acabava el llibre "L'illa del silenci", també acabava la primera temporada (8 capítols) de Reservation dogs. Sense ser un gran descobriment com ho va ser Abbott elementary o fins i tot The Orville, ha estat una sèrie que no m'ha deixat indiferent. Ha estat una sèrie diferent, d'aquestes alternatives però que són refrescants, amb aspectes que no havia vist fins ara, desconeguts, com és la vida dins d'un poble en una reserva índia actuals dels USA.

Doncs sí, Reservations dogs ens parla de quatre joves (dos nois i dues oies) que formen una colla que poc els veiem a l'institut, sinó que més aviat, ja al primer capítol, roben un camió de patates xips. A cada episodi se'ls veu en un context molt precari, amb molt accés a l'herba tot i que ells no surten mai consumint-ne. Després d'uns capítols generals, en fan tres o quatre on se centren més concretament en un d'ells dins el seu ambient familiar. A mi els generals m'han agradat més, això ho he de reconèixer, però en general han estat tots força bé. En cada un d'ells hi he trobat algun moments, alguna escena digna de ser tinguda en compte. Apareix la caça furtiva, l'enganyifa, la marihuana, la violència al carrer, el suïcidi... En pocs capítols tenen lloc diversos temes tot seguint una sola trama.

Els 4 personatges principals són molt clars en les seves interpretacions, tot i que les dues noies, sobretot la menys coneguda (l'altra apareix a Echo) estan per sobre. Però els secundaris (tots són indis!!!) no es queden enrere: pares superats, tiets fumetes, els dos nans que sempre van en bici o moto, l'esperit d'un indi que està com un llum, i sobretot, el policia indígena. perquè també hi ha molta referència al conflicte entre indis i blancs. Tot i ser un tema teòricament superat històricament, les arrels són les que són i apareix el conflicte. En un capítol, es veu un pòster a l'habitació d'un d'ells, amb un indi dels d'"antes" dient: "I loved America before it been called America".

Doncs ha estat una sèrie interessant, amb gràcia, gamberra però amb gràcia, i on surten nord-americans dels que no acostumen a aparèixer a cap sèrie. Si les dues temporades que encara queden per veure apugessin el llistó, no seria descartable que estiguessin en un top deu. 

L'ILLA DEL SILENCI

Tot i que l'entrada al blog referent al segon llibre de la Laia Vilaseca, "Quan la neu es fon", no eren molt engrescadora, he tirat endavant la lectura de la seva tercera novel·la, "L'illa del silenci". Justament, dues de les coses que no em van agradar d'aquell segon llibre, les corregeix: no és llarg (sort), i els salts temporals estan explicitats amb un subtítol (Ara o Llavors, i cadascú amb la data en què passa allò que explica). Gràcies a aquest segon aspecte, la trama és més fàcil de seguir.

Ara bé, donem per bona aquesta novel·la de l'autora de l'èxit "La noia del vestit blau"? Doncs... si parléssim en números, podria estar en un 6, per exemple. I és que he tingut alts i baixos llegint-la. Quan vaig començar, ja vaig veure que d'entrada molt bé, però de seguida baixa l'interès, no acaba d'encaixar-me del tot. El fet que no sigui llarga m'ajuda a seguir llegint-lo. És a partir de la meitat del llibre que em comença a despertar cert interès, i em venen ganes de no deixar-lo quan és hora de posar-se a dormir. Aconsegueix despertar-me aquell puntet de "necessito saber què passa a continuació". Fins arribar al final, que per mi, és com un globus desinflat. Sí, es tanca, dignament, però havia pujat tant, que se'm queda gust a poca cosa. 

Un cop més ens traslladem a un poble del Pirineu, amb un llac important que té una illa al mig de dimensions considerables (per tot el què hi conté). Al 1982 en aquesta illa es comet un triple assassinat i detenen un home del poble que es passa mitja vida a la presó. A partir d'aquí ens movem entre un passat més recent (1996) quan el fill del guàrdia civil (sic) que ho va investigar comença a fer preguntes que no agraden i acaba desapareixent, i un present (2024), on un detectiu privat investiga la mort d'un altre guàrdia civil implicat en aquell afer i acaba investigant la desaparició d'aquell noi. Sembla embolicat, però per sort, es va seguint bé.

Intrigues, mentides, enganys, secrets... tot ben amanit i servit per anar mirant de treure'n l'entrellat de tot el què va passar en aquest poble. Tot i els "error" (per mi) esmenats del segon a aquest tercer llibre, encara hi ha, sobretot al principi, una mica de garbuix entre tota la gent implicada. I penso que hi ha massa intervenció dels protagonistes, i poc dels secundaris, que a la fi, són els sospitosos de tot pegat. Tot i així, no ha estat malament ja que en moments ha aconseguit allò que vull dels llibres que llegeixo, que em cridin.

BIRD BOX

Ara síííí! Per fi una pel·lícula digna aquest 2025 (no havíem tingut massa bon començament d'any en aquest aspecte). No és cap obra mestra, no és èpica, no és transcendental, però la tensió que respira, i la tensió que et fa viure em van fer estar enganxat a la pantalla des del minut zero al final.

Bird box, sí, la caixa dels ocells, molt lluny de la penosa traducció al castellà "A ciegas", és una pel·lícula de les apocalíptiques que tan m'agraden però que darrerament no l'estava encertant. Uns éssers desconeguts aconsegueixen la pràctica destrucció de la humanitat. Si els mires, o si ho mires (perquè en cap moment queda clar què són o què és), provoquen el suïcidi. Una mica com la també genial The happening, però aquí no està clar què/qui ho provoca. Seguim les desventures d'una dona embarassada que després de veure la seva germana suïcidar-se enmig del caos, es refugia amb altres supervivents en una casa. Anem seguint les seves vivències (pors, dubtes i deliris). Les escenes s'intercalen amb el què passa cinc anys després, on trobem la dona, amb un nen i una nena d'uns quatre-cinc anys (clar), intentant arribar a un suposat refugi on es pot viure en comunitat i protegits per aquesta plaga.

Com deia, des del començament, la tensió és evident, els nervis estan a flor de pell i et mantenen connectat a la pel·lícula. Tot i alguns moments recurrents de la ciència ficció, la trama no es desvia i continua fent-te aguantar la respiració més d'un cop. La Sandra Bullock interpreta la mare, però és en John Malkovich qui li fa pujar un o dos nivells de qualitat amb la seva interpretació del veí desagradable i antipàtic. El que juga més a favor de la peli és el fet de com aconseguir posar nerviós, o fer por fins i tot en podríem dir, sense necessitat de monstres, efectes especials ni res per l'estil; demostra que només amb la psicologia, les cares, les músiques i un cop de vent, et pot posar tens de cop. Per altra banda, potser el punt en contra seria la durada. No és especialment llarga, però deu o quinze minuts menys per concentrar-ho tot encara més i ja hauria estat perfecta.

De la peli, els seus productors van decidir més tard fer una mena de spin-off que es diu Bird Box Barcelona, on seria el mateix però centrat a la nostra ciutat. Que curiós, no? Com també és curiós que aquesta feta aquí, faci servir el títol original enlloc de la traducció ecspanyola. No sé si la veuré, ja que sembla que no aporta res nou. Però no sé... qui sap? També faria gràcia veure aquesta Barcelona apocalíptica. Temps al temps.

LLISTA D'ESTADIS

Ja abans de l'últim tour per un estadi de futbol a Amsterdam, ja de tant en tant repassava mentalment els diversos camps de futbol on havia estat, ja que l'any passat, vaig tenir la sort de poder entrar a tres de diferents per veure guanyar copes. No és cap tema culturalment elevat ni transcendental, però amic de recomptes i estadístiques, finalment he decidit posar-ho per escrit per fer el còmput perquè encara que moltes vegades ho hagi pensat, no ho he acabat fent mai. 

Només un detall abans de procedir. Només compto camps en els quals he entrat dins, ja sigui per un partit o per fer-ne un tour; així, per exemple, queden fora de la llista camps com els de l'Ecspanyol de Cornellà, el Girona o l'Emirates de l'Arsenal.

Així, per exemple, a Catalunya he pogut entrar al Camp Nou, Mini-Estadi, Johan Cruyff, Nou Sardenya, Lluís Companys i Palamós. Fora del país, he estat, per partits: el Wanda de l'Atleti, Butarque de Leganés, la Romareda de Zaragoza, San Mamés de Bilbao, Ciutat de València del Llevant, San Siro del Milan i l'Inter, Juventus Stadium, Matmut Atlantique del Girondins, i és clar, Wembley.  Per visites han estat menys: el Bernabeu, Mestalla del València, Johan Cruyff de l'Ajax i Stanford Bridge del Chelsea.

Això fa un total de 20 camps diferents, 16 per veure partit de futbol i 4 de tour. És evident que els camps del Palamós, l'Europa, el Mini i fins i tot el Johan del Barça femení no són camps de primera divisió, però crec que mereixen estar en aquesta llista, per molt que no tinguin la categoria dels altres.

No sé si me'n deixo algun, si és així i em ve al cap, ja 'afegiré. I per altra banda, què passarà aquest any? Per ara no hi haurà debut perquè la Supercopa femenina, en cas que arribi el Barça, torna a ser a Leganés. Veurem on serà la de la copa. Per la Champions, es va a Lisboa, així que si el Barça arriba, podrem afegir el camp 21è.

GLITCH

Caram... després d'un inici espectacular amb Say nothing, en pocs dies tres blufs. La segona sèrie vista el 2025 ja no passa la barrera de la primera temporada. Glitch explica un argument ja vist a Ressurrection: de cop i volta, sense saber perquè, tornen a la vida persones mortes. Aquest cop, ambientat en un poble d'Austràlia, tornen 7 persones, que literalment surten de les seves tombes. Un policia i una metgessa es cuiden d'ells i intenten entendre què ha passat. Cada un dels ressuscitats té la seva història: des d'alcaldes que van conviure amb els aborígens en els inicis de la civilització australiana, soldats de la primera guerra mundial, o la pròpia dona del policia, morta de càncer (en aquest cas, amb l'afegit que ell s'ha tornat a casar amb la seva millor amiga i esperen una filla.

A partir d'aquí, coneixem les històries de cada un dels tornats i la possible o no convivència amb el seu ex-entorn. De cop, un altre policia té un accident de cotxe, i hem de deduir que mor i és posseït o ressuscita de manera que es posa a buscar els ja no-morts per liquidar-los, però dona a entendre que dins aquell cos ja no ha el policia, però no sabem què. Massa interrogants. Sé que vaig dir que no veuria més sèries que no aportessin, però aquesta, al tenir 6 capítols, pots acabar la temporada. El què no faré és veure la segona, almenys d'entrada, perquè em molesta no tenir respostes o almenys, intuir per on van els trets. Crec que quan fan sèries sobre gent que torna a la vida, ho fan sense tenir cap mena de raonament darrere, i mira que no fa falta res real, pot ser fantàstic i no passa res. De fet, el més interessant de la sèrie passa al minut final. Llavors sí que tens una sorpresa (no gran però que almenys fas cara de "ah, caram, bon gir". Però clar, empassar-se una nova temporada per aquest motiu ho trobo massa forçat.

Cal dir que també hi ha detalls poc encertats. Quan porten ja uns dies al món, ells no s'han dutxat, perquè encara porten la brutícia de la terra de la tomba incrustada, mentre que elles, ja s'han dutxat i va netes i polides. Hi ha altres incoherències, però ja he oblidat la sèrie.

Per altra banda, amb les pelis vaig dir que no faria el mateix que amb llibres i sèries, de deixar-la estar si no em deia res, ja que per la durada més efímera que tenen, pots aguantar fins el final. Doncs em retrec de les meves paraules i també ho faré. Després de veure "L'astronauta" i "Despertar", crec que he de canviar. Justament amb "L'astronauta", em vaig adormir literalment, i em vaig emprenyar per haver perdut quasi dues hores perquè sí. Vull encertar-la més no perdre el temps en rotllos. A veure si filo més prim a partir d'ara...

FA 10 ANYS, 2015

I arribem un cop ,és al final del repàs dels anys antics, amb el més proper, el que només fa deu anys va tenir lloc, el 2015. És l'any en que visc amb els 42 a l'esquena, amb una tranquil·litat relativa a nivell quotidià, però mogudet pel què fa a la vida escolar. Comencen dos projectes nous: teatre extraescolar, del qual només faig la sol·licitud i la posada en marxa però no m'implico; tot al contrari que amb Pit i Pana, el grup d'animació de mestres creat per la festa de Santa Joaquima i que va portar moltes estones divertides i hores i hores d'assaig. Un altre projecte, ja començat, geganters i timbalers, viu el canvi de direcció amb l'arribada d'en Dan Arisa.

És any d'obres de teatre: La volta al món en 80 dies (i que repetirem aquest any però tres cursos més amunt) i Pinotxo. Van ser dues grans obres, però és que els dos grups eren molt grans. Amb ells a 4t vam poder provar moltes coses noves (pregó dels infants, la setmana dels invents...) Però també és el grup amb el qual vivim l'experiència més dura que hi pot haver, que és la mort d'un alumne. En més de trenta anys de professió res pot superar a nivell emocional un fet com aquest. Deu anys després, encara en el nostre record.

Encara a l'escola, a finals d'any hi ha la jubilació de la mestra amb qui havia compartit més anys i a qui sempre li estaré agraït el seu ensenyament i mestratge.

Fora d'això, poca cosa més, tot i que important: el triplet del Barça de Luis Enrique, amb un trident extraordinari (Messi, Suárez i Neymar); els castells de nou dels CVG que visc (només cinc actuacions) i els que no visc; i la tornada d'Star Wars amb l'episodi 7. I unes noves eleccions a Caalunya amb la candidatura de Junts pel sí, quan semblava que s'avenien els partits polítics, amb els díscols de la CUP donant pel sac enlloc de forçar la màquina endavant i fer d'auditors dels altres dos.

PREUS ABUSIUS

Fa cosa de poc menys d'un any comentava que ara s'havia posat de moda, entre cometes, el fet de comprar les entrades anticipades de qualsevol esdeveniment amb la por de quedar-te sense. Així, d'aquesta manera explicava aquest fet amb els exemples dels concerts de l'Avril Lavigne, de Dagoll Dagom, així com de Mar i cel i la final de la Champions femenina.

Sembla que el 2025 vol tenir també al mateixa tendència, però ara mateix, amb una diferència important: no he comprat res. Així, tenim per exemple el musical de "El dia de la marmota", l'adaptació al teatre d'una pel·lícula clàssica entre les clàssiques de la comèdia. Una bona oportunitat per reforçar el teatre musical de gran format en català. Cal omplir el teatre per tal que es pugui seguir produint aquestes obres.

Seguint amb els musicals, arriba Six, un de modern amb un cert èxit, que es farà en anglès, i per tant, no cal escoltar les cançons destrossades en castellà o en català (cosa que no passarà amb les estrenes a Madrid de Wicked i ara no recordo quina era l'altra).

I de concerts, tres quarts del mateix: Alanis Morissette al Cruïlla (com l'Avril el 2024), i en un altre festival, trobem The Corrs (ooooooh) i Madness (aaaaaaah).

Però com deia, aquesta vegada no tinc res en ferm. El motiu? Els preus. És un abús pagar segons quines quantitats pels espectacles. Fa una barreja de ràbia i desencís. Sí, hi ha molta gent al darrere, i mols costos, però ostres, entre els dos extrems, es podria trobar un terme mig, penso jo. Així, anant per ordre, tindríem primer els dos musicals: de 40 a 60 euros el primer, de 50 a 75 el segon; i els concerts: 75, 90 i de 50 a 70 el tercer.

Havia pensat veure Six i no la marmota, però amb aquests preus, passo. I dels concerts, ho tenia clar. Amb l'Alanis ja descartada, no em puc perdre el de Madness, per tot el què significa en la meva història de joventut, un dels primers grups dels quals em vaig declarar seguidor. Sí, va, ho tinc clar, prioritzo Madness. Decidit.

No m'ho puc creure... dia 4 de juliol. Qui marxa al Quebec amb els Castellers el dia 3? Tornem a l'Alanis... en serio???? El 12 de juliol!!! Però després de la broma del dia... bé, el 12 encara estarem si tot va bé a l'altra banda de l'oceà. Increïble. A veure The Corrs... és que ja no em semblen ni cars, ara... Meravellós, 29 de juny, el cap de setmana del segon aniversari.

Després de l'estupefacció, no oblidem que els preus segueixen sent un abús descomunal i fan la mateix ràbia que abans.

FA 20 ANYS, 2005

Parlar del 2005 és parlar de castells. Segon any consecutiu de cap de colla i després d'un 2004 molt dur, el 2005 vam recollir els fruits de la feina feta, i tot i que encara hi havia ambient una mica enrarit, es van dipositar les bases del futur de la colla. Sevilla, Festa de la primavera, però clar, sobretot els deu tres de set descarregades i els tres 4 de 8. El tema del carro gros té tela. Descartar-lo per festa major va ser un encert, tot i que va ser moment crític per la diversitat d'opinions entre els hooligans i els calmats. Per la mercè es carregava, però sense lesionats, vam anar a descarregar-lo a Sants (Luccia recta!) i per primera vegada en descarregàvem dos en una temporada. Tot i el bon gust de boca, va ser l'últim any en què em vaig embolicar en una tècnica a la colla. Vaig acabar exprimit mentalment.

Si l'any abans havíem anat a Madrit a veure Cats (mai més doblat), aquell any vam anar més lluny, a Londres, i aprofitàrem per veure el genial Joseph and the amazing technicolor dreamcoat. He dit genial? Volia dir meravellós.

A l'escola, amb el nou grup de tercer, va ser l'any de Tom Sawyer (l'obra més representada en tots quests anys, de fet aquest 2025 es veurà una adaptació per sisè!), i Dos anys de vacances, la primera dels dos Vernes (ara que justament farem també l'altra, La volta al món). Curiós tot plegat. La resta, sense pena ni glòria. Però si entrem en el món del lleure de Món Jove, trobarem que es va creixent, i que descobrim la màquina del temps del doctor Txuvakov, que vint anys després, encara se'n parla.

Per cert, parlant de coincidències teatrals que comentava abans, aquell 2005 es tornava a representar... Mar i cel!!!! Va ser la primera vegada que vaig anar a veure-la en directe (la primera versió em va agafar en una altra època)... i la resta ja és història... sobretot perquè fa quatre dies que vaig tornar a gaudir a la platea amb el vaixell i les seves cançons.

En cinema, és l'any del Charlie de Tim Burton, de la tercera part de la nova trilogia d'Star Wars (La revenja dels Sith), La guerra dels mons d'Spielberg, la quarta d'en Harry Potter i la primera de Nàrnia. I per últim, de coses que van passar al món (apart de la lliga del Barça), tindríem que s'enllesteix el nou estatut d'autonomia i es porta a Ecspanya, a l'espera de la seva aprovació... i ja sabem què va provocar tot plegat. Apareix per primera vegada YouTube i l'huracà Katrina.

AMSTERDAM

Aquestes vacances he estat sis dies (cinc totals) a la capital dels Països Baixos (no Holanda, ara ja ho he
entès). Era la segona veagda que hi estava en circumstàncies ben diferents. El primer cop, era part d'un viatge organitzat i ens vam estar un parell de dies o tres màxim crec recordar, visitant els llocs més emblemàtics (deurien ser dos). Aquesta vegada tenia més temps. El hàndicap en comparació amb l'altra estada (apart de ser 30 anys més vell) és que vaig canviar l'agost pel gener. Així, vam veure molta més aigua que la dels canals. Pluja, no xàfecs, però sí molestosa, amb vet i fred. Tot i això vam poder veure els llocs més destacats i més. 

Hi havia les visites obligades: 1) El camp de l'Ajax, que és un continu record d'en Johan Cruyff. Està per tot arreu: en foto, estàtua, tiquets, parets... clar, el propi estadi duu el seu nom... Aquesta visita em va recordar que podria fer una entrada amb tots els estadis ja visitats. A veure si la veiem en breu. 2) Els museus: el Van Gogh i degut a la pluja també el Rijksmuseum. Bé. És guai veure en directe alguns d'aquells quadres que has vist tantes vegades en foto. Ara bé, tenia molt bon record del Rijks de l'altra vegada; aquest cop, suposo que perquè no hi comptava entrar, em va deixar més aviat fred. 3) La casa de l'Anna Frank: canviada respecte l'altre cop, però igual d'impactant. És curiós el silenci que hi ha mentre la visites. Hi havia gent, però tothom feia la visita per ell i el seu interior. Un cop més, la barbàrie viscuda fa posar els pèls de punta.

Després també hi ha la sorpresa: el poblet de Zaansen-Schans. Aquella mítica foto dels molins holandesos? Doncs allà. I no només els molins, sinó totes les casetes que els acompanyen. Era maquíssim com ho tenen de cuidat (pel turisme), però és que cada lloc on miraves era tan o més fotogènic que l'anterior.

Per la resta, el més destacable és caminar pels carrers de la ciutat, al costat dels canals, amb aquelles cases tan típiques, estretes, tortes però boniques. És un passeig obligat i preciós. 

El pitjor, apart del temps, la sensació d'estar pagant per tot tota l'estona, i el fet de que algunes de les coses pagades, diguem que... no s'ho mereixien pas. Per exemple, el passeig en barca per veure el Amsterdam light festival. Ficats dins la barqueta típica, embotits amb 100 persones més, d'esquenes i la veritat, gens espectacular. De fet, eren més boniques les llums de decoració de Nadal que tenien les cases i carrers que no pas els quatre artefactes il·luminats del viatge.

Doncs bé, després d'aquest viatge d'aquest estil no se n'esperen més fins... caram... el juliol? Ja veurem... Mentrestant, gaudirem de les excursions de cap de setmana i qui sap, si el Barça femení ens porta a alguna altra final...

FA 30 ANYS, 1995

Després d'un 1994 amb coses molt bones i coses molt dolentes, afrontava un nou any que comportaria un dels fets cabdals de la meva vida. aquell setembre, començaria la meva carrera de mestre. Amb només 22 anyets, un txitxarel·lo de capa peus, vaig tenir la sort d'estar al lloc indicat en el moment indicat... i ser noi de Blanquerna, per l'única cosa que m'ha servit. Així, agafava la tutoria d'un grup de 4t i descobria les rutines d'una escola. El grup no era fàcil, i jo era un bebito, i vaig tenir els meus moments de crisi. Sempre he dit que si tens un grup complicat quan comences i ho superes, ja et pots quedar a la feina, tot i que també és una frase meva que fins al quart any no es pot dir que sàpiga ben bé com funciona aquest món. Per això quan arriba ara gent nova que es pensen que ja ho saben tot... és com... desconcertant (per no dir una altra paraula).

El mes de juliol ja podria haver entrat en contacte amb l'escola, però em vaig enfrontar a un repte majúscul: cap de tanda de Pineta. sí, aquell mocós que no servia de monitor, resulta que després de només un any, ja era cap de tanda, saltant-se tots els protocols. Què voleu que us digui? Pujada d'autoestima, tu... Va ser una experiència formidable, tant la prèvia com la realització, m'hi vaig trobar a gust, tot i que ara puc dir que la relació amb alguns monitors/es no va ser molt fluïda (suposo perquè no entenien què feia ja de cap de tanda; vaig contestar amb fets.) 

Era l'època que em dedicava amb tot el meu cor, cos i cap al lleure, i l'esplai no era menys. Equip directiu, comissió d'animació (CARAI), començar el macroprojecte que després va ser la nostra tomba, i les colònies a Sant Marçal del Penedès. I la publicació d'una foto feta per mi a la portada de la revista Estris. Una època meravellosa, de veritat. Clar que... també va tenir les seves coses negatives: el final del menjador a l'escola Sagrada família, la coral i els dissabtes a l'Abiyoyo. Ja eren moments en què havia deixat de ser aquell nen tímid i que deia sí a tot, i m'havia convertit en una persona crítica i tossuda.

També va ser l'any de la compra de la Vespa, del tsunami al carrer Casanova quan pujava amb la moto.

I a nivell mundial, que m'afectés d'alguna manera, tenim la dissolució de Terra Lliure, el final de la guerra de Bòsnia, i l'aparició dels Cranberries amb el seu Zombie.

SAY NOTHING

Des del primer moment en què vaig veure que havien dut a la gran pantalla el llibre "No diguis res", tenia clar que havia de veure-la. Però per arribar-hi, havia d'acabar les sèries començades que no em motivaven del tot. Un cop acabades, per fi vaig disposar-me a veure el primer capítol.

I des de que vaig acabar-lo ja l'he posat a l'altar de les sèries. Fins i tot en el resum de les millors del 2024, ja parlo de que aquesta estarà al top tres del 2025. És una meravella de sèrie. A veure, això s'ha d'entendre, ja que el contingut és un drama de dimensions bíbliques, però està feta amb tant encert, amb tanta sinceritat i crueltat... El propi autor del llibre en el què es basa, està al darrere d'aquesta producció, i es manté extremadament fidel a les seves paraules.

Una cosa és llegir sobre els fets ocorreguts al conflicte irlandès, que ja posa els pèls de punta, i una altra és veure'ls per la pantalla, encara que siguin imatges fictícies. Se't remou tot una vegada més. No sé... si cregués en la reencarnació, potser pensaria que la meva antiga vida es troba en aquell país, perquè sempre noto un "noséquè" que m'hi tira, com ja vaig comentar a "Senyals".

La sèrie, de nou capítols, segueix el conflicte a partir del cas de la Jean Mc Conville, vídua i mare de deu criatures, que un dia és segrestada per soldats de l'IRA i executada poc després. A partir d'aquí, coneixem els integrants de la gent de l'IRA de Belfast, les germanes Price, en Brendan Hughes i, encara que ho hagi negat milions de vegades, en Gerry Adams. Veiem com el destí porta a les germanes a ser membres del moviment pacifista a ser les encarregades d'atemptar a Londres per primera vegada. Som espectadors de moltes atrocitats, situacions, vivències i també sets de venjança, pors i remordiments. És un collage de moltes emocions, emmarcades en uns fets històrics i violents que al final, no van arribar a bon port. Gran Bretanya continua en possessió d'Irlanda del Nord. La violència no ho va aconseguir, i la política encara menys.

La sèrie està molt i molt bé, per com ho treballa, com ho explica, i sobretot també pel repartiment. Les actrius que interpreten les germanes Price, sobretot de joves, ho borden. Se les veu clarament ficades en el seu personatge, així com la resta de l'equip d'actors.

La Marian Price, encara viva, estudia demandar la sèrie per difamació. Potser caldrà esperar a la seva mort per saber la veritat absoluta. I també a la del propi Adams. Perquè mentre això no passi, com diu el títol, no diran res.

FA 40 ANYS, 1985

Iniciem de nou, com és costum els últims anys, de mirar enrere i recordar els fets més destacats dels anys anteriors (més destacats a nivell mundà, és clar, el que no es pot explicar, no s'explica!) Evidentment, ara ja es podria fer, matemàticament, les entrades de "Fa 50 anys", però és clar, difícil tenir cap referència concreta d'aquells anys en què era massa petit. Vaig començar aquests reculls el 2019 (queden doncs només tres anys més) i com a molt tard, podríem parlar del 1978, però no ho podré fer. Així que sense més demora, què va passar d'important el 1985?

És l'any en què jo ja tenia 12 anys (no em cansaré de repetir que els 13 arriben al final). Vaig acabar setè, un curs important, com ja vaig comentar fa un any, i després de l'estiu iniciava 8è, l'últim curs de l'EGB, abans de fer BUP. En Salvador Taverna va ser el tutor, encara de l'escola antiga. Recordo com a casa es pensaven que es deia Tabern, i que nosaltres li dèiem Taberna per enfotre'ns, quan el sobrenom era Tasca. Les idees catalanistes ja estaven força assentades, i em van portar moments com que se'm fes fora de classe per queixar-me que un fatxa llegia del llibre d'història en català, però els anys, a l'estar en números, els dia en castellà. En tasca ens va fer copiar tots els articles de la Constitución Ecspanyola ales hores de tutoria... quina meravella. I ens feia fer un comentari! Als primers articles encara deia coses, però quan en portes vint, i comences a no entendre res, ho deixes estar.

Aquell any va ser difícil a Pineta. Era l'últim any, el 84 va ser el millor segurament... però no va passar el mateix amb el 85. Amb gairebé els mateixos companys i companyes, un mal a les cames em va portar algun maldecap, i no vaig realitzar les excursions. Vaig intentar l'Estibeta, però em van haver de tornar. les altres ja no les vaig intentar. No sé què em va passar. L'any passat vaig poder, al Xalet l'any següent també podria... no sé, recordo el mal, però no sé si hi havia més part mental que no pas física. Quina merda, perquè van arribar a l'Astazu, cosa que l'any anterior no vam poder.

El Barça va guanyar la lliga, la d'en Venables, l'Archibald, en Schuster i companyia; l'any de l'"Urruti t'estimo". Va ser un moment molt esperat i una lliga molt celebrada. També aquell estiu una expedició catalana arribava per primer cop a l'Everest. Quina fita!

L'any del "We are the world", una cançó que volia canviar moltes coses, i que 40 anys després... bé, deixem-ho estar. A més, musicalment, comencen Modern Talking i Simply Red o bé segueixen, Sting amb The dream of blue turttles, Dire Straits amb Brothers in arms.

I en cinema, continuen apareixent els clàssics dels 80: The Goonies, Retorn al futur, Cocoon, Silverado, Els immortals i Lady Hawk. Ara les veus i les trobes carrinclones, però quina passada vans ser en el seu dia!

LA GERMANDAT DE L'ÀNGEL CAIGUT

Una combinació de vacances, temps lliure i evidentment, interès, han provocat que en pocs dies, ja hagi enllestit el primer llibre de l'any. Cert, falta un ítem més que ha provocat aquest èxit, que és que no és un llibre dels llargs (300 està prou bé). Així, si no vaig tenir sort amb l'últim llibre del 2024, sembla que el 2025 (m'agrada aquest número), ha començat molt bé.

En Jaume Clotet ens explica una història fantàstica, on ens revela l'existència d'una comunitat, la germandat de l'àngel caigut, que són persones (croats al principi, monjos i cardenals en l'actualitat) que tenen la missió de vigilar un presoner que van fer a l'edat mitja i tenen tancat en una caixa envoltada de relíquies i aigua beneïda: Satanàs. En l'actualitat, com que els dimonis cada cop s'acosten més a saber on és el seu amo i alliberar-lo, han d'organitzar un trasllat a algun territori sagrat, i l'escolli és Montserrat. a partir d'aquí, tot el què s'esdevé d'aquesta trama, amb els dimonis acostant-se, els monjos de Montserrat que han de formar part de la germandat, i altres subtrames que fan d'aquest relat un passatemps interessant, intrigant i que es llegeix amb molta tensió.

Ajuda que el vocabulari i l'estil és assequible per tal de no entrar en segones lectures per conceptes massa cultes; aquí, s'explica la història tal com raja, i això fa que en aquella combinació que havia comentat al principi, es produís aquella meravellosa sensació que és el fet de tenir ganes d'agafar el llibre i continuar llegint. De fet, volia que em durés tot el viatge a Amsterdam per omplir les nits, però no vaig poder evitar acabar-lo el dia 4. Necessitava saber com acabava.

Així doncs, bon començament lector, que continuem amb dues apostes segures: següent llibre de Fjallbacka i final de la trilogia d'Èodhum! No puc esperar!

ENS HI POSEM DE NOU

El 2024 va acabar amb una declaració d'intencions. Des de la caminada a Montserrat i la preparació que en vaig estar fent durant ben bé nou mesos, que la meva dedicació a l'exercici físic s'havia vist bestialment disminuït. Des o tres caminadetes, un intent desmuntat de Taga i visites al gimnàs que em sobren dits de la mà. realment, soc conscient que la segona meitat de l'any em vaig deixar, però molt.

A mesura que s'acostava el fi de l'any, ja em deia a mi mateix que això no podia seguir així. no només el meu cos necessita activar-se, sinó que en el fons, les caminades formaven part del meu dia a dia, i en gaudia molt, sobretot a nivell mental. De manera que veia clar que calia posar-se de nou en forma, però anar al gimnàs no m'és especialment motivador. No em ve de gust i prou. Pe això, així com vaig fer amb Montserrat, si em poso un objectiu maco per fer, això almenys m'obligarà a anar-hi i engegar de nou la cinta de caminar. Ja tinc dues o tres propostes al cap per fer al juliol, Veurem cap a on em decanto finalment. Si aniré cap al berguedà, cap a Núria denou, o més lluny. Amb aquestes i les prèvies, podré recórrer de nou el país.

Però no només es tracta d'això. Cal sortir de nou a la natura a caminar. No caldrà que siguin trams per anar a Montserrat, però sí excursions que pugui fer. I per assegurar-me que vaig en serio, el dia30vaig tornar a fer un dels clàssics, la ruta de Torre Baró a Mundet, que aquest any hauré de fer dues vegades més per l'activitat de l'escola. Sé que és una xorrada, però mira, van ser dues hores posant en contacte de nou els meus peus amb els camins de muntanya. És un gest molt simbòlic, però que vol ser com deia, una declaració d'intencions per tornar a estar actiu. Així que, benvinguda sigui aquesta excursioneta. A més, fent-la, anava pensant en aquelles èpoques de l'any passat, veia Montserrat... res, que el cuquet ha tornat, i m'hi poso de nou.

2025, espera que vinc!